dissabte 3 de novembre 1832

Abans d’escriure l’última carta, mossén Joan, he volgut acomiadar-me també del llibre de la Ilíada, que vós me vau fer portar al calabós i que m’ha estat de gran consol, perquè tornar-ne a llegir algun dels capítols m’ha fet recordar aquells primers anys de la meua vida, que sens dubte van ser els millors. I he escollit un dels episodis que sempre me va desconcertar, i fins i tot lo dia d’avui m’ha causat estranyesa i m’ha deixat pensatiu perquè potser, en aquelles poquetes paraules, se concentra tota la saviesa dels hòmens de tots los temps.

Recordo que la primera vegada que vaig començar a comprende’l i va néixer dins de mi lo sentiment d’estranyesa va ser uns mesos abans de matar el Pep del Xec. Aquell dia, la jornada a la premsa dels Pastissers havia estat molt dura, però a la nit, encabat de sopar, no vaig faltar a les vostres lliçons. Era ja tard, gairebé mitjanit, vós vau anar a dormir i jo encara me vaig quedar una estona rellegint aquell capítol del vell Príam, rei de Troia, que, ajudat per un déu, gosà entrar a la tenda del seu temible enemic, Aquil·les, per demanar-li el cos mort del seu fill Hèctor. El cabdill dels mirmídons l’havia matat en combat i cada dia ultratjava el seu cadàver, mogut per la ira i la venjança, perquè Hèctor havia matat el seu amic Patrocle. Lo vell Príam diu a Aquil·les que recordi el seu pare: «Recorda’t del teu pare, Aquil·les». Quan he tornat a llegir estes paraules la vista se m’ha enterbolit, los ulls me cremaven i les llàgrimes me corrien galtes avall perquè he vist lo moment de la meua mort i al mateix temps he escoltat lo plor del fill que ve al món: «Recorda’t del teu pare», li he dit en pensaments. Però ell, mossén Joan, ja no podrà recordar un pare, només tindrà la memòria del que li diran… En canvi, jo, mossén Joan, jo sí que ara sé que puc recordar-vos com un pare, i estic trist perquè lo meu cos no tindrà cap funeral i lo meu cap, tal com se va dir a la sentència, serà posat dins d’una gàbia a l’entrada del poble. He plorat amargament perquè no podré rebre sepultura i encara que no m’hagi sentit ningú he cridat: «Pare! Pare, enterreu lo meu cadàver… No deixeu que les meues restes mortals siguin ultratjades pels corbs i pels gossos». Amb un regust amarg a la boca, he tancat lo llibre entre les mans i ja mai més no el tornaré a obrir.

He passat l’estona sanglotant, no tinc cap vergonya de confessar que he sentit lo temor dels covards que veuen en perill la seua vida i vendrien sa mare, el seu propi fill si fos necessari per continuar respirant. M’esgarrifa pensar com serà l’últim moment que m’espera i me fa por perdre l’oremus mentre pujo al cadafal, fent crits de dona, suplicant lo perdó, plorant com un xiquet i fent-me totes les necessitats al damunt, rebaixant-me davant de tot lo poble. Però de mica en mica m’he assossegat i he descansat més tranquil encabat d’abocar totes les febleses a l’aigüera. Tinc de concloure la confessió i no ho vull fer gemegant com un cagacalces, sinó escrivint i dient la veritat, tal com vaig començar. I ara que ja estic aconformat amb lo meu destí, que ja fa temps fou posat a la balança i es decantà el platet de la mort, us he de dir, mossén Joan, que estes darreres setmanes, tot i que començava a trobar gust a posar les aventures que m’han passat per escrit, m’he donat més manya explicant allò que me semblava més important. He retallat moltes coses que ja no podré contar i se perdran per sempre, perquè el secret me l’enduré amb mi a la tomba. En estos dies que me queden vull rellegir alguna de les parts, per acabar d’enllestir algunes paraules més de les coses que he explicat i que potser no hauran quedat prou clares.

Només us demano que vós, mossén Joan, accepteu lo que he escrit com l’última voluntat d’un moribund. Lo meu fill, si no se li ha avançat i els comptes de la Maria van com han d’anar, naixerà un dia d’este mateix mes de novembre, i us encomano a vós que li doneu el medalló quan tingui ús de raó, explicant-li tot lo que me va dir la padrina Munda, i que ell faci el que vulgui, que a mi ja me crema com un ferro roent. També vull que us feu càrrec del tresor que hi ha colgat als Vallxiquers, perquè l’aneu a desenterrar. Lo meu amic Manelet no us posarà cap inconvenient quan li conteu que això és la meua voluntat.

