divendres 26 d’octubre de 1832

A primers de desembre 1827 vam fer cap a les serralades de la Terra Alta, que arriben fins a les ribes de l’Ebre, entre Miravet i Benifallet, i que, juntament amb les serralades de Cardó, de l’altra banda, estrenyen lo riu per formar el Pas de Barrufemes. Belloc ja tenia la mosca al nas, ja no s’empassava els consells de Jaumet, que li repetia que encara no era el moment d’entrar en acció. I un d’aquells dies se va posar com una fera i mos va amenaçar. Encabat de recordar-mos que ell manava i que naltres, tot i que mos havia donat la llibertat, encara estàvem a les seues ordres, mos va exigir que li detalléssim la situació geogràfica de la zona. En assabentar-se que molt a prop se trobava el castell de Miravet, de seguida se va posar a l’aguait i, amb los ullets espurnejants, va dir que volia fer una visita de reconeixement a la fortalesa. Jaumet intentà dir-li, de bones maneres i ficant-li un punt de gràcia, que el castell de Miravet era una fortalesa inexpugnable, d’altíssimes muralles, que per una banda controlava el pas del riu i per l’altra donava a una zona escarpada i sense arbreda, la qual cosa els posaria al descobert i serien un blanc perfecte per als artillers de les torres i merlets. Però, Belloc, al contrari del que se pensava Jaumet, en escoltar tot això encara se va engrescar més.

Naltres sabíem que aquella fortalesa ja feia anys que havia estat abandonada, fins i tot a la guerra del francès lo mariscal Suchet, que rondava per estes terres, va preferir instal·lar-se al castell de Móra d’Ebre, més petit i menys ben protegit, però en més bones condicions. En els darrers anys, només de tant en tant, aquella fortalesa servia per a refugi de perseguits, bandolers, bruixes i llegendes misterioses o per a protecció i baluard de les tropes d’un bàndol o de l’altre en casos de guerra i per curts espais de temps. Jaumet, però, encara confiava trobar-lo desert i, quan se va fer fosc, va acompanyar el capità i dos soldats.

En tornar al campament, lo Fi venia amb lo rostre desfigurat, dient que no amb lo cap. En canvi, Belloc, quan se va apropar a la foguera, tenia una lluïssor als ulls. Havien arribat a les muralles del castell, per la banda contrària al riu, i van veure llums i van escoltar gresca dins de la fortalesa, cançons i crits dels apostòlics. Belloc estava decidit a atacar, però no se’n devia refiar gaire, de les nostres intencions, i ordenà a un parell d’hòmens que mos vigilessin durant tota la nit.

A l’alba, quan les primeres ditades de claror esbiaixaven un cel ras, Belloc va formar la tropa. Encabat de passar revista, amb tota la cerimònia del món, i fer el rutinari recompte d’armament i munició, els engegà una arenga com mai havia fet. Digué als pobres xicots que aquell mateix dia escriurien una pàgina de glòria a la història perquè prendrien el fort de Miravet ocupat pels revoltats absolutistes. Naltres no gosàvem traure-li del cap la barrabassada que anava a fer, sempre teníem les baionetes apuntant-mos a l’esquena i aquell boig era capaç de fer qualsevol cosa si li portaves la contrària. Entre naltres comentàvem a sota veu: «És boig. Mos porta de cap a la ratera. Encabat de passar tot lo que hem passat, amb aquell grapat d’unces que tenim colgades, morir d’esta manera, per culpa d’un faltat!».

No vam tindre altre remei més que seguir-lo. Belloc anava al cap davant muntat dalt del seu cavall, darrere el seguia la tropa en columna de dos, amb lo mosquet i la baioneta i cantant a cor què vols una tonada militar que se sabien de memòria. I naltres a punta d’arma. Jaumet demanà permís i se va avançar al capità i li va dir que no fessin tant soroll, que la tropa del castell de Miravet, tot i que la nit abans no els havia descobert, amb aquells crits se posarien alerta i seríem un blanc perfecte, que si volia atacar millor seria que ho fes per sorpresa. El capità Belloc se’l va quedar mirant i, molt ofès, li va dir:

—Que te penses que som lladregots? Som soldats constitucinals de la nació!

