dissabte 29 de setembre de 1832

Al cofre que havia robat a l’amo de Cullerot hi havia tot de sorpreses. Les meues mans van ensopegar amb un petit llibre barrejat entre els abrigalls. Un volum enquadernat amb tapes de fusta i una petita tanca de llautó, tot ell enfundat amb una pell de cabra. En obrir-lo les lletres me van captivar l’atenció. De moment només tenia un nom, Cullerot. Aquesta era l’única paraula que me sortia i, a la primeria, tot i que me semblava força estranya, ja en tenia prou i me sentia satisfet. Però en veure tot aquell munt de lletres escrites, posades una darrere l’altra com si fossin rècules de formigues, aquell neguit que havia sentit dies abans per saber el nom de les coses me va vindre al damunt de cop i encara amb molta més vivor.

Sabia que tots aquells signes volien dir alguna cosa, mossén Joan, i tot i això no podia entendre re. Me sentia trist i desassossegat perquè me semblava que d’aquella cisterna sense fons no en trauria aigua clara, que seria impossible descobrir el que volien dir aquells petits dibuixets que me causaven tanta estranyesa i al mateix temps me semblaven molt familiars, com si formessin part de mi.

Mentre vivia com una fera salvatge no existia ni el passat ni el futur, només comptava el moment present que se manifestava a través de la gana que patia, el perill, el fred, la set o la ràbia que me sortia pels ulls quan m’enfrontava a les feres famolenques que habiten pel terme. De vegades me posava a saltar de rama en rama pels arbres i calmava el desfici que portava dintre fins que el cansament me vencia. Per això vaig perdre les paraules, que són la intel·ligència de les coses.

Davant d’aquelles lletres del llibre me semblava que tot el temps s’havia escolat d’un bolado, com si hagués estat dormint una curta becaina amb aquella classe de son que ho esborra tot i quan hom desperta no sap si encara és mitja tarda o si ja despunta un altre dia. Encara no sabia re de mi i això era com un munt de brases ardents damunt del cap. Amb lo desfici i muntat a Cullerot, deixant que l’animal me portés allí on volgués, vaig topar contra un espadat de roca viva que me tallava el pas. El ruquet, potser ignorant les meues cabòries o potser no, vés a saber, se va parar i se va posar a pasturar per la vora. Tenia el llibre entre les mans i, com hi ha món, que l’anava a llençar al fons d’aquella gorja, desesperat perquè los meus intents per desxifrar-ne el significat havien estat debades. I els meus ulls se van alçar al cel com demanant algun miracle. Tenia la certesa que per baixar un altre cop al món dels hòmens, abans havia de saber qui era, havia de saber el nom de les coses. Tot lo misteri de la vida per a mi se tancava dins dels gargots d’aquelles pàgines esgrogueïdes que no podia comprendre. I mirant al fons d’aquell paisatge que s’obria davant meu i que se perdia lluny, cap a l’altra part de riu, me va semblar com si visqués al paradís. Tal com ho sentiu, mossén Joan. I vaig recordar quan era un xiquet i vós me vau explicar la creació del món i quan Nostre Senyor va fer l’home de fang i donant-li un buf li va regalar l’enteniment i el va deixar viure en pau entremig de les bèsties i sense haver de treballar.

