5

Els mesos que van seguir a Parihaka van transcórrer en una tensa espera. Encara no s’havia creat una comissió d’investigació, però sí que es van portar a terme els primers processos contra els llauradors. Quaranta van ser jutjats i condemnats a dos mesos de presó i a una multa de dues-centes lliures per destrucció de la propietat. Cap d’ells no era capaç de reunir aquests diners. La comunitat de Parihaka, que sí que podria haver-ho fet, no va admetre la sentència. En vista d’això, el Govern va deixar els homes a la presó, així com els altres arrestats. Com que les protestes en contra no van cessar, van enviar els llauradors a l’Illa Sud i els van distribuir per les presons que hi havia entre Christchurch i Dunedin.

Cap a finals de l’any 1879, es va formar per fi una comissió d’investigació, però la gent de Parihaka amb prou feines donava crèdit a la seva estructura. El primer ministre va nomenar dos pakeha al consell, els quals havien tingut abans el càrrec de ministres d’Assumptes Natius, és a dir, eren responsables directes de l’expropiació de terres als maoris! A ells se’ls sumava també un cap maori adepte en extrem al Govern, el qual de seguida es va retirar quan en Te Whiti va comentar respecte al nomenament dels homes: «Una excel·lent comissió d’investigació, formada per dos pakeha i un gos».

En Te Whiti també va boicotejar les audiències que van començar a principis del 1880. I el Govern va contraatacar: encara que el pacte d’armistici advertia que devien aturar-se primer les activitats d’expropiació, va començar a construir la carretera de la costa.

—Són només un parell d’arranjaments a les carreteres que ja existeixen —afirmaven els pakeha, però en Te Whetu n’estava al corrent.

—Han reclutat cinc-cents cinquanta homes i van armats. No, amics, no us deixeu enganyar quan diuen que posen l’Armed Constabulary a construir carreteres perquè no tenen res més a fer. Aquesta gent són colons sense diners i els han posat el caramel a la boca prometent-los terres. Les nostres terres! Terres que pensen robar-nos!

Al principi, els soldats, encara inexperts, no feien res més que muntar campaments al voltant de Parihaka. Els maoris van verificar que hi havia campaments al costat de Rahotu i Waikino, i una casa de troncs amb homes armats a Pungarehu.

—No tinc ganes d’anar a portar-los menjar —es queixava la Matariki, mentre omplia un cistell amb dolços a la casa cuina—. Em sembla bé ignorar-los, però cal donar-los menjar?

Una de les cuineres va riure.

—Ja coneixes en Te Whiti: amistat, hospitalitat, amabilitat. Sadolla la gent de cortesia mentre no ens ataquen. Tractem els soldats com si fossin els nostres hostes, els convidem, els oferim menjar… Encara no han fet res. I no és culpa seva que estiguin aquí. Són ninots del Govern, igual que els colons.

La Matariki ho veia d’una altra manera, encara que, evidentment, obeïa les ordres del cap. En el fons, els colons havien estat enganyats. Però els homes que ara esperaven davant les seves portes sabien exactament el que estaven fent. I no dubtarien a arrasar Parihaka i exterminar els seus habitants.

La noia es va estremir, com sempre li passava, en recórrer el camí de sorra, terra endins, cap a Pungarehu i acostar-se al campament dels armed constables. No anava sola, naturalment, sinó amb un grup de cinc dones i noies, i entre Parihaka i el campament es trobava la terra cultivada dels habitants del poblat. Tots els maoris que estaven allí treballant vigilaven les dones que enviaven per oferir obsequis als soldats. Malgrat això, a la Matariki li hauria agradat portar un o dos guerrers d’escorta, sobretot perquè els homes del campament mancaven en gran mesura de disciplina militar. Allà no hi havia guerrers, sinó escòria social. Pescadors de balenes, caçadors de foques, buscadors d’or, aventurers que ara volien intentar explotar la terra encara que no sabessin res d’agricultura ni de ramaderia. Solien rebre les noies maoris amb paraules obscenes i les despullaven amb la mirada abans de donar-los amb prou feines les gràcies i llançar-se sobre el menjar. Semblaven donar per suposada l’hospitalitat de en Te Whiti o considerar que era una mena de tribut que havien de pagar.

