9

En Colin Coltrane no es va sentir satisfet amb la invasió de Parihaka, i a la majoria dels voluntaris i els armed constables els va passar el mateix. Els homes estaven disposats per al combat, esperaven una guerra i s’havien preparat per a la lluita encara que fos rondinant. En canvi, ara estaven bastant desorientats, davant de dos mil enemics asseguts a terra, davant de les seves cases, llançant una mirada acusadora als invasors. Els homes van traçar un cercle al voltant dels habitants del poblat, als quals s’havien unit també les noies i els nens, i es van sentir ridículs. Era evident que ningú no tenia la intenció de fugir. La gran superioritat numèrica dels pakeha resultava innecessària, i era totalment lamentable.

No obstant això, era evident que en James Bryce va tractar de treure el millor partit d’aquella situació, malgrat que en Colin va trobar la seva intervenció més còmica que heroica. El ministre d’Assumptes Natius va irrompre amb el seu cavall blanc entre la multitud per llegir a en Te Whiti l’acta d’acusació i el motiu de la invasió. Vessava de paraules com «sediciós», «agitador», «il·legal» i «amenaça per a la pau pública». Bryce les bordava a la multitud, que va deixar en silenci que li rellisqués la seva agressió verbal.

—Si hi ha alguna cosa que sigui oposada a una rebel·lió és això d’aquí —va xiuxiuejar en Colin a un altre sergent que havia aturat el cavall al seu costat—. L’únic raonable que ha fet avui aquest home ha estat imposar el bloqueig informatiu. Millor no pensar què hauria passat si també hagués fet el ridícul davant de la premsa.

A continuació, en Te Whiti i els altres dos caps tribals van ser capturats, però tampoc no es va elevar cap protesta. La Matariki i un parell de noies més es van posar a plorar quan el vell profeta va avançar lentament i dignament entre la multitud dels seus seguidors, amb la valuosa capa de cerimònies al voltant de les espatlles però abandonant les altres insígnies pròpies d’un cap.

—Buscàvem la pau i hem trobat la guerra.

Ningú no va comentar les últimes paraules que en Te Whiti va dirigir al seu poble. Ningú no es va moure, ningú no va abandonar la plaça de reunions fins que es va pondre el sol.

Al final, en Bryce va marxar i els soldats s’hi van quedar, però ja no sabien què fer. En Colin i altres militars de carrera van organitzar un servei de vigilància per torns i van advocar per enviar els voluntaris a casa. Això, tanmateix, va ensopegar amb la protesta del comandant d’aquests últims, que havia esperat una mica més d’emoció.

—No podem deixar totes les forces voltant per aquí —va argumentar en Colin Coltrane quan l’home se li va dirigir amb grolleria i va insistir que també els seus soldats es mantinguessin en els seus llocs—. Si els homes no tenen res a fer, creixerà la tensió i acabaran provocant baralles.

Ja en aquells moments, alguns voluntaris descarregaven la seva inquietud saquejant cases apartades. L’Armed Constabulary encara podia controlar-los, però també els seus representants se sentien frustrats i tenien ganes d’ocupar-se en alguna cosa. De la sorpresa de veure allà asseguts i immòbils els maoris, s’anava naixent una mena de fàstic, després indignació i més tard set de sang.

El comandant va moure molest el cap.

—Què s’ha pensat vostè, sergent? La terra està ocupada, no voldrà que els la tornem sense més ni més? No, no, han de sentir que ens defensem. Per mi poden quedar-se allà asseguts fins demà al matí, nosaltres som més perseverants.

En Colin va posar els ulls en blanc, però va canviar les ordres. En lloc de fer que els homes tornessin als seus campaments, va confiscar dues cases dormitori i els va indicar que descansessin allà per torns.

—Però no robeu res, i tampoc no vull veure cap noia per aquí. Ni voluntàries ni de les altres. Continuem estant en guerra, soldats!

En Colin Coltrane havia tornat a prendre el comandament sobre la seva antiga unitat, després que la brigada de cavalleria, ràpidament reunida, es tornés innecessària. Es va limitar a moure el cap sobre les accions dels seus superiors: ell no tenia res d’àngel de la pau ni tampoc no s’assemblava a un diplomàtic. Però el que succeïa a Parihaka anava en contra de qualsevol lògica, fins i tot l’ultimàtum havia estat un error.

