8

S’estava fent fosc i, lentament, la Violet començava a sentir por de la seva pròpia gosadia. El camí de Treherbart a Treorchy s’allargava i, a més, la Rosie s’anava aturant: feia estona que la petita estava cansada. A més, el lleuger plugim de la tarda s’havia convertit en un aiguat. La Violet estava totalment xopa i les seves velles sabates s’havien eixamplat quan per fi van arribar a les primeres cases del poble.

Treorchy no havia sorgit, com Treherbert, només a partir de la fundació d’una mina. Abans que s’obrissin els primers pous ja existia una població. Per això hi havia força cases aïllades i el poble no oferia únicament carrers amb fileres d’habitatges tots idèntics. Treorchy havia estat diminut en el seu origen i fins i tot ara, quan havia crescut molt a causa de les cases mineres, van bastar les explicacions de l’Ellen per trobar la casa del sabater Seekers.

El cor de la Violet bategava de pressa quan va obrir la porta del jardí, amb una reixa de gelosia bonica i cuidada, encanyissats de flors i bancals d’hortalisses amb els quals algú s’esforçava per lluitar contra la carbonissa, també allà present a tot arreu. La Violet va vigilar que la Rosie no trepitgés els sembrats. I, quan va arribar davant la porta, va mirar el picaporta amb forma de boca de lleó. Un picaporta de llautó…, un luxe per a la Violet. A les cases dels miners no podien permetre’s una cosa així, ni tampoc ho necessitaven. Com que ningú tenia res per robar, la majoria de les vegades les dones es limitaven a deixar la porta oberta. A més, n’hi havia prou amb un simple cop a la porta per anunciar que hi havia visita. Els habitatges eren petits i les parets molt primes.

Si no hagués plogut tant, la Violet potser s’hauria pensat una vegada més si havia de colpejar la porta. En aquest lloc tot li semblava bonic, molt diferent de casa seva. La bústia, per exemple, era també de llautó amb adorns d’esmalt. I la catifa de l’entrada tenia uns colors molt bonics i hi havia alguna cosa escrita. «Benvinguts» va lletrejar la Violet. Això li va donar valor.

—Vull tornar a casa! —va ploriquejar la Rosie.

La Violet va agafar aire i va trucar a la porta. Llavors va agafar la seva germana a coll després de netejar-li ràpidament el nas.

—És que no pots somriure? —va murmurar.

I es van sentir uns passos. La porta es va obrir i una glopada d’aire calent li va colpejar la cara. La Violet va pestanyejar sota la claror del llum d’oli. L’home que havia obert era prim i força pàl·lid. I la cara barbuda, en la qual es veien uns ulls tan blaus com els de la Violet, va reflectir una perplexitat total.

—Ellen? —va preguntar.

Pocs minuts després, en Walter Seekers havia superat la impressió. És clar, no podia ser l’Ellen la noia que en aquells moments es trobava inesperadament davant la seva porta, però la jove Violet s’assemblava tant a la seva mare sota la tèrbola llum de la llàntia, que el sabater era incapaç d’apartar la vista d’ella. Al seu torn, la noia gairebé s’havia desplomat quan ell s’havia dirigit a ella amb el nom de la seva mare. La Violet no havia aconseguit pronunciar paraula, però, al final, tots dos es van recompondre. La Violet Paisley, la filla de l’Ellen… En Walter Seekers gairebé no aconseguia creure que la persona que el visitava fos de carn i ossos.

No obstant això, de seguida va posar prou ordre en la seva ment per convidar la seva néta a aixoplugar-se de la pluja. La Violet es trobava en aquells moments asseguda davant la llar de foc, amb la seva germana petita sobre la falda. Tractava d’assecar-se la roba i de no mirar al seu voltant amb massa curiositat mentre en Walter preparava un te.

—I la petita? Com es diu? Voldrà una tassa de xocolata, oi? —va preguntar vacil·lant—. No… no serà la teva filla?

La Violet va mirar el seu avi amb severitat, una expressió que ell coneixia prou bé en la seva filla.

—És clar que no. Tinc tretze anys. És la Rosemary, la meva germana.

En Walter Seekers («el meu avi», va pensar la Violet) tenia llàgrimes als ulls.

—Rosemary… —va mussitar—. Com la meva difunta esposa. Li va posar el nom de la seva mare.

La Violet ho sabia, però desconeixia que la Rosemary Seekers hagués mort.

