4

Heather Coltrane es debatia entre els compromisos que la Chloe havia contret per a la galeria abans del seu matrimoni i se sentia cansada, explotada. És clar que no era una cosa realment dolenta, juntament amb la Chloé hauria gaudit fins i tot de les diferents exposicions i vernissages. De les dues dones, la Chloe era sens dubte la més oberta i extravertida. Per regla general era ella la que organitzava les inauguracions, i tenia cura dels artistes i qui solia encarregar-se dels acompanyants i familiars d’aquests, de vegades difícils. Habitualment, Heather només col·laborava a l’hora de penjar els quadres, supervisar que els hostes estiguessin ben atesos i, sobretot, conversar amb la gent amb la qual se sentia a gust. Chloé s’ocupava molt més d’assessorar als clients i de vendre els quadres; al capdavall, Heather era qui pintava i per a això necessitava temps. En aquest moment li corresponia a ella organitzar-ho tot: des de demanar els vins i els canapès per al vernissage fins conversar amb els convidats d’honor, passant per la venda dels quadres. La jove es dedicava a tot això amb tenacitat, però no experimentava una autèntica il·lusió. Un excèntric artista de Wellington la va tenir ocupada gairebé durant tot el dia amb els seus desitjos especials i el seu assenyat germà havia aconseguit posar-la a resguard d’un veritable escàndol després que ella hagués contestat espontàniament amb una bufetada a les maldestres temptatives d’un altre artista d’intimar amb ella. Siguin va enviar a una tremolosa Heather a casa i va guiar sense dificultats al pintor, borratxo ja com una cuba, a través del vernissage.

La Heather no se sentia a gust amb tot això. Li agradava la galeria, però sobretot volia pintar. I enyorava tenir al costat una persona amb qui se sentís unida.

La Heather estimava la Chloé. La volia tenir amb ella.

Finalment el seu descontentament i la seva tensió van desembocar en un torrent de llàgrimes quan va rebre la primera carta de la Violet des d’Invercargill. En el mateix correu, va arribar també una missiva de la Chloé. Les dues dones semblaven contentes.

La Heather tractava de convèncer-se que també devia alegrar-se que les seves amigues s’haguessin conegut i que la Chloé s’ocupés ara de la Violet. Però en realitat no estava gens contenta, sinó trastornada i profundament ferida. La Chloé tenia el seu estimat marit, tenia el criador i ara també la Violet i els nens. La Heather s’havia quedat sense res.

Rabiosa de gelosia, avergonyida de l’enveja que sentia, infeliç i sola, es va atrinxerar en una sala contigua a la galeria. Entre quadres encara sense desempaquetar, caixes de cartró amb vasos i bosses amb etiquetes de preus, va plorar a llàgrima viva. I això que tenia moltes coses a fer. Al seu costat penjaven els quadres d’una artista de París, o en realitat russa, que responia a l’impronunciable nom de Svetlana Sergejewna. Pintava paisatges amb molt de detall, d’una forma particular que encantava a tots aquells que els contemplaven. La Heather se la imaginava com una espècie de fada que lliscava flotant per sobre del sòl quan caminava. El galerista londinenc amb el qual la Chloé havia organitzat l’exposició, en Lucas Warden, l’havia recomanada: «Te donaré una primícia: els quadres encara no són cars, però això canviarà. I ella està boja per veure Nova Zelanda. Els paisatges deuen tenir alguna cosa especial per a ella… O això és almenys el que li han explicat. En poques paraules: si organitzeu una exposició per a ella i es venen tants quadres que amb els diners pot viatjar una mica, se sentiria molt feliç… És clar, ella mateixa pagaria el viatge amb vaixell, només hauríeu d’allotjar-la en algun lloc de Dunedin. Si és possible privat, no és rica».

Naturalment, la Chloé havia aprofitat l’oportunitat al moment i havia posat a disposició de la senyoreta Sergejewna l’habitació de convidats de la casa que compartia amb la Heather. I ara, ella hauria de barallar-se amb una desconeguda que, possiblement, ni tan sols parlava anglès.

