dijous 11 d’octubre de 1832

Dels cinc hòmens que estaven amb lo Barbut, Mustela, Rama i Miquelot eren dalt, i Cassola en un trep al cap al mig de l’era. Un dels que estava al mas i que encara no havia sortit era Pell, nebot de Jaumet. Pell era el més jovenet de tots, potser no tenia ni els setze anys. El Barbut, que reia com un animal, tragué Pell per la finestra i se’l posà al seu costat amb la mà agafant-li el coll:

—Pell! Escolta bé, xicot! Que no l’has sentit, ton oncle? Au va! Digues-li qui és lo que mana aquí. I pregunta-li on és l’altre que anava amb ell… Sí, home, aquell que li diuen Bony! Que potser ja se n’ha tornat cap a Flix cagat de por?

El xicot se va atribolar i el facinerós va riure i li allargà la bóta de vi:

—Té, xicot, beu una mica i vés a despertar Cassola! Ha rebut una bona garrotada, i de pas li expliques al teu parent què és lo que fem amb los traïdors com ell!

En baixar a l’entrada el xicot passà de llarg davant de son oncle. Jaumet li digué:

—Tu també, fill meu!

Pell li escopí a la cara. El Barbut contemplava l’escena des de dalt amb la rialla a la boca i continuava bevent i escridassant. Lo xicot agafà un poal, l’omplí d’aigua de la cisterna i el llençà sobre Cassola, i tot seguit va començar a pegar patacades al pobre fill del masover, que feia anar com un sac d’un cantó a l’altre de l’era. Pell se’n reia mentre l’omplia de cops fins que el va arrambar contra el rodet de pedra. El seu oncle li deia:

—No, fill meu! No ho facis, tu! Que aquesta pobra criatura no t’ha fet res! No ho facis, Pell, no siguis com ells! Tu no… Què diran ton pare i ta mare?

L’altre que havia arribat amb Jaumet i que se va amagar tot just quan va veure el merder, se va apropar a mi per darrere amb lo trabuc enlaire. Jo me’l vaig quedar mirant i sense dir-mos re mos vam entendre: ni un ni l’altre aprovàvem lo que estaven fent i intentaríem parar-los los peus abans no fos massa tard. A partir d’aquell dia ja no se va moure del meu costat fins que el van matar, pobret.

Los dos mos trobàvem ocults al rocam que hi havia prop del mas i que tot just donava davant mateix de l’era. Lo Barbut, borratxo com un cep, feia anar la corda amb lo vell penjant d’un cantó a l’altre insultant-lo mentre els altres hòmens feien malbé la pobra dona tot esgargamellant-se com alienats. Cassola se refeia del cop assegut al costat de la cisterna, encara estava mig marejat i no es tenia dempeus, però la bossa de diners no la va amollar ni quan estava estabornit. Lo Barbut lo cridà des de dalt:

—Au va, Cassola! Me pensava que tenies lo cap més dur que les pedres… Recollons, si que t’agraden los dinerets…! És més puta que bonico! Mireu’s-el! La bossa no l’ha amollat, no! Vinga! Afanya’t!, beu un raig de vi i puja si vols tastar la dona del liberal.

L’home, amb un mocador xop al cap, li féu que no amb la mà i es quedà allí recolzat contra un feix de llenya verda. Llavors lo capitost li digué al més jovenet de la colla.

—Pell! Puja! Que no veus que ja l’has matat a patacades, lo pollastre? Va, xiquet! Que ara te toca a tu! Te farem un home! Coneixeràs lo que és un patacot de veritat! Valtres, mardanots! Fora! Deixeu-la per al xicot, que avui s’ha d’estrenar…

Pell arrencà a córrer cap a l’entrada, però el Barbut li llençà el ganivet, que es quedà clavat tot just al terra davant la porta d’entrada, i li digué:

—Abans de pujar agafa el ganivet! Acaba d’una vegada amb ton oncle! És un traïdor, ja ho has vist! I un desagraït! Damunt que li salvem la vida encara se regira contra naltres! Aviam si tens collons de matar un home! Lo primer de la teua vida, que encabat n’hauràs de matar molts més de liberals! Estrena’t, noi! Lo millor bateig per a un heroi de la guerra és vessar la sang d’un parent! Agafa el ganivet i talla-li el coll en rodó!

