divendres 28 de setembre de 1832

Ahir no vaig poder escriure ni una ratlla. Sense voler he hagut de fer una pausa perquè el jutge i uns quants hòmens me van vindre a veure i me van tornar a interrogar sobre uns crims que se van cometre a la Figuera. Els he dit la veritat, però no m’han cregut. Han marxat brandant lo cap, parlant entre ells. Ho arreglaran tot per convèncer les autoritats d’aquell poble que jo sóc lo culpable i els assossegaran dient-los que molt prompte me donaran garrot. Tot m’ho volen encolomar a mi. No hi ha res a fer, mossén Joan.

Ara que encara tinc la memòria fresca i la ploma me vola als dits, continuo relatant l’últim episodi de tot lo que me va passar als boscos dels comuns. Només per un miracle havia deixat de ser un matalot que només sabia bramar com una fera i devorar tot lo que trobava per davant. Així i tot, encara me faltava el més important, mossén Joan. Era com un home a mig fer perquè hi havia una taca de foscor dins de mi que no me deixava aubirar les coses amb tota la intel·ligència que Déu mos ha posat. Així i tot, hi havia com un esclat d’alegria que sentia néixer dins del pit. I alego deixava de banda el pesar i de mica en mica recuperava aquella innocència de quan som xiquets i veiem lo món com si totes les coses i tot lo que mos passa per davant fos una comèdia de jugar i de fer riure que els pares, padrins i germans representen perquè mos creguem que la felicitat, la vida, és com lo conte de mai acabar. Però l’home, més endavant, quan les garrotades li van obrint l’ull i, segons diuen, comença a pensar abans de fer les coses, sembla com si se regirés en contra d’aquesta natural franquesa sense malícia que tenen los xiquets a l’edat més tendra i que és la que mos fa creure que hem vingut a un món sense el dolor de la mort.

He vist alguns hòmens fets i drets, amb lo seny complit, que són molt més ferotges i cruels que les bèsties. De vegades se mata l’enemic per causes insignificants i posant tot l’enteniment només per fer mal, tal com passa a la guerra, on los soldats, que no es coneixen, i ningú no s’ha fet re, se maten los uns als altres sense odi ni motiu, com aquell que juga a les birles i procura tombar-les totes. Així cauen los colls dels hòmens al camp de batalla. En canvi els animals, que no tenen enteniment, ni records ni paraules, sembla que en això de treure la vida hi posen tot lo coneixement del món i només maten per menjar, per pura necessitat o quan se’ls acorrala, i sobretot procuren traure la vida de les víctimes sense fer-les patir, cosa que les persones, tant si són cristians, moros, jueus o incrèduls, fan lo contrari. Algunes persones, és tanta la salvatgeria que porten dins, que troben gust veient lo sofriment, lo patiment del veí. Per això, mossén Joan, crec que quan me donin garrot al mig de la plaça de la Verdura, esta serà potser la manera de morir més assenyada de totes. I si el botxí és un bon mestre del seu ofici, i apunta bé al tendrum del clatell, no duraré gaire. Però d’este ofici, com de tots, també ne surten de sapastres que no encerten ni a la de tres i fan un malmetement d’ossos i uns esguerros de carn estronxada que només allarguen lo sofriment dels pobrets condemnats a mort. Perdoneu, mossén, que de tant en tant la meua ploma se’n vagi per altres sendes, però no tinc temps per corregir-me i tot lo que puc fer és frenar els pensaments i tornar al solc de la història que estic contant.

