divendres 14 de setembre de 1832

Alego m’arribarà l’hora cauta i només trobo consol pensant que mai no he pres partit per cap bàndol. Encabat de veure com se mataven absolutistes i liberals, en una guerra entre germans, ara ja no sé què pensar. A la primeria, reconec que me van fer més pes les idees dels que mos volien donar una Constitució. I encara que vós, mossén Joan, sou un defensor del rei absolut, i així m’ho vau ensenyar a l’abadia, crec que el nostre poble ja ha patit prou i necessita un cop de timó. Però ja s’ha vist com han anat les coses. Darrere dels liberals també s’han escudat uns nous cacics com los d’abans, que s’afanyaven a prendre tot lo que podien, fent-se seues les terres dels altres, i apropiant-se les custòdies i tresors sagrats dels convents, que no són pocs per estes vores de riu. I com que no s’hi conformaven, també havien d’oprimir el poble exigint que pagués impostos en unces. I això els va perdre. Les cases pageses prefereixen costejar l’antic delme, encara que sigui abusiu, amb la part de collita que els pertoca, perquè per estes terres de moneda se’n veu poca, i ja ho diuen que d’allí on no n’hi ha no en pot rajar. Per este motiu, més que per cap altre, la majoria de pobles se van posar del costat dels amos de tota la vida que se van aixecar en insurrecció contra el nou govern que va implantar la Constitució.

Vam sortir escaldats de la guerra contra el francès, i estos anys han vingut sequeres mai vistes i per acabar-ho d’adobar una passa de febre groga mos ha rematat del tot, principalment lo nostre poble d’Ascó. Però totes les calamitats que s’han patit les ha portat lo diable sortit de les mateixes goles de l’infern. Vós, mossén Joan, que sou home d’església, potser me donareu la raó quan acabi d’explicar-ho tot. Però en estos dies que ha durat lo judici, i s’han presentat les proves contra mi, tots guarden la llengua i se senyen posant los ulls al cel perquè tenen una classe de temor que no podran esbargir encara que socarrin los meus ossos i encabat se rentin les mans en aigua beneita. Ningú no en sap re del cert, d’estes coses que només de mencionar-les ja porten malastrugança.

Plana damunt del riu una ombra de gebre que fa feredat. Aquelles mortaldats d’hòmens i animals que s’han vist per estes terres no poden ser obra humana, ni de cap exèrcit o partida de bandolers per més sanguinaris que se tornin.

I dient això tampoc me vull treure les culpes. Però vull que sàpiga, mossén, que dels pecats de què ara me toca penedir-me, com ha de fer tot bon cristià, quan obrava, tampoc era conscient del mal que causava. Jove com era, me menjava el món. No vaig moure un sol dit per malícia, per política, per afany de fer-me ric o per odi; sempre he procurat nedar i guardar la roba, perquè ni a mi ni als meus hòmens mai no mos va vindre cap absolutista ni cap liberal a posar-mos lo mos a la boca quan patíem fam i portàvem lo sarró buit per estos camins plens de pols i de misèria.

Uns perdularis sense entranyes, que se van fer partidaris del rei absolut, se van encarregar de dir pestes contra naltres. Ells me van ficar el mal nom de Roba-rucs per encobrir els seus crims, i me van acusar d’atrocitats que mai no vaig fer. Així la mala fama s’escampava com una taca d’oli per tota la comarca i, mentrestant, ells anaven fent les seues malifetes. Han aprofitat l’ocasió per encolomar-me els robatoris del convent de Móra, els assassinats de capellans i les violacions de monges dels quals mai no he sentit parlar, perquè el dia i l’hora en què se van cometre era lluny, a dies de camí. No ha valgut de re que me defensés de la calúmnia.

