diumenge 21 d’octubre de 1832

Lo nostre pla era ben senzill, apropar-nos al mas de les Monques per baix, per la Serra de Forrellat. Entrada la nit, aprofitant la densitat dels bromalls que aquells dies colgaven lo terme de llençols d’humitat, miraríem o bé d’entrar dins per la part de darrere on tenien el corral i la quadra on tancaven los animals, o bé de fer-los seguir cap a dalt de la Serra on jo me coneixia tots los amagatalls, les dreceres i les coves amb los ulls clucs. Si fracassàvem tot ho tindríem perdut. Però el pitjor de tot seria que mos agafessin amb vida perquè mos farien tota classe d’injúries i tortures. Per això vam fer el jurament sagrat que si mos vèiem a les seues mans descarregaríem les armes contra naltres mateixos i sense contemplacions i mirant d’atinar la bala de gràcia que mos estalviaria morir rabiant com gossos.

Vam amollar els animals, deixant-los sense ramal als voltants d’una catxapera del Barranc de Rams, perquè fessin lo seu camí, perquè naltres anàvem de cap a les brases. A peu, i aprofitant la bromada que no s’hi veia la mà davant, vam travessar el camí de la Serra. Vaig errar els càlculs i en lloc de fer cap a la Serra de Forrellat me plantava a Vall de Cunes. Pujant amunt vam fer cap al Mas del Pi. Allí lo Barbut va deixar un escamot d’hòmens que vigilaven los camins d’aquella part. Una mica més i mos topem de cara. Vam desviar-mos per Vall de Costils i, tombant a mà dreta, quan ja era entrada la fosca, vam situar-nos a les rodalies del mas de les Monques.

Se sentien cants de borratxera, i l’escandalera que formen les dones de la vida quan s’escaufen lo morro. Mentrestant, a fora queia la gelada i la mullena del dia se quedava glaçada. Dels aulivers penjaven petits canelobres de gel. A la porta del mas hi havia dos sentinelles davant d’una foguera. Dalt al primer pis tot era saragata. Les llums del mas que sortien per les finestres de totes bandes i la cridòria que formaven me van orientar enmig d’aquella densa boirada.

Darrere la casa hi tenien un cobert per al bestiar. Per allí vam pujar. Mos vam apropar amb cautela i quan mos trobàvem a les parets del corral vam escoltar un xiuxiueig. Algú estava xerrant enllà, dins del tancat. Me van ajudar a pujar per la paret i, en treure el cap, vaig veure que allí, barrejats entre unes quantes ovelles, també hi tenien los rucs, les mules i algun cavall. Davall del cobert hi havia dos hòmens armats asseguts al voltant de les brases d’una foguera. Los dos estaven embolicats en borrasses. Un d’ells cantava tot sol i no se li entenia re del que deia. L’altre caboriejava davant les flames. Los dos semblaven força beguts, però no mos en podíem refiar, perquè portaven los trabucs ben acollats entre les mans i a aquells facinerosos a l’hora de matar se’ls passava molt ràpid la merla. Vaig explicar la situació a Jaumet i Bony i vam decidir carregar-mos aquells dos hòmens amb l’arma blanca, per no fer soroll. Hauríem d’entrar al corral per la zona més fosca; encabat, pel mateix marge mos aniríem atansant, Jaumet lo Fi i Bony per un cantó i jo per l’altre.

Així ho vam fer. Los dos hòmens estaven com estabornits, amb lo cap cotxo, fent una becaina davant les tristes resplendors de les flamarades. Jaumet i Bony los tenien més a mà. Vaig veure com se ficaven darrere seu i els dos a una, amb una mà agafant-los lo cap i a l’altra lo ganivet, d’un tall ràpid i precís los van degollar. Va ser vist i no vist. Un d’ells se va regirar i Jaumet lo va embolicar amb la borrassa i se li va tirar damunt ofegant-li la veu mentre Bony anava clavant lo ganivet tantes vegades com va poder fins que se va quedar quiet i sec com un abadejo. Quan tenien los morts colgats de fems i de palla se van ficar les borrasses al damunt, fent-se passar pels vigilants.

