dissabte 22 de setembre de 1832

Quan me vaig acostumar a la foscor, entremig dels plecs dels faldons de la senyora Cori, hi vaig entreveure un filet de llum d’algun sargit de la roba. Estirant una mica el coll adolorit veia com Damià obria la porta d’un cop de forrellat i els hòmens armats entraven bramant i se posaven a regirar-ho tot sense miraments. Un d’ells, lo que comandava aquella partida, que portava un bigoti gros i acabat en dos puntes arrissades digué a crits:

—On lo teniu?… Que surti ara mateix!

—Aquí no hi ha ningú més que les meues filles, l’home i la Perleta —contestà la mestressa, i se mogué dos passes endavant. La gosseta continuava ganyolant, se va posar darrere de la dona. Jo estava pegat a les seues cames i ella me portava d’una banda a l’altra com si re. Aquella donassa tenia la fortalesa d’un cavall.

Van mirar per tots los llocs i els mossos anaven bramant: «Aquí no hi és! Aquí tampoc! Per allà no ha pogut sortir». Les filles, atemorides, van sortir de la pallissa i se van posar darrere de sa mare, contra la banda del foc.

El caporal agafà un llum de ganxo i, xino-xano, se passejà mirant pertot arreu i quan va ser a l’aigüera que donava al cantó contrari del foc digué:

—Mestressa, aquí hi ha sis plats fondos mullats i valtres sou cinc! Vinga, va, no cal que l’amagueu! Doneu-mos lo minyó i no us farem re! Au, va! Si no, prendrem lo vostre home!

Aquells moments de silenci me van semblar eterns… Al primer moment me vaig pensar que la dona amollaria, però reaccionà:

—I la Perleta? Que no menja? Lo plat és de la gosseta… Li donem lo que mos sobra i l’hi fiquem al plat! Que no s’ha de rentar el plat de l’animalet? Naltres lo tractem com si fos una persona entenimentada… I potser sí que té més senderi ella que vós, senyor capità. Qui hem d’amagar, pobrets de naltres?

—Calla dona! Me vols fer creure que al gos li doneu el menjar al plat?

—Sí! Té, té! Perleta, vine… Vine, Perleta! Ensenyarem a estos senyors que curiosa que ets menjant al teu plat!

L’animalet s’apropà a la dona. Aleshores la mestressa li va llençar un tros de pa a terra i l’ensumà però no se’l menjà.

—Porta un plat, Damià.

Lo seu home posà el mateix rosegó de pa dins del plat i la gosseta mirà de reüll a la mestressa i com si hagués entès que allí estava en joc la vida dels seus amos, començà a mossegar-lo desganada, a poc a poc, obeint les ordres com si tingués coneixement.

—Ho veu? La nostra Perleta està acostumada a menjar al plat. Li hem tirat lo rosegó al terra i no l’ha volgut… Ai, xiquet, quan lo té dins del plat…! Que ho veieu, com se’l menja? És molt fina, ella…

La mestressa l’agafà enlaire per la pell del coll com si fos un cadell i la Perleta se li va pixar al damunt de por que tenia. Un esquitx va anar a parar al caporal d’aquella tropa que s’estava al davant. L’home se va arborar, se posà a bramar com un ogre:

—Fuig d’aquí, mala bèstia! Mira que pixar-se al damunt meu! Ja t’espavilaré, jo!

I dit això se va treure el sabre i d’un cop precís va partir en dos trossos lo pobre animalet. La senyora Cori, tota esquitxada de sang, no se va bellugar, se va quedar allí plantada amb lo cap de la gosseta ensangonat entre les mans. L’altre tros de la bèstia va caure a terra dins d’un toll de sang. Les filles, en veure aquell espectacle, esclataren a plorar i a gemegar. La mestressa, sense descompondre’s, amb la veu segura li va dir:

—Vergonya te n’hauries de donar de matar els gossets d’estes maneres i d’acovardir unes pobres noies, una dona i el seu pobre home, un tap de bassa, que no fa un pam de terra i no té esma per defensar-les… Deixa’m este ganivetot a mi i sabràs com les gasto!

Se veu que les paraules i l’actitud de la senyora Cori van impressionar el caporal dels mossos, que de vegades s’encenia com la pólvora i potser veia que n’havia fet un gra massa.

—Lo plat és de la Perleta! Que no ho heu vist? Pobre animalet, tan entenimentat com era! I me l’heu matat! —va tornar a dir la mestressa aixecant la veu, que li va sortir com un xiulet d’emoció.