El jove havia passat els primers quinze anys de la seva vida amb el seu pare, un dels tractants de cavalls més astut i sorneguer del país. Havia après a jugar amb les idees i els parers de la gent, a sondejar el seu orgull i els seus desitjós, a treure’n profit i, sobretot, havia après a no fer mai res que directament el col·loqués en descrèdit. El pare d’en Colin havia venut als seus clients el rossí més coix, però d’alguna manera sempre havia aconseguit que l’estafa passés totalment desapercebuda en primer lloc o que fos considerada un error o un pecat venial. L’Ian Coltrane fins i tot havia dominat amb mestria una forma d’invertir la culpa: d’acord, el cavall era del tot indomable, però, que no havia insistit el comprador a adquirir un exemplar especialment briós? I el comprador de l’animal que coixejava de les quatre potes no havia volgut tant sí com no un preu baix? En Coltrane li havia ofert altres cavalls més cars i, naturalment, també més sans, però així…

En Colin havia fet servir aquella tàctica amb freqüència en el comerç de cavalls, però també en les apostes o jugant a cartes, tot plegat coses prohibides, naturalment, al col·legi militar de cadets. Poques vegades era el mateix Colin qui emprenia alguna acció, sinó que preferia incitar un altre perquè ho fes. I, segons la seva opinió, això era precisament el que haurien hagut de fer a Parihaka: res d’advertències, res d’amenaces davant les quals Te Whiti havia pogut preparar la seva gent en el marc de les assemblees. En lloc d’això, la provocació selectiva i individual. En Colin hauria encomanat als seus homes que s ocupessin dels treballadors del camp, la majoria dels quals eren paios forts i vigorosos. Sens dubte els haurien enfurit. A partir d’allà, un parell de baralles es podrien haver transformat fàcilment en una revolució, i, quan hagués mort el primer colon, la ira del poble hauria arribat al seu punt culminant i s’hauria pres per assalt Parihaka sense avís previ. No obstant això, ateses les circumstàncies… en Colin no veia cap possibilitat que el Govern sortís d’allà amb una victòria moral.

Els maoris es van mantenir en el seu lloc també l’endemà i encara un dia més. Els homes no es movien, les dones i les noies s’aixecaven de tant en tant només per anar al marae a buscar el menjar preparat. Al final, va ser això el que va motivar que un dels disgustats, tensos i frustrats oficials de l’Armed Constabulary actués…

—La gent no pot fer aquí el que li vingui de gust —va declarar amb rotunditat—. Almenys mentre això pugui perjudicar l’exèrcit d’ocupació. Soldats, registreu les cases!

Ni els armed constables ni els voluntaris s’ho van fer repetir dues vegades. Abans que els seus superiors fessin algun repartiment, es van precipitar a les cases, a l’interior de les quals encara hi havia noies i dones…

Tot seguit es van produir les primeres troballes d’armes. Els caçadors maoris no havien amagat els seus fusells, que estaven a les cases, a la vista. Aquell triomf ràpid va esperonar els homes, que a partir de llavors van començar a saquejar les cabanyes. Els soldats sortien de les cases amb armes rituals, hei tiji i penjolls o figures de jade, i des de les cuines ressonaven els crits. Els homes es van llançar sobre les noies que estaven preparant el menjar.

En Colin Coltrane, a qui l’ordre havia sorprès tant coma altres sergents i caps, no sabia per on començar. En el fons no era res negatiu, sinó una provocació que cridava a intervenir. Els primers homes maoris es van aixecar per ajudar les dones, entre els que esperaven, els sacerdots almenys es van indignar en veure com es profanaven les figures dels déus. Un parell d’armed constables desenfrenats van orinar al marae. Però s’estava perdent el control de la situació. Si això seguia així, hi hauria morts, i possiblement no tan sols entre els maoris… En Coltrane va veure que l’esperaven dificultats, comissions d’investigació, preguntes, una reputació desacreditada per sempre i cap altra possibilitat de promocionar-se per a tots els implicats…, res més lluny del que ell necessitava.

D’una de les cases veïnes sortien crits de dones, lladrucs i sorolls de baralla. Per assetjades que es trobessin allà dins, aquelles noies no pensaven entregar-se sense oposar resistència. I, en aquell moment, un fornit jove tatuat també s’introduïa d’amagatotis a l’edifici esplèndidament adornat, sense saber què fer, atès que les seves instruccions l’obligaven a quedar-se assegut tranquil·lament a la plaça de les assemblees. En Colin el va veure desaparèixer entre les figures dels déus de l’entrada. Un wharenui, va recordar, una casa d’assemblees, segur que s’hi guardaven armes, encara que només amb finalitats religioses. Però les armes rituals també podien estar afilades…

En Colin va preparar el fusell i va seguir el guerrer. La casa era gran i amb prou feines estava moblada. Tan sols un parell de figures de déus llançaven ombres fantasmagòriques sobre les dues noies que es trobaven davant de quatre soldats. Una d’elles armada amb una llança i l’altra amb una maça de guerra de jade. Els soldats només les amenaçaven somrients i sense les armes, que havien deixat a l’entrada.

