10

—A veure, no és que em cansi de tu Riki, però no pots estar tot el sant dia voltant per aquí sense fer res. Hauries d’ocupar-te en alguna cosa… No volies començar una carrera?

Després de gairebé una setmana, la Kathleen Burton es va animar a fer valer la seva autoritat. És clar que permetria de bon grat que la filla de la Lizzie i en Michael visqués amb ella durant un temps, però no d’aquesta manera. Després de barallar-se amb els seus pares, la Matariki s’havia quedat a la ciutat, i durant el dia es refugiava a casa de la Kathleen i el reverend. Apareixia al matí ben d’hora, cosa que feia sospitar a la Kathleen que ja era al jardí una hora abans, i esperava allà fins que l’educació li permetia demanar que la deixessin passar. A la nit desapareixia, per regla general, poc després que es fes fosc. La raó era fàcil d’esbrinar: la intolerant senyora McLoad es llevava d’hora i se n’anava a dormir com les gallines. En l’entremig, en Colin i la Matariki tenien via lliure. La noia es colava a l’habitació del jove i s’hi estava fins a l’alba.

Això no encaixava amb la idea de moralitat d’en Peter i la Kathleen, i, és clar, tampoc era del grat d’en Michael i la Lizzie. Però la Matariki, que no atenia a raons, es remetia als costums dels maoris que li permetien reunir-se amb el seu amant quan ella volgués.

—I el que estan fent allà no pot ocórrer només en un llit a la nit —va dir la Lizzie, abatuda, arribant al fons de la qüestió—. Vés a saber el que faran aquells dos si els ho prohibim; són capaços de fer-ho a la vista de tothom.

La Kathleen no creia que el seu fill s’atrevís a això últim, però, en el fons, la Lizzie tenia raó. No podien tancar la Matariki sota clau i en Colin encara menys. El millor seria que es casessin aviat tots dos, però llavors tornaria a plantejar-se, naturalment, l’enutjosa qüestió del dot, i en això tots els pares estaven d’acord: no pensaven finançar cap negoci de cavalls a en Colin Coltrane, tant si s’anomenava hipòdrom, criador o el que fos. A més, ell ja no semblava tenir tanta pressa per a l’enllaç. La Matariki, en qualsevol cas, se n’anava en raons quan la Kathleen l’hi preguntava.

—Ho hem postergat —murmurava—, mentre en Colin intenta obtenir diners. I pel que fa a això d’estar sempre per aquí… Jo havia pensat buscar-me una feina, però en Colin no ho vol.

La Matariki fullejava ociosa una revista. Ella mateixa tampoc no semblava gaire satisfeta amb la seva vida, però en Colin desaprovava tots els seus intents de treballar fora de casa. A ella li hauria agradat, per exemple, ajudar la Kathleen i la Claire a la botiga, una feina que elles sens dubte haurien volgut pagar-li. En suggerir-ho, en Colin li havia muntat una autèntica escena, després de la qual s’havia produït una forta discussió entre ell i la seva mare.

—Em recordes molt el teu pare, Colin! —li havia retret la Kathleen—. A ell li hauria encantat tenir-me tancada a casa. Malgrat que li anaven molt bé els diners que jo guanyava. Hauria d’explicar-te la història amb tot detall, Matariki. No saps en quin embolic t’estàs ficant!

Però la jove no era una obedient catòlica irlandesa, sinó que tenia consciència de si mateixa. Abans de renunciar, hi va haver entre ella i en Colin unes fortes discussions.

—I què passarà quan tinguem el criador de cavalls, Colin? —li va deixar anar a la cara—. No podré treure el nas als estables? Per no parlar de prendre qualsevol decisió!

Però, pel que feia a aquest punt, en Colin sempre la tranquil·litzava, la majoria de les vegades en assenyalar que les dones també s’havien guanyat el respecte en altres granges grans. El gran model de la Matariki era la Gwyneira Warden, de Kiward Station, que havia criat la seva euga Grainie.

—Creus que la senyora Warden abans de casar-se hauria treballat fent de dependenta o de cambrera? —li retreia en Colin—. Això hauria estat per sota del seu nivell i tu tampoc no ho necessites. Com a propietària de la teva pròpia granja donaries una impressió equivocada.