Sentia sanglotar les filles. Lo seu home segur que devia estar mig amagat contra un racó, amb les espatlles arronassades i amb la llengua cosida a la butxaca per por de no ofendre la tropa i, al mateix temps, esglaiat per no contradir la seua dona.

Lo caporal s’arrissà el bigoti i, tot d’una, esclafí a riure, com traient importància a la cosa.

—Ai recoi del gosset llepon! Ara en tindràs dos, dona! La part del davant que encara ensenya les dents la pots donar al teu cagacalces d’home…, i l’altra per a tu! Com hi ha món! Ha, ha, ha… Hauràs de posar dos plats més!

—Encara no en teniu prou de matar un pobre animalet? Porteu-me a mi, emmanillada, si voleu! Però no toqueu el meu home ni les filles o aquí hi haurà un daltabaix! No calia matar la pobra bèstia… Quina culpa en té ella? Naltres la volíem com una persona!

La mestressa sabia plantar cara i se li posaven totes les carns dures i roents com una brasa, com lo ferro candent. Que m’ho diguin a mi, que me tenia ben agafat entre les cuixes, al mig d’aquell foc ardent.

Lo caporal, una mica molest per aquella inesperada reacció de la mestressa, se girà d’esquena:

—Vinga! Aneu en compte! Si veieu el bandoler aviseu-nos o ho pagareu ben car! Lo senyor governador ha dit que tots los que donin protecció als trabucaires se’ls ha de tractar igual com a ells, els passarem per les armes. Ja ho sabeu! A més, també hi haurà una bona recompensa per a aquells que mos diguin on s’amaga.

Los mossos van sortir i Damià tornà a tancar la porta en forrellat. Al mas tot eren plors. La senyora Cori agafà coratge:

—Prou de plorar, ja han marxat! Aviam si fiquem una mica d’ordre, mos ho han deixat tot panxa enlaire! Pobre animalet! Són pitjor que les bèsties. I tu, home, agafa el que queda de la gosseta i enterra-ho darrere del mas. Valtres fregueu el terra i deixeu-lo net com una patena… Què no em sentiu? Prou de plorar!

La mestressa potser ja ni se’n recordava, de mi. Jo no podia ni parlar. En aquell moment me vaig adonar que la cadena del medalló de la padrina era dura, com si fos una argolla, al voltant del coll. Les cuixes de la dona, per més que l’estrenyessin, no podien doblegar-la, i allò me va salvar de morir ofegat. La dona llavors caminà apoquetet cap a la pallissa i en ser dins respirà fondo i s’obrí de cames i me deixà a terra mig ofegat. Com si m’acabés de parir. Tot seguit me va dir fluixet:

—Espavil, Josepet! Hi ha anat d’un pèl, xiquet… Ho he fet per la cara de ta padrina, en pau descansi, que era una santa dona. Ja ho has sentit com les gasten, m’han matat la pobra Perleta sense culpa de re, són uns destralers… Ara has de marxar. Trobaràs una drecera que puja cap a la serra. Surt per la part de darrere, davant la porta de la quadra del matxo. Espera’t, ja t’avisarem naltres…

Al fons hi havia un forat a la paret, que era per on tiraven la palla a l’animal. La senyora Cori m’acompanyà.

—Ara vindrà el meu home. Adéu, xiquet i que tinguis sort! Resaré molt per tu. Recorda’t de ta padrina; d’allí on està també te deu protegir. Pensa en ella.

Vaig saltar pel forat i me vaig quedar molta estona amagat al costat del matxo. Abans que el dia claregés, Damià va saltar dins la quadra i me va allargar un mocador de farcell en un rosegó de pa i formatge. Llavors me va acompanyar fins a la porta. L’home sortí al carrer i tragué l’animal, el lligà a l’arnella tot fent-se l’orni, per veure si rondava algú per defora. Encabat tornà a entrar i en veu baixa me digué:

—Surt per l’esquerra, arrambat a la paret. La vas seguint, ja veuràs que allí on lo mas fa cantonera, a uns passos hi ha uns coscolls… Te tires al davall, i ben ajupit entres dins la garriga. Fes-me cas! Tira cap a dalt, cap a la Fatarella, i camina pel dret sense deturar-te fins que no siguis a la part de l’Aragó. Com més lluny millor!

—Gràcies per tot! —li vaig dir, i li vaig allargar un dels duros de plata. Damià me va tancar el puny amb la moneda dins i feu:

—Guarda-te’l per tu! Te farà més falta que a naltres… Coneixement, xiquet.