dimecres 26 de setembre de 1832

Un dia, devia ser cap al mes de juny, perquè ja començaven a cantar les cigales, vaig topar, casualment, amb una colla d’hòmens. De fet, me trobava una hora lluny d’ells i tanmateix, les veus dels hòmens les anuncien los animals, pardals, caderneres, esquirols… Fins i tot los arbres noten la presència humana i de seguida donen l’avís als seus germans de la garriga i belluguen les branques i les fulles encara que no bufi vent. Tots los que viuen al bosc tenen por de l’home i fugen lluny dels seus camins si no és que tenen lo vent en contra i com que no li han agafat lo flat se’l troben de cara, que llavors ja és una altra cosa i cadascú ha de campar com pugui. També hi ha vegades que les feres van prop del masos per la gana que passen i molts se fiquen dins dels corrals tot i que saben que són trampes mortals.

Seguint los senyals que me donaven les bèsties i els arbres m’anava atansant al camí ral per on transitava una rècula d’animals. Quan lo sol s’amagava m’hi vaig apropar per darrere la malesa. Davant meu van passar rucs i someres carregades de baguls i farcells guiades per quatre hòmens que portaven trabucs penjats al coll. Al mig de la colla anava un senyoret tot ben plantat muntat dalt d’un ruquet, blanc com la farina de fer coques, que portava del ramal un mosso, un xicot jove que devia ser el seu criat. Seguint-los sempre uns passos darrere i amagat per les vores, vam fer cap a l’anjub dels quatre termes. Allí van acampar; van abeurar les muntures, van treure’ls les sàrries i van posar-los les civaderes.

Cada vegada que rondava prop d’aquell lloc notava un fort dolor al pit i me venien tot d’imatges de quan vivia al poble.

Al primer foscant van encendre una foguera per passar la nit i van traure menjar. No recordo si eren formatges, cansalada, pa, tant se val! El meu flat copsà les aulors i davant d’aquelles viandes los ulls espurnejaven com cuques de llum. Se me va despertar una gana terrible i volia llençar-me damunt d’ells. Si ho hagués fet m’haurien pres per una fera rabiosa i m’haurien matat sense preguntar. Mentre esperava que s’adormissin, la boca se me feia aigua. Quan l’home de la primera guàrdia feia unes quantes capcinades, m’hi vaig atansar amb un roc a la mà. Aquell era el mosso que portava del ramal lo ruc del senyoret. Lo xicot devia ser de la meua edat, i se veu que va sentir algun soroll i se va girar de cara a mi. Les nostres mirades se van quedar clavades per un moment i se li va dibuixar un espant a la cara. M’hi vaig recrear una mica contemplant-lo mentre a ell li agarrava un tremolor de cames i sense pensar-ho li vaig donar un cop precís al clatell deixant-lo mig estabornit. Lo senyoret, que roncava a prop de la foguera, se va bellugar. D’un bot me tornava a amagar darrere d’unes mates. Al cap d’una estona m’atansava lentament, tal com havia vist fer als gats feréstecs que sembla que portin coixinets davall les ungles i no se’ls sent vindre ni que caminin damunt clafolls o fullaraca resseca. Amb les mans plenes de menjar tornava a entrar a l’espessor del bosc i amb dos queixalades m’empassava formatge, pa, tot lo que hi havia per davant.

Tipet de menjar vaig tornar al campament. Tots dormien com troncs, ja ho diuen que el primer son és el més fort i, a més a més, segur que devien portar moltes hores de marxa i confiaven que l’home de guàrdia avisaria en cas de perill.