Aquella vegada, no obstant això, l’arribada de les noies al campament es va desenvolupar d’una altra manera. En lloc de limitar-se a travessar la porta oberta de la tanca, les van obligar a aturar-se. Un sentinella amb un uniforme més o menys polit va preguntar a les dones per què hi havien anat. Com sempre, van fer avançar la Matariki. Era la traductora del grup; les altres treballaven normalment a la cuina i als camps i només parlaven un anglès molt bàsic.

—Ens envia el cap, en Te Whiti, us oferim l’hospitalitat de la comunitat de Parihaka. Segons el costum, compartim el nostre menjar amb els hostes, ja que l’aigua ens la desvieu. —La Matariki va mirar de reüll el petit riu Waitotoroa; al curs superior, els pakeha havien muntat el campament. Des d’aleshores les aigües no arribaven tan netes ni amb tants peixos com abans—. I us invitem a la reunió que se celebrarà amb la pròxima lluna plena, perquè parleu amb nosaltres i invoqueu els déus.

L’home va mirar la Matariki com si li estigués parlant en xinès.

—Vaig a buscar el sergent —va dir, abandonant el seu lloc.

Aquesta no podia ser la conducta habitual a l’exèrcit britànic, però era molt més militar que la manera de comportar-se dels constables. També cridava l’atenció que al campament hi hagués més ordre. Ningú no gandulejava ni mirava bocabadat les noies. Un parell d’homes estaven ocupats reparant les tanques, mentre altres feien pràctiques en una zona diferent del campament. L’home que en aquell moment es dirigia amb el pas segur fruit d’una experiència d’anys era sens dubte qui havia dirigit les operacions.

—En què puc ajudar aquestes dames?

El soldat no era tan alt com en Kupe, però la menuda Matariki havia d’alçar la vista per mirar-lo. Va observar la figura prima que es mantenia molt dreta: amb tota certesa no era un colon que havia caigut allà per casualitat, sinó un militar de cap a peus. L’uniforme de sergent, que li quedava molt bé, estava impol·lut i impecable, fins la ratlla dels pantalons. La seva cara era un pèl pàl·lida, però tenia uns trets sorprenentment aristocràtics. A la Matariki gairebé li va recordar algú a qui coneixia, però no va poder confirmar aquella sensació. La jove va somriure de manera involuntària quan va mirar els fascinants ulls castanys de l’home. Tenia els cabells rossos i amb un tall militar. Si se’ls deixés créixer, potser serien ondulats.

La Matariki es va prohibir imaginar-se’l pescant o caçant amb el tors nu i una cara somrient.

—Sóc el sergent Colin Coltrane, comandant d’aquest campament. Què puc fer per vostès?

La Matariki va repetir el mateix discurs de sempre. Es va sentir estranyament torbada, perquè el sergent somreia amb aire de superioritat.

—Ah, sí, l’estratègia Parihaka… Ja me n’havien previngut.

La Matariki va arrufar el nas.

—L’han previngut de nosaltres? —va preguntar—. Ah, és clar, la Corona anglesa deu estar morta de por davant d’una comissió com la nostra… De què té por, sergent? Li fa por, potser, que enverinem els seus homes?

El sergent va riure.

—No, en realitat no, perquè en aquest cas tots els homes serien ja morts. Llevat que l’alcohol actuï com a antídot, ja que intenten matar-se ells mateixos cada dia. No, senyoreta…

—Matariki —va respondre ella, tensa.