Dalt del ruquet, amb lo medalló penjat al coll, tornava a nàixer. Plorava i reia sense substància, per coses de no re, trossets de records bonics que me devien vindre de cop i s’esfumaven sense comprendre’ls, mentre mirava créixer els castells de núvols que arrossega el vent de baix o els cels esbandits pel vent de dalt, que deixa l’atmosfera clara i polida com una patena. I també m’entristia de cop, perquè encara no sabia quina cosa me faltava per acabar de veure el món amb los ulls complerts d’un qualsevol home. I al segon dia de sortir el sol me vaig començar a reconèixer com a persona, o m’ho va semblar. Sí, mossén Joan, crec que naixem, venim al món perquè mos engendren los nostres pares. Imagini’s lo que vaig sentir quan vaig pensar que damunt de l’ase m’havia tornat a engendrar a mi mateix, com aquell que diu.

Per un moment la mirada se me va quedar clavada dins d’un rierol. Recordo que el toll estava ple d’uns animalets amb lo caparró molt ample que remenaven la cua. Al magí buscava el nom d’aquelles petites bèsties que cuejaven aquí i allà i no el trobava de cap manera. Sabia com se deien, i tant que ho sabia, però en aquell moment tenia el pensament en blanc. D’una bursada vaig saber que tot aquell turment que havia sentit des que havia començat a buscar la meua imatge d’home en los tolls dels camins, dins les basses i en los núvols que corrien massa de pressa, eren los noms de les coses, les paraules! Me faltaven les paraules per acabar de ser un home tal com cal. Sentia la vida dins de mi, sentia l’alegria i la tristesa i la felicitat immensa de respirar i de perdre la vista cap a l’horitzó, quan lo sol morent taca de colors rogencs les bromes que hi van darrere. Me faltaven les paraules per anomenar les coses, perquè per molt bonic que sigui viure i tremolar d’alegria davant d’aquells colors que es veuen al tardet, o sentir-se entendrit per la manera com les llobes llepen els cadells, darrere d’això, mossén Joan, si no hi va una paraula, un nom per poder retenir, mos arriba com una rufagada de tristesa, com si un forat mos travessés lo pit perquè sabem que tot ho perdrem per sempre. En canvi, si hom té un nom per recordar, una paraula per contar, encara podem reviure aquells moments i mos sembla que tot lo que hem passat i tot lo que hem viscut té un sentit, perquè d’alguna manera se queda per sempre a dintre, com si fos un llast, lo deix que el llaüt va marcant a la crosta de les aigües del riu de la nostra vida.

I en este moment, mentre pensava en això, me va vindre el record de les basses del poble on anàvem a banyar-nos de petits, que també estaven plenes d’aquells mateixos animalets que estava contemplant i dels quals no sabia el nom. D’esma, per la boca me va sortir el que cercava: «Cullerot. Cullerot, cullerot»…

Al primer moment me vaig espantar de tant de temps com feia que no m’escoltava la veu. Encabat, a poc a poc, i cada vegada més fort, anava repetint aquella primera paraula, una i altra vegada, tot i que me devia semblar molt estrany que un animal se pogués dir així.

El nom «cullerot» que havia pronunciat la meua boca al cap de tants mesos de silenci, com que era l’únic i el primer que me va sortir, me va servir per batejar el ruc. Trobar-li un nom al ruc va ser com un jurament de sang i fidelitat. I per això, des d’este moment mai no he pogut suportar veure com pegaven los ases. A les ventures i desventures que he viscut per estes comarques de riu, he donat la llibertat a tots los ases que he vist maltractats pels seus amos, tant si eren pobres com si eren rics, tant se val, que tots tenen la mà llarga i s’aprofiten que els animals no se poden defensar. Veure un pobre ruc o una somereta amb les sàrries carregades a rebentar mentre un home li dóna suriacades a tort i a dret ha estat un gran marturi, un patiment insofrible per al meu cor. Si mai he vist una bèstia torturada de seguida l’he alliberat i he amonestat l’home, la dona o la criatura que el maltractava i els he dit que li tinguessin més respecte i que, si la pròxima vegada ho tornaven a fer, jo mateix los lligaria a ells amb la sària i l’aubardó a les costelles, i els unflaria a cops de vara, aviam si els agradava.