En Colin va sentir que l’envaïa la còlera en reconèixer les noies. Una d’elles era la grassa que l’inspector amb prou feines havia pogut apartar del camí el dia anterior. L’altra era la Matariki, el gos de potes altes i color castany clar la defensava amb feresa bordant, grunyint i saltant cap als assaltants. La noia procurava detenir-lo, encara que no semblava saber del tot què fer quan els homes van arrencar a la seva altra víctima la llança de les mans. Van ser necessaris dos d’ells per tirar a terra a Pai —el sergent recordava que aquest era el nom de la jove de la tribu—, però al final ho van aconseguir, i era obvi que Matariki no veia cap possibilitat d’ajudar a la seva amiga.

La Pai donava puntades de peu i mossegava els seus atacants. I llavors va descobrir l’home maori que havia entrat a la casa amb prou feines una fracció de segon abans que en Colin, i que fins al moment encara dubtava si intervenir o no.

—Kupe!

La jove va cridar el guerrer, però ell només tenia ulls per a la Matariki. Sense fixar-se en la Pai, en Kupe va fer el gest de colpejar contra la templa d’un dels atacants de la jove el mànec d’un fusell. Devia haver trobat les armes dels soldats.

—Kupe, no!

La Matariki, al seu torn, semblava sentir més temor pel jove que per ella mateixa. O és que ja havia vist en Colin a l’entrada de la casa?

El maori va vacil·lar de nou i amb això va brindar a en Colin l’oportunitat de ficar-hi cullerada. El sergent va agitar el seu propi fusell, va colpejar el jove al costat i li va donar una puntada de peu a la mà quan va voler agafar l’arma. El guerrer va cridar. En Colin probablement li havia trencat uns quants ossos. Millor.

—Quedes detingut! —li va cridar en Colin—. Resistència, agitació, pertorbació de l’ordre públic…, escull el que vulguis… —El sergent es va dirigir als homes que seguien ocupats amb la Pai—: Poseu-vos drets immediatament, apugeu-vos els pantalons i comporteu-vos! —Va esperar fins que els desencantats soldats es van aixecar i el van mirar—. Soldat Jones, soldat McDougal… això tindrà conseqüències. I ara retireu-vos. Tot en ordre, senyoreta?

En Colin va donar la mà galantment a la noia que era a terra, però ella no l’hi va agafar. En lloc d’això, es va aixecar per si mateixa i es va acostar al jove maori, que, marejat, es trobava en un racó, subjectant-se la mà.

—Kupe… Kupe, t’he cridat.

La cara de la noia era inexpressiva, però en els seus ulls hi havia una barreja de sorpresa, esperança trencada i odi pur.

—Pai… —El jove va semblar adonar-se en aquells moments de l’existència de la noia—. Jo…

—He lluitat amb dos homes —va seguir dient la Pai—. Estava tirada a terra, però no m’has vist! Has compartit el llit durant dos anys amb mi, però durant tot aquest temps només has tingut ulls per a ella… —Va assenyalar amb la barbeta la Matariki, que contemplava l’escena espantada—. No estic enfadada amb tu, Matariki, sé que mai no ho has animat. Ni tan sols ara ho vols. —La noia va escopir aquelles paraules—. Però a tu, Kupe Atuhati, t’haurien de condemnar els déus. Vés-te’n a l’infern i que es facin realitat els teus malsons més horribles! —La noia va fer lliscar la mirada extraviada sobre els reunits i, mentre maleïa, una ràfega de vent va semblar passar pel marae—. Que t’abandoni l’esperit de Parihaka, Kupe, mentre portis el nom que ella t’ha concedit!

Dit això, va mirar la Matariki, va gemegar una vegada més i va sortir corrent del wharenui. En Kupe i la Matariki es van mirar atònits.

—No ho diu seriosament —va xiuxiuejar ella.

En Colin es va redreçar.

—Tant hi fa qui o què digui alguna cosa aquí —va aclarir—. El seu amic, senyoreta, està detingut. Atac a mà armada contra un home desarmat.