—Va morir fa un any —va explicar en Walter amb tristesa, alhora que dipositava una fumejant tassa de te davant la Violet.

Però encara més bo era l’aroma que desprenia la beguda dolça i de color marró que la Rosie va paladejar al principi amb una certa desconfiança. I ara el seu avi obria una llauna de galetes per al te!

—Tant de bo hagués pogut viure aquest moment. Sempre vam pensar que l’Ellen tornaria algun dia. La Rosemary n’estava totalment convençuda. Aquell tipus… Disculpa, filla, ja sé que és el teu pare… però sempre va ser un inútil. Pensàvem que l’Ellen acabaria adonant-se’n tard o d’hora.

—A la mama li fa vergonya —va resumir la Violet.

En Walter va gemegar.

—L’orgull li ve de la meva Rosie… Però explica’m, Violet! Per què has vingut? Què puc fer per tu?

La Violet li va explicar que en Jim no treballava i que s’havien quedat sense casa, mentre la Rosie menjava una galeta rere una altra.

—Però ara el papa té un lloc de capatàs —va afegir la Violet, per no deixar tan malament el seu pare—. El que passa és que encara no li han donat cap paga. Quan l’hi donin, podrà pagar el lloguer. Potser… potser podries ajudar-nos amb un parell de xílings…

En Walter Seekers va sospirar i va plantejar la mateixa reflexió que turmentava la Violet durant les dues últimes setmanes.

—Ai, filleta, si al teu pare no li han pagat fins ara, ja no li pagaran. Quina classe de mina és aquesta que fa fallida dues setmanes després de la seva obertura? En fi… una mina de muntanya a Treherbert…

Encara que en Walter Seekers era sabater i no miner, feia prou temps que vivia en aquella regió per conèixer les dades més importants al voltant de la mineria.

La Violet va arronsar les espatlles.

—Crec que us portaré a casa en el carro. Ho sap la vostra mare que sou aquí?

La nena, avergonyida, va moure negativament el cap.

—Ella no volia que vingués. Però jo… senyor Seekers, jo…

—Avi —la va corregir l’home somrient—. Ja he esperat prou temps! I tant me fa el que pensi la teva mare, ara estarà molt preocupada per si us ha passat alguna cosa a tu i a la petita Rosie.

Mentrestant, la nena s’havia enfilat a les cames del vell. Normalment solia recelar dels homes, però la barba d’en Walter Seekers la captivava, i la seva veu era tranquil·la i cordial, no estrepitosa i agressiva com la del seu pare i els seus amics. En aquell moment, en Walter li impedia amb suavitat que li estirés la barba i li regirés els cabells.

—Puc anar a peu —va contestar la Violet, declinant l’oferiment.

Sens dubte hauria estat una falta de consideració permetre que el vell enganxés el carro amb aquella pluja. A més, el seu pare ja hauria arribat. Si veia que el seu avi la portava a casa…

—Bah! —En Walter va agafar l’abric i va entrar al seu dormitori, d’on va sortir amb una capa ampla i sens dubte impermeable—. Som-hi, era de la meva Rosie. Totes dues us hi podeu aixoplugar. És com una tenda de campanya. Rosemary, podràs amagar-t’hi a sota.

La Rosie es va posar a riure i de seguida es va ficar sota la capa i va aparèixer tot seguit amb un alegre «cucú», quan la intimidada Violet es va cobrir amb ella.

—Gràcies —va mussitar—. Puc… puc ajudar en alguna cosa? Amb el cavall, potser?

La Violet no havia estat mai més a prop d’un parell de metres d’un cavall, però volia oferir la seva col·laboració tant sí com no.

—Podem emportar-nos les galetes? —va preguntar la Rosie.

En Walter va arrufar el nas quan va veure la mirada àvida de la Violet. Encara que la seva néta gran les va rebutjar educadament, en el fons…

—Digue’m, Violet —va preguntar pensatiu—, passeu gana?

Quan el cavall per fi va estar enganxat i en Walter Seekers va haver llançat un parell de lones sobre el cotxe per protegir una mica les seves dues passatgeres de la pluja, hi va afegir també un cistell ple de queviures que va reunir d’una revolada. Pa, formatge, una mica de carn seca (de la qual la Violet no aconseguia apartar la vista), mantega i llet. La nena amb prou feines recordava el gust de la mantega… Ja s’imaginava la cara de l’Ellen quan desemboliqués tots aquells tresors.

