dijous 20 de setembre de 1832

Quan tenia dotze anys havia jurat que mataria el Pep del Xec pel que havia dit de ma mare al celler dels Pastissers. Amb lo desig de la venjança ne van passar quatre més. Ni ella ni vós mai no ho vau saber. No us volia fer patir, mossén Joan. De tota manera me sembla que vós vau notar el canvi del meu ànim.

L’any 1819, en complir els setze anys ja havia fet la crescuda i me sentia tot un home. Recordo que vós i la mare estàveu molt contents. Durant tots aquells anys, cada dia, encabat de treballar, mai no vaig faltar a les vostres lliçons i ara ja havia arribat el moment de donar el pas. Però la sang me bullia per dintre perquè sabia que era el moment de complir la paraula donada al celler dels pastissers.

Vaig pelar el Pep del Xec mentre treballava de jornaler a les Illes de don Cinto, entre les tires de ceps, al costat del pou i la cabana. No hi va haver cap traïció, ni cap acció innoble com s’ha dit al judici. Això mai, mossén Joan!

Va ser una baralla neta, d’home a home. Ara que hi torno a pensar me sembla que el Pep m’estava esperant. A mi me rajava una suor freda pel front, i les cames me donaven tremolins. Portava el ganivet a la mà i el medalló penjat al coll…

—Vinc a defensar l’honor de ma mare! Te vinc a matar! —van ser les meues úniques paraules.

No se va impressionar; continuà cavant vinya amb l’aixat, com si no hi hagués ningú davant d’ell. Me mirava de reüll i me va semblar que se compadia de mi. Me tractava com si fos un xiquet, un mocós que volia fer la primera volada. No ho podria dir del cert perquè aquells ulls que tenia me feien ballar el senderi. Encabat se va plantar ambdues mans al mànec i m’aubirà. Llavors va veure que no jugava, que estava decidit a complir la paraula i que no tenia altre remei més que defensar-se, si volia salvar la pell. L’home, si hagués volgut, amb lo mateix aixat m’hagués badat lo cap, però no ho va fer. D’una revolada apartà l’eina contra un cep i se va treure el coltell de la faixa. Havia sentit dir pel poble que quan lo Pep estava serè era el més hàbil fent anar el ganivet; no hi havia ningú que li plantés cara i per això era el pinxo de don Cinto, que el tenia com un esbirro. Ara sé que si hagués volgut m’hagués pogut afaitar el coll, perquè tot i que no estava espantat, era la primera vegada en la meua vida que m’enfrontava a un home de veritat i me va agafar per sorpresa. Se passava el coltell d’una mà a l’altra, per darrere l’esquena, per davall la cama, el tirava enlaire i amb los ulls clucs l’agafava en una destresa sorprenent. Jo estava embadocat, quiet com un estaquirot i decidit a no bellugar ni un sol múscul i, si se presentava l’ocasió, per moltes filigranes que fes, li punxaria dretet al cor. Lo Pep no canvià la seua expressió. En totes aquelles demostracions que va fer davant meu era com si me digués que no volia barallar-se, que li sabia molt de greu el que havia dit al celler del Pastisser, però el vi el va fer parlar massa. Era una manera de dir les coses sense paraules, només amb los sentiments més fondos, que és com s’entenen los hòmens. El mal ja estava fet, los dos ho sabíem i aquell assumpte era de mal resoldre. Quan se va cansar de fer demostracions clavà el ganivet al terra, entremig dels dos, i se va quedar en los braços plegats, esperant que jo reaccionés. Potser esperava que marxés cagat de por, enlluernat per la destresa de les seues mans?

Mos vam mirar als ulls i tot just quan passava un núvol per davant del sol, lo Pep remenà el cap com veient que no hi havia res a fer, i com aquell que no vol, m’abornà de cara i se va tirar damunt meu i m’abraçà, agarrant-me fort entre les mans. No me podia bellugar. Potser només me volia donar un escarment i prou. I si tenia un altre ganivet amagat? Un home amb tanta traça, vés a saber! Amb una mà havia agafat lo ganivet que havia clavat a terra i m’esquinçà la camisa per la banda de la ronyonada esquerra, i quan me tenia ben agarrat me va dir.

—Au, va! No siguis carallot! A ta mare no la vull per a re! Més valdria que li preguntessis a ella… Recoi de tanoca! Fuig d’aquí! Vés-te’n, xiquet! No me facis emprenyar… Ja t’ho he dit! No hi va haver re de re al molí i ja me vaig retractar davant d’ella, pregunta-l’hi al mossén… Què vols més, home?

No escoltava les paraules, només sentia l’aulor de la seua suor pegada contra el meu cos, encara la sento ara. Estic convençut que el Pep m’hagués pogut matar i no ho va fer. Per què, per què?, m’he preguntat tantes vegades. Ara bé, si ell m’hagués clavat lo ganivet, ningú no li hagués dit re. No l’haguessin acusat de criminal ni de trabucaire. Tot ho hagués apanyat lo seu protector, don Cinto, el més ric d’Ascó i potser de la comarca. En canvi, jo sóc un poca-roba i ell era el mosso del cacic del poble, que encara porta perruca.