Aprofitant lo moment que una nuvolada tapava la lluna, els anava plomant igual com fan les raboses velles i ressabides quan entren al corral de les gallines, i no les maten totes de cop sinó que ho fan d’una en una, perquè no siguin descobertes per l’amo o pels gossos a la primera de canvi. Així obrava jo d’esma. Per pur instint o per la sort que me venia de cara, els vaig prendre algunes armes, que anava a deixar unes passes lluny, contra la soca d’una ginesta enorme que hi havia molt a prop. Lo cel s’anava carregant de bromes i me va vindre l’aulor que fan los arbres i la terra quan veuen vindre un xàfec. Abans que les bromes comencessin a descarregar, vaig agafar un farcell i un cofre petit, perquè me devia pensar que allí dins hi tindrien lo millor menjar. Caigueren unes quantes gotes grosses i disperses. I en una d’aquelles anades i vingudes los núvols van acabar de cobrir la clapa de bosc i no s’hi veia la mà al davant. La pluja es va fer més intensa i se sentia el crepitar de les rames i les fulles. Anava a paupons per terra, guiant-me pel flat, perquè la foscor ja era absoluta.

Tot va ser vist i no vist. Quan me trobava just a la mateixa voreta de l’anjub, que era on tenien lligades les muntures, va caure un llamp davant meu. Aquella resplendor il·luminà un dels rucs. Era blanc com la neu. En aquell moment s’alçà de potes i se posà a bramar. Recordo que entremig d’aquella fogonada caiguda del cel només vaig veure los ulls de l’ase, més foscos que la nit i brillants com perles negres esbiaixades per una veta de foc blanquinós. Cec per la resplendor, en girar-me relliscava i vaig caure dins del bassot.

Mentre m’afonava només veia els ulls de l’ase que eren com flagells roents que se’m clavaven dins del cap i me causaven un dolor tan gran que no tenia ni esma per queixar-me. I un tro com mai no havia escoltat va fer tremolar la terra. Al mateix temps, los peus se me van clavar al fang del fons. Estava com atabuixat, com si m’haguessin donat una gran blandina. La por que tenia a morir ofegat me va donar forces a l’últim moment i vaig desesperar en comprovar que com més me regirava, com més esforços feia per sortir, més me clavava al llot de l’anjub, fins que el vaig tindre a l’altura del coll. Me començava a faltar l’alè i me venien rodaments i en les mans a salpades regirava el fang de les vores i en una d’aquelles manotades de desesperació els meus dits van topar amb una cadena i una cosa rodona.

Era el medalló, mossén Joan. Al límit del defalliment, me van passar per davant moltes imatges de quan era un xiquet, i me vaig entretindre recordant quan la padrina me va posar el medalló al coll, que també era un dia de llamps i trons. Mogut per un instint o per la mà de la Providència, això ja no ho sabré mai, com vaig poder me’l vaig posar al coll i la meua sort va canviar com de la nit al dia. Amb un cop de cames i de mans, tot alhora, vaig donar un bot salvatge que me va projectar cap a la superfície. I vaig omplir els pulmons d’aire i en fer-ho recuperava una part de l’enteniment.

Plovia a bots i barrals i queien llamps i trons per totes bandes mentre procurava amagar-me contra unes mates de la vora, entre l’anjub i el tancat de cordes on tenien los animals. Los rucs estaven espantats i els hòmens encara més, intentaven assossegar-los agafant-los pel ramal, però aquell desori era tan gran que no hi havia manera de posar ordre. Me vaig quedar quiet i escoltava encuriosit els crits i la veu humana que feia tant de temps ja havia oblidat…

—Quiet! Ooooooh! Oooooh!, et dic, mala bèstia! Agafa-li el ramal i lliga’l a la soca del pi! Au, vinga! Coi de temporal! Qui ho havia de dir? Agafeu les bèsties pel ramal o fugiran en desbandada! No hi ha manera! Mira, mira, encara surt fum! Li ha caigut un llamp davant i no li ha fet re!, lo deu haver tornat boig!

De sobte el xicot que jo havia estamordit alertà els hòmens:

—Emboscada! Emboscada! Mos han pres les armes! Que campi qui pugui!

—Calmeu els animals! Agafeu-los! Que no s’espantin! Quiets!

I entremig del xàfec, els llamps i els trons, i l’aldarull que formaven los brams i els crits dels hòmens que se contradeien, uns donant unes ordres i els altres unes altres, perquè sense armes se sentien desprotegits, la meua vista, encara mig enlluernada, se va tornar a clavar dins dels ulls d’aquell ruc blanc que tenia davant meu i que no hi havia manera de calmar per molt que ho intentessin. Lo van tindre de deixar lliure del ramal, semblava posseït pel diable, dels brams, les guitzes i els bots que donava.