La Matariki es deixava tranquil·litzar amb aquest argument, però, per descomptat, com més s’avorria, més descontenta estava. Per no mencionar que en Colin també l’havia deixat plantada dues vegades.

—Podria acompanyar-te, simplement! —va assenyalar enfadada, quan li va dir que havia d’anar amb en Jimmy Dunloe a una recepció—. Em compro un vestit a la botiga de la senyora Kate i després…

En Colin va somriure amb indulgència.

—Com vols comprar-te un vestit, estimada? De veritat creus que t’ho donarà a compte? No, no, petita, els teus pares et mantenen a ratlla, tu mateixa ho has dit. A més, aquestes recepcions són bastant avorrides. Vés a dormir a casa de la meva mare, és millor per a la salut del seu reverend… Sempre posa una cara rara quan només vas d’hoste de passada.

La Matariki era massa orgullosa per intentar adquirir un vestit, sobretot perquè els seus pares l’havien deixada realment sense cap suport econòmic. D’altra banda, uns quants dies abans s’havia produït una discussió quan els Drury li havien suggerit que pagués la matrícula de la universitat, però es van negar a donar-li els diners en metàl·lic. La Matariki estava decidida a no sotmetre’s, encara que li resultés difícil. Aquella tarda, la Kathleen i el reverend també sortien: la Chloé i la Heather inauguraven la primera exposició en la seva nova galeria.

—No t’agradaria venir amb nosaltres, Matariki? —va preguntar la Kathleen, preocupada, però després va deixar de dedicar-se a la noia, que estava enfadada—. O tens planejat fer alguna cosa amb en Colin? La Heather també l’ha invitat, per què no hi aneu tots dos?

La Matariki no podia respondre a cap de les seves preguntes. Malhumorada, es va retirar a l’habitació de convidats amb el diari. A més, no es trobava bé aquell vespre; en realitat, no s’havia trobat bé en tot el dia. Potser havia menjat alguna cosa en mal estat. En aquells moments fullejava desganada l’Auckland Herald, alhora que es preguntava com hauria arribat a la sala d’estar de la Kathleen. Les notícies de l’Illa Nord no li interessaven especialment a la Matariki, malgrat que hi havia viscut molt temps. Però sí que s’interessava per les notícies sobre en Te Whiti i altres líders del moviment de Parihaka empresonats. Tal com esperava, no va trobar res. Els caps tribals seguien a la presó i s’havien calmat les protestes dels maoris contra l’apropiació de terres del Govern. S’esperava que aviat deixessin en llibertat en Te Kooti i en Te Whiti, atès que la influència que exercien sobre el seu poble sens dubte s’havia esvaït.

Però a la Matariki li va cridar l’atenció un nom que ja havia escoltat anteriorment: Amey Daldy. Va pensar uns instants per què li sonava, i ho va recordar. L’Amey Daldy reivindicava el dret a vot de la dona, de la dona pakeha i de la maori. Les noies de Parihaka havien parlat sobre això amb freqüència i també n’havien discutit. En les tribus, les dones tenien els mateixos drets: podien elegir lliurement el seu marit, posseir terres i adquirir el rang de tohunga. Era natural que tant homes com dones pertanyessin als consells dels vells dels poblats, i, ocasionalment, també es votava una dona com a cap de la tribu. Això ocorria amb major freqüència en la pacífica Illa Sud que entre les tribus, més agressives, de l’Illa Nord, però l’Arona havia explicat a les altres noies que també s’havien presentat caps tribals a la coneguda trobada de Waitangi. Malgrat això, en el contracte que es va firmar allà no apareixia el nom de cap dona. Els pakeha s’havien burlat de les dirigents tribals i les havien fet fora.

