dijous 18 d’octubre de 1832
A mitjans del mes de juliol vam marxar del convent de Cardó i vam baixar cap al terme de Rasquera. Lo ruquet Cullerot se va acampar per aquells tocoms com va poder i mos va sortir al pas quan enfilàvem lo camí. Preguntant a la gent que trobàvem, vam saber que la guerra ja havia començat i tot lo territori estava en armes. També mos van dir que Josep Rambla, cabdill dels revoltats que formaven les tropes apostòliques de l’Ebre, s’havia apoderat de Morella. Però li va durar poc la victòria perquè en pocs dies sofrí una severa derrota i va haver de refugiar-se al convent de Benifassà.
Al poble de Ginestar, vam ser acollits durant uns dies a la casa d’un acèrrim partidari del rei absolut, un tractant hisendat que coneixia Jaumet perquè en alguna ocasió li va vendre farina. Allí passàvem per parents seus vinguts de Casp i ningú no mos va molestar.
En una taverna que hi ha vora el camí que travessa la vila en direcció a Tortosa, on fan parada els traginers i les diligències, vam saber que Rambla tornava a rondar per Móra d’Ebre i que havia intentat agafar lo prior Penna de Benissanet, que era un dels liberals més rics de la comarca i també un dels més odiats pels partidaris del rei. A finals de juliol va triomfar la revolta reialista a l’Ebre i naltres vam sortir de Ginestar donant les gràcies a aquell bon home.
Mos vam desviar cap a Tivissa, on vam rondar per aquell terme. L’Ebre era un viver de reialistes i la plaça de Móra estava a les seues mans i s’anaven concentrant tropes per a la seua defensa. Los primers pobles que se van revoltar a la Ribera contra lo govern liberal van ser Flix i la mateixa Móra, que al final se convertiria en quarter general dels absolutistes de l’Ebre. Durant aquelles setmanes se va viure un temps de revenja i de carta blanca contra els liberals i les seues famílies i hisendes. A tots los pobles se van formar partides d’apostòlics. Semblava com si tot l’Ebre estigués en mans de grups de facinerosos que obraven amb total impunitat pels pobles.
Jaumet i Bony volien pujar cap a Flix per veure les seues famílies o només per saber si estaven bé, però no gosaven entrar a cara descoberta perquè el Barbut s’havia encarregat d’escampar la mala fama, i tant un com l’altre tenien posat un preu al seu cap. Trobant-mos prop dels masos de Móra, vàrem robar un parell de mules roges a un rambler que havia vingut a fer tractes amb la Companyia Cortadella. Aquells animals se’ls van fer seus Bony i Jaumet. D’esta feta se’n va parlar molt perquè el rambler me va reconèixer pel ruc blanc que portava i va escampar als quatre vents que el bandoler Roba-rucs li havia pres dos mules roges. Ràpidament va arribar la notícia a les aurelles de la partida del Barbut, que se va posar de seguida darrere nostre.
A la comarca veïna del Priorat, durant lo mes de juliol, Josep Miralles de la Palma, Sala de l’Aleixar i Mitja Galta de Montblanc, amb més de dos mil hòmens atacaren Porrera, que era un niu de la milícia liberal, i aconseguirem derrotar-los. Los traginers, que sempre van amunt i avall pels camins, portaven les notícies de poble en poble, de mas en mas, i per això estos fets d’armes encoratjaven encara més els revoltats. Molts dels liberals riberencs, temorosos per les venjances dels absolutistes, van fugir cames ajudeu-me. S’emportaven diners i tot el valor en monedes i joies que tenien. No puc negar que vam robar a alguns d’estos hòmens, però a d’altres los vam donar protecció fins a Reus i mos van pagar trinco-trinco unes bones unces.
A partir d’este moment ja no vam tindre descans, sempre empaitats per la partida del Barbut i Cassola, que mos seguia els passos per allí on anéssim i, al mateix temps, deixaven un rastre de robatoris i sang que mo l’anaven encolomant a naltres. Sobretot s’acarnissaven amb los hòmens i famílies acusats de negres. També entraven a robar a les esglésies i ermites per prendre les custòdies i les relíquies de valor, perquè ells només eren apostòlics de nom. Així se va viure un temps de bandidatge on ningú no estava segur, fos del bàndol que fos, que molts aprofitaven aquesta ocasió per venjar-se amb el veí que ajuntava al tros i tota la vida havien estat a mata-degolla per les fites, o per anar contra una família del mateix poble, per arruïnar la competència o simplement per l’odi que se tenien entre germans per les particions de les herències.
Durant este temps vam viure un veritable calvari. Los combats entre les columnes constitucionals del Baix Aragó, juntament amb les tropes de milicians constitucionals que sortien de Reus, feien un efecte de pinça contra Móra, que era el cap i casal dels revoltats de tot l’Ebre. Pertot arreu hi havia topades entre uns i altres; en algunes ocasions no vam tindre més remei que posar-nos d’un cantó o de l’altre. De tota manera, la partida del Barbut i Cassola, on anaven los pitjors perdularis que us pugueu imaginar, sempre aconseguia escapolir-se de la brega més cruenta i els portàvem pegats a les espatlles. Algunes vegades los agafàvem avantatge fent-nos passar per voluntaris reialistes de les partides del Priorat o d’un altre capitost que li deien Xambó i que operava més per avall de Tortosa. D’altres vegades, segons mos convingués, pel que havíem pogut sentir dir, mos canviàvem de camisa i érem milicians negres que passàvem la nit en una vila dominada pels liberals.