dimecres 3 d’octubre de 1824

Durant lo dia d’ahir no me vaig veure en cor de posar-me a escriure. Fins i tot avui, per un moment se m’ha regirat la fel, no tenia esma. La ploma me pesava entre els dits. Me sentia com aquell xiquet que vol bellugar un mall desaforat i s’ha de consolar movent lo mànec de fusta que rebota d’un cantó a l’altre. He tret les forces d’allí on me pensava que ja no en quedaven, i m’he dit a mi mateix que he de tirar endavant la confessió, sigui com sigui, perquè també és ben veritat que si hom no acaba allò que ha començat val més que de bon principi ja no s’hi posi.

I mentre pensava en això, he escoltat lo bram d’un ruc que devia passar per davant la plaça de l’Ajuntament. I cada vegada que l’ase bramava també notava com des de la boca del ventre me pujava una alenada d’aire que en arribar al pit m’arrencava alguna part de mi mateix i se n’anava darrere les calcigades de l’animal, perquè, ben mirat, aquell ase també podria ser el meu estimat ruquet Cullerot. I l’home que el porta del ramal o que hi va muntat també podria ser jo mateix, uns anys enrere, perdut per aquells boscos, per aquells costers de garriga dels Comuns de la Fatarella. I el meu enteniment ha volat lluny i m’he vist muntat dalt del meu fidel ruc, en aquells dies de tristesa quan tornava a recuperar el meu passat i reconeixia les paraules d’aquell lligall on descobria el nom del seu propietari, un absolutista de Riba-roja de nom Jeroni Tarantino.

Cullerot també era seu. L’home venia de Flix amb un carregament d’armes, pólvora i municions que havia baixat de Saragossa, riu avall, amb lo llaüt del patró flixanco Josep Torres i Agramunt. Tot aquell carregament pertanyia al capità reialista d’esta mateixa vila, que té per nom Josep Blanch, tal com se va dir al judici i tal com vaig llegir a l’última pàgina datada al mes de maig de l’any del Senyor de 1822. No sabia re de la revolució, ni quina era la missió d’aquella colla, perquè ignorava les baralles, la guerra encesa que hi havia a cada poble entre els apostòlics, partidaris del rei absolut, que havien començat a armar-se en les bandes de la fe, i els negres, defensors del govern liberal que havia jurat la Constitució i la feia jurar a tothom. Què sabia si portaven armes i municions a les tropes del general absolutista, Josep Rambla, que els esperava als Camposines? I este robatori seria la causa de la meua perdició i una de les acusacions que més mal me van fer perquè me tractaven d’espia dels liberals. Però també tinc la certesa que tant si manaven uns com los altres, en estos casos, quan s’ha fet tanta destrossa i s’ha d’aclarir tanta mort i tant robatori, convé trobar un poca-roba perquè li carreguin les culpes i així tots se quedin amb la consciència tranquil·la. Per molt que m’hagués quedat fent vida d’eremita, resant i fent penitència per aquelles coves i boscos feréstecs, d’una manera o altra la meua vida també hauria fet cap al mateix punt on ara me trobo. Com deien los antics, la força del destí és com el corrent d’un gran riu que mos arrossega vulguem o no vulguem, i dins d’aquelles aigües veiem passar els paisatges, les bromes, los moixons, los cels…, i a la fi, un dia o altre mos veiem passar a naltres mateixos, surant a la deriva, i amb los peus per davant, per ser engolits en aquell gran mar de l’oblit.

Encabat de llegir la data del llibre només tenia al cap el recompte del temps que havia estat apartat del món. I entre mi feia càlculs i més càlculs… Si al Pep del Xec lo vaig matar un dia del mes de juny de l’any 1819 i si la data de l’última pàgina del lligall del figot, on venia enregistrada la missió, maig de 1822, no errava, havia estat tres anys perdut per aquells boscos. Me feia l’efecte com si no hagués existit, sentia com una estranyesa dintre de mi, com si un lladre de memòria m’hagués arrabassat una part del meu temps. I a mesura que llegia me creixia l’anhel de recuperar-la i de tornar al món dels hòmens com més aviat millor.