Una vegada més, tot va començar a sortir malament abans de l’exposició. Els quadres havien arribat primer que l’artista i la Heather hauria d’haver-los penjat, atès que el vernissage se celebrava aquella mateixa tarda. Per experiència sabia que això sempre provocava tensions, atès que als artistes mai no els agradava com els galeristes ordenaven els seus quadres i aquesta vegada tampoc no havia trobat un lloc per a tots. No hi havia dubte que la senyoreta Sergejewna desaprovaria la selecció de la Heather. A més, encara no havien portat el vi; la cuinera, que havia de fer mans i mànigues per preparar en aquella cuina diminuta uns canapès, no donava senyals de vida; i la serventa maori dels Dunloe, que havia d’ajudar a servir als convidats, també es prenia el seu temps. Si no arribava aviat, la mateixa Heather hauria de treure brillantor a les copes. I ara, a sobre, les cartes de la Chloé i la Violet…

La Heather sabia que havia de sobreposar-se, però, simplement, no ho aconseguia. Plorava, plorava i plorava.

—Hola! Hi ha algú aquí? —Una veu greu va sobresaltar la Heather—. I jo que havia pensat que deixaven els meus quadres penjats sense ningú i la porta oberta perquè algú els robés!

La Heather va aixecar la vista i va veure una cara ampla i de pell clara emmarcada per un embull de cabells vermells pastanaga. Tan vermells que, de fet, el color no semblava natural. Si la Heather no hagués estat ocupada en altres assumptes, s’hauria enrojolat. Encara no havia conegut una dona que es tenyís els cabells d’aquella manera. Ella pensava que només les actrius i les putes ho feien. I, a més, aquella dona portava aquell torrent vermell sense recollir, de manera que la cabellera li queia en espessos rissos sobre unes amples espatlles. Tot en la Svetlana Sergejewna era exuberant. No estava grassa, però era alta i robusta, tenia la cara ampla i els llavis carnosos. Sota les espesses celles i les pestanyes llargues, es veien uns ulls blaus intel·ligents, rodons i dolços, que conferien al seu aspecte una expressió d’una certa sorpresa, gairebé infantil. En aquells moments miraven amb simpatia la plorosa Heather.

—Com es pot plorar quan al costat pengen uns quadres tan bonics? —La dona va somriure, va col·locar l’índex sota la barbeta de la Heather i li va aixecar el cap—. No hi ha motiu per estar trist, el món és meravellós.

La Heather podria haver fet alguna puntualització, però la va envair un sentiment de vergonya davant la nouvinguda. Era evident que es tractava de l’artista, la convidada d’honor. I ella…

—Jo… jo… Disculpi, senyoreta Sergejewna… Jo… hauria d’haver anat a recollir-la a l’estació. I… els quadres… no han cabut tots a les sales de la galeria. És a dir, hauria d’haver-los penjat tots, però no feien cap efecte si els apinyava tant…

La Heather va buscar un mocador de butxaca. Havia de deixar de plorar! La Svetlana Sergejewna va ficar la mà a la butxaca del seu folgat vestit —semblava rebutjar les cotilles i la peça de roba que portava semblava més aviat un caftà—, que brillava amb tots els matisos possibles de blau i turquesa. Va treure un mocador i el va allargar a la Heather.

—No has de plorar per això! Jo no sóc un paquet, ningú no ha de recollir-me! Fins ara sempre he trobat el meu camí. I millor molts quadres que pocs, no? En venem cinc… sis… i després pengem els altres. Cap problema. Plores per això?

La Svetlana Sergejewna va somriure. Almenys no semblava ser una persona difícil.

La Heather va moure el cap negativament.

—Disculpi’m, sisplau, senyoreta Sergejewna. Deu pensar que sóc una histèrica. No plorava per això, per descomptat. És només… que la cuinera no ha arribat, la serventa tampoc, encara no he marcat els preus dels quadres, el vi… i…

Tot plegat era una insensatesa. La Heather va intentar respirar fondo.