La Lucy, l’euga cob d’en Walter Seekers, vella però ben cuidada, va trotar alegrement tan bon punt van sortir a la carretera pavimentada que conduïa a Treherbert. Segons les aparences, esperava acabar el viatge sota aquella pluja tan intensa com més aviat millor, A hores d’ara, ja s’havia fet de nit.

—Hi ha un estable de lloguer o alguna cosa semblant a Treherbert? —va preguntar en Seekers, cobrint-se ell mateix i les seves nétes amb les lones, amb escàs resultat—. No crec que torni aquesta mateixa nit. La Lucy ha d’estar a recer de la pluja, i jo també.

—Pots dormir amb mi! —va invitar la Rosie el seu avi generosament. La Violet es va mossegar el llavi inferior.

—No ho sé —va mussitar.

En Walter Seekers li va dirigir un somriure de complicitat.

—Ja ho sé —va dir—. El teu pare i jo no som precisament grans amics. I a aquestes hores segurament farà ja força estona que està borratxo.

La Violet va assentir alleujada i va evitar que tots dos constatessin que en Jim Paisley ebri no era el que podia qualificar-se d’una persona amable.

—No et preocupis, algun lloc trobaré on refugiar-me. Conec molt bé el cotxer de Davies, fa anys que li faig les botes. —David Davies era un dels més grans propietaris de mines de Rhondda. El seu cotxer viatjava molt—. Si em dius on tenen la seva residència els Davies, m’allotjaré a l’estable.

La Violet no tenia ni idea d’on vivia l’acabalat senyor Davies, però, en aquell moment, davant els seus ulls van sorgir les febles llums de Treherbert i va indicar al seu avi el camí per But Street; els Paisley vivien a la zona més antiga. En realitat havia esperat trobar la casa sense llum o, com a molt, haver vist brillar la flama d’una espelma darrere la finestra. La seva mare sens dubte estaria preocupada. No obstant això, ja des de l’exterior es van adonar que alguna cosa passava dins la casa. Els llums cremaven a la sala d’estar i al dormitori i pertot arreu ressonaven veus i crits.

—Te mataré a tu i a aquella espavilada també!

—Deixa-ho córrer, papa…

—Deixi la seva dona en pau o avisarem la policia!

L’atrevida senyora Brown, de la casa veïna, semblava més decidida que en Fred, que feia tota la impressió d’estar completament borratxo.

El senyor Brown encara hauria pogut ser més convincent, però mai no es barrejava en els assumptes aliens.

—El papa pega la mama —va xiuxiuejar espantada la Rosie, cabdellant-se sota la capa de la Violet.

La nena més gran es va desprendre vigorosament de la seva germaneta i va saltar del pescant tan de pressa com va poder. El seu avi era més àgil del que ella s’havia pensat: l’home es va limitar a deixar el carro al carrer i va córrer cap a l’entrada. Rere la porta tancada se sentien sorolls com d’una baralla i els crits sufocats de l’Ellen. En Walter Seekers va carregar contra la porta i la va obrir de bat a bat. La Violet volia ficar-s’hi directament, però la senyora Brown la va aturar i va agafar a coll la Rosie, que havia seguit la seva germana i el seu avi.

—Jo m’ocupo de la petita, val més que no ho vegi…

La Violet va mussitar les gràcies i va irrompre dins la casa, just a temps de veure com el seu avi, prim però fort, amb un potent ganxo de dreta, abatia el més pesant, però també borratxo i totalment perplex, Jim Paisley.

—Ni t’atreveixis a tornar a tocar la meva filla! —va cridar en Walter.

En Fred, que feia estona que intentava separar el seu pare de la seva mare, encara que sense escarrassar-s’hi gaire, contemplava atònit l’escena.

L’Ellen gemegava arraulida en un racó i es protegia la cara amb la mà. Li sagnaven unes ferides a la cella i al costat dels llavis i un ull se li estava inflant, però el seu estat no semblava que fos greu.

—Mama… —La Violet la va ajudar a aixecar-se i es va llançar als seus braços.

Però l’Ellen no va parar atenció en la seva filla, sinó que mirava, incrèdula, el nouvingut, que, ple de determinació, havia colpejat el seu marit.

—Papa… —va xiuxiuejar.

—En aquesta casa no t’hi quedaràs ni un dia més.