—Que anava desarmat perquè no podia sostenir una arma i descordar-se els pantalons al mateix temps —va protestar la Matariki.

En Colin va arronsar les espatlles.

—Això ho decidirà un jutge. Però és possible que el seu amiguet acabi a la presó. O era l’amic de la seva companya? —Va somriure amb aire irònic—. I jo que pensava que en el fantàstic i pacífic país de les meravelles de Parihaka no hi havia lloc per a la gelosia… Que equivocat que estava!

—No l’hi pot retreure! Era un cas de legítima defensa, volia… —La Matariki va mirar en Kupe, que encara semblava massa afectat per defensar-se.

—En fi, almenys té en vostè una poderosa intercessora, senyoreta filla de cap tribal —va riure en Colin—. Tampoc no pretenc posar-l’hi difícil… Però una cosa va per una altra.

La Matariki el va fulminar amb la mirada.

—Vostè vol… vostè vol que jo… Maleïda sigui, no ho hauria imaginat. Un oficial… Hauria de fer-li vergonya, sergent Coltrane!

El Dingo va grunyir i en Colin va somriure. Així que ella sabia el seu nom. Això li agradava, era alguna cosa per on començar. Però primer tenia una altra cosa al cap, una cosa totalment diferent que passar una nit amb la filla del cap.

—Senyoreta Matariki —va respondre—, m’ofèn vostè. Sóc un oficial, com bé ha observat, i un cavaller. No la vull, a vostè, senyoreta Matariki. El que necessito és el seu… el seu… Com ho anomenen? El seu mana. És a dir, la seva influència sobre el seu poble. Utilitzi el seu lloc com a filla de cap tribal i ajudi’m a acabar amb això.

A Parihaka havia esclatat el caos en els últims minuts. La majoria dels habitants, no obstant això, encara s’estaven immòbils —després uns quants informadors es van referir a la seva enorme disciplina i paciència—, però les ànsies de destrucció dels soldats no coneixien límits. Les dones a les quals van atacar van cridar i es van defensar, i els seus homes van anar a socórrer-les. A això s’hi va afegir que els saquejadors van obrir els corrals de les ovelles, bous i cavalls, i no van pensar a tornar-los a tancar. Els animals es van escapar i corrien amunt i avall pel poblat, cosa que de nou va desconcertar els soldats i els va fer disparar les seves armes.

Els capitans amb prou feines sabien com fer front a aquell aldarull; la majoria no estaven gaire més instruïts que els seus subordinats, i cap d’ells no tenia cavall.

Si no passava alguna cosa aviat, es produirien incendis i el pànic esclataria.

La Matariki es va quedar mirant en Colin.

—Vostè vol… pau? —va preguntar, desorientada. Seguien estant al wharenui.

En Colin va assentir. No tenia ni temps ni ganes d’explicar els motius. En realitat, tampoc no sabia amb exactitud com enfrontar-se a aquell assumpte, però havia d’atraure l’atenció i per a això la noia era ideal.

Es va obligar a conservar la calma.

—Senyoreta Matariki —va dir amb el to de veu més sincer possible—, tots nosaltres volem la pau. Faci’m cas, una gran part dels pakeha deplora aquests successos. Però el nostre exèrcit no és precisament l’elit d’Aotearoa. —En Colin es va adonar satisfet que la jove agusava les orelles quan esmentava el nom maori de Nova Zelanda—. Hem de detenir-los. Jo, la meva gent, i vostè, la seva. Així és que…

Va fer un gest de convit i, al mateix temps, va dirigir a en Kupe una mirada d’advertència. El jove no havia d’atrevir-se a posar-li traves. No obstant això, el guerrer semblava trobar-se encara perplex i espantat després de l’esclat de la Pai.

La Matariki va seguir en Colin com en trànsit cap a l’exterior. Només el gos semblava oposar-s’hi i va fer una mossegada en l’aire quan en Colin va passar pel seu costat. L’oficial va romandre inalterable. No tenia cap sentit donar una puntada de peu al gos o disparar-li.

El cavall negre d’en Colin esperava davant del wharenui. El jove sergent va muntar d’un salt i va ajudar la Matariki a pujar al cavall davant d’ell, gratament sorprès en percebre l’agilitat amb què ella lliscava a la sella. Tenia, sens dubte, experiència amb els cavalls.

—Toqui’m el menys possible —li va indicar ella, agafant-se a les crineres de la muntura per mantenir l’equilibri.