—Quin nom tan bonic… —En Colin Coltrane va dibuixar un somriure seductor—. Senyoreta Matariki, no es tracta de prevenir un atac contra nosaltres, sinó d’evitar certa… mmm… desmoralització. El que el seu cap intenta ho anomenem «fraternitzar». Agermanar-se. Una guarnició que ha estat alimentada per ell durant mesos no lluitarà de bon grat contra ell.

—Que pensa atacar-nos? —va preguntar sense embuts la Matariki. Les paraules d’en Coltrane oferien nous aspectes de l’estratègia dels anglesos.

El sergent va arronsar les espatlles.

—Contra vostè, senyoreta Matariki, mai no podria aixecar l’arma —va contestar galantment—. Com tampoc contra les altres dames. —Va dirigir una inclinació de cap a les noies i dones que estaven darrere de la seva interlocutora—. Però en altres casos… Som soldats i obeïm ordres del Govern. La meva missió aquí és que aquestes ordres s’obeeixin. I, per aquesta raó, per molt que ho lamenti, he de rebutjar les seves amables proposicions i invitacions. Tenim un cuiner al campament, i sóc jo qui s’encarrega dels discursos i les hores de pregària.

—No té aspecte de reverend —va observar la Matariki amb fredor.

En Colin Coltrane va riure.

—Vostè ignora les facetes que posseeix la meva personalitat. Per als meus homes ja n’hi ha prou. Els soldats anglesos no són gaire espirituals… a diferència dels guerrers maoris.

Dit això va fer mitja volta, però la Matariki encara va poder veure l’expressió de la seva cara: de sincer menyspreu. El va seguir amb la mirada, muda, enfadada, però també fascinada, i renyant-se pel que sentia. Aquell home menyspreava l’esperit de Parihaka, potser desdenyava fins i tot el seu poble. Tanmateix, la Matariki va apartar totes les fantasies de la seva ment, mentre traduïa la conversa a les altres dones. El missatge d’en Coltrane havia estat clar: no calia que les dones hi tornessin l’endemà. I ella se n’alegrava. S’alegrava de no haver de tornar a veure mai més al sergent Colin Coltrane.

Les obres van començar just després que es proclamés la comissió d’investigació. Per fi s’havia arribat a la conclusió que, d’acord, alguns blancs no havien ocupat del tot de manera correcta les terres, atès que els propietaris maoris mai no havien aixecat realment les armes contra els pakeha. De totes maneres, això no afectava, o no del tot, la línia costanera; al cap i a la fi, els maoris d’allà seguien sent incorregibles, n’hi havia prou de pensar en l’esperit rebel dels homes de Parihaka. Dit això, almenys la carretera entre Hawera i Oakura podia construir-se sense consultar amb els natius. I, si ho haguessin fet, en Te Whiti i els altres haurien dit que en el fons no tenien res contra els colons blancs. Es va deduir que en general estaven disposats a renunciar a canvi de la corresponent indemnització per les seves terres.

—Però és la nostra terra! —va protestar la Matariki quan la notícia es va estendre per Parihaka. En Te Whiti havia convocat una reunió extraordinària per a l’endemà i s’esperava la presència de les tribus de tota la regió—. Això és la terra cultivable de Parihaka! Què s’han cregut aquells?

En Kupe, que en aquells moments conduïa amb gran respecte una parella de bous, va arronsar les espatlles.

—Creuen que la terra ja cultivada es pot vendre millor —va dir amb un riure amarg—. Però no se n’obtindrà res d’això. I nosaltres ara també estem farts dels camps d’instrucció instal·lats en el nostre territori. En Te Whiti ha demanat que es llauri el campament de l’Armed Constabulary.

La Matariki, que de sobte tornava a veure la cara d’en Colin Coltrane, al principi amistós però després dur, va començar a preocupar-se pels seus amics. Era evident que aquest sergent no cediria sense oposar resistència davant les màquines agràries. Li hauria agradat acompanyar-los com a traductora, però en Kupe no necessitava cap ajuda en aquest aspecte, i en aquella ocasió l’ariki havia ordenat expressament que no s’hi enviessin noies. Devia saber que la situació s’estava agreujant.

