diumenge 7 d’octubre de 1832

Al tardet, arribava prop d’Ascó. Vaig lligar el ruc a la soca d’un auliver de la partida del Plantapiles. Amb lo trabuc a les mans i decantant-me pel dret, topava amb lo camí dels horts del Rojar. Me vaig haver d’amagar perquè tornaven al poble un grupet de mules i unes quantes cabres. Coneixia molt bé aquells camins perquè de petit hi havia jugat moltes vegades, per tota aquella zona que queda a la banda esquerra del castell. Allí la mare hi tenia una finqueta que va haver de malvendre per viure els primers mesos, quan mos vam quedar sols, fins que no va entrar a treballar de casera a l’abadia.

Només portava al damunt l’armilla i les calces, que aquesta vegada vaig lligar amb un tros de cordill, ben fort, contra la cintura. La resta del farcell i els sacs els vaig deixar penjats d’un arbre, al costat del ruc. Abans que se fes fosc del tot me vaig colgar davall d’un feix de canyes i fullaraca que hi havia contra la soca d’una figuera, d’aquelles que hi ha pels horts de la vora del poble. Vaig esperar que marxés la claror del dia. Protegia tot lo meu cos, la cara, els ulls, les cames, perquè l’últim raig de sol no me toqués.

Quan vivia al bosc i havia de sortir a caçar de nit, abans me colgava de fenàs o de la fullaraca per prevenir-me contra aquell ventet que s’aixeca quan les clarors del dia se fonen i comença el regne de les ombres. Quan se’n va el darrer raig de sol, la terra, les roques, los arbres, les plantes i els rius, que mai no dormen, comencen a respirar. I l’alenada d’este primer aire que amollen és, com si diguéssim, l’esperit de la nit que es manifesta, i a tots aquells animals o persones que agafa desprevinguts los amara de baf i són una presa fàcil per als caçadors nocturns que han après la lliçó. Estes coses i d’altres les vaig descobrir contemplant les bèsties que surten de nit per no morir de gana i per no ser devorades per les colles de llops que ronden pels Comuns.

Caminant amagat darrere d’una rècula de mules, i protegit com estava pel fat de la nit, qualsevol bocí d’ombra, una branca o una pedra era suficient per ocultar-me als ulls humans, quan algú se girava. Quan mos trobàvem a poca distància de la porta del poble dita de Pere Sants, se van sentir uns trets i un «¡Viva el rey absoluto y muera la Constitución!» que se me va clavar al cervell. Era la primera vegada en ma vida que escoltava aquelles paraules. A partir d’este moment aquell crit i altres de semblants me matarien lo cuc de l’aurella, perquè el repetien en tots los aixecaments d’apostòlics que se van produir per estos pobles.

Pagesos, mules i cabres van entrar per la porta de la vila amb un coralet al cul. Amb lo trabuc amagat entre les calces, també entrava escolant-me darrere les ombres. Tot i que hi havia algunes persones recolzades a les bandes del perxe, parlant en veu baixa, potser encara devien tindre els ulls enlluernats per la llum que havien begut durant lo dia, i no me van veure, o potser se devien pensar que era un pagès que tornava d’arretiro. Les tristes torxes penjades a banda i banda del perxe començaven a cremar i encara no s’havien fet lo rogle de claror que durant la nit delata els que passen prop d’elles, per molt que se colguin de fullaraca, que quan hi ha massa llum tampoc no se poden fer miracles en sec.

En ser dins del poble vaig tombar a mà dreta, passant per davant de l’hospital i, com un fuet, me dirigia pel carreró de Valero. Estava decidit que primer que tot aniria a veure el meu amic Manelet del Pèl, que té la fusteria al carrer Castell. Mentre esperava que se fes més de nit, pensava amb lo prop que estava de la mare i de vós, mossén Joan, i el cor semblava que m’hagués de sortir del pit. Me trobava amagat contra la tanca d’un pati i allí vaig escoltar dos persones que parlaven i comentaven fluixet la desgràcia que havia passat al mas de Flix, on van trobar-ho tot socarrimat, amb lo pastor i les cabres dins. La notícia s’havia escampat més de pressa del que em pensava. Ja és ben veritat que les veus de la mala fama corren més de pressa que el llamp. Pel que vaig poder escoltar se veu que li donaven les culpes a la venjança d’algun liberal, perquè aquell pobre pastor era un abrandat defensor del rei absolut.

Quan aquells hòmens s’allunyaven carrer avall, ja no s’hi veia un ull de carxot. Tot d’una se van escoltar trets al carrer de l’Abadia, just davall mateix d’allí on me trobava. Amb lo trabuc acollat entre mans baixava protegit contra les parets de les cases de la drecera del carrer Castell al de l’Abadia. Les lluminàries de les teies enceses d’aquella colla entraven dins de l’hort de l’abadia. Dos hòmens armats se van plantar a la porta. M’he criat en esta casa i conec tots los seus racons, i no me va costar gaire entrar pel marge que dóna a la travessera de Valero i que puja des del pla de l’església.