Una mica més i li bada el cap amb un cop de sabre. Jaumet se va acotxar a temps i Belloc girà el rostre i continuà cantant amb més força que abans. Lo Fi tornà enrere, féu que no amb el cap i se va senyar. Quan vam veure la fortalesa, retallada al fons, a molts soldats se’ls va tallar l’alè. Belloc també se va impressionar, però no de por, sinó d’alegria. Va mirar la tropa satisfet, engolí saliva i continuà cantant, desgolant-se.

Lo raig de sol lliscava per damunt les imponents torrasses, donava com un llustre d’or encès a la pedra i això encara augmentava les seues proporcions. Donades les circumstàncies, a naltres encara mos va semblar molt més inexpugnable del que era. Però encara mos quedava un bri d’esperança, i resàvem perquè els hòmens que la nit passada ocupaven el castell ja haguessin marxat o, en tot cas, que no fossin massa, ni anessin gaire ben preparats per defensar-lo.

Vam continuar avançant, apropant-mos per la part contrària al riu. Mos trobàvem darrere d’un turonet que davallava cap a la petita esplanada que mor als peus de les muralles. Dalt de la fortalesa ja hi havia uns quants hòmens parapetats. Lo xivarri els havia posat alerta. Lo capità inspeccionà la zona i, aquell tronat d’home, decidí baixar i ficar-se al descobert, davall mateix de la muralla.

Allí ordenà als soldats que es posessin en dues fileres, una davant de l’altra. Ell anava dalt del cavall, nerviós, al trot. Se movia cap a davant, ara cap a un costat, ara cap a l’altre, mirant al seu voltant, perdent la vista lluny i donant ordres a les seues tropes, que ell devia veure escampades per tots los voltants, preparades, a punt de prendre la fortalesa.

En este moment, mossén Joan, vaig alçar la vista al cel i per la banda esquerra va sortir un aligot que planava riu avall amb les ales esteses, i me van vindre al cap alguns dels passatges més famosos de la Ilíada. D’este mateix llibre que ara tinc aquí davant, i que tantes vegades vaig copiar i recitar al seu costat. Recordava quan l’àliga, que portava al bec una serp monstruosa mig viva, anuncià mals presagis. I allí, davant mateix del castell de Miravet me va semblar que mos trobàvem a les mateixes muralles de la ciutat de Troia. Fins i tot m’afigurava que Belloc, amb el seu posat, sabre en mà, i dins de la seua bogeria, era el mateix noble cavaller Patrocle, que portava l’armadura del seu senyor Aquil·les.

Dalt de les torres de la fortalesa se movien los hòmens i se posaven en posició de fer foc. I jo continuava embadalit, somiant i pensant-me que aquells devien ser Hèctor, lo seu vell pare Príam i els nobles troians que se preparaven per sortir i donar mort a l’amic d’Aquil·les. Jaumet me va fer tocar de peus a terra…

—Recollons de sonat! Se deu pensar que és lo general de tot un exèrcit… Encara que siguin pocs, des de dalt de les torres faran una carnisseria. Hem de fugir d’aquí abans no sigui massa tard!

I quan acabava de dir això el capità féu callar la tropa i els ordenà que es preparessin per disparar. Llavors ordenà foc a la primera filera de mosquets. De dalt del castell van contestar a trets. També vam veure com, des d’una de les torres de la banda esquerra, encaraven un petit canó que, seguidament, van disparar errant el tret. Jaumet se va senyar posant los ulls al cel. Mentre la primera filera disparava la segona carregava l’arma, amb una precisió de rellotge i sense perdre punt en la feina. Lo capità, sabre a l’aire i muntat al cavall, anava donant les ordres de foc, anava i venia d’un cantó a l’altre esgolant-se, fora de si:

—Artilleria! Primera columna, foc! La cavalleria… La cavalleria!

Naltres tres, juntament amb Cullerot i la resta d’animals, mos vam quedar darrere, fora de l’abast de la línia de foc, contemplant esglaiats aquell acte suïcida.