He vist la cara de Judes que posava el jutge i he sabut que, per més que parlés, ja estava condemnat abans de dictar la sentència. Per això he fet mutis i a la gàbia, perquè també volen netejar els robatoris que han comès los cacics dels nostres pobles emparant-se en la revolta. Són d’aquells que tiren la pedra i amaguen la mà, encara que tinguin lo reclinatori a primera fila de missa, tant si són reialistes com si són liberals. A tots he ajudat i a tots he fet la guerra, quan m’ha convingut, i ara s’han posat d’acord per treure’m del davant. Los faig nosa perquè hi ha una pasterada que put a corrupció d’una hora lluny i la volen penjar al més desgraciat. Així se pensen que han d’aclarir els draps bruts del poble i les malvestats d’estos temps de revolució. Però el pitjor de tot, allò que me sap més greu, mossén Joan, és que volen aprofitar per acusar-me de les brutalitats que ha fet la bèstia immunda que encara ronda solta pel terme i que segurament, quan més confiats estaran, tornarà a degollar el bestiar i a matar les persones desprevingudes que viuen tot l’any al mas.

Quan me poso a pensar amb los tractes que he tingut en gents de totes les condicions i les coses que he vist en estos anys, penso que els hòmens no són ni bons ni dolents del tot. La maldat i la noblesa se troben barrejades dins del cor de l’home. Un qualsevol pagès, home de bé, acorralat per la misèria o el temor de la mort, perd los estreps i és lo pitjor dels diables. En canvi, un roí se pot convertir en un bon jan davant d’algun fet que li porti el record d’una mare, d’una dona o d’un amic. Els hòmens, per més perduts que mos tornéssim, tots som fills de mare i en un moment o altre de la vida hem sentit les pessigolletes d’una carícia que mos ha entendrit lo cor i mos ha fet nobles d’esperit. Però també he vist com al cap d’un moment, los mateixos que acabaven de penedir-se, alego tornaven a robar i a matar com si re, ofegant les bones intencions en la sang de les víctimes innocents, perquè els hòmens també som així de distrets.

Sempre hi ha una esperança i la balança, per molt carregada de pecats que estigui, se pot decantar pel cantó contrari quan hi ha penediment de veritat i renaixen los sentiments i la pietat, tal com li va passar al lladre bo que deu estar al paradís, tal com li va prometre Nostre Senyor quan estaven clavats a les creus del Calvari, i Ell, mossén Joan, mai no es va fer enrere davant d’una promesa. Al lladre bo encomano la meua ànima.

Mentre el jutge de Gandesa llegia la sentència i repetia una i altra vegada que el meu ajusticiament serà un escarment per a tots aquells que se vulguin tirar a la serra i fer vida de bandoler, he sentit ganes d’escriure el que me va passar, per donar fe i testimoni de les ventures i desventures que he viscut. Per això, quan lo botxí, que segons m’han dit vindrà de Reus, doni l’última volta al garrot que me foradarà el clatell i s’endurà l’últim alè, més que la meua execució pública, vull que sigui esta confessió per escrit on dic tota la veritat, l’exemple del que no s’ha de fer. Perquè potser d’altres hòmens, lo dia de demà, se trobaran en un carreró sense sortida, com lo que a mi me va tocar viure, i davant d’un afront o d’una traïdoria, amb lo cap calent se prendran la justícia per la seua mà.

També voldria que féssiu arribar a mans de la Maria del mas del Xop la part de l’escrit que li pertoqui. Ella viu en una partida del terme de la Pobla de Massaluca, en una finqueta d’aulivers i ametllers, entre les vores de l’aiguabarreig del Matarranya i l’Ebre. La Maria porta un fill meu a les seues entranyes. Un fill que mai no coneixerà el seu pare. Ploro més per això que per cap altra cosa. Què farà aquella pobra criatura?

Tot lo referent a la Maria i el meu fill és un secret que vull que quedi a les vostres mans, mossén Joan. Més endavant també us diré quina és la part de la fortuna, que tinc ben amagada, que els pertoca. Així com també us diré quina part donareu a les famílies dels amics que van perdre la vida al meu costat, a la meua santa mare, que sempre tinc present, perquè pugui viure en pau i sense fer feinotes durant la resta dels seus dies, i la part que també us deixo a vós perquè feu amb ella el que més us plagui.