Recordo molt bé que al diari també estava marcat i ben marcat lo mes de març de 1820, com lo dia més negre per a la nació des que els moros van vindre i se van fer seues totes les terres i pobles, perquè va canviar la truita i el govern de la nostra nació se trobava en mans dels liberals. Lo figot no s’estava de re dient pestes contra la Constitució i contra los hòmens que van sortir escollits en les primeres eleccions celebrades aquell mateix any. Vós, mossén Joan, quan me donàveu lliçons a l’abadia, recordo també que me vau parlar alguna vegada d’aquella Constitució de Cadis i d’aquelles noves idees que van portar els francesos, i que eren com la picada verinosa d’un escurçó, perquè posaven als hòmens una classe de ceba al cap que els transformava en feres salvatges.

Tal com constava al diari de Jeroni, que anava llegint muntat dalt de Cullerot, los liberals havien aconseguit fer-se amos del govern de Madrid. També explicava que havien abolit les Esquadres de Catalunya i van perseguir els militars herois de la guerra del francès. Los que no combregaven en aquelles noves idees liberals los van fer passar baquetes, tant si eren militars, escrivans, comerciants, pagesos, capellans, vells, dones o criatures. Los constitucionalistes se van acarnissar sobretot amb los ministres de Déu. Als bisbes, canonges, rectors, monges i frares los van ficar de genolls públicament i els van obligar a jurar la Constitució posant una mà a les Sagrades Escriptures, tot i que sabien que la majoria dels capellans i convents de la comarca no la volien de cap de les maneres. Molts d’aquells ministres de Déu se van veure empresonats i altres assassinats perquè heroicament se van posar en contra del govern liberal i cada vegada que pujaven a la trona cridaven a les armes contra el flagell dels apostòlics. Això ho tractava de befa i d’escarni contra la fe catòlica. Una humiliació que no té nom i que clamava al cel la venjança, i el començament d’una santa croada contra els ateus que manaven a la nació. Així ho deien les inflamades paraules escrites de Jeroni Tarantino, que no s’estava de re a criticar-los i a posar-los malnoms. Segons que explicava lo riba-roger, tot s’havia posat de cap per amunt i també se plantà una làpida de la Constitució a totes les viles i ciutats que era com un ídol pagà, un nou dimoni que governava el nostre país. I davant d’ella feien passar a tothom i anaven les colles a insultar i arrossegar pel fang los hòmens del poble que defensaven lo rei absolut i la religió. També cantaven l’himne de Riego i el Tragala. Jo no n’havia sentit a parlar mai, de tot allò, però ben aviat, en baixar al poble, me’n posaria al corrent. Moltes d’estes làpides les van pagar alguns hòmens que s’havien fit rics a costelles del poble i de robar les terres i béns de l’església.

Lo figot li fotia de calent contra els liberals, que també tractava de negres, i los pitjors noms que mai no he sentit. També vaig llegir, i aquesta vegada amb lo cor dins del puny, que les nostres terres acabaven de viure un daltabaix funest. Un brot temible de febre groga entrà dins les nostres cases. Una de les pitjors plagues que li poden tocar patir a un poble. L’epidèmia va pujar riu amunt des de Tortosa i va arribar a Mequinensa i se va emportar a l’altre món tanta gent que jo coneixia. Les llàgrimes me queien dels ulls perquè segons contava el figot la febre se va acarnissar sobretot damunt la nostra vila. Alguns van voler fugir per Garcia i varen haver de retirar-se perquè lo cordó que varen ficar les autoritats sanitàries va obrir foc contra ells sense miraments per por que no s’escampés l’epidèmia. Lo poble d’Ascó se va abandonar per la febre groga i tothom vivia als masos o en barraques. Pels carrers se cremaven feixos de llenya verda perquè el fum allunyés les pestilències. La pesta, segons que explicava Jeroni, venia del riu que, per la falta de pluja, havia baixat a un nivell mai vist, i s’havien format tolls d’aigua corrompuda per les vores, plena de peixos morts i podrits.

