dissabte 6 d’octubre de 1832

L’unsandemà el raig de sol entrava per entre les branques dels arbres i se reflectia contra el llom blanc de l’ase, lluent com una patena. D’un bot me vaig alçar. Lo primer que vaig fer va ser anar directe al ruc i agafar-li el medalló… «Gràcies Cullerot», li vaig dir tot acaronant-li el cap. L’animal féu un parell de capcinades i es posà a pasturar per la vora com si re. Lo dia semblava tranquil, bonic, clar i net, però quan vaig sortir de la balma, el flat va copsar sentor de mort… «Put a cadàver!», me vaig dir entre mi.

Me vaig posar a l’aguait, més que re perquè no s’escoltava cap cant de moixó, ni una mosca, i això sempre és un mal senyal. A l’atmosfera surava un teranyí invisible que dificultava la respiració. De tota manera, vaig anar seguint aquell fil de corruptela que pudia cada cop més i que pujava pel Barranc Fondo amunt travessant finques, bancals, marges i feixes. Cullerot se va quedar pasturant per un herbassar.

No sabria dir exactament a quin lloc me trobava o per les partides que vaig caminar. Aquell flat de mort m’atreia tant que només mirava d’arribar-hi com més aviat millor per descobrir què havia passat i tornar-me’n un altre cop. Així va ser que en remuntar un petit turó pelat per les cabres, allà baix, contra la feixa, vaig veure un maset amb les portes i finestres esbatanades. Tot d’una vaig escoltar com una remor, com si estiguessin crestant una arna i les abelles eixamenades, borratxes pel fum de les cagarades seques, no paressin de volar d’un lloc a l’altre donant voltes per l’aire i brunzint com boges. Feia un dia molt clar i vaig pensar que potser algú crestava per aquells paratges. De tota manera, allò semblava un mas robat i no se sentia cap persona, ni moixons passaven per l’aire. A més a més d’allí sortia la ferum. Me vaig tindre de tapar el nas de tant que pudia. M’hi vaig atansar previngut per qualsevol cosa. Llavors m’adonava que encara anava nuet, només portava el medalló. No sentia por, confiava en les meues cames i en l’agilitat que tenia. Amb una sola picada en tindria prou per sortir amb lo pet al cul i posar-me dins la primera bassa que trobés.

Mig ajupit, i avançant a quatre grapes pel terra, vaig atansar-me fins a la tanca del corral, que donava a la part del darrere de la casa. La pudor era tan forta que tombava. Lo pitjor de tot era aquella remor, que ara ja me semblava del tot insuportable. Lentament vaig enfilar-me per la paret feta de tàpia d’argila. I quan vaig ser dalt m’adonava que no eren abelles ni abugots los que feien aquell rebombori. Eren tàvens. Milers de tàvens tots volant arran de terra. Formant com una catifa negra que semblava que fos tota ella un mateix animal que vibrava i se bellugava. D’un bot, sense pensar-ho, saltava dins.

Los tàvens se van alçar de cop formant un petit nuvolet uns metres damunt del cap, mentre els meus peus anaven a raure dins d’un gran toll de sang presa. M’hi vaig enviscar i vaig relliscar caient de cul al terra entremig de trossos de carn de cabra. Totes les bèsties estaven escampades pel corral, obertes en canal i amb les vísceres i els budells penjant. Vaig contemplar amb repugnància aquella carnisseria i una arcada de vòmit me va pujar de la boca de l’estómac. Ràpid me vaig plantar dret i donant quatre bots entremig d’aquella mortaldat, topava amb la paret del cobert. Seguint-la, ben arrambat, feia cap a la porta que donava a l’interior de la casa. No me va costar gens empènyer-la, semblava també oberta. Aquell núvol de tàvens que feia una remor insuportable se va tornar a tirar a sobre les bèsties mortes.