Lo vam amagar al bancal de damunt mateix per on passa el camí dels Vallxiquers, contant deu passes des de la punta de dalt del marge i en direcció a Ascó. Allí vam fer un clot de l’altura d’un home al costat d’una pedra de calar grossa i rodona com un cabàs que és l’única que hi havia a la paret, i que se troba a la primera filera del marge, ran de terra. Amb lo ganivet vaig fer una creu petita al roc, per saber el lloc exacte. Una vegada enllestida la feina vam escampar unes mates d’herba al damunt per dissimular el clot. Dels tres sacs que hi ha en fareu cinc parts, mossén Joan. Una la porteu a la família de Jaumet lo Fi, l’altra als pares i germans de Bony, l’altra ha de ser per al Ricard de la Freixeda, tal com li vam prometre. A tots els explicareu la part que els pertoca d’esta història. La quarta part serà per al meu fill, la Maria i el Fermí, i l’última, per a vós i per a ma mare.

Ara que me trobo a les portes de la mort, també us he de confessar que per a mi seria una gran il·lusió que vós bategéssiu el meu fill aquí a l’església d’Ascó, i així l’inscriureu al mateix llibre de naixements on també figuren tots los descendents que portem lo nom Anjub, com jo mateix.

En estos anys he enyorat moltes vegades lo nostre poble d’Ascó. Aquí me vaig fer gran, aquí tenia els amics, los parents i les coses boniques que he arribat a estimar del món. Aquí he conegut lo mal i el bé i tot lo que hi ha pel mig, que me sembla que deu ser lo principal de la vida, encara que siguin coses petites i sense importància. Ara que arribo al final, a fe de Déu que me passaria dies i més dies contant totes les alegries, totes aquelles coses i costums que tenim los asconers i que me sembla que són l’enveja dels altres pobles veïns. I en fer esta alabança del poble i de la meua gent, tampoc vull dir que tots los asconers hagin de ser bons, no, no…, que n’hi ha de tota manera, encara que molts se’n foten i mos diuen que quan entren a Ascó sembla que entrin a Roma, perquè al poble, de malnom, hi tenim cal Flare, ca Sants, ca la Monja, ca Pere Sanç, ca mossén Pepe i fins i tot hi tenim un Nostre Senyor…

Com us deia, jugant pels carrers i per les places, escoltant los hòmens i les dones, veient lo que fan i de la manera com se’n foten dels altres, com pateixen i quines són les coses que les velles diuen que porten mala estrugança, he après a estimar de la manera com som i no puc negar que alguna vegada m’he sentit molt orgullós de ser asconer. Sí, mossén Joan, amb tots los defectes que tinc i tenim, que no són pocs, estic content perquè he estimat totes aquelles petites coses que només viuen dins de les paraules i el record de la gent senzilla i que només naltres podrem comprendre perquè a cada poble passa igual, que tots tenen les seues coses i la seua manera de ser. I fins i tot alguna nit, quan ningú no m’ha vist, los ulls se m’han omplert de llàgrimes pensant en tot això que sento per dintre del meu poble. I és per este motiu, més que per cap altre, que vull que el meu fill se criï al poble d’Ascó, perquè ell a mi no me podrà conèixer en persona, però potser sí que un dia també arribarà a sentir-se fill del poble, i n’estarà orgullós com jo n’estic. Entre això i els records que pugui donar-li sa mare, la Maria, i el Manelet del Pèl, entre tots i també vós i la meua mare i los que me van conèixer en vida, lo meu fill sabrà que son pare i tots los Anjubs que van vindre abans que ell viuen en totes aquelles coses que ell també estima de la seua gent, i segur que no se sentirà tan sol com jo m’he arribat a sentir.

I ja només me queda encomanar la meua ànima a Déu demanant-li que tingui una mica de pietat; i si me toca purgar les culpes a l’infern, cosa que serà el més segur, només vull que sapigueu que, allà baix, entre les flames eternes que me consumiran, sempre guardaré un bon record de totes les coses boniques que Nostre Senyor m’ha donat.

JOSEP ANJUB