Aquella plaga era com un càstig diví, un daltabaix igualet com lo que el Nostre Senyor envià al faraó d’Egipte quan no deixava sortir el poble de Moisès. Així mateix ho deia el riba-roger al seu diari.

Un altre dels mals que s’havia produït al país, segons figurava al llibre, va ser que el govern liberal havia donat permís a molts hòmens dels pobles per obrir nous molins i per posar negocis pel seu compte, deixant de banda els antics amos de tota la vida. I per això corria per la comarca la febre de fer-se ric sense treballar. Tarantino trobava que esta falta de respecte a les antigues tradicions de servitud era una calamitat molt grossa, perquè els jornalers havien perdut lo senderi i no sabien on era l’autoritat i per això se pensaven que tenien dret a tot, i molts, tot i que eren uns morts de gana, se descaraven contra les famílies principals i demanaven per obrir un molí i fer la competència als senyors que sempre han manat, des que el món és món. I els que s’havien aprofitat més del desordre eren la companyia Cortadellas dels masos de Móra i els seus administradors. El riba-roger també havia escrit al diari que a altres punts de Catalunya hi havia aixecaments armats de bandes de la fe contra el govern i la Constitució, i que per tota la comarca se corria la veu que a cada poble se formés una facció dels partidaris del rei absolut, una banda de defensor de l’altar i el trono, perquè alego començaria la guerra santa.

Disculpeu, mossén Joan, que conti tots estos fets que vós vau viure de primera mà i que coneixeu millor que jo, però en posar-los per escrit, vaig afinant los ulls del record, que tenen l’agudesa de l’esparver. Sense perdre el solc de la història, m’han servit de molt per tornar a refrescar aquell temps i així comprendre millor quin era el meu estat d’ànim. I posar-me al corrent de tots estos estralls que va patir la nostra terra, crec que va ser un dels motius que me van impulsar a abandonar els boscos, per la gran curiositat que sentia per veure tot aquell daltabaix amb los meus propis ulls. I me vénen ganes de riure perquè durant aquell temps me pensava que devia ser com un gran cavaller, perquè estava convençut que havia de tornar al poble per salvar la meua gent, que en tan poc temps s’havien tornat pitjor que els llops.

Amb los vestits i el barret de Jeroni Tarantino, i muntat dalt de Cullerot, ja feia una altra fila i me semblava que ja era una persona de veritat. Portava dos sacs penjats al llom de l’ase amb un vencill, com si fossin unes sàries que descansaven sobre una manteta. En un dels sacs hi guardava un trabuc que portava lligat a la culata un corn de bou amb la pólvora per carregar-lo. A l’altre vaig deixar les dos pistoles que vaig prendre a Jeroni Tarantino i alguns estris que vaig trobar dins del petit cofre, junt amb una mica de roba. Mentre rumiava la manera com entraria al poble, per quina de les portes passaria i on aniria una vegada fos dins del clos de la vila, m’acostava al límit del bosc.

En passar per davant l’anjub dels quatre termes me va semblar com si travessés una porta prohibida, un passadís llarg i estret que me tapava el buf i m’aplanava el cos contra terra, i recordava els moments de desesperació quan ja tenia el fang al coll i l’aigua començava a entrar-me dins del pit, i de miracle vaig trobar el medalló. Alego desaparegué aquella sensació d’ofec, a mesura que descendia per una senda de pastor.

Baixant per les dreceres del camí de la serra me tornava a sobreposar i m’assossegava. Me vaig haver de desviar cap a la banda de Vall de Costils perquè hi havia molt de moviment i encara volia evitar topar amb algun pagès o algun pastor.