En Walter Seekers va necessitar una mica de temps per recuperar l’alè i després es va quedar mirant desconcertat el decrèpit allotjament d’on acabava d’expulsar a puntades de peu en Jim Paisley. No era fàcil treure el sabater de polleguera, però quan s’enfadava, era una cosa seriosa. Molts anys abans, la mateixa Ellen ho havia hagut d’experimentar dolorosament, i ara en Jim havia provat la mateixa medicina. En Fred havia seguit el seu pare sense badar boca. També el jove feia la impressió d’estar molt begut, fins a l’extrem de creure fins i tot que en Walter Seekers era una mena d’esperit venjatiu sortit de l’infern.

En qualsevol cas, tots dos Paisley tornaven ara cap al pub, si és que encara era obert. La Rosemary abraçava la seva mare, que anava reaccionant lentament, mentre la Violet intentava vanament posar ordre a la casa. En el seu atac d’ira, en Jim havia destrossat la meitat de l’escàs mobiliari.

—Ha tornat a perdre la feina —va informar l’Ellen, encara panteixant—. I, per algun motiu, et fa responsable a tu, Violet, no tinc ni idea de per què. Hauria d’haver-lo deixat en pau, potser s’hauria adormit i demà se n’hauria oblidat. Però havia d’explicar-li allò de la carta.

Va assenyalar impotent l’ordre de desnonament, o, més aviat el que en quedava, atès que en Jim Paisley havia esparracat el paper i l’havia llançat a terra.

—Però què dius? Per què havies de deixar-lo en pau? —es va sulfurar en Walter Seekers—. No facis com si tu haguessis pogut canviar la situació. Quantes vegades t’ha pegat, Ellen? Una, dues vegades al mes? O a la setmana? Per l’amor de Déu, filla, per què no vas tornar a casa?

En aquell moment va abraçar per fi la seva filla, amb molta cura de no fer-li mal.

—Bé, això ja no importa; ara mateix vindreu amb mi. Aquí no us podeu quedar ni un minut més. Tan bon punt tanquin el pub vindran aquell parell. Agafa el que vulguis endur-te’n, Ellen, i tu també, Violet. Hem de ser fora abans que tornin a aparèixer.

—Però, i en Fred…? Què li passarà…? —L’Ellen encara estava massa sorpresa per pensar en una fugida—. És el meu fill…

—Aquesta nit era un còmplice del teu marit! —va assenyalar en Walter amb duresa—. Si demà està sobri ja parlaràs amb ell; també serà ben rebut a casa meva si es comporta com Déu mana. Però avui haurà de decidir on es queda.

—Pot dormir a casa si nosaltres ens n’hem anat —va intervenir la Violet tranquil·litzadora.

Pel que feia a ella, no va necessitar ni tres minuts per agafar una mica de roba i fer un farcell. A part d’això, les seves úniques pertinences eren un fermall que li havia regalat la Heather i un quadern escolar barat en el qual a vegades escrivia lletres de manera maldestra. El desig més gran de la Violet era aprendre a llegir i escriure sense faltes, però mai no havia anat a l’escola i el poc que li havien ensenyat la seva mare o el reverend a l’escola dominical no era suficient.

—Ja està! —va anunciar—. Ara faré l’equipatge de la Rosie i de la mama. Porta-les totes dues al carro, avi, de seguida seré amb vosaltres.

La Violet va ficar en un cistell l’escàs vestuari de l’Ellen i una mica de roba blanca per a la Rosie. Al final va afegir la nina que la setmana anterior la Kathleen Burton havia cosit amb retalls i omplert amb serradures per a la petita. La Rosie estava molt orgullosa de la seva joguina, ja que no havia tingut mai una autèntica nina de drap.

A fora, en Walter Seekers plegava les lones al voltant de la seva filla i de la menor de les seves nétes. L’Ellen tremolava i semblava vacil·lant, segurament també li feien mal les ferides. Però el seu pare i la Violet no van admetre més discussions. Després de tots aquells anys, en Walter volia emportar-se d’una vegada per sempre la seva filla a casa. I la Violet veia el seu futur amb un optimisme que mai no havia conegut. A Treorchy no necessitaria treballar, sinó que podria anar a l’escola. Ja no seria la filla bruta i miserable d’un miner, sinó la néta del sabater. I viuria en una casa de debò, amb un jardí i tot. Una casa que pertanyia a l’avi. L’Ellen ja no hauria de tornar a preocupar-se per si el borratxo del seu marit pagava o no el lloguer.