En topar les nostres mirades per segona vegada va ser com si s’avivés una flama de dins de les entranyes. No sé com explicar-vos-ho. Sentia com si la bèstia i jo fóssim una i la mateixa cosa. Com si haguéssim tornat a néixer junts amb aquell llamp que va caure al mig dels dos.

D’un bot, sense pensar-ho, vaig saltar damunt del seu llom. L’ase, al primer moment, s’alçà damunt les potes del darrere i bramà com un condemnat a mort. Bramà amb una classe de crit que va fer callar els altres rucs i també els hòmens, que se van quedar esglaiats mirant-nos. Se devien pensar que potser era alguna ànima apòstata sortida de les mateixes goles de l’infern. Per un moment va semblar com si el món s’hagués quedat mut i ni el soroll de la pluja o dels trons se va escoltar. Jo muntava al pèl, com muntem los asconers, i agarrat ben fort amb les cames repretades contra el ventre i els braços passats pel seu coll. La terra tremolà en un altre gran tro o potser de la gran fúria que li sortia per la boca a aquella bèstia blanca i d’ulls negres i rabents com espurnes atiades per un cop d’aire. Alguns arbres, d’una ramalada que va sortir d’enlloc, se van quedar despullats, sense fulles. I d’aquella sacsejada una mica més i caic a terra. L’animal començà a donar tombs, com si volgués mossegar-se la cua, o potser devia sentir curiositat per saber qui havia pujat damunt seu. Tot d’una, sense encomanar-se a Déu ni al diable, se va llençar a carrera feta.

Mentre corria al galop, cosa estranya per a un ase, me va vindre a l’esment aquell llibre que llegia de petit a l’abadia i que parlava de l’alicorn, de la serp caltrí i també de la veu horrible dels ases que tenen un bram tan desaforat que pot fer badar les pedres per més dures que siguin i per això alguns exèrcits antics los feien servir per derruir les muralles de les fortaleses dels enemics. Este pensament, recordo que me va passar per davant com un llampec i de seguida se va fondre.

Agarrat ben fort a l’animal, que sallava com si portés coralet al cul, anava recuperant-me i era com si tornés a despertar d’una llarga nit de malsons. De mica en mica se m’anava espavilant l’enteniment i me preguntava: «Què faig aquí, muntant este ruc que no sap on va? Què faig nuet de pèl a pèl, brut com una guilla? On sóc? Perquè me trobo així? Qui sóc? Qui sóc?…».

Vós sabeu, mossén Joan, que sempre he sigut un bon genet. Què us he de contar a vós, que m’heu vist guanyar el gall a les corrides de rucs de Sant Antoni d’Ascó? Aquestes coses, per molt que passi el temps i un hom se torni una fera salvatge, mai no s’obliden del tot.

L’ase va fugir garriga endins i no hi havia manera de dirigir-lo enlloc i vaig amollar-li el tros de ramal perquè tirés per allí on volgués. De miracle que no mos estimbem, però aquella bèstia tenia una gran intel·ligència i sabia on posava les potes. Ja ho crec que ho sabia! Mai no errava, i els unglots del davant sempre trobaven terra ferma i els de les potes del darrere els posava al mateix lloc que els del davant i així corria sense equivocar-se, per la vora de cingleres, o davallava per carenes i talussos plens de còdols o s’endinsava per boscos espessos de carrasques i bardisses. De tota manera, havia d’aponar el cap per no trencar-me el coll en les rames dels arbres que espetegaven damunt meu. L’ase, potser cansat de veure com la muntura no amollava per més perilloses que fossin les sendes que obria, se va desviar per un coster i alego va fer cap al fondo d’un barranc. A peu pla, seguint una vella carrerada abandonada, que vorejava les mates de joncs i el canyissar d’un rierol, lo ruc se va posar a trotar de valent i de tant en tant frenava de cop i m’havia d’agarrar fort al seu coll per no sortir disparat. Pegadet lo meu cos a la pell de l’ase, me deixava portar, i entre mi devia pensar: «Ja et cansaràs, ja! I encabat te faré meu».