Per allí s’accedia a la pallissa i, més amunt, per unes escales de pedra, se pujava al que era el maset. Tot estava obert i de tant en tant una bufada d’aire calent batia els fulls de finestres i portes. Remirant una banda i l’altra, per un estret passadís fet de canyissos, vaig inspeccionar aquelles cambres. Tot estava panxa enlaire, tot remenat i trencat, les parets tacades de sang, marcades amb grans salpades, tres urpes grosses com la mà. Los sacs de gra rebentats per terra, les tomates de penjar totes esclafades contra les parets i els cordills segats… Tot tirat de qualsevol manera pel terra, pots, sacs, cofins i estris. Lentament vaig atansar-me al que devia ser el foc que donava a la part del davant, on hi havia l’entrada principal.

De sobte me vaig deturar en escoltar com uns esbufecs, com una ranera profunda que a cops s’accelerava i altres vegades s’amortia, i quan ja semblava que s’apagaria del tot, tornava a començar de nou amb un petit esgarip. Jo me coneixia totes les veus dels animals, i allò no era cap bèstia del bosc, almenys d’aquella part del terme. Alguna nit havia escoltat el cant asmàtic de les òlibes blanques, que se fiquen a les golfes de les cases abandonades dels pobles i pareix que hi habiti un fantasma… Però aquella mena d’esbufecs no podien sortir del pit de cap animal que jo coneixia. Del terra vaig agafar una falç sense mànec i me disposava a entrar dins d’aquella cambra de cara a la bèstia, persona o el que fos! No tenia por, només lo convenciment que havia d’arribar al final i veure-ho amb los meus propis ulls… D’una patacada vaig obrir la porta.

Per terra hi havia tot de sang dels gossos esquarterats. La porta principal que donava a l’era estava esbotzada. Les parets, esquitxades, tot trencat, les lleixes, les cadires aixafades, la taula, els pots, sacs…, un cap de gos aquí, una pota allà…, i les mateixes marques d’aquelles estranyes urpes per terra i parets. Era horrible, mossén Joan, però allí dins no hi havia ni mosques ni tàvens. I els esbufecs se van fer cada cop més rítmics, creixien d’intensitat a mesura que m’atansava a la banda del foc, que en aquell moment encara fumejava amb un trist filet que sortia d’uns buscalls mig consumits. Aquella ranera sortia de davall d’una borrassa tirada contra el racó. Un rajolí de sang corria avall entremig d’una taca ja presa i un tollet d’oli i vinagre tot barrejat amb un munt de vidres trencats. Amb la punta de la falç vaig fer córrer la borrassa d’una punta i van aparèixer els ulls esfereïts d’un home.

Lo pobre pastor agonitzava. Vaig intentar estirar tota la borrassa per fer alguna cosa, incorporar-lo, ajudar-lo a traspassar, què sé jo. L’home, amb les últimes forces que li devien quedar aguantava la borrassa com podia contra el pit, just a l’altura del nas, i no se la deixava treure. Allò me va estranyar, me va excitar la curiositat. L’home estava a les últimes i semblava com si volgués dir alguna cosa, però quan m’hi atansava movia el cap negativament i els esbufecs encara eren més ràpids i fondos. Decidit a tot vaig apropar-me a la seua cara i d’una bursada vaig destapar la borrassa.

L’espectacle que vaig contemplar me va colpir profundament. L’home s’estava morint, volia parlar, però no tenia mandíbula. L’hi havien arrancat de la boca, i sense la barra de baix, no podia parlar. Lo cos lo tenia intacte, però aquella cara sense queix, amb la ferida oberta, negra i morandenca i tota la sang coagulada al coll, semblava un monstre. Lo pastor se va dessagnar del tot i va morir amb los ulls oberts com plats, amb una classe de resplendor vidriosa que me va donar un gran sobresalt. Sí, mossén Joan, havia vist aquells ulls, los havia vist aquella mateixa matinada, quan me vaig despertar sobresaltat.