A en Kupe, que mai no havia treballat en l’agricultura, els bous del seu coble li van semblar, almenys al principi, més perillosos que els soldats. Ja el seu primer intent de traçar un solc recte al campament de Rahotu havia estat un rotund fracàs. Els quatre bous no entenien per què no havien de tirar, com sempre havien fet, sobre un terreny relativament tou, sinó sobre la carretera dura i fressada. Contínuament lliscaven a esquerra o dreta cap al camp, haurien necessitat un llaurador experimentat per mantenir-se sobre el camí. En Kupe tirava les regnes cap aquí i cap allà i amb això només manifestava clarament la seva falta de destresa. Al final, el bou guia va prendre la iniciativa. De sobte, va girar a la dreta, els altres bous també van girar i l’arada va barrinar. En Kupe, que no havia pensat que això pogués passar, va perdre l’equilibri en el seu seient estret, va caure i la roda de l’arada li va passar per sobre del peu. La ferida no va ser gaire greu, els metges del poblat van confirmar que no hi havia res trencat, sinó que era una torçada i una forta contusió. No obstant això, era impensable en un principi que en Kupe participés en altres «tasques de cultiu» al campament pakeha. Va tornar a Parihaka coixejant, desanimat i queixós.

Però amb això va evitar l’arrest, atès que van detenir els altres pagesos. Encara que, en general, les tropes del Govern no sabien com reaccionar. Es van produir arrestos, però no es va arribar a les mans i, sobretot, no hi va haver tirotejos.

—Una cosa que segurament hem d’agrair a la presència de la premsa —va opinar malhumorat en Kupe.

L’endemà va assistir a la trobada amb el peu embenat i recolzant-se en la Pai. Malgrat la precipitació de la convocatòria, a la plaça del poblat milers de persones esperaven l’arribada de en Te Whiti i dels altres caps tribals. Es tractava principalment de maoris, però també se’ls havien unit un nodrit grup de pakeha, gairebé tots «armats» amb quaderns de notes i llapis. La postura dels reporters estava dividida: n’hi havia molts que donaven suport a les mesures del Govern, atès que era un fet que el districte de Taranaki s’estava omplint de colons blancs que especulaven amb la terra fins llavors erma. Els representants de la premsa, sovint gent de ciutat que estava acostumada a carreteres i línies de ferrocarril, no solia entendre per què la població maori rebutjava la modernització. D’altra banda, cap d’ells no podia tancar els ulls davant l’esperit de Parihaka. Tots prenien nota de la netedat del poblat, la seva bona organització i l’alegre espiritualitat dels seus habitants.

—És la millor gent que he vist en tot Nova Zelanda! —va declarar fins i tot el representant del Govern que havia d’inspeccionar el subministrament de medicines de Parihaka.

No era nit de lluna plena, però no plovia quan en Te Whiti, solemnement cobert amb la capa de cap de la Matariki, es va presentar davant l’audiència.

—El meu cor —va dir el cap amb veu somorta— s’ha omplert de foscor. Sovint us he parlat en aquest lloc. Tots vosaltres sabeu que no desitjo cap guerra. Però, pel que sembla, els pakeha sí que la volen. Naturalment, ho neguen. Naturalment parlen d’una altra consulta, d’una altra comissió… Les fogonades de les seves armes ja han cremat les nostres pestanyes, però ells segueixen dient que rebutgen la guerra. D’altra banda, això és fàcil d’aclarir. Com esclata una guerra, amics meus? Doncs bé, tots sabeu que comença quan un bàndol envia l’exèrcit per arrasar les terres de l’altre. Els pakeha al·leguen que simplement no tenen clar per on transcorren la fronteres, quina és la seva terra, quina és la nostra i quina no té propietari. Però això és fàcil d’aclarir, amics meus. D’ara en endavant, tancarem la nostra terra. Començarem demà. I no ens mourem ni una polzada. Quan els pakeha tirin a terra les nostres tanques, les tornarem a aixecar. Cultivarem la nostra terra i hi construirem cases.