Les noies de Parihaka no s’havien posat d’acord en si les dones maoris havien de defensar al Parlament dels blancs aquest dret, que des de feia tant de temps es donava per obtingut, o si es podia forçar els pakeha a acceptar-lo sense una norma addicional. L’última reflexió almenys havia demostrat ser una simple qüestió teòrica després de la invasió de Parihaka: pel que semblava, els maoris no podien obligar els pakeha a res i els drets de les seves dones eren, lamentablement, l’últim, de manera que els homes de les tribus agafarien les seves armes. Les experiències de la Matariki amb en Kahu Heke confirmaven aquells tristos coneixements: l’actitud fonamental del poble maori era pragmàtica. Allà on es necessitaven dones, es permetia que es fessin sacerdotesses, guaridores i fins i tot lluitadores i caps tribals. Però això no significava en absolut que els homes també es posessin a cuinar, a endurir el lli i a teixir-lo, a netejar les cases i a educar els nens. I si els pakeha eren de l’opinió que les dones no havien de posseir terres ni veu al Parlament, aviat apareixerien guerrers que s’apropiarien encantats de les terres i de l’estatus de diputat. Al cap i a la fi, mai no havien tingut escrúpols a l’hora de privar dels seus drets les caps tribals i dotar les filles dels caps de tapu restrictius.

Per això la Matariki sentia un gran respecte per dones com l’Amey Daldy, de manera que va llegir amb interès el que l’Auckland Herald escrivia sobre ella. L’article informava als seus lectors que el seminari per a dames de Daldy també es volia obrir ara a les dones maoris; el periodista apuntava amb petulància que, per a això, les noves aspirants haurien d’aprendre abans l’anglès. La Matariki va tancar els punys amb ràbia. Al cap i a la fi, eren molts més els maoris que parlaven la llengua dels pakeha que al revés. Li hauria encantat preguntar a l’articulista si havia après encara que fos una sola paraula dels indígenes abans d’atrevir-se a jutjar-los. El seminari per a dames de Daldy va despertar el seu interès. Què devien aprendre les dones allà? A governar la casa i a comportar-se bé? O a escriure sol·licituds, cantar himnes de protesta i lluitar pels seus drets?

L’article no donava informació sobre aquest tema, però més avall un anunci li va cridar l’atenció: «Es busca jove educada, d’origen maori, com a col·laboradora del Daldy’s Ladies Seminary. Requisits: bons coneixements de la llengua maori i de l’anglès. Gust per l’ensenyament, coneixements dels costums i tradicions de les tribus, així com dels seus treballs d’artesania, música i cultura tradicionals».

Per uns segons la Matariki es va oblidar d’en Colin i els seus plans de casament. Aquell lloc de feina estava fet a mida per a ella o per a les seves amigues de Parihaka. Allà podrien posar en pràctica el que havien après en aquella comunitat, des de com endurir el lli fins a com exercir una resistència pacífica. La Matariki es va veure per un moment sobre l’estrada al costat de feministes com l’Amey Daldy o la seva gran antecessora, la Mary Wollstonecraft. Traduiria les paraules de les conferenciants per a les dones del seu poble, ensenyaria anglès als nens sense deixar que perdessin les seves arrels… En Te Whiti estaria orgullós de la Matariki Drury! Llavors va pensar de sobte en en Colin i el criador de cavalls. No, de cap de les maneres havia de deixar-lo sol en aquest assumpte, sense comptar que ja el trobava a faltar quan passava una nit sense que ell l’abracés.

Amb tristesa, la Matariki va apartar a un costat aquell somni i es va preguntar a quines altres noies de Parihaka podria agradar-los ocupar un lloc així. De fet, el dia que la Matariki havia fugit amb en Colin, a elles les havien detingut i transportat fora del poblat, però l’advertència del sergent respecte que els esperaven diversos mesos de presó no s’havia complert. En realitat, els habitants de Parihaka havien passat com a màxim una nit empresonats abans que els deixessin en llibertat a les rodalies de les seves tribus. L’Arona fins i tot s’havia quedat a Parihaka. La jove sacerdotessa procedia d’allí i feia tot el que podia per mantenir unida la comunitat, espantada, deprimida i insegura, fins que en Te Whiti tornés un dia.