Lo cap me donava voltes. Escoltava la remor de tot aquell munt de tàvens que semblava que estiguessin esperant la mort del pastor per entrar dins del mas. Alego van començar a escolar-se per les finestres, per la porta pel sostre, per totes bandes, pels badalls de les parets, i se tiraven contra el cadàver de l’home i en un tres i no re lo van cobrir amb un llençol negre que vibrava, com si estigués viu un altre cop i s’anés a alçar. Per tota l’atmosfera regirava el núvol de tàvens negres i fastigosos.

Només tenia una fixació al cap. Pensava en la palla i me vaig cobrir el cap amb un tros de sac que hi havia per terra i vaig anar a la pallissa. Amb quatre salpades agafava un bon feix i l’escampava per tot arreu, per les cambres i també per defora al corral, com podia. Vaig fer quatre o cinc viatges, los que vaig poder, suant i esbufegant i escoltant la borinor sobre el meu cap. Encabat vaig descobrir en un racó una gerreta d’oli i, amb un pot de la vora que anava omplint, anava remullant i esquitxant pertot arreu, i quan me va semblar vaig tombar-la. Per últim me vaig armar de valor i vaig agafar un altre bon munt de palla i vaig anar a tirar-lo damunt de les brases del foc, procurant escampar-lo per les vores i damunt de la borrassa. Los tàvens anaven bojos, mentre feia la feina de pressa i en un tres i no re sortia esperitat per la porta del mas.

Los talons me tocaven al cul, sense deturar-me ni girar l’esquena fins a arribar a dalt del turó per on havia baixat. Allí vaig descansar, agafava l’aire a glops mentre contemplava la flamarada que sortia per les finestres i les portes. En pocs moments el foc se va escampar pertot arreu i aquell núvol de tàvens se va enlairar i tots a una, com una taca fosca, se van perdre amunt, en direcció a la serra.

Abans d’arribar a la cova on m’esperava l’ase vaig trobar una bassa i m’hi vaig llençar. Mogut per la ràbia i la repugnància, per tot lo que havia vist aquell clar matí, me refregava el cos, per treure’m la brutícia del damunt, aquella sentor de mort que tenia agafada a la pell. Lluny pujava una columna de fum negre i dens i el meu nas copsava l’aulor de la carn socarrimada. Cansat d’esgarrapar-me i sanglotant de cansament o potser de la impressió, de la fuetada que havia rebut lo meu esperit, sortia de la bassa i, a pas lent perquè me sentia defallit, vaig anar al lloc on havia passat la nit i me vaig vestir.