Finalment, el petit canó de la torre del castell, encabat d’errar moltes vegades, va fer blanc al mig de la formació. Els trets de la fortalesa, que sortien d’espitlleres, finestres, torres i muralles, queien com una pluja de metralla damunt dels pobres soldats que anaven complint les ordres de Belloc, a cos descobert. Així anaven doblegant lo genoll, morts o malferits, però cap d’aquells herois gosava recular.

La metralla d’una de les canonades va fer blanc contra el cavall i el capità Belloc, que van quedar estesos a terra, esquarterats, enmig d’un toll de sang. I van esclatar els crits de dolor i d’auxili dels pobres xicots, mentre de dalt del castell se sentien les rialles i les visques al rei absolut i s’acarnissaven encara més.

Set dels soldats, que encara estaven dempeus carregant les armes, en veure el seu capità mort se van desmoralitzar i van fugir cames ajudeu-me, i van vindre cap allí on estàvem naltres amb los animals. Tot just en este mateix moment, vam veure sortir del castell uns quants d’hòmens a cavall que venien al galop. No vam tindre temps de reaccionar. Estàvem venuts i no podíem fugir.

Tot just quan ja mos temíem lo pitjor, la cadena del medalló que duia penjada al coll se va posar com un ferro roent. Era un avís, mossén Joan, ara que ho recordo tot com si me trobés allí mateix, plantat i sense poder fer res, al costat de Jaumet, Bony i aquells pobres xicots. Sé que gràcies a la relíquia, més endavant encara tindríem una esperança. De seguida me vaig traure la cadena i, en ser fora del coll, quan la tenia entre les mans, se va tornar a temperar; llavors me la vaig amagar a la sina. Només Jaumet de reüll me va veure. Bony i els altres ja estaven prou amoïnats, veient venir de cara aquells afarams armats que semblaven disposats a estronxinar-mos allí mateix.

Jaumet es tragué un mocador blanc i l’arborà a una banda i l’altra i digué als soldats que llancessin les armes i aixequessin les mans enlaire…

—Rendició! Rendició… —cridàvem Bony i jo.

Mos van agafar entre rialles, burles i cops de sabre a les cuixes. Així mos van portar dins del castell. No eren soldats regulars, es tractava d’un grup nombrós, una setantena d’hòmens, voluntaris reialistes, tots armats fins a les dents. Encabat d’apallissar-mos intentant fer-mos parlar, que si d’on veníem, què preteníem, que si encara quedaven més liberals pels topants, mos van tancar en una d’aquelles cambres buides i mig desgavellades del castell. Bony estava mig malferit, li havien obert el cap. Dels set soldats només en quedaven quatre. Sobretot se van acarnissar amb aquells pobrets nois que havien rebut tanta instrucció i que encara conservaven mig estripada la casaca blava de l’uniforme liberal. Quan van agafar per banda el Fi per interrogar-lo va dir-los que naltres tres érem paisans que havíem sigut obligats a servir aquella tropa de negres. Jaumet, en un dels moments que mos vam trobar junts, esperant ser torturats i interrogats de nou, me va dir que, per les converses que duien entre ells, aquells hòmens eren tots apostòlics acèrrims que pujaven de Tortosa i pel que semblava s’havien revoltat contra el govern absolutista i contra el rei, que consideraven un venut. Fins i tot alguns d’ells renegaven del monarca i cridaven visques al seu germà Carles. Lo Fi, encara que se trobés en la pitjor de les situacions, sempre sabia traure-li una punta de gràcia o una dita. Recordo que en aquella ocasió me va dir:

—Estos deuen ser més papistes que el papa!

Mos van fer tota classe de befes. Quan se van cansar de pegar i d’escarnir, mig borratxos com anaven, lo que manava va ordenar que mos deixessin, mentre ell rumiava en veu alta i davant nostre quina seria la nostra sort…

—Coi! Què farem ara amb estos liberals? No els podem prendre com a presoners. Ja m’agradaria, ja, baixar-los a Tortosa i penjar-los a la porta de la Catedral! Així tothom sabria que el govern de la nació, encara que sembli que mana el rei, està corromput pels liberals. Mmmm, però…, mig morts i ferits com van, no podríem fer dos passes amb ells, i jo no vull deixar el meu cavall per portar un liberal. Haurem de rematar-los. Potser serà millor que els fotem de cap al riu.