A través de l’Arona, la Matariki havia restablert el contacte amb altres amigues que havien fet en el fons el mateix que ella: qui havia passat ja els exàmens finals de la High School començava de seguida una carrera, les altres es presentaven a les proves acadèmiques abans de decidir-se per una formació superior com a metgesses, professores o advocades. La Matariki sabia per la Koria que també en Kupe estava en llibertat i que estudiava a Wellington. Ella li havia escrit allà, però no havia rebut resposta. La Koria li va confessar que la seva relació amb en Colin l’havia afectat molt: «Naturalment, estava enamorat de tu, totes ho sabíem, però assumia que no responguessis al seu amor. Segurament s’hauria conformat si t’haguessis unit a un altre home maori, però a cap de nosaltres no ens va resultar fàcil acceptar la teva relació amb un oficial dels anglesos. És clar que l’estimes, i sé que no pot fer-se res contra això. Però, un armed constable, Matariki? Un enemic, precisament?».

La Matariki es va ruboritzar en llegir la carta de l’amiga i es va afanyar a assegurar-li que ja feia temps que en Colin no servia a la Corona, encara que no se sentia gaire còmoda donant a conèixer la mentida que ell explicava. Però després les altres noies van solucionar el problema de la forma més senzilla: evitant referir-se a la relació de la Matariki amb en Colin. En lloc d’això parlaven de les seves respectives carreres i dels processos i audiències contra els partidaris de Parihaka. Algunes s’havien enamorat també i descrivien vivament la seva felicitat amb companys d’estudis o col·legues de la feina. La Matariki responia parlant-los de les curses de trotons i inventant històries sobre els seus plans d’estudi. Només en Kupe callava.

En aquell moment, no obstant això, a la Matariki no se li ocorria cap de les noies que estigués lliure per ocupar el lloc d’Auckland. Fos com fos, la idea l’havia distreta d’altres pensaments i ja s’havia fet tard. La Matariki va apagar el llum i es va colgar sota la manta. L’endemà tornaria a veure en Colin i s’oblidaria de l’Amey Daldy.

La Kathleen i el reverend havien arribat tard a casa i encara dormien quan la Matariki es va despertar d’hora, ja descansada, i va preparar l’esmorzar. Va anar fins i tot a comprar i va sorprendre els seus amfitrions amb pa fresc, llet i ous.

Normalment, la Kathleen se n’hauria alegrat, però aquell dia la Matariki va trobar l’amiga dels seus pares taciturna.

—Que passa alguna cosa, Kate? —va preguntar la Matariki quan la Kathleen no va respondre per segona vegada una de les preguntes sobre la nit anterior—. Estàs enfadada? Amb… amb mi?

La Kathleen va respondre que no amb un gest i la Matariki es va adonar que tenia aspecte de no haver dormit. Calia conèixer-la bé per distingir les lleugeres ombres sota els ulls i la lleu pal·lidesa dels llavis. La Kathleen Burton continuava sent una dona extraordinàriament bonica.

El reverend es va escurar el coll.

—Kathleen, amb tota sinceritat, crec que hauries de dir-l’hi. I més encara perquè callar-ho no serveix de res. La Heather vindrà amb la notícia fresca, ahir gairebé va rebentar de còlera.

La Matariki va arrugar el front i va deixar d’untar amb mel el panet.

—La Heather estava enfadada amb mi? —va preguntar, desconcertada.

La Kathleen va moure el cap i va mirar la jove amb posat afligit.

—No, Riki, no amb tu. Amb en Colin. No… no va acompanyar en Jimmy Dunloe a una recepció. O… és clar, era una recepció, però era la nostra, la de la Heather i la Chloé. Va acompanyar la Chloé! —La Kathleen va empassar-se la saliva.

Una gota de mel del pa de la Matariki va caure sobre la taula quan es va quedar mirant incrèdula la mare d’en Colin.

—Com?

—Matariki, això no té res a veure amb nosaltres. —En Colin Coltrane defensava solemnement la seva innocència després que la Matariki li hagués fet una esgarrapada, però no a l’esquena com en fer l’amor, sinó en plena cara. La galta del noi encara estava envermellida per la bufetada que ella li havia clavat després—. Mira, ja saps que he d’ensabonar el pare si volem demanar el crèdit.