Al mig de la colla hi éreu vós, parlant, mossén Joan. Un dels hòmens estava dient que al monestir de Poblet s’havia revoltat un escamot d’hòmens capitanejats per un tal Antoni Marañón, al qual s’havia afegit mossén Batiste, capellà de Prades, que coneixia prou bé perquè en alguna ocasió us havia vingut a visitar. Segons que contava aquell home, bona part del Priorat estava en armes comandat per Arbussà i els quatre fills seus. Als Camposines, uns tals Montagut i Bru, de Móra d’Ebre, estaven concentrant tots los voluntaris reialistes de la zona perquè l’unsandemà mateix arribaria el general dels insurrectes, un home que porta per nom Josep Rambla i que causava molt de respecte a tothom perquè, tot i que ja era un mica gran, tenia l’agilitat i la fortalesa d’un lleó. En aquell moment vós vau interrompre el que parlava i recordo que vau dir molt compungit que anessin tots a Vinebre, que estava en perill de mort lo vell rector d’esta vila, empresonat a mans de la milícia liberal. Aquell home era un sant baró. Mentre encara parlàveu vaig sentir bordar lo Duc, lo nostre gos. Me va donar un ensurt de mort. L’animal segur que havia flairat la meua olor, perquè per la porta de baix va sortir a l’hort i va vindre recte com un fus. En aquell moment jo ja feia mitja volta, i com que tenia el marge prop, sense fer gaire soroll, en dos salts ja me trobava enllà de l’hort i el Duc bordant com un desesperat per la part de dins. Mentre pujava carrer amunt sentia com li pegaven, al pobre gos, que se va posar a ganyolar i callà en sec.

Donant la volta pel carrer feia cap davant mateix de ca Manelet. En ser davant de l’entrada vaig trucar per tres vegades, tal com solíem fer la colla quan mos anaven a buscar de casa en casa per fer alguna lluna. Vaig esperar i quan anava a trucar per segona vegada…

—Qui hi ha? —féu la veu de son pare.

—Què hi és Manelet?

—Qui el demana?

Dubtava, no podia delatar el meu nom, en canvi podria passar per un altre noi, un amic comú que de vegades mos solia acompanyar.

—Sóc Joanet de cal Tormo… Dieu-li a Manelet que baixi, feu el favor!

Són pare va sortir al balcó, portava alguna cosa entre mans, no ho vaig distingir bé, semblava una arma. Jo estava al pedrís de casa seva. La nit era entrada i l’home no me va reconèixer. Primer va guaitar tot encarant-me l’arma.

—Al noi no me l’enredeu en les vostres idees liberals! Feu el favor! Que tot això no mos convé gaire a naltres. Tota la vida que hem tingut rei i religió i este govern mos ha posat una làpida al mig del poble i mos ofega d’impostos… Valtres sou massa joves i us han omplit lo cap ple de vent. Ja ho sabeu que jo sóc un home de bé i no me fan cap gràcia les revoltes, siguin del cantó que siguin. No vull que Manelet se fiqui a la política…, me sents?

L’home semblava molt trasbalsat. De cop i volta se van sentir trets al carrer de l’Abadia, que dóna davall mateix, paral·lel al carrer Castell. Los dos mos vam ajupir alhora i, tot seguit, me va dir des del balcó i en veu baixa:

—Vés! Corre! Dis-li al Manelet que no mos faci patir a sa mare i a mi i que deixi estar la política. Ara deu ser a ca Borràs…! Ep!, però…, jo me pensava que tu, tu també hi eres… Qui ets tu? Tu no ets Joanet del Tormo! Atura’t o t’engego la metralla al ventre!

Me va encanonar des de dalt del balcó. Mentre accionava el percutor de l’arma, li veia la resplendor dels ulls. M’anava a matar, mossén Joan, era la mateixa lluentor que tenen los animals quan se veuen acorralats i se tiren contra el que tenen davant per matar o morir. Me sentia com una fera salvatge i sense pensar-ho dues vegades me vaig llençar contra l’altra banda del carrer, per topar a l’entrada de ca Severiano. Lo pare de Manelet disparà contra mi i una mica més me fa la pell. Jo tenia el trabuc entre les mans i amb lo dit a punt de prémer el gallet, i de la trompada que donava en caure, sense voler, se va disparar l’arma enlaire, i tot just estava encarada contra el balcó. La trabucada li va tocar de ple a la banda dreta del pit. Li va caure l’arma de les mans i se va esclafar al mig del carrer fent un gran rebombori. Ell se va quedar mig repenjat contra la barana del balcó. Va perdre el coneixement i el seu cos se balancejà cap a davant. No vaig pensar en re i m’hi vaig ficar davall per parar la caiguda. Vam rodolar per terra a tomballons. El pare de Manelet estava mal ferit. Tenia el cor fort i encara no volia entregar comptes a Déu. Obrí els ulls i me va reconèixer. Lo tenia entre els meus braços i l’home me va dir… «M’has matat tu, Josepet? Per què?». Los ulls se li posaren en blanc, no sé si me va escoltar quan li deia que tot havia sigut un accident, que el trabuc se me va disparar sense voler en caure a terra.

La seua dona i els veïns de seguida van sortir. I jo que m’escolava pegat contra les parets de les cases. La mare de Manelet, plorant i sanglotant de dolor perquè en escoltar el soroll de dos trets se pensava el pitjor, va sortir cridant… «Aneu a buscar el metge! Lo meu home s’està morint! Algun negre l’ha matat!».

Los crits de la dona van atreure la colla de reialistes que rondaven pel poble cantant i cridant pestes contra la Constitució. Tots amb torxes van pujar i van fer una rotllana a l’entorn del moribund. Allí estava l’home dessagnant-se i demanant pel seu fill. Me vaig quedar amagadet dins del replà d’una entrada fosca. Un xiquet va córrer carrer avall i al cap d’un moment pujà amb lo meu amic Manelet esbufegant.

En veure tanta gent davant la porta de casa amb aquelles lluminàries, lo meu amic se va espantar. Lo crit va ser esgarrifós:

—Pare! Pare! Què us han fet?

Lo silenci del voltant feia feredat. Només se sentia sanglotar la seua pobra mare que semblava desmarxada per aquell daltabaix. Los crits de Manelet retrunyien per tot lo poble…

—Qui me l’ha matat, a mon pare? Qui?