La Violet s’hauria posat a riure i a cantar, però feia un temps massa depriment. La pluja no cessava de caure i ja de camí al carro es va quedar xopa de dalt a baix.

També les carreteres es veien afectades per la humitat i la pluja torrencial. A Treherbert encara estaven ben pavimentades, però tan bon punt en Walter Seekers va sortir de la població i es va dirigir cap al sud, va haver d’anar evitant els sots i els bassals i esquivant els llocs ensorrats. En algunes parts, la carretera era inexistent o estava inundada pel riu desbordat i havien de fer marrada.

—De veritat hem d’arribar avui a Treorchy? —va preguntar la Violet, esgotada, quan en Walter Seekers va tornar a demanar a les seves passatgeres que baixessin per alleujar la càrrega del cavall i el carro en un lloc especialment crític. L’Ellen es recolzava en la seva filla i la Rosie tornava a plorar.

Esgotat, en Walter va mirar la seva néta. Ja feia temps que portava el barret calat i l’aigua li corria pels cabells i la barba.

—On vols anar, si no? —va preguntar—. A l’estable dels Davies no podem quedar-nos-hi tots quatre…

—Però podem trobar refugi a casa dels Burton! —va exclamar la Violet—. Si girem aquí a la dreta queden menys de dos quilòmetres per arribar a casa seva. Segur que ens hi allotjaran.

El record del saló, que havia endreçat amb la Kathleen i la Heather i en el qual devia cremar en aquells moments la llar de foc, li infonia ànims. Segur que els neozelandesos no els tancarien les portes.

—És la família amb la qual treballes, oi? —va voler saber en Walter, encara un pèl recelós—. Un sacerdot… Segur que encara voldrà convèncer la teva mare perquè… vaja… perquè torni amb aquest paio… abusador.

La Violet va sacsejar el cap.

—Segur que no, el reverend Burton no és així. I per aquí, de totes maneres, no podem avançar.

Era cert. El pas següent hauria estat travessar el riu, però el corrent havia arrossegat el pont. En Walter Seekers va reflexionar un instant sobre quines altres marrades podia fer, però la idea d’haver de viatjar més hores sota aquell aiguat el va instar a decidir-se aviat.

—D’acord, petita. Per aquí? Torna a pujar, Ellen, tot anirà bé. I tu, Rosie, deixa de plorar. Mira dins del cistell, encara queden galetes; no volies emportar-te-les?

La Rosie es va tranquil·litzar amb un parell de galetes remullades i en Walter Seekers va dirigir la reticent Lucy cap al camí que conduïa a la casa dels Burton. L’euga, que havia emprès de bon grat el retorn a casa, es mostrava molt més desconfiada a seguir aquella direcció, de manera que avançava a poc a poc pel camí veïnal ple de fang, mentre passaven per la muntanya on en Randolph Burton havia excavat la seva mina. La Lucy tirava el carro muntanya amunt i lluitava tenaç contra el sòl pedregós i relliscós.

I llavors va passar: en Walter Seekers va veure massa tard el profund i pedregós solc que l’aigua havia obert en el camí. La lucy va superar l’obstacle d’un salt, però el cotxe va caure amb estrèpit i es va trencar l’eix.

El cavall es va aturar quan les rodes van quedar bloquejades.

En Walter Seekers va deixar anar un renec.

—Bé, no ens queda més remei que seguir a peu —va sospirar, disposat a desenganxar la Lucy—. Ho sento, senyores… L’únic que puc oferir-vos és el cavall.

Ni la mare ni les nenes no volien muntar en el cavall xop, encara que l’Ellen estava morta de cansament. La Violet va pensar, espantada, en el trajecte a peu pel fang. Fins a casa dels Burton segur que encara quedava un bon tros de camí. El seu avi va anar a buscar el llum de petroli que havia il·luminat tènuement el carro. Almenys amb ell no haurien de caminar a les palpentes de nit. Finalment, en Walter els va il·luminar el camí. La Violet havia agafat el cistell de les provisions. Mai no se sabia…

—Si almenys trobéssim un bosquet o un lloc on protegir-nos… —va murmurar en Walter.