En Colin es va aventurar a posar el cavall al galop i va irrompre al bell mig de la plaça de reunions, que estava una mica elevada, de manera que qualsevol maori podia veure els genets. Tots es van quedar mirant com embruixats el jove pakeha ros i audaç i la filla del cap. En Colin es va adonar que fins i tot el temps estava de part seva. En aquells moments el sol s’enfonsava al mar, l’aire era diàfan i la muntanya Taranaki s’alçava com un monument rere seu. El sergent va fer aturar el seu cavall. Mentre l’encabritava, va disparar el fusell: un senyal. Els maoris es van encongir a la plaça i els soldats saltejadors van refrenar almenys uns minuts els seus impulsos.

La Matariki va aprofitar el temps i va intentar amb tota serietat establir contacte amb l’esperit dels déus: el karanga havia de sorgir del seu ésser més interior, en cas contrari, no assoliria els homes. Així almenys l’hi havia explicat Arona, encara que sense ometre que la tècnica de la respiració tenia també un paper molt important. La mateixa tècnica que es feia servir per tocar la flauta putorino. La Matariki esperava treure rendiment en aquell moment dels llargs exercicis realitzats… i que els déus l’escoltessin.

En efecte, el seu crit va ressonar en tot el campament. Va deixar immòbils els saquejadors, va donar temps a les dones per desembarassar-se dels seus agressors i va convocar de nou els homes que havien acudit a salvar-les al cercle de la multitud que protestava en silenci. I llavors es van aixecar també altres maoris. El vell tohunga va cridar els seus nens perquè cantessin, les noies s’hi van unir. Es va formar un grup per ballar el haka powhiri, la dansa de benvinguda.

En Colin esperava pacientment, però abans que seguissin més cerimònies, va aixecar la mà.

—Pau! —va cridar impostant la veu—. I guerra als que la ultratgin! Cal recuperar l’ordre. Que els homes de l’Armed Constabulary tornin de seguida a les seves unitats; els fusells confiscats es dipositaran en un punt de recollida, qualsevol objecte obtingut en el saqueig serà tornat. —Això últim era il·lusori, però sonava bé i en realitat només es tractava d’això—. Els caps tribals maoris detinguts es portaran a aquella casa —va assenyalar el wharenui que acaben de deixar—, seran empresonats i traslladats avui mateix. La resta…

En Colin no va aconseguir acabar la frase. Si ara demanava a la gent que es dispersés, no li farien cas. El seu discurs perdria força.

Però la Matariki va intervenir llavors.

—Aneu a casa! —va dir sense perdre la serenitat—. Cal restablir l’ordre i recuperar els animals. Dormiu. Reseu. Tots necessitem descansar. Però demà tornarem a ser aquí per conjurar una vegada més els déus. La nostra força preserva la pau!

En realitat no hi havia cap motiu perquè la gent seguís les indicacions de la jove, però pel que semblava encara recordaven les paraules de en Te Whiti respecte a la dignitat de la filla del cap. I necessitaven algú a qui obeir. Per a gran sorpresa de la Matariki, els habitants del poblat es van aixecar i es van dirigir en silenci a casa seva. En Colin va prendre nota amb alleujament de la submissió dels maoris. Els seus càlculs solien sortir bé; però, naturalment, no sempre.

—L’aspecte, sobretot, era bonic —va dir la Koria més tard, quan la Matariki, tremolosa i totalment extenuada a causa dels esdeveniments, es va cabdellar sobre una estoreta al seu costat. Necessitava explicacions.

—Era com… com un quadre… com un conte. Aquell pakeha semblava un príncep… De debò, no et burlis de mi, Riki, però amb els seus cabells daurats i la seva cara tan seriosa i bonica… I després tu, la princesa apropiada, tan delicada i com perduda o alliberada. Els teus cabells flotaven al vent, només esperàvem que el príncep et besés. I darrere la muntanya, un paisatge de somni! Shakespeare no ho hauria pogut imaginar més bonic.

—Però… però no era una funció! —va assegurar la Matariki—. Tenia la pell de gallina, era estrany, era com… com si un poder, un esperit, descendís sobre nosaltres.

—Com ha de ser —va intervenir l’Arona, encara que amb un matís escèptic.

L’Arona era una profunda creient, però també sacerdotessa de la tercera generació; li havien ensenyat com impressionar la gent. A més, havia estudiat Shakespeare, el mestre de l’art escènic. L’Arona sabia com conjurar els esperits.

I en Colin Coltrane, un rambler des de la seva infància, també ho sabia.

La Matariki Drury va somiar aquella nit que ell l’acollia entre els seus braços.