Lo xicot se va quedar gelat. Tremolava com les fulles dels arbres. Los crits del Barbut l’estiraven cap a una banda i el respecte que li tenia a son oncle per l’altra. Hi va haver uns moments de dubte…, i es va decantar pel cantó dolent. Amb lo ganivet enlaire se va tirar damunt del Fi, però se veu que encara li faltava coratge, hi havia alguna cosa que l’impedia, que era més forta que ell mateix, que el seu instint, i només feia veure que li clavava i cridava com un poca-solta.

Lo facinerós reia des dalt:

—Deixa-ho córrer, xiquet! Ja me’l carregaré jo, el Jaumet! Ui, quin fart de riure que me faig! Vinga! Afanya’t! Puja que si no ja no en quedarà per a tu! I encabat te fots un bon raig de vi i veuràs com se degollen los venuts. Qui mos ho havia de dir, que teníem un traïdor a la colla?

Lo noi, com una fera, amb les mans i la camisa bruta de sang, bramà:

—Vull matar mon oncle! És un traïdor! Deixa-me’l a mi! Mai m’ha fet lo pes i de petit me pegava uns carxots que me doblegava…

—Calla i creu! Que pugis, t’he dit! Potser te fan por les dones? Ara no mos tornis a fer figa, noi! —li digué el capitost aguantant-se el riure…

—No…, no, no… —titubejà el xicot.

Mig atemorit entrà dins del mas, injuriant de mala manera el seu oncle. Me va fer estrany a mi i tot que aquell xicot, que se’l veia tan jovenet i tan mosqueta morta, pogués abocar per la boca i en forma de paraula aquell niu de reclaus i escurçons. Al final l’escridassà amb la veu trencada per un gall de dona que encara li va afegir més teatre.

—Jo mateix te remataré, oncle… I l’hi diré al pare! Sí que l’hi diré, porc! Venut!

Mentre el xicot pujava escales amunt, Jaumet, amb les dents, s’estava desfent lo nus de la corda on estava lligat. Lo Barbut entrà cap a dins. Semblava com boig rient i cridant:

—Acabeu d’una vegada, que el noi s’ha d’estrenar! I potser ja no hi arribarà a temps!

—Vinga, Pell! Vinga! A veure si acabaràs abans d’hora! Bordegàs!

Tots reien com a tòtiles dient barbaritats.

Lo cabdill del grup, de tant en tant, fent-se el despistat, anava guaitant per la finestra i mirant de reüll com Jaumet en les dents serrava la corda. Com aquell que no vol se va traure un pedrenyal de la faixa i l’encarà contra ell.

En este moment vaig ficar la pistola contra la pedra apuntant a la finestra. Bony me va tocar per l’esquena i amb gestos me va dir que el deixés per a ell. A la distància que estàvem, en una pistola no faria re, en canvi amb lo seu trabuc encara tenia una possibilitat d’atinar.

Jaumet mos va veure i se mos va quedar mirant per un moment. L’home alçà el cap i féu un gest perquè també vigiléssim Cassola que, tot i que encara s’estava refent del cop, si veia moviment no dubtaria a agafar la seua arma i defensar-se. Bony se va ficar en posició, recolzat contra la pedra i esperant que el capitost sortís una mica més per la finestra. A quatre gates me vaig atansar a Cassola, l’home me va veure quan ja li tenia lo canó de la pistola engaltant-lo, li vaig fer que no amb lo cap i se va quedar quiet.