A penes havien fet uns pocs passos quan es va fer evident que ni l’Ellen ni la Rosie aconseguirien seguir endavant. El prim abric de la mare ja estava totalment moll i el vestit humit no tan sols augmentava aquell fred immens, sinó que li pesava molt.

—Podria avançar-me i portar un carro o un cavall…

—Jo ho faré! —es va oferir la Violet, alhora que intentava calcular la distància que els separava de la casa.

El camí i la muntanya, no obstant això, li van semblar inesperadament canviats. Hi havia moltes empremtes de peus i carros, a la cuneta hi havia runa… i després l’entrada d’una galeria en el vessant!

Mira, avi, podem protegir-nos allà! —La Violet va assenyalar ansiosa la gorja fosca que en aquells moments no semblava amenaçadora, sinó un refugi acollidor davant de l’horrible temporal—. Hi ha un túnel a la muntanya.

Un túnel? —va preguntar en Walter, sorprès, i es va acostar a l’entrada de la galeria—. Més aviat sembla una mina… Hi ha una mina aquí, Violet? Vés amb compte de no caure si hi ha un pou allà dins.

Però la nena ja s’havia avançat.

—Una mina de muntanya —va informar—. Deu ser aquella nova en la qual el papa estava treballant.

L’Ellen va assentir, cansada.

—I que el reverend ha tancat avui. Per això en Jim estava tan enfadat. Es…

—És un desgraciat —va concloure en Walter concisament—. S’hi pot entrar, Violet? És segur?

Al principi la nena només va veure un refugi contra la intempèrie. La galeria s’introduïa trenta o quaranta vares dins la muntanya i estava eixuta. La llàntia del carro amb què en Walter la seguia ara il·luminava un sostre que amb prou feines superava l’altura d’un home i unes parets llises.

En Walter va sospirar satisfet.

—Ens quedarem aquí —va decidir—. Fins que millori el temps, i, si tot segueix així, fins demà al matí…

La Violet estava a punt de dir alguna cosa, però el seu avi li va demanar que callés.

—No, Violet, res de sortir i mirar de parlar amb els senyors. Primer, podria passar-te alguna cosa; segon, que enganxessin un carro amb aquest temps seria exigir-los massa, i qui sap si el camí encara està transitable. No, ens quedarem aquí i demà seguirem a peu.

Decidit, es va disposar a conduir la Lucy a l’interior de la galeria, però, mentre que l’Ellen i les nenes es van posar a recer de la pluja amb un alleujament evident, el cavall no es va atrevir a fer ni un pas. En Walter va intentar sense gran entusiasme obligar l’euga a entrar a la gorja, però l’animal no es va deixar convèncer.

—Doncs queda’t a fora, ximpleta! —va rondinar en Walter, deixant anar les regnes—. Vaig a lligar-la, poseu-vos tan còmodes com pugueu. Allà, Ellen, al més endins possible, fa més calor. Si trobo una mica de llenya seca fins i tot podrem encendre un foguera.

A la galeria no hi havia llenya, però l’Ellen es va escalfar les mans acostant-les al llum de petroli i la Rosie aviat es va consolar amb el contingut del cistell. En tota la seva vida no havia menjat cap d’aquelles delícies. Carn seca, salsitxes…, llet fresca per ajudar a pair tot allò… La Rosie menjava quasi amb voracitat. La Violet es preocupava sobretot que la seva mare també mengés alguna cosa. L’Ellen estava molt pàl·lida, les ferides li tornaven a sagnar i tenia l’ull totalment inflat. El reverend Peter hauria fet cridar un metge o ell mateix hauria atès l’Ellen, atès que en els jaciments d’or havia dirigit un hospital. En canvi, allà no podien fer-hi res, però, malgrat tot, l’Ellen no moriria a causa de les seves ferides.

—Només necessito tranquil·litat, filla —va dir en sorprendre la mirada preocupada de la Violet—. Mirem de dormir una mica i…

Les seves paraules van quedar apagades per una mena de tro i va semblar com si el terra es mogués sota els seus peus. Una tempesta? La Violet va descartar del tot la idea de poder arribar aquella nit a Burton House.

—Em trobo malament —va dir la Rosie—. Crec que vomitaré, mama…

La Violet va sospirar.

—Això et passa per menjar massa —va grunyir—. Però no vomitis aquí, farà pudor tota la nit.

—Surto amb ella —va dir l’Ellen, ja mig adormida.

La Violet va sacsejar el cap.