Tot d’una, en passar per la part més fosca del corral, me van cridar l’atenció tres dels ases que anaven amb la sàrria posada i carregats de sacs a punt de marxa… «Pobres bèsties», me deia entre mi. «Mira que deixar-los carregats. I ells s’afarten de vi dalt del mas! Quina colla de destralers. No tenen esma ni per arreglar les bèsties». I mentre pensava això me va picar el corcó de la curiositat. Vaig atansar-me a un dels rucs i vaig clavar el ganivet a un d’aquells sacs, i en treure’l va caure al terra un grapat de monedes. Los tres mos vam quedar de pedra, més que re perquè el dring podia delatar-mos. Tot agafant-les mentre els hi ensenyava, me va vindre al cap un pla. Dins d’aquells sacs era on los perdularis guardaven lo botí dels seus robatoris, per això sempre els tenien a punt de marxa, per si de cas havien de fugir cames ajudeu-me.

Jaumet i Bony, amagats davall les borrasses i amb los trabucs a la mà, se van fer passar pels sentinelles. Jo agafava un d’aquells ases carregats i el prenia cap a fora.

Agarrat pel ramal i parlant-li fluixet a l’orella perquè no s’espantés i se posés a bramar, el vaig treure del corral. Mentrestant, lo rebombori de dalt del mas encara s’engrescava més. Tots estaven cantant i desafinaven molt i els xiscles de les bagasses se sentien de lluny. En ser fora del tancat, una senda que surt de darrere del mas i que baixa per un coster i fa cap a un barranc. Quan me va semblar me vaig desviar ficant-me endins de l’espessor de la garriga. Allí li vaig treure els tres saquets de les aubardes plens de monedes i altres objectes i l’ase en llibertat. Mentre colgava tot lo fato de rames i fullaraca me va sortir per darrere Cullerot.

—Què coi hi fas, tu, aquí?

Ell se va posar al meu costat tot melós, i m’anava refregant lo morro contra el pit, i jo li vaig dir:

—Mira, Cullerot no sé si me pots entendre. A mi me sembla que tu tens més coneixement que els perdularis que hi ha dalt del mas. Ja ho sé que mos vols ajudar, però no te vull ficar en perill. Tu ets com un germà… I ara naltres anem a buscar una mort segura.

L’ase se va posar a moure el cap de dalt a baix. Coneixia bé aquella actitud de tossuderia. Cullerot era com si m’estigués dient que ell també volia prendre part en aquella acció perquè estava disposat a morir al meu costat. Se me va fer un nus a la gola de l’emoció que sentia i el vaig acaronar.

En quatre paraules li vaig fer cinc cèntims del pla que teníem previst. L’ase se quedà quiet i me mirà en aquells ulls negres i lluents que resplendien en la foscor i me va seguir darrere. En ser dalt, Cullerot se va avançar i entrà dins del corral passejant-se entremig de les bèsties.

Jaumet i Bony se van quedar estranyats i me van fer un senyal.

—Fa cinc minuts ha vingut un dels hòmens per dir-mos que ara mateix vindrà el relleu. No mos ha reconegut. Mos hem d’afanyar.

—Escolteu… Jo foradaré les sàries i els sacs dels dos rucs carregats en monedes, l’altre l’he descarregat prop d’aquí i ara corre lliure. Encabat amollaré les regnes dels animals i quan tingui les portes del corral obertes de bat a bat, Cullerot los guiarà cap a la Serra pel camí principal. Naltres l’anirem seguint per les dreceres, a certa distància. Quan estiguin les portes obertes crideu en totes les forces i dispareu els trabucs dels sentinelles… Quedeu-vos los vostres carregats i a mà… Mai se sap! Hem d’aprofitar el rebombori per sortir cap a fora. Los hòmens, en veure que se’ls escapen los animals, los rucs on porten lo botí, hi aniran darrere encara que se fiquin dins del mateix infern. Aquí s’ha de formar un merder impressionant. Aquesta nit los hem de fer sortir del mas, hem d’intentar sorprendre’ls. Amb la boirada que hi ha no mos podran agafar… Jo conec bé aquesta part del terme. No patiu, farem que la rabosa surti del cau i si podem la portarem amunt cap a la Serra de la Fatarella. Allò m’ho conec molt bé. Entremig de la confusió els anirem pelant… I no patiu, Cullerot los guiarà, els anirà ficant la mel a la boca, però no la podran tastar… Confio molt en este ruc. Naltres tres hem d’estar junts i ull viu! Atents als moviments que farà el Barbut! Ell i Cassola són los que mos interessen. I si algú es perd, que corri amunt cap a la Serra de la Fatarella. Si no mos veiem més i encara som vius ens trobarem d’aquí a tres dies, al tardet, a la barca de Riba-roja…