Muntat dalt de Cullerot vaig allunyar-me d’aquell lloc que me feia nàusea només de pensar-hi. Errava pel dret o pels camins amb la ment en blanc i les imatges d’allò que havia vist llampegant-me davant dels ulls i el soroll de milers de tàvens retronant dins les orelles. No tenia esma per guiar l’animal enlloc. Només recordo que el meu cap, per sortir d’aquell ensopiment malaltís, se va posar a barrinar sense aturall i tot feia cap a un munt de dubtes. I quan ja me trobava al límit, perquè no trobava cap resposta ni cap explicació, me veia a mi mateix perseguint lo culpable d’aquella carnisseria. Tenia el pressentiment que el tenia davant meu, amagant-se al revolt del camí, darrere d’uns coscolls, o d’una pedra, o de la soca recargolada d’un auliver. Llavors esperonava l’ase i ell, com si m’entengués, se posava a córrer mentre jo treia el trabuc i feia com si empaités algú. Com més galopava, més creia que el tenia al davant i lluitava contra una ombra, contra un fantasma que no sabia ni com era, encara que me pensava que devia ser terrible i que cap home no gosava enfrontar-s’hi del temor que causava i de la força bruta que tenia. Jo solet me veia matant-lo, degollant-lo amb grans treballs: primer amb l’arma de foc i, per fer-ho més vistós, perdent lo trabuc a la brega i havent de baixar de la muntura i lluitar amb lo ganivet a la mà, cos a cos. Potser sí que en algun moment vaig estar a punt de descarregar l’arma contra l’ombra d’un pi o contra unes mates. Potser vaig baixar del ruc i me vaig posar a donar ganivetades a l’aire a tort i a dret. No podria posar la mà al foc per assegurar-ho perquè estava tan posat a la feina que tot me destorbava i la memòria d’estos moments la tinc una mica tèrbola. Del que sí que estic segur és que, encabat de tanta lluita i de tants de treballs, quan lo ruc frenava la cursa i se posava a trotar, jo ja me pensava que entrava al poble aclamat per tothom, perquè al final havia acabat amb aquella plaga. La música sonava en honor meu i les autoritats, amb les bandes i els bastons, m’esperaven a la porta de l’Ajuntament. Caminava pels carrers de la vila i, dels balcons, plens de bordons, de fulla de canya verda, me tiraven floretes i en alguns llocs m’havien preparat unes arcades de rama verda com aquella que fan quan ve el bisbe de Tortosa a confirmar. Tots cridant lo meu nom. Tots me veien com l’heroi, com lo salvador que havia lluitat arriscant la vida per aconseguir matar aquella bèstia immunda que entrava als masos i corrals i no deixava re en vida. Això per a mi, en aquell moment d’ofuscació, era tant o més real que la pròpia vida. I així d’esta manera, me semblava que tornava a recuperar la calma i el pit se m’unflava d’aire i mirava a les vores dels camins com si allí hi hagués una generació de gent movent los mocadors i tirant los barrets enlaire esperant que jo em dignés a mirar-los i els saludés amb la mà, cosa que feia de tant en tant, i ells se sentien feliços i contents i en això ja en tenien prou per cridar encara més fort lo meu nom.

Arribava a creure-m’ho tant, tot això, que empaitava l’ase perquè arribés al poble com més aviat millor, perquè tenia ganes de rebre el premi per la meva gran gosadia. També me va saber greu, me va fer com un pesar, haver cremat el mas i el corral, perquè pensava que en fer-ho havia tret una espurna de lluïment al meu acte heroic. Ja és ben veritat que la fama d’un soldat, d’un cavaller o d’un heroi del poble, com jo me pensava que era, no la dóna la pròpia fortalesa sinó la del contrari, la crueltat de l’enemic i les maleses que fa… I, és clar, el foc ho havia esborrat tot i ningú no podria veure la mortaldat. Me donava copets al cap i me deia… «Que ruc que ets! No havies de cremar res! Deixar-ho tot tal com ho vas trobar perquè tots poguessin contemplar aquella carnisseria amb los seus ulls, i encabat sí que dirien: “Quina gran acció que ha fet l’heroi del nostre poble per haver-nos salvat d’estes matances! Visca lo nostre salvador!”». I en pensar en això me tornaven a passar pel cap les imatges del corral i del pobre pastor sense mandíbula, que feia un efecte espantós i se me clavava al cap la borinor dels tàvens perquè els veia que sortien de tots los llocs i tornaven a tirar-se al damunt de les víctimes i els cobrien en aquell fastigós mantell negre que vibrava i brillava en la foscor del meu pensament. Això me feia recobrar un altre cop el sentit per un moment. Era una falsa alenada d’aire fresc que alego s’esvaïa quan lo meu pensament encara se recargolava més i me deia a mi mateix que potser seria un heroi incomprès per la gent, que seria com un salvador que protegeix lo seu poble d’una amenaça, d’un perill molt gran, i ningú no li fa cas ni li reconeix per a re el seu gran mèrit, lo treball, lo sofriment, fins i tot exposant la pròpia vida… «M’ha tocat viure amb una colla de desagraïts! Igual com tots aquells hòmens que me vaig topar ahir! Me van prendre el pèl! Es reien de mi… M’han tractat d’alienat…! Se’n burlaven! Què s’hauran cregut! No es mereixen res!». I com me dolien aquelles rialles que de mica en mica me tornaven a situar al lloc on era, caminant pels camins, sense rumb i pensant en aquella dita que vós sempre dèieu i que tanta raó té…