No sé si se podran fer públics estos escrits, perquè hi haurà coses que diré que ofendran les ànimes pures, però no me’n penso callar cap, que tampoc no hi ha malícia en les meues paraules, i del que contaré us juro que no hi haurà re que escrigui per la plasenteria d’escandalitzar els hòmens de bona fe, o d’escarnir la religió. Si vós decidiu fer-ho públic, amb lo vostre consentiment, aquesta confessió podrà ser llegida per altres persones. Potser sí que abans caldrà que la vostra sàvia mà retoqui i si convé esborri i esmeni les paraules, los renecs i les situacions més indecents que me veig obligat a explicar per dir tota la veritat i perquè la meua consciència se quedi una mica assossegada. Però això només està en mans de la misericòrdia divina.

Abans d’acabar aquesta primera carta voldria donar-vos les gràcies, mossén Joan, per totes les atencions que heu tingut amb la meua santa mare que us fa de casera des que mos vam quedar solets al món. Què haguéssim fet sense vós en estos anys? I per si això encara fos poc, ahir al tardet me vau enviar a la cel·la un alenada d’aire fresc. Per a mi ha sigut com una mostra més de la vostra ànima compassiva. Tot lo que sé del món, del cel o de l’infern ho he après al vostre costat o d’aquelles obres que vaig llegir a la biblioteca de l’abadia. Potser si hagués continuat instruint-me, tal com vós me recomanàveu, fent créixer les llavors que vós i els llibres vau sembrar dins del meu enteniment, perquè vèieu que tenia una gran facilitat per a la lletra, ara no me trobaria a punt d’entregar comptes.

I sé que potser no podré rebre la vostra benedicció, però ahir al tardet, quan l’oncle Felip, l’agutzil, me va portar el plat de sopes i el pitxell d’aigua i, com aquell que no vol, me va deixar el mocador de farcell arrambat contra la paret, lo cor me va donar un bot. Una bafarada de cera, de tinta, de llibre, me va tapar l’alè, i de seguida vaig saber que aquell paquet venia de vós. No me cansaré de lloar-vos per tot lo que heu fet per mi en estos últims moments. Aquí a la cel·la passo una gran solitud. Només aconsegueixo esbandir els turments quan escolto cantar el fuster Manelet del Pèl, lo meu millor amic, que està fent lo cadafal on me passaran a garrot. Però ahir, quan vaig desfer el nus del farcell i vaig veure els lligalls amb les primeres lletres que vós me vau ensenyar, els ulls me van fer pampallugues, i quan vaig agafar la ploma i el tinter que me vau regalar el dia de la primera comunió, tenia un nus a la gola. No us puc explicar quina classe d’emoció vaig sentir davant d’aquelles llibretes plenes amb les cal·ligrafies de la gramàtica, les llargues oracions en llatí que vaig copiar de petit i després de més gran, quan tornava del treball. Sentia ganes de tornar a reviure aquells moments. I quasi que ploro i tot en descobrir davall d’un feix de fulls en blanc, que son los que ara faig servir per escriure, aquell vell llibre de la Ilíada.

Mentre les últimes llums del dia entraven per l’escletxa de l’alta finestreta de la cel·la, vaig rellegir algunes pàgines d’esta gran obra que me fèieu copiar i que per a mi va ser la finestra de l’enteniment que se va obrir de bat a bat a la comprensió de la lletra. I els ulls de la memòria s’han despertat i m’he vist a mi mateix quan era un xiquet, recitant al vostre costat aquelles llargues llistes de noms d’herois i déus pagans, que a la primeria me semblaven tan enrevessats i, encabat, quan ja vaig ser més granat els començava a aprendre de memòria. Amb lo llibre a la mà he recordat lo dia que me vau dir que me’l regalaríeu, quan fos capaç de llegir-lo i d’entendre’l, i me penso que quan estàveu a punt de donar-me’l perquè jo ja l’havia copiat, rellegit i recitat tantes vegades, lo destí mos va separar i ara, mossén Joan, heu complit la paraula donada. I en això hi veig també l’última lliçó. Una lliçó que jo tinc ben apresa perquè mai no he faltat a la paraula donada.

Quan s’ha fet fosc del tot he agafat lo llibre de la Ilíada i m’he adormit recordant aquells temps que ja no tornaran.