Els assistents, en un principi perplexos, van aplaudir després, si bé els crits d’alegria ja no van ser tan entusiastes com quan es va proclamar l’acció dels llauradors. Els homes empresonats encara estaven tancats i la gent de Parihaka sabia ara quin risc assumia si es resistia de nou.

—Penseu que no estem fent res prohibit! —els va animar després en Te Whetu—. Els únics que mereixeran càstig seran els altres, quan tirin a terra les nostres tanques. No tingueu por! Els esperits de Parihaka venceran la violència.

L’endemà es va iniciar la instal·lació de closes i, amb això, la lluita acarnissada pel poder a Taranaki. Al principi només es va recórrer als homes per fer aquella feina, però, amb prou feines passats tres dies, en Kupe ja explicava el concepte de treball de Sísif. L’Armed Constabulary havia començat el traçat de la carretera, els topògrafs fixaven el recorregut i els cultius dels maoris els preocupaven ben poc. Pel que fa a les tanques, es limitaven a abatre-les, i, després, els habitants del poblat tornaven a aixecar-les sense badar boca, sense ficar-se en discussions. Una vegada, dues vegades, vint vegades. Pocs dies després, les primeres quadrilles estaven exhaustes. Les van substituir d’altres.

Al principi, les tropes del Govern van participar en el joc, però, a l’assemblea següent, en Te Whetu va amenaçar d’abatre els pals de telègrafs. El Govern el va capturar quan inspeccionava amb vuit caps subordinats les feines del clos. A continuació van detenir diversos homes que estaven aixecant tanques, contra la llei, sense un motiu real. Els maoris no es van defensar, però de nou se’ls va impedir per mitjà de la violència que prosseguissin les tasques de la construcció del clos.

«Són com un eixam d’abelles», va escriure un diari entre la repugnància i l’admiració. «Es mouen uniformement i contínuament, amb els caps cots, les cares adreçades cap a la terra. Cada vegada que han tancat una parcel·la, un d’ells emet un crit triomfal i tots entonen una cançó de guerra».

Les presons van tornar a omplir-se; el Govern es va afanyar a imposar, a través de les dues cambres, unes lleis que castigaven durament amenaçar la pau amb excavacions, arades i transformacions del paisatge. Qui construís closes s’arriscava a passar dos anys de treballs forçats. Però el flux dels constructors de tanques no es va aturar. Homes i dones maoris, procedents de tots els racons de l’Illa Nord, arribaven per ajudar la gent de Taranaki, i la Matariki i els seus amics haurien celebrat l’esperit de Parihaka si no haguessin estat tan esgotats.

Passades les primeres setmanes de construcció de closos, a Parihaka ja no es ballava ni se celebrava res, no s’engendraven nens. La població, ja notablement reduïda a causa dels arrestos, menjava d’una revolada quan es feia fosc i es desplomava totalment esgotada a les seves estoretes. A aquelles altures, qualsevol que tingués forces suficients col·laborava en la construcció de tanques. La Matariki i les altres noies que ensenyaven anglès fins i tot van portar els seus alumnes als camps. És clar que els nens de quatre i cinc anys no feien gran cosa, però impressionaven els soldats, i, en especial, els representants de la premsa. Les tanques de la Matariki tenien un caràcter més simbòlic; en realitat, no haurien pogut aturar ningú, la lluita desesperada dels desarmats maoris contra l’Armed Constabulary cada vegada atreia més l’atenció, sobretot perquè no resultava fàcil mantenir els soldats ràpidament reclutats als límits. Una vegada i una altra es produïen atacs, els abans pescadors de balenes i caçadors de foques estaven farts d’abatre tanques i no tenien manies a l’hora d’endur-se arrossegant els maoris.