Mentre escric això tinc la seua cara davant, los seus ulls mirant-me fixament com demanant-me que el perdonés, que aquell dia el vi l’havia fet parlar massa. No m’ho vaig pensar dos vegades, i quan vaig veure que m’amollava no me va tremolar el pols mentre li clavava el ganivet al clatell i encabat al cor tot furgant-li la punta per dintre perquè la ferida fos mortal, tal com sentia que contaven a la taverna de la Figuereta els hòmens que van anar a la guerra del francès. No ho amago, aquesta va ser la meua declaració davant del senyor jutge de Gandesa. Pep va morir amb la seua arma a la mà i de cara, en una baralla neta. Si no va entrar a matar jo tampoc no en tinc la culpa, que moltes vegades los hòmens també s’entretenen amb les víctimes i els agrada jugar com fan los gats quan tenen mig estamordit lo ratolí. Algú va procurar amagar el seu punyal perquè tot semblés un assassinat per l’esquena. La ferida del clatell no era mortal, no va ser a traïció, com han dit los que m’acusen, pagats per don Cinto. Lo tall que li va segar l’alè li va anar recte com un fus al cor. Ho sé perquè la meua mà se va afonar entre costella i costella.

Volia marxar corrents i les cames no me responien. Estava com paralitzat mirant-lo fit a fit. Ell va caure de genolls a terra com si volgués demanar ajuda, com si volgués dir-me alguna cosa i li faltés lo buf de la parla. Només se li escoltava un esgarip, una ranera com de canya badada i encabat va anar caient a terra de cantó recargolant-se de dolor com una serp. Allí mateix se va fer totes les necessitats al damunt mentre les cames li agarraven uns estremiments esgarrifosos. L’arena de les illes va xuclar ràpidament lo toll de sang que brollava del seu pit com d’una fonteta. Per la comissura del llavi li sortia una glopada de bromera blanca i esponjosa, com lo cotó de sucre que la mare me comprava de petit als firaires. Només una goteta de sang li rajà pel nas.

Ell estava mort i jo, esfereït. Mentre fugia esperitat entre les tires de ceps veia la cara de ma mare plorant. Lo ganivet me va caure de les mans sense ni adonar-me’n. No me va costar gaire travessar el riu per la glera de davant la capelleta del Carme, davant del Malpàs.

Vós éreu a l’hort de l’abadia, davall de la figuera de coll de dama. Però, és clar; a mi qui m’ha de creure? Qui creurà Josepet lo fill de la Mingueta del Perxe? Ningú, mossén Joan. I quan us vaig dir que havia matat el Pep del Xec, vós me vau contestar:

—Fuig! Amaga’t! Vés-te’n ben lluny de la comarca i no tornis mai més. Què has fet, desgraciat? Jo no puc protegir un criminal. Què vols ara? Potser te penses que jo carregaré amb lo remordiment de la teua confessió! De la teua consciència… No te vull escoltar! No te vull sentir! Marxa! Vés, i que la teua mare no te vegi mai més si no la vols matar del disgust.

Los meus plors no van servir per a re, i mentre pensava que tots los hòmens, ja fossin capellans o criminals, tots eren una i la mateixa cosa, me retornaven les paraules del Pep del Xec: «Pregunta-li al capellà!» i me penedia del que havia fet.

No entenia re, mossén, i a crits us demanava confessió i vós, vós, mossén Joan, me la vau negar. Us ho havia de dir. No podia anar-me’n a l’altre barri sense fer-vos este retret. L’home que més estimava, l’home que li va donar feina a la mare, com a casera de l’abadia, quan mos vam quedar solets, quan lo borratxo, lo perdut del meu pare va fugir del poble en una colla de gitanos. L’home que va amonestar tots los asconers des de la trona, lo primer dia de la festa major, per Sant Miquel, perquè mos deixessin tranquils i no fessin més befes a la Mingueta del Perxe i al seu fill. Sí, vós que vau ser lo meu mestre, i encara més com lo meu pare, no me vau voler escoltar en confessió. Només m’heu fallat una vegada a la vida. Jo necessitava que me consoléssiu, volia omplir de llàgrimes les vostres mans blanques i netes, volia el vostre perdó, la vostra comprensió. Només vós sabíeu la veritat. Només vós me coneixeu per dintre i sabeu que sóc un home de paraula.

Me netejava les mans brutes de sang al safareig mentre vós us arromangàveu la sotana i pujàveu en dos gambades dalt de l’abadia. No li vau dir re a la mare, us ho agraeixo. Me vau portar un farcell amb pa, botifarres, una ampolla de vi, i tres duros de plata que no me van servir de re perquè els vaig perdre per la garriga. Me vau dir, plorant, que us havia fracassat, que mai no me podríeu confessar pel crim que havia comès. I jo me preguntava per què, per què, si sou un capellà? I així com han anat passant los anys me sembla que he arribat a comprendre per què vau obrar així i no d’una altra manera a l’hort de l’abadia.

No sabia ben bé on anava. Corria pels carrers del poble amb les llàgrimes als ulls i la desesperació clavada a l’ànima. Les cames m’anaven soles i me van portar als afores, cap a la Funtxintxella. Vallxiquers amunt, per un camí de plors i de retrets, feia cap al Plan de Lacàs, al maset del padrí que se va malvendre el pare i que ara és de Camil lo barquer. Allí se me va calmar una mica aquell mal de cor. Tot seguit, per una senda de pastor, m’allunyava encara més del poble en direcció les Dòvies.

Lo fato que me vau donar me va durar poc i m’havia d’acampar com bonament podia, dormint al ras i menjant lo que trobava i bevent aigua de les cisternes del terme, que sempre estan obertes i per aquells anys encara se respectaven. Durant la passada guerra del francès, cap dels exèrcits, tant si eren d’aquí com si eren gavatxos, mai no van porquejar les aigües de les cisternes per fer-les malbé en tota la mala intenció per causar enverinaments. Los hòmens se mataven los uns als altres al camp de batalla i, encabat, tots podien netejar-se les ferides i beure de la mateixa aigua clara de la cisterna. En canvi ara, des que va esclatar la revolta, que és una guerra entre germans, parents, amics i veïns del mateix poble, corre una classe de mala sang que no te’n pots refiar de ningú, ni de les aigües de la pluja que s’embassen als anjubs.