Aquell ruc blanc, a fe de Déu que corria com una gasela, que ja ho diuen que si un ruc surt bon corredor li pot plantar cara al millor dels cavalls. Per un moment me pensava que volava, potser me tornaven a l’esment bocins de records d’aquelles nits sense lluna, quan me pujàveu a la teulada de l’església i me mostràveu aquell cavall alat que li diuen Pegàs i que té una constel·lació que porta el seu nom.

Quan la llum del dia esquinçava els llençols d’humitat que la celístia penja de les branques, la pobra bèstia, rendida, suada per tots los cantons i donant uns esbufecs que feien feredat, va parar-se en un toll d’aigua per beure i pasturar una mica. Tenia l’entrecuix semat per la corrida, i en veure que l’animal s’havia resignat al seu destí, me vaig incorporar tot acariciant-lo molt a poc a poc.

I me va passar una cosa molt estranya. Me semblava que no eren meues les mans que acaronaven lo ruc. No senyor! Recordo molt bé este moment. Era com si obrís los ulls per primera vegada encabat de passar una febrada dolenta. I continuava passant la mà a contrapèl per damunt del llom de l’ase. L’animal se deixava fer i se va assossegar.

De cop me tornava a sentir fill de mare. Sense més ni menys, amb l’escalforeta del llom de l’ase entresuat que me pujava per les cames amunt, sentia com un pessigolleig i vaig tancar els ulls amb totes les forces que tenia.

A poc a poc la closca se me va omplir d’imatges i llums, de dones rentant al riu o portant un càntir d’aigua al cap i movent la cintura d’una banda a l’altra, d’aquella graciosa manera, com només ho saben fer les xiques fadrines i les casades d’estos riberals tan bonics que m’han vist nàixer. Pensava en les colles de veremadores que passaven la barca i que sempre en tenien alguna de picant per contar. De vegades algunes de les fadrines més templades posaven calents com a mardans los xicots que trafegaven les portadores amb la verema carregada al muscle. Tot això que ara puc contar, en aquell moment jo ho veia i ho sentia com d’esma, sense prendre consciència ni saber d’on brollaven aquelles escenes que me semblaven tan familiars i a la vegada tan llunyanes. I entremig d’aquell garbull de fesomies que me passaven per davant i que era incapaç de reconèixer, de mica en mica se me va despertar el desig de la carn. Sentia el desig irresistible d’una dona. Però en lloc de bramar i saltar o d’intentar calmar brutalment aquell desig, com abans havia fet rebolcant-me pel fenàs amb la Çerena de Gandesa, esta vegada me vaig entendrir com una criatura, mossén Joan. Plorava i gemegava de la pena que sentia. Era una barreja de tristesa i d’enyorança que me feia un nus a la gola, com un mal de cor, per alguna cosa que me faltava, que havia perdut i que potser mai no tornaria a recuperar. Volia acariciar la pell fina i fràgil d’una noia, i quan tancava els ulls se me presentava al magí la Sisqueta del Tormo. Aquella xica que un dia vam veure despullada banyant-se al safareig del Mingo de ca l’Orni, amb lo meu amic Manelet del Pèl. Encara que no podia reconèixer ningú, segur que me devia pensar que era com una d’aquelles verges del mes de maig, que van descalces damunt d’un nuvolet, tot ple d’angelets bufons. Volia acariciar les seues mans, com si fossin caixetes de gebre que només amb lo baf de l’alè ja se poden rompre i desfer entre els dits. Volia dir-li totes les tendreses que me sortien de dins del mateix cor. Me retornava la dolçor dels manyacs i els sospirs del festeig, tot allò que la vida de bèstia havia colgat durant tant de temps. I vaig desesperar perquè no me sortia cap paraula. Això era un gran turment. No sabeu quina gran pena vaig sentir, mossén Joan, perquè no sabia parlar.