La russa va riure. Va ser un riure profund i ressonant, com la seva veu en parlar. No tenia absolutament res en comú amb una fada, més aviat amb una ossa.

—La gent ve a menjar? Ve pel vi? No! Ve pels quadres! I encara tenim temps, podem cuinar nosaltres. Comprem caviar i preparem blini. Es molt rus, segur que agradarà a la gent! No plori més, senyoreta… Edmunds?

La Heather es va tornar a posar a plorar una vegada més i va sentir que l’embolcallava una abraçada d’ós. Lamentablement compungida, es va alliberar dels braços que l’envoltaven.

—Ho sento, senyoreta Sergejewna. Sóc… sóc la Heather Coltrane. La senyoreta Edmunds m’ha… mmm… ens… ha abandonat. —Per fi va aconseguir tranquil·litzar-se.

—Svetlana. Digui’m Svetlana. O Lana, és més curt. Què significa «abandonat»? S’ha mort?

La Heather va tornar a sentir-se com una bleda. Com podia haver-se expressat de manera tan maldestra? Es va posar vermella i es va corregir.

—No, no, és clar que no. Només… s’ha casat.

La Svetlana va llançar una mirada escrutadora a la Heather i a continuació va esclafir a riure.

—Nena —va deixar anar—. Nena, el primer no sol ser millor que el segon!

Mitja hora més tard, la Heather i la Lana ja havien rigut força vegades juntes. La Heather no recordava haver estat tan a gust amb algú des de la partida de la Chloé. I també els problemes es van anar resolent per si sols. La cuinera no va aparèixer, però sí la noia maori. La Heather la va enviar al comerciant de vins per reclamar l’entrega, mentre ella i la Lana anaven a comprar. Una botiga d’exquisideses tenia salmó i caviar; de nata, en van trobar a la lleteria, i per fer les diminutes pastetes, que van mantenir ocupada la Lana fins a l’exposició, només es necessitava aigua i farina. Abans de posar-les al foc, va ajudar la Heather a col·locar els preus als quadres. L’artista russa va trobar brillant la selecció de la Heather.

—I això que tu no ets la galerista, sinó l’artista! La senyoreta Edmunds em va dir per carta que pintes retrats.

La Lana es partia de riure quan la Heather li va confessar que la majoria dels seus models tenien quatre cascos o peülles.

—Però, saps?, els seus propietaris els estimen amb bogeria! —va dir la nouvinguda—. Una amiga de Londres retratava dones riques. Moltes vegades estaven tristes. És difícil pintar bé quan tens un model al davant a qui no estima ningú.

—Tristes perquè estaven casades? —va riure la Heather.

El vi havia arribat mentrestant. La Lana s’havia afanyat a obrir una ampolla i les dues dones estaven una mica més alegres del compte després del segon got.

—Es pot ser molt feliç casada! —va afirmar la Svetlana, obrint els ulls ingènuament i deixant anar unes rialletes—. Crec que hem de menjar uns blinis. O tothom pensarà que hem begut vodka.

—De seguida t’ensenyaré alguns retrats de models de dues cames —va prometre la Heather—. Quan siguem a casa. Déu meu, hem de canviar-nos, d’aquí a una hora arribaran els convidats. On tens les teves coses?

La Heather va indicar a la serventa que tragués la pols de les copes, esperant que no toqués l’ampolla de vi. Però la Lana de seguida va resoldre el problema.

—Ens emportem el vi! Ens ajudarà a escollir el vestit!

La Heather es va atrevir a posar-ho en qüestió, però estava massa alegre i animada per impedir que la seva nova amiga es posés l’ampolla sota el braç. I la va seguir contenta un parell de carrers més enllà, passant per Lady’s Goldmine, i a casa de la Heather va contemplar admirada el mobiliari.

—Tu has viscut aquí amb la Chloé?