Los que tracten pitjor els animals, mossén Joan, són los que van a la guerra, tant si són negres com si són blancs. Los soldats, tant si van amb tropa uniformada com si van desvagats, no tenen cap mirament pels ases i els fan passar baquetes. Fins i tot arriben a menjar-se’ls quan no tenen re per fer bullir l’olla. Només de pensar-hi se me regira el fetge.

Ja sé que molts m’han escampat la mala fama de Roba-rucs. També sé que els meus enemics m’han ficat este nom per escarnir-me, però jo no tinc re a veure amb les matances d’animals i de persones que s’han produït entremig d’esta guerra i que ningú no pot entendre. Només vull que sàpiga, mossén Joan, que en lloc de Roba-rucs m’haurien hagut de posar el nom de Salva-rucs. Mai no he robat cap ase per vendre-me’l o per fer-lo servir en benefici propi i menys encara per estronxinar-lo sense coneixement, sense solta ni volta, només pel gust de veure aquella estesa de bestiar i persones esventrades i totes plenes de tàvens, que no sé a què treu cap. De tota manera, s’ha sentit a dir de tot, però la gent només parla d’estos fets en veu baixa perquè saben que només poden ser cosa de bruixeria. I que no se pensin que si a mi m’acusen i me condemnen se quedaran en la consciència tranquil·la perquè, el dia que estaran més confiats, la bèstia immunda tornarà a fer estralls. Bony i encara més Jaumet, los flixancos que me van acompanyar, eren testimonis del que dic, de la meua innocència. Ells eren persones molt aubirades i sabien prou bé el gran mirament que tinc pels rucs i algunes vegades van intentar convèncer-me perquè en traguéssim algun profit de la pietat tan desaforada que sentia i que sento pels pobres ases. Jo m’hi enfadava de valent, m’afitava i sempre repetia que mai de la vida consentiria una cosa així.

Durant los tres anys que vam anar junts, Cullerot me va salvar la pell en situacions prou delicades. Ell m’entenia. Segons com li xiulava acudia a mi d’una manera o d’una altra, com me convingués, com si me llegís los pensaments. Mai no he conegut un animal com ell. Quan me veia amoïnat buscant una senda, una cisterna o el rastre d’un conill o d’un porc senglar, Cullerot se posava al davant i me marcava el camí. Durant lo poc temps que vam anar junts, fins que me’l van prendre quan vam caure presoners al castell de Miravet, se va fer molt amic meu. Només mirant-mos ja mos enteníem. I fins i tot ara que estic tancat al calabós, de tant en tant sento els seus brams perquè sé que està viu i s’acampa per les parts més fondes dels boscos.

Quan penso amb Cullerot la ploma sembla anar sola, com si tingués vida pròpia. Me passaria hores contant totes les coses extraordinàries que li vaig veure fer, però he de tornar un altre cop al fil de la història, perquè és més convenient que tot vagi sortint al seu moment, i si teniu una mica de paciència, que diuen que és la mare de la ciència, acabaré de fer-vos la confessió completa dels meus actes.

En aquells dies de renaixença hi havia dins de mi la lluita entre l’instint animal i la curiositat immensa per tornar a ser un home amb un nom, amb un passat per contar o per oblidar. I quan m’alçava al matí, un glop de tristesa revinguda d’aquell temps de la innocència, de quan era un xiquet i començava a descobrir el món pels carrers del poble, m’anegava els ulls, que rajaven galtes avall, i me remullaven los llavis com si fossin gotetes de rosada escorrent-se per una fulla. I l’animalitat que portava a dintre encara me feia entretindre un moment tot traient la llengua per llepar i assaborir el regust de salobre que té la llàgrima viva.

Així vaig estar uns quants dies. I una tarda, portant lo meu amic Cullerot al costat, vaig tornar a rondar prop de l’anjub dels quatre termes. De sobte me va vindre al cap el lloc exacte on tenia el botí que havia robat a aquells hòmens. Allí estava tot davall de la ginesta tal com ho havia deixat.