Me sortia com un cop de geni i pensava que era igual… «Tant se me’n fot que se’n riguin de mi com uns dessubstanciats! Què saben ells?! Sí, sí…, és veritat! No ho faré per ells! Aquesta colla de llops que no reconeixent lo gran bé que els faig no es mereixen re… Ho faré per ma mare, pels que no poden defensar-se, per ells mataré, sofriré i, si convé, donaré la vida per salvar-los de l’amenaça…». I veia com sortien monstres i enemics per totes bandes i tremolava d’emoció pensant que el meu veritable deure era continuar lluitant per tots los que no tenen veu, els més pobres, los desprotegits, les dones abandonades, los vells indefensos, les criatures innocents, los capellans i les monges i els pobres ases maltractats. I se me feia un nus a la gola i me repetia: «Continuaré el meu camí i amagaré els testimonis de les meues batalles. No s’ho mereixen lo que faig! Però algun dia se n’adonaran i potser serà massa tard! No vull que ningú sàpiga res! Sí! He fet ben fet en cremar la casa, el corral, el pastor i totes les cabres perquè així he allunyat la pestilència. Potser també s’hauran cremat un bon munt de tàvens desprevinguts i golosos de sang! Sí, sí, potser ells són los meus enemics! Los tàvens! Què m’importa a mi que la gent del meu poble sàpiga que jo, sí, jo!, sóc lo seu salvador?».

I vaig decidir no deixar cap rastre de les meues accions. Però, no us cregueu que va ser tan fàcil, això, mossén Joan, perquè algunes vegades me dominava un arravatament de rancúnia contra els desagraïts que mai no reconeixerien lo bé que feia, i me passava com a aquells hòmens que se volen penjar o se volen tirar al riu i van deixant lo rastre, fent-se els dissimulats, perquè la família o els amics los vagin a salvar a l’últim moment, i si convé també se saben esperar per fer un bon paperot i perquè tot sembli com si mos hi anés la vida i només mos hi va este punt de vanitat, de lluïment davant dels altres. Ara me penedeixo d’esta manera d’obrar perquè en lloc d’aconseguir la meua salvació estava construint la meua perdició i s’anava escampant la mala fama del mal nom que me van posar aquella colla de perdularis que encapçalaven lo Barbut i Cassola, fills del diable. Fins i tot al judici algú amollà que jo cremava a cosa feta els llocs on cometia els assassinats per no deixar rastres. Que errats que anaven, mossén Joan.

Ara mateix, que tinc les imatges d’aquelles crueltats tan desaforades ballant-me pel cap, com que era tan forta la impressió del moment, la ploma me tremola a les mans i me passaria hores i hores explicant-ho tot amb detalls, però me temo que, dominat per este sentiment que me mou, començaria a barrejar-ho tot i no sortiríem mai més del laberint. I és per això mateix que no us vull avançar re i me dic a mi mateix que m’he d’assossegar perquè convé que els fets vagin sortint quan los pertoqui.

Anava de cara a Ascó. Allà a la mitja tarda, encabat de beure aigua i menjar quatre ametlles verdes, me vaig recuperar. Davall d’un ombrívol marge carregat d’aulivers, d’aquella classe que naltres en diem fargues, vaig fer una becaina. En despertar, lo sol començava a afluixar, encara tenia com un pòsit al pensament de tot allò que havia vist i que havia pensat aquell dia. Me vaig remullar la cara dins d’una cisterna i vaig decidir que el millor que podria fer seria oblidar-ho tot, esborrar-ho del cap, com si re d’allò que havia vist hagués existit mai. Me vaig dir a mi mateix que havia de continuar endavant. M’havia proposat entrar al poble aquell mateix dia i de la manera com fos, però si no m’afanyava potser ja seria massa tard perquè, entrada la nit, una hora o altra havien de tancar les portes de la vila.