La Heather va assentir, de nou afligida, i per canviar de tema va mostrar a la Lana els retrats de la Violet. La russa els va observar amb una serietat inesperada.

—És bonic —va dir pensativa—. Ets una autèntica artista. I aquesta noia… molt bonica, però molt… molt… Tinc una mica de por per ella. Un quadre molt bo. En veure’l et sents feliç i trist. Te toca el cor. Com la noia et toca a tu…

La Svetlana va tornar a dirigir a la Heather una mirada que ella no va saber qualificar. Inquisitiva? Tendra?

—L’estimava molt —va dir la Heather, tensa—. Com… com si fos una filla.

La Lana va assentir.

—Què li ha passat? —va preguntar, i va somriure quan va veure que la cara de la Heather tornava a enfosquir-se—. Deixa que ho endevini: es va casar!

La Heather va esclafir a riure, encara que amb una certa amargura.

—T’ho explicaré un altre dia. Ara hem d’afanyar-nos de veritat. Aquí hi ha l’habitació dels convidats… I hi ha una planxa, per si tens la roba arrugada. Però, per desgràcia, no tinc serventa. Els Dunloe em deixen la seva una hora al dia, però ara està traient brillantor a les copes.

La Lana va arronsar les espatlles.

—Jo tampoc no tinc serventa. És massa car. Jo ja sé planxar.

Va córrer cap a l’habitació de convidats i va tornar de seguida. Al braç portava un vestit de diferents tons daurats i blaus, i només anava vestida amb roba interior de cos complet, una sola peça cordada la part superior de la qual substituïa la camisa i els sostenidors, i acabava per baix en uns pantalons amples que estaven frunzits per sobre dels genolls amb un adorn de punta. A l’escot, els pits de la Lana resplendien emmarcats per una roba de randa. La Heather es va quedar sense respiració.

—No t’espantes, oi? —va preguntar la Lana, despreocupada, i va omplir destrament la planxa de la Heather amb brases de carbó.

Ella encara portava el vestit de la tarda. Dubtava entre dues combinacions de vestir. En realitat per a aquella nit preferia el blau fum al vestit vermellós, però havia de cenyir-se molt la cotilla. No estava segura de poder aconseguir-ho tota sola. Potser… ja que la Lana es passejava per allà mig despullada, no li faria res…

La Heather es va posar vermella quan va demanar a la seva nova amiga que li cenyís la cotilla. La Chloé i ella s’havien ajudat mútuament, però es coneixien, naturalment, de tota la vida. La Heather va somriure en recordar la seva primera cotilla. Les dues amigues s’havien cenyit tant que gairebé s’havien ofegat.

—A mi no m’importa, però, i a tu? No saps que no és sa? Te destrossa el cos, ho diuen els metges.

La Heather va riure.

—Però per presumir s’ha de patir. Sempre ha estat així!

La Lana ja tenia els cordons de la cotilla a la mà, però no els va estirar. En lloc d’això, la Heather va sentir el seu alè càlid al clatell.

—Tu no has de patir per estar bonica. Ets preciosa. Sempre!

La Heather va contenir la respiració quan els llavis de la seva nova amiga van acariciar les seves espatlles. La Lana la va besar amb naturalitat i tendresa. La Heather va sentir que se li posava la pell de gallina, que l’envaïa la calidesa. Se sentia lleugera, però també fermament arrelada a la terra. El seu cos semblava vibrar i s’inclinava cap a la Lana. El cor li bategava més de pressa.

—T’agrada? —va preguntar la Lana.

La Heather va assentir vacil·lant.

—Ho has fet abans? Amb la Chloé?

La Heather no sabia què respondre. Havia compartit el llit amb la Chloé, havien dormit abraçades, l’havia besat a la nit i l’havia acariciat una mica. Però, això? A la llum del dia i gairebé despullada?

—De fet, no —va xiuxiuejar.

La Lana va riure.