—En Jimmy Dunloe és el pare adoptiu de la Chloé —el va corregir la Matariki—. I, pel que jo sé, ell no treballa d’alcavot. A més, seria massa aviat, no fa ni sis mesos que és viuda. Llavors, per què…

—Doncs just per això, Matariki —va respondre en Colin—. Perquè fa tan poc que ha enviudat. Necessitava un acompanyant, però… però un… per dir-ho d’alguna manera… un membre de la família.

La Matariki va esclafir a riure.

—Tu et veus com a membre de la família Dunloe? No em vinguis amb històries! I, en aquest cas, per què no ho podia saber jo? Podries haver-me dit que acompanyaves la pobra i digna de compassió Chloé Boulder per motius purament econòmics. Encara que segueixo sense comprendre per què necessitava un acompanyant. És la seva pròpia galeria, Colin, ho recordes? És ella la que ha organitzat la recepció i com a amfitriona devia tenir força feina a vendre els quadres als presents. O és que també l’has ajudat en això? Des de quan entens tu alguna cosa d’art?

En Colin va mirar la noia, que s’havia posat dreta davant seu cremant d’indignació. Per Déu, que guapa que era, i ell l’estimava. És clar que la Chloé Boulder també era bonica. El seduïa el seu fred atractiu, la seva feminitat, el seu comportament impecable… Contràriament, la Matariki anava amb el seu vestit de muntar gastat, amb la cotilla mal cenyida i els cabells una altra vegada deixats anar. La seva pell estava colrada pel sol… i en Colin encara es recordava molt bé de les seves llargues i morenes cames, al voltant de les quals onejava el piu piu quan saltava a corda a Parihaka. Si hi hagués només una possibilitat…

En Colin va agafar la jove entre els seus braços i li va tancar els llavis, encara queixosos, amb un petó. La Matariki li va mossegar la llengua i es va separar d’ell.

—Colin, vull una explicació —va advertir enfadada—. No carantoines. Què va succeir ahir amb la Chloé Boulder?

En Colin va paladejar el gust de la sang i es va enfadar. És que aquella petita fera mai no es comportaria com una dona normal? Dòcil i mal·leable? Fins llavors sempre havia confiat a poder domar-la, però potser no era possible. Bé, això facilitaria la seva elecció.

—Matariki, no he de donar-te explicacions! Ja t’ho he dit, no és res important, ho he… ho he fet pel nostre criador. Per… nosaltres.

La Matariki el va mirar perplexa.

—Colin —va dir llavors, aquesta vegada més tranquil·la—. Colin, la vas besar! No ho neguis, la Heather m’ho ha explicat.

I no diguis ara que la Chloé et va seduir. La Heather ha dit que estava feta un embolic. I en Jimmy Dunloe no t’hi va obligar, o m’equivoco? Es pot saber què et passa, Colin? Estem promesos!

Ell es va redreçar i va mirar la Matariki. De manera que ho sabia. La seva maleïda germana! La Heather havia passat la vetllada enganxada a la Chloé com una paparra. Va haver d’esperar que un dels convidats entaulés amb ella una conversa sobre la venda d’un quadre perquè ell pogués sortir amb la Chloé amb un pretext i ho intentés amb un primer petó. De fet, ella tampoc no s’hi havia oposat tant. Però, és clar, després va haver d’explicar-ho a la seva amiga de seguida.

En Colin va descarregar la ràbia que sentia contra la seva germana en la Matariki.

—No estem promesos, Matariki —li va replicar—. Només compartim el llit. Sí, ja pots mirar-me com un cérvol ferit de mort, però aquesta és la veritat. Em casaria amb tu de bon grat, però tens divuit anys només i els teus pares estan posant traves a la nostra relació. Ningú no sap què en sortirà d’això. I sent aquest el cas… has de… permetre que miri cap a altres costats.

La mà de la Matariki va tornar a clavar-li una bufetada, però aquesta vegada va treure les ungles, que van deixar unes empremtes vermelles a la galta dreta del noi. Abans que arribés a esgarrapar-lo amb l’esquerra, en Colin li va agafar la mà.

—Ja n’hi ha prou, Riki! —va cridar.

La Matariki va mirar en Colin amb els ulls plens de llàgrimes, però es va dominar, feta una fera.

—Tu ho has dit, Colin —va advertir amb fermesa.

Aquell mateix dia va escriure a l’Amey Daldy.