Lo meu cor bategava de pressa i sentia el glatir de l’ànima. Per molt bonic que fos aquell paradís, en aquell moment volia marxar, volia fugir i perdre aquella classe d’innocència que en mi havia rebrostat, i que ara me barrava el pas per saber quin nom tenia, qui era, d’on venia… I de cop i volta els meus ulls van recórrer la llarga veta que l’Ebre dibuixa partint en dos parts el clot de les illes. I el riu es presentà davant meu com si fos una serp colossal de colors llampants, que dormia plàcidament al mig de la vall. I a les gleres el sol feia brillar les seues escates d’argent incandescent i me semblava que la podia tocar de tan a prop com la tenia. La seua llarga cua se perdia amunt, cap a la banda de Flix. El seu cap, riu avall, s’afonava als roquerals del Pas de l’Ase. De l’altra banda aubirava el campanar de Vinebre i més amunt, contra la Serra del Tormo, el poble de la Torre de l’Espanyol. I el meu esperit, fetillat per totes aquelles impressions, se va estremir. Desitjava tant saber el nom de les coses que hauria donat la vida. Sí, mossén Joan, volia tocar amb les mans de l’enteniment lo cap d’aquella gran serp que s’amagava aigües avall. I mentre anhelava veure-li la cara, la verdor del paradís, de les vores de riu, dels boscos de ribera, el canyar i els fèrtils conreus de les sínies, se va enterbolir d’ombres. Potser va ser un miratge, potser el meu esperit sotragat en tan poc temps per totes aquelles descobertes, i la fluixesa que arrossegava el meu cos, perquè durant aquelles jornades no caçava, només passava de l’aigua i de les fruites que trobava pel bosc, tot plegat me feia veure visions. Així va ser com aquell paisatge que se veu des de la punta de la serra de la Fatarella se presentà davant meu com lo veritable paradís terrenal i el riu es va convertir en la serp que hi habitava mig adormida des del principi dels temps, per enganyar el primer home. I la serp se va alçar del seu llit i en mirar-li els ulls d’or encès encara me va semblar més bonica i llustrosa, i això va fer créixer més lo meu anhel per tocar-la i acaronar-la i demanar-li que me mostrés lo significat d’aquelles paraules del llibre, que me donés lo nom de les coses, perquè jo en aquell moment estava disposat a donar-li la meua vida.

Enmig del deliri vaig veure com aquell animal s’alçà dret amb tot lo cos recte fins allí on jo estava i m’oferia, entre les dents, un fruit que ell mateix arrencà de l’arbre prohibit. Tremolant de por i de vergonya vaig agafar-lo i vaig menjar. Acte seguit me va entrar per tot lo cos com un tremolí d’espant. Vaig caure a terra fulminat mentre pronunciava el nom Anjub.

Dies enrere, abans de tenir aquella estranya visió, tot i que me reconeixia com un home, només me quedava el medalló penjat al coll, el ruquet i l’únic nom que havia trobat, Cullerot. Ara, en topar amb la mare naturalesa i contemplar el riu transformat en la serp que me va donar l’aliment prohibit, me va semblar que me trobava expulsat, a les portes del paradís. Era com si tingués una dura crosta que lentament s’anava obrint en ferides petites i doloroses. I així va ser que de mica en mica vaig anar retrobant lo nom que té cada cosa.

Cada vegada que donava un cop d’ull al medalló rebia una suriacada i veia la meua vida feta de trossets, com si fossin los bocins d’un espill trencat dins l’escampadissa infinita del meu cap. No sé el temps que devia estar reconstruint lo meu passat, només sé que, quan lo tenia bategant davant dels meus ulls, també sentia la necessitat de desprendre-m’hi, d’abocar-lo i llençar-lo lluny. Tanmateix, ara ja no podia renegar de la família, del poble, dels amics i de tot lo que era i el que havia fet. Això me pesava com una llosa de pedra. Però els records de quan som xiquets, i vés a saber quins altres misteris que els hòmens anem colgant dins de l’ànima mentre vivim, m’estiraven tant, que eren més forts que la voluntat de renúncia. No sé si tot això deu ser un sacrilegi, o potser un pecat contra natura. Si és així, que la Providència me perdoni.

Quan se va destapar tot aquell munt de records, encabat de donar-li moltes voltes, vaig pensar que havia vingut al món amb l’estigma de Caín. Mentre veia la cara del Pep del Xec demanant-me perdó me volia fondre. I encara m’havia de vindre al damunt la imatge de l’oncle Fonso degollat i les meues mans tacades de sang. Allò encara va ser molt pitjor.

Me van anar venint records de quan era petit i anava al repàs. Sentia de lluny la meua pròpia veu, de quan ja era més granat i me fèieu recitar algun capítol del llibre de la Ilíada, i el medalló, potser endevinant totes les coses que me passarien a partir d’aquell moment, se posava com un ferro ardent. Durant aquelles jornades, cada matí muntava Cullerot pels plans i mentre l’animal corria a cor què vols, obria aquell dietari a l’atzar i llegia i rellegia en veu alta per escoltar-me la veu.