La Matariki i els seus amics van comprovar esgotats, encara que complaguts, que els diaris, primer anglesos i després europeus, informaven sobre la seva lluita. El primer ministre cada vegada es veia més pressionat, en especial quan es van donar a conèixer les agressions a nens, vells i dones que col·laboraven en la construcció de les tanques.

—I, a més, els costos! —va exclamar alegrement en Kupe, que llegia en veu alta a les tardes els diaris a les noies—. Aquí diu que, al principi, els costos de la colonització de terres havien estat estimats en set-centes cinquanta mil lliures. I ara ja porten un milió, però no han construït en ni un quilòmetre de carretera.

A finals del 1880, el primer ministre George Grey es va rendir i va prohibir al seu ministre d’Assumptes Natius, James Bryce, un home amb excés de zel, que seguís arrestant gent. En els primers sis mesos del nou any es van deixar en llibertat tots els presos de l’Illa Nord.

—Ja hem guanyat? —va preguntar la Matariki, cansada.

Ja no treia els seus alumnes perquè construïssin tanques, però tampoc no feia les classes de forma periòdica. Tota la comunitat, des del nen més gran fins al professor, des del metge fins a l’empleat del banc, treballava en els camps de sol a sol. La vida al poblat es reduïa a assegurar les propietats rurals. De nou es va produir una espècie d’armistici a Taranaki. No es van fer més arrestos i, en un principi, van aturar la construcció de carreteres. Però el Govern no va admetre la devolució de les terres maoris annexionades. Al contrari, el ministre Bryce va posar tots els seus esforços en la terra de Parihaka. Va informar que havia pensat dividir la regió en tres seccions. La costa i l’interior havien de ser ocupats per pakeha i l’estreta franja que quedava al mig seria maori.

—Es formaran colònies angleses a les portes d’aquest Te Whiti —va comunicar.

No obstant això, no va trobar cap suport al Govern. I en Te Whiti tampoc no va reaccionar.

El cap maori callava mentre la seva gent aixecava tanques sense aturador, llaurava els camps i cultivava la terra. Al gener, en Bryce es va retirar esgotat.

—Els nens han guanyat —va dir la Lizzie amb aire de sorpresa, aixecant la vista de l’Otago Daily Times—. Aquest Bryce se’n va, però Parihaka segueix allà.

En Michael va agafar el diari.

—I què vindrà ara —va apuntar—. Aquest Bryce és un milhomes, però ja coneixes el seu successor, en Rolleston…

En William Rolleston era un granger de les planes de Canterbury, un dels llegendaris barons de la llana que no es conformava a tenir diversos milers d’ovelles. Al llarg de la seva carrera política, havia representat diversos districtes electorals dels voltants de Christchurch, però els perdia al cap d’un únic període legislatiu. El fet que el nomenessin ministre d’Assumptes Natius sens dubte havia constituït per a ell una inesperada promoció. En Rolleston era considerat un home dur, prenia decisions ràpides i era partidari de les imposicions. La diplomàcia no era un dels seus forts.

—Però l’Arthur Gordon és governador! —va assenyalar la Lizzie—. I, amb ell, els britànics per fi han fet una bona elecció!

Entre els grangers summament conservadors de Canterbury, es considerava que l’Arthur Gordon era un polític polèmic. Mostrava clares simpaties cap als maoris i per aquella raó precisament l’havia comissionat la Corona. Les accions de en Te Whiti havien provocat una mala premsa, i entre les intencions de la reina no figurava que es retratés Nova Zelanda, la seva colònia d’exhibició, com un niu de racistes.

En Michael va fer un gest d’indiferència.

—No n’hi ha prou que en Gordon sigui un bon tipus. També ha de parar els peus a en Rolleston.