Tot va anar molt ràpid. Quan lo Barbut va sortir per la finestra Bony disparava l’arma i errava el tret escantonant el bastiment de la finestra. De tota manera una part de la metralla tocà el braç i part de l’espatlla del criminal, que deixà la pistola i caigué de la finestra agafant-se per la corda. Vaig veure com en passar per la cara del vell, que penjava de cap per avall, l’ancià li va escopir a la cara i, fent un horrible tremolor va morir rient. Lo Barbut pegà de cap contra el pedrís i s’escoltà com un esclafit sord. Ni es bellugà, aparentment semblava mort. Jaumet amb dues mossegades s’acabà de deslligar i se va llençar damunt d’ell. En tombar-lo de cara mos va fer un gest dient-nos que el Barbut era ben mort, s’havia esclafat la closca contra el cantó del pedrís. Bony avançà ajupit i en una carrera curta i ràpida se va pegar a la paret del mas i se dirigí cap a Cassola mentre jo no deixava d’apuntar-lo. Li va fer traure el ganivet i el trabuc el donà a Jaumet. En este moment vaig cometre una imprudència. No sé perquè ho vaig fer, però me vaig alçar posant-me al descobert. Jaumet mirà Bony i a mi me va fer un gest perquè m’apartés, senyalant a dalt del mas. Ràpid s’amagà contra la porta i encarà l’arma cap a dalt. Tot seguit, quan encara no havia entès lo que m’estava dient, va aparèixer per la finestra un altre dels hòmens. Se devien pensar que el Barbut, amb una borratxera de mil dimonis, havia disparat l’arma i s’havia fotut de cap, no s’esperaven que hi hagués algú que els plantés cara.

Los meus ulls van topar amb la mirada estranyada de Mustela. L’home me va reconèixer de seguida i se posà a cridar:

—Si és lo lladregot que me va robar el ruc a la Bassa de les Clotxes! És lo Roba-rucs que defensa la Constitució dels ases! Què hi fas, tu, aquí, Roba-rucs? Roba-rucs…! És lo Roba-ruuuuuuucs!

Ja no va tenir temps per dir res més. Jaumet se va senyar i disparà de gairell i des de baix. A Mustela, que va ser el que me va posar el malnom, la trabucada li va desfer el coll i va caure com un sac d’ossos al costat d’on estava el Barbut. Per darrere seu va sortir una altre dels hòmens amb l’arma per davant. Vaig apuntar cap a ell i vam disparar alhora. Vaig caure d’esquena perdent lo món de vista; abans però, veia com aquell home reculava cap dins amb un gemec entretallat. Mentrestant passava tot això, Cassola, en veure que no hi havia cap arma apuntant-lo, fugí corrents sense amollar la bossa de diners i cridant…

—Roba-rucs… Roba-rucs! És lo Roba-ruuuucs!

Jaumet va sortir darrere seu i Bony se va apropar a mi. En veure que encara era viu s’espantà…

—Si no ho veig no m’ho crec! T’ha tocat al pit. Jo ho he vist amb los meus ulls. I no t’ha fet re! Ni un esgarrany! Tens la sort de cara.

Notava una gran sentida i me van vindre al cap la padrina i el medalló. Palpant-me amb les mans lo vaig traure per fora de la camisa i Bony digué:

—Has tingut sort, noi! Lo medalló que portes t’ha parat la bala i l’ha desviat… Però coi! Això si que és estrany! No hi ha cap senyal! Com hi ha món que mai no havia vist una cosa pareguda.

Sentia un fort dolor, però me vaig mirar i no tenia ni gota de sang… Sí, mossén Joan, lo medalló de la padrina Munda me va salvar la vida. Més endavant aquella relíquia m’havia de salvar d’altres topades pitjors perquè era com una armadura que me protegia contra el foc, les ganivetades i la metralla, i jo podia travessar tot un camp de batalla i les bales semblaven desviar-se del meu camí.

Quan m’alçava del terra ajudat per Bony se va presentar el Fi esbufegant:

—La mare que el va parir… L’he perdut per la garriga i me sembla que tindrem problemes… No me’n fio ni un pèl. Cassola venia amb lo Barbut i, per la pinta, no pot fer re de bo!