Tal com havíem planejat, quan les portes del corral van estar obertes Cullerot se va posar a bramar al capdavant de tot aquell bestiar que sortí del tancat com si portessin coralet al cul. Fins i tot les cabres se van posar a belar com si les matessin. Jaumet i Bony van disparar, però en lloc de disparar enlaire ho van fer contra els dos sentinelles que en aquell precís moment venien a rellevar-los per la porta de darrere. Un d’ells encara va tindre temps de disparar el seu trabuc, errà el tret i ferí un cavall que s’havia posat sobre les potes del darrere.

Vam córrer amagats entremig de les bèsties, que Cullerot va dirigir pel camí que puja cap a la Serra, i se va deturar a un cop de pedra del mas, bramant i contagiant els altres animals. Per terra anaven deixant tot un rastre de monedes que els anaven caient dels sacs i les sàries foradades. Naltres mos vam desviar pel dret remuntant una plana de vinya i mos vam parapetar prop del camí amb la garriga contra les espatlles, prevenint la fugida. De dalt de les finestres van sortir els hòmens i van disparar cegament, allí on sentien lo soroll de les bèsties, perquè en la broma que hi havia no s’hi veia d’un ull de carxot. Alguns van caure al terra morts o malferits.

Los perdularis van sortir del mas i se van concentrar per la part del darrere amb teies enceses i llums de ganxo. Encabat se veu que van veure les resplendors de les unces d’or que hi havia sembrades pel terra i van començar a plegar-les. Semblaven com posseïts pel diable, i no feien cas de les ordres que els donava el seu capitost. Quan los vam tindre ben prop vam disparar alhora els nostres trabucs en direcció al grup il·luminat per les teies que portaven a les mans. Teníem un blanc perfecte perquè les llums mos guiaven i vam fer carambola, una mortaldat. Va ser llavors que vam escoltar el crit del Barbut…

—Roba-rucs! I tu, Jaumet! Sé que ets tu, malparit! I t’acompanya Bony. Us pelarem als tres, fills de puta!

Molts dels hòmens que havien sortit més tard del mas, en veure l’estesa de monedes que hi havia entremig dels tolls de sang i les corredisses dels ferits, se van llençar contra el terra i van anar pujant omplint-se les butxaques i les mans. La confusió va ser gran. Cassola i el Barbut intentaven calmar-los, però alguns los hi van plantar cara i van marxar amb les llums a la mà plegant les monedes que anaven amollant los ases.

Naltres remuntàvem sempre per la vora del camí i en un revolt, on vam sentir que Cullerot deturava les bèsties, mos vam tornar a parapetar i en vam fer caure dos més que venien davant plegant monedes com aquell que plega aulives amb lo neguit d’acabar perquè se li fa fosc. Lo Barbut corria d’aquí cap allà i no els podia parar. Tots estaven com feres rabioses, los uns contra els altres, mirant d’omplir-se les butxaques i el sarró perquè veien que tot lo botí que havien robat se’ls esfumava com la boira. Fins i tot en va haver de pelar un d’enderiat i begut com una bóta que no li feia cas de cap de les maneres.

Lo Barbut i Cassola finalment van organitzar la tropa i van sortir darrere nostre. Però en escoltar los brams dels animals que dirigia Cullerot, un altre dels grups de perdularis encara se va perdre en la foscor perseguint lo rastre de monedes. Amb la bromada que hi havia se feia molt difícil dominar-los a tots. Finalment van aconseguir fer creure el reduït grup d’hòmens que tenien més a prop i que pujaven camí amunt. Encabat el capitost va fer apagar tots els llums perquè eren un blanc perfecte per a les nostres armes.

—Jaumet, tu que el coneixes més… Crida el Barbut ben fort. Li dius lo nom del porc si convé… Fes-lo seguir darrere nostre i el posarem de cap a la ratera. Cullerot s’encarregarà de dispersar cap a l’altra banda del terme los que vagin seguint lo rastre de monedes.

