dilluns 22 d’octubre de 1832

Vaig conduir Jaumet i Bony a l’anjub dels quatre termes, l’antic límit dels meus dominis. En apropar-mos me va vindre el record de quan vivia com una bèstia per aquells paratges. Sentia una cosa dintre de mi, era com un clam, com la veu d’algú que m’estimava molt i me cridava, me deia que hi anés que deixés los dos companys i que m’endinsés per l’espessor del bosc, enllà de l’anjub. Però hi havia una altra força dintre de mi que era molt més forta que este clam salvatge i que me subjectava, que m’unia a aquells dos hòmens de Flix, als seus destins. No els podia abandonar, eren los meus amics i este llaç era més fort que cap altre, mossén Joan.

Jaumet, assedegat, se va fer un fart d’aigua. Bony i jo, en mullar-nos la cara ja en vam tindre prou, perquè la set mo la vam calmar amb un raig de vi del carretell que sempre portàvem penjat al costat del sarró. Encabat, arrecerats l’un contra l’altre, vam descansar fins a mig matí. En despertar vam fer un mos del que mos quedava i de seguida vam ficar-mos en camí resseguint les sendes de les puntes de la Serra, que jo coneixia molt bé, mirant d’aubirar si vèiem Cassola i la partida d’hòmens que mos pensàvem que havia anat a buscar al mas del Pi. Al cap només teníem una cosa: «De moment lo Barbut ja no ho contarà… Mentre estigui viu aquell cràpula de Cassola, no s’acabaran los nostres maldecaps».

Aquell dia vam veure molt moviment pel terme. Tot eren grupets d’hòmens armats que anaven amunt i avall. Uns dies més tard vam saber que una columna de l’exèrcit del govern havia desembarcat uns dies abans al port de Tarragona, i que estava dirigida pel general Manso amb la intenció d’ocupar el Priorat i prendre la plaça de Móra d’Ebre, que era la capital de la revolta de reialistes. De tots los pobles riberencs i terraltins venien voluntaris que anaven en direcció a Móra, per tal de posar-se a les ordres de Josep Antoni Montagut, comandant del castell de Móra.

La colla de lladregots de la partida del Barbut se va dispersar. Cassola i els hòmens que hi havia al mas del Pi segurament se van trobar amb lo moviment de tropes i no van tindre altre remei que acudir a la defensa de Móra d’Ebre, i abandonar aquella esbojarrada persecució cap a una zona feréstega i poc coneguda, amb boscos immensos que se perdien a la vista i on buscar-mos seria com buscar una agulla en un paller.

No gaire lluny d’on mos trobàvem, dins d’una clariana del bosc que teníem davall nostre, vam veure un ruc blanc. Darrere seu vam veure passar dos hòmens. Cap allí mos vam dirigir tallant-los el pas pel cap de dalt de la feixa.

—Cullerot…, és Cullerot! Què t’hi jugues que el cràpula de Cassola ha abandonat a la seua sort el Barbut perquè va darrere del raig de monedes que amollen los rucs? —va dir Bony.

No vam tindre tanta sort perquè cap d’aquells dos era Cassola i just quan mos atansàvem al camí vam veure que un d’aquells trabucaires tenia agafat Cullerot per les regnes i, amb un ganivet a l’altra mà, intentava degollar-lo.

No li puc explicar la classe de ràbia que sentia, mossén Joan. Era com si me volguessin clavar el ganivet al meu propi garganxó. Pitjor encara. Notava el perill dins de mi, veia l’ombra de la mort. Cullerot era l’únic testimoni que tenia del meu naixement, de la meua tornada al món dels hòmens. Era per a mi com un pare, com un padrí, com un amic o un germà. Encara no ho sé. I tampoc sé ben bé com va anar la cosa. Jo cridava… «Aguanta Cullerot!», i vaig saltar marges, tossals i amb dos bots me vaig plantar davant del trabucaire i de Cullerot, que botava, el pobre, a una banda i l’altra. Lo Fi i Bony venien darrere meu. Va ser només un instant, perquè abans que aquell home se n’adonés ja el tenia engaltat, mentre el Fi i Bony enllestien l’altre bandoler.

Estava fora de mi i vaig disparar-li a les vergonyes perquè morís a poc a poc, dessagnant-se i rebolcant-se de dolor. Que Déu me perdoni. Jaumet se’n va anar cap on estava el perdulari cridant auxili i necessitat, i li va donar el cop de gràcia perquè no patís més.

Jo acaronava el llom del meu estimat Cullerot i li deia: «Assossega’t! Assossega’t, que este que te volia matar ja no ho contarà». Bony va poder agafar pel ramal una mula que havia quedat per les rodalies i amb los dos animals vam baixar una altra vegada cap al mas de les Monques.

Entre dos llums vam arribar-hi, quan lo vent semblava assossegar-se i la boira de riu tornava a pujar. Alego ho cobriria tot. Sense prendre cap precaució vam travessar pel dret. Tots aquells paratges estaven deserts, no se sentia ni una ànima. Tothom estava a Móra d’Ebre parapetant-se per tal de fer front als governamentals. Com hi ha món que aquell casal de les Monques semblava un mas robat, perquè estava buit i amb les portes obertes de bat a bat, tot fet malbé, tot era desordre com a can Garlanda.

Primer vam anar a buscar els tres saquets del botí que havia deixat colgats de rames contra la soca d’un pi. Allí mateix los vam obrir i vam veure que a mes a més de monedes també hi havia altres objectes d’or i de plata. En un dels sacs mos va sortir una custòdia i altres atifells d’església que havien robat la quadrilla de pillets del Barbut. Lo Fi se va fer càrrec de tot allò i s’encarregaria de tornar-ho als seus amos. Abans de fer particions de les unces d’or, que com que no porten nom no tenen amo, vam comptar i recomptar tot lo que s’havia de tornar del que havíem robat per anar passant en la nostra vida aventurera. De tot lo altre que hi havia vam fer tres munts i, a sorts, cadascú agafà el seu i el posà dins d’un sac.

Vam colgar els morts; més de deu, en vam comptar. Encabat menjàvem pa i formatge, el que vam trobar pel mas. Allí passaríem la nit arrecerats en un dels quartos de la part de darrere.