—Llavors ets verge! —va exclamar—. Jo t’ensenyo com…

La Svetlana va obrir la cotilla de la Heather i aquesta va pensar que es moriria de plaer quan els dits de la Lana van anar lliscant en moviments circulars per la seva columna vertebral mentre els llavis li acariciaven la nuca. Però havia de controlar-se. Al cap de trenta minuts, mig Dunedin l’estaria esperant a la galeria.

—Doncs seguirem més tard! —Per a la seva sorpresa, la Lana de seguida va cedir quan amb veu tremolosa ella li va indicar que amb prou feines tenien temps. La russa va riure i va agafar els cordons de la cotilla—. Te lligaré com un paquet de correus i després t’obriré com un regal!

El vernissage de l’exposició de la Svetlana Sergejewna va marcar un punt culminant en l’agenda d’exposicions de Dunedin, no tan sols a causa de les impressionants obres d’art, sinó gràcies també a la frescor de l’artista i a la introducció relaxada i natural que en va fer la galerista.

En Sean Coltrane només havia vist en comptades ocasions la seva germana tan entusiasmada i feliç, i ho va relacionar, no sense certa sorpresa, amb les notícies arribades d’Invercargill. La Chloé Coltrane s’ocupava de la Violet i els seus fills. En Sean més aviat hauria esperat que la seva germana se sentís gelosa, però, pel que semblava, la seva generositat era més gran del que ell es pensava. Per a la Violet, mudar-se a Invercargill segur que havia estat una millora. Comparat amb el cobert en el qual s’havia allotjat abans, l’ala de servei del «petit castell» devia semblar-li el cel. Però, en el fons, la seva situació no havia canviat. «Ni tampoc un gran amor…». A en Sean no li marxava del cap la mirada trista de la Violet, com tampoc la seva commovedora bellesa. En les últimes setmanes s’havia sorprès diverses vegades visitant la casa de la Heather només per veure els retrats de la Violet, encara que des d’aleshores la jove havia canviat.

En Sean es va obligar a concentrar-se en la gent de la galeria i en els peculiars paisatges de l’artista. Ara no podia proposar a la seva germana, sense segones intencions, que anessin a visitar la Violet. En Sean, en efecte, havia sortit elegit. A partir del mes següent formaria part del Parlament a Wellington i en cosa de pocs dies s’hi traslladaria.

—Quina bona notícia —es va limitar a dir quan la Heather li va ensenyar les cartes—. Sisplau, dóna’ls moltes salutacions de part meva a la Chloé i la Violet.

La Heather va assentir, però els emocionants esdeveniments que s’estaven desenvolupant en la seva pròpia vida aviat li van fer oblidar-se de les salutacions d’en Sean a les seves amigues. La Heather i la Lana van tornar a casa cap a mitjanit, marejades i alegres pel vi i l’èxit. L’exposició havia estat tot un triomf, només durant la inauguració la Heather havia venut vuit dels vint-i-tres quadres. Però això no era tot el que feia d’aquella vetllada alguna cosa especial. Molt més excitants van ser els dits de la Lana que de manera subtil van obrir el «regal». Va necessitar una eternitat per descordar tots els botons i desfer tots els llaços del vestit de la Heather, mentre els seus llavis es desplaçaven pels cabells de la noia i la seva llengua li llepava les orelles. Entre una infinitat de carícies, va alliberar la Heather de la cotilla i al final també de la camisa i els pantalons.

La Heather es va posar vermella com un tomàquet quan sota la claror de les espelmes que la Lana havia encès es va quedar despullada davant d’ella… i va contenir la respiració quan també la seva amiga es va treure el vestit.

—Ets tan bonica! —va dir la Lana amb la seva veu fosca, i va deixar anar amb dits tremolosos els cabells de la Heather—. Ets com l’Eva al paradís…

La Heather va conduir la seva amiga al dormitori. No aguantaria gaire més.

—Si jo sóc l’Eva, qui ets tu? —va xiuxiuejar entre petons.

La Lana va deixar anar el seu riure cascavellejant.

—La serp. No te n’havies adonat? —I aquesta vegada no deixarem que l’Adam participi en el joc…