Un dels hòmens s’avançà:

—No cal que gastem munició per no re… Més val que els fotem a la sitja d’aquella bruixota que vam trobar quan vam arribar al castell.

Lo capitost se va ficar a riure i digué:

—La Claudieta! Sí, sí, que no se’n parli més. Foteu-los de cap a la sitja. Així faran companyia a la cabreta coixa.

Tots van esclatar a riure mentre tres dels hòmens, amenaçant-mos amb lo trabuc, mos van fer caminar davant d’ells. Vam travessar diferents sales buides i mig enrunades i vam baixar a la primera planta. En arribar al pati d’armes del castell, amb munts de runes i parets desfetes, mos van desviar cap a unes cambres buides una mica apartades. En una d’estes estances, altes de sostre, que devien servir com a graners o magatzems, mos van fer parar. Vam quedar enlluernats per un raig de sol que entrava per un esvoranc de la paret. Encabat, vam veure el pou al mig de la sala, davant dels nostres peus. Un dels hòmens cridà:

—Au! Au, que li fareu companyia a la cabreta coixa!

I vinga riure mentre un d’ells se va apropar a la boca de la sitja i va cridar amb totes les forces:

—Cabreta coixaaaaaaaaa! Que mos sents? Te portem uns quants mardans liberals perquè no estiguis tan soleta! Tenim permís de la teua ama!

Estaven exaltats i mos temíem lo pitjor. Mos van empènyer fins a la mateixa boca del pou: un forat rodó i gran com lo cul d’un bocoi de vi. Mirant a baix només se veia foscor. Quan encara teníem los ulls clavats dins d’aquell trull, d’una puntada de peu van fer saltar un dels soldats, que va caure a plom dins del pou. Vam escoltar un crit d’esglai i l’esclafit d’ossos, mentre ells se petaven de riure. Encabat de fer tota classe de bromes, mos van dir:

—Vinga, xicots, avall. Salteu dins!

Mos vam gelar. Jaumet, Bony i jo estàvem prou baldats, no teníem esma per defensar-mos, amb la mirada mos ho vam dir tot. Un dels hòmens mos empaitava per darrere, de mica en mica, cap a la boca del forat. I sense més ni menys, se veu que l’altre home agarrà una perpalina de ferro que hi havia per la vora i va empènyer els tres soldats de cop. Ràpid com un llamp, Jaumet mos va estirar a mi i a Bony cap avall mentre cridava amb totes les forces:

—Saltem, companys!

Vam caure els tres agafats i tot just damunt dels soldats. Jo me vaig donar un bon cop a l’espatlla, les cuixes i els braços, no me sentia les cames, vaig quedar mirant de cara a dalt, damunt dels cossos dels soldats i dels meus amics. Me pensava que tots eren morts. Abans de perdre el coneixement encara vaig veure molt lluny, dalt, a les clarors de la boca de la sitja, com se pixaven damunt nostre mentre cridaven:

—Au! Que te fotràs un bon berenar de liberals, cabreta coixa!

Vaig escoltar les seues rialles, veia les ombres de les seues figures retallades a la boca del pou. Llavors, quan el món s’entelava, vaig escoltar el bram del meu ruquet Cullerot. L’animalet plorava de pena, ho sé del cert, mossén Joan, era com si en aquell moment s’acomiadés de mi. Des que el vaig trobar, el mes de juny de 1822, havien passat tres anys i tres mesos i per a mi era com si hagués passat tota una vida. En aquell moment vaig perdre el món de vista, mentre escoltava com un bram eixordador que venia de tot arreu, com si tots los rucs i someres que entre ell i jo havíem alliberat de les quadres i dels soldats que els maltractaven, per molt lluny que estiguessin, haguessin sentit la mateixa fiblada de dolor que jo tenia i tots s’haguessin posat a bramar alhora formant com un cant de mort en la llengua dels ases. Lo bram s’allunyava més i més i se va fer el silenci.