—De cap manera, ja hi vaig jo. Així faré una ullada al cavall, avi, potser ja voldrà entrar.

La idea que la Lucy estigués molla com una sopa no li agradava gens. Li agradava aquell cavall i es preguntava per què es negava de manera tan rotunda a entrar a la galeria. Al cap i a la fi, no volia sortir de l’estable.

—Vomitaré…

El gemec de la Rosie es va tornar més urgent… mentre a fora tornava a tronar. La Violet va agafar a coll la seva germaneta i la va treure de la galeria. La Lucy les va saludar amb un renill. Semblava temorosa… o potser demanava alguna cosa? L’avi havia lligat l’euga en un lloc al més resguardat possible al costat de l’entrada de la galeria, on s’havien clavat a la paret unes anelles per lligar els cavalls que s’utilitzaven en les tasques de la mina. Però la Lucy semblava que volia marxar d’allà. Renillava inquieta i la Violet va tenir por. Va conduir la Rosie lluny de l’entrada, a la vora del camí, on de seguida va vomitar. La Violet li aguantava el cap mentre pensava a tornar a posar-se a recer de la pluja. I, en aquell moment, molt de pressa, va succeir tot.

El tro va ressonar una altra vegada. Però l’estrèpit no semblava procedir del cel, sinó de la muntanya. O era la mateixa muntanya la que retrunyia així? De cua d’ull, la Violet va veure que la Lucy feia un esforç desesperat per estirar la corda i alliberar-se, alhora que una cascada enorme de pedres i fang es precipitava davant seu. Si el cavall no s’hagués deixat anar, el despreniment de terres l’hauria enterrat. Mentre la Violet encara mirava atònita l’entrada de la galeria, va tornar a tronar i altres munts de terra van caure a l’entrada, alhora que un tros de roca rodava cap a la Violet. Va apartar la Rosie de la muntanya i va sentir cridar l’Ellen (o va ser el seu propi crit?, o el de la Rosie?). Procedents del turó, es van precipitar les aigües, un torrent que arrossegava rocalla i terra. L’obertura de la galeria ja no es distingia, el món semblava haver-se convertit en pluja, munts de terra i trons.

De sobte, va regnar la calma i es va fer el silenci, tret de la pluja que no cessava de caure, els cops amb els cascos de la Lucy i el plor de la Rosie.

La Violet va córrer a les muntanyes de pedres i terra rere les quals hi havia d’haver l’accés a la galeria. Va començar a excavar amb les mans.

—Mama! —cridava sanglotant, sense obtenir cap resposta. La filla gran de l’Ellen es va rendir—. Hem de demanar ajuda —va dir amb veu ofegada—. Vine, Rosie. Has d’acompanyar-me.

La Violet va fer el cor fort. Una part d’ella volia quedar-se allà, plorar i cridar, i, preferiblement, morir. Però una altra part no perdia el seny, mirava el lloc de l’accident com qui es veu involucrat en un fet per casualitat, i era conscient, sobretot, que havia de protegir la Rosie del fred i la pluja. Es va acostar amb cautela a la Lucy, que s’havia quedat a prop i rosegava, ara tranquil·la, l’herba de la vora del camí. La vella euga la va mirar amb aire cordial.

La Violet va alçar la Rosie per col·locar-la al llom de l’euga.

—Ara aniràs a cavall. I no hi ha peròs que valguin, subjecta’t fort. Pots fer-ho. Hem d’ajudar la mama… I, si he de portar-te jo a coll, trigarem hores.

La Lucy va avançar obedient al costat de la Violet i va permetre fins i tot que la petita s’agafés a les seves crineres quan el camí es feia massa relliscós. No obstant això, van trigar una eternitat fins que per fi van albirar la casa dels Burton. Com era d’esperar, no hi havia cap llum encès. La por es va apoderar de la Violet. Què passaria si els Burton no eren a casa? Si ningú no els obria? Si…?

Va deixar lliure el cavall al jardí, va arrossegar la petita Rosie per les escales fins a assolir la porta d’entrada i va picar desesperadament. El picaporta no bastava, atès que a l’interior no es movia res… La Violet va buscar pedres per llançar-les contra la finestra. Estava morta d’esgotament i molt consternada.

Però llavors va sentir passos… i tot seguit es va llançar sanglotant als braços d’en Peter Burton.

—Reverend…, reverend…, la galeria, la mina de muntanya…, la meva mare…