—Au va, Barbut… Què els has contat? Si ets tu, l’assassí! Malparit del diable! No tens entranyes… Tu i Cassola mo les pagareu! Trabucaires!

Sense mirar darrere vam anar pujant pel dret. Uns marges més amunt Bony va rellevar Jaumet i mentre anàvem remuntant li anava dient:

—La mare que el va parir! Més dolent que la carn de gos, és lo Barbut… A saber de qui deu ser fill, perquè de pares n’ha de tindre molts!

Darrere nostre escoltàvem lo rebombori dels perseguidors, que ja havien deixat lo camí principal i que mos seguien pel dret, tal com naltres volíem. De tant en tant mos tiraven alguna trabucada, però enmig d’aquella atmosfera espessa com la llet, la metralla se perdia o se clavava a les soques dels arbres. Només jo reconeixia els senyals i sabia on anàvem i ells erraven los trets i gastaven munició. Alego vam escoltar com lo Barbut los deia que guardessin les bales.

Així los anava conduint cap a Puntils, en direcció al Racó dels Llops… No sabíem exactament los hòmens que mos seguien, de ben segur que no devien ser gaires. Alguns estaven morts o malferits i la majoria segurament hauria fugit amb les butxaques plenes de les monedes que van poder agafar de l’escampadissa que anaven deixant los rucs.

A punta de sol se va aixecar el cerç i ràpidament desaparegué la broma. Naltres mos trobàvem ja dalt de la Serra, descansant dins d’una catxapera abandonada que vam trobar contra uns margenets erms. Feia anys que aquella finca devia estar perduda i la terra sense l’aladre és un formiguer d’argelagues, coscolls, sabines i ginestes. Des d’allí teníem una bona vista. Vèiem lo coster per on havíem pujat. Alego vam veure els hòmens que mos seguien. En vam comptar set. Pujaven esbufegant, se’ls notava cansats. Naltres també ho estàvem, però potser no tant com ells, que anaven pesats de maldormir, menjar gra fort i beure massa.

Lo Barbut reuní la colla i tot seguit lo grup se va partir en dos. Quatre remuntaren la costa per la nostra esquerra i el Barbut i dos més venien per la banda dreta.

—Esta és la nostra! —vaig dir. Jaumet se me va quedar mirant i féu:

—No he vist Cassola…

—No m’ha semblat veure’l ni en un grup ni en l’altre… —contestà Bony. Jo vaig increpar-los:

—Segur que ha anat a buscar els reforços que van deixar al mas del Pi… Allí hi havia uns quants hòmens. Segur que ve darrere seu. Vinga…! Ara anem pel Barbut. I si tenim una mica de sort, me sembla que ell sol se ficarà a la llosa.

Vam continuar pel cap de dalt, sempre pegant un cop d’ull als que pujaven recte per la senda del barranc. En tombar el coll, enfront aparegué lo temut Racó dels Llops. Un lloc carregat de llegenda que feia molt de respecte fins i tot a plena llum del dia. Naltres ja estàvem dalt i, com aquell que diu, teníem tots los trumfos a la mà, mentre que ells pujaven de cara a la ratera.

—Ràpid! Tu, Jaumet, parapeta’t dellà, a l’esquerra… I tu a la dreta, Bony. Jo me quedaré al mig… Cadascú que apunti al que tingui més a prop i quan sentiu lo meu crit, dispareu.

Encara no portàvem ni cinc minuts, que van aparèixer los tres trabucaires de cara i esbufegant. En ser dalt del bancal se van quedar quiets. Lo Barbut anava al mig dels dos i mirà una banda i l’altra com si intuís que aquella ja no la contaria. Los tres a una vam fer foc i aquells malfactors van caure cosits de metralla per totes bandes. El Barbut era fort com un dimoni i la descàrrega que li rebentà el pit no l’acabà de matar. Però no tenia forces per aguantar-se dret. Se posà de genolls amb lo cap cotxo, les cames tortes i amb les mans volent-se aguantar los dolls de sang que li rajaven com si fos un fardatxo esventrat per un cop d’aixat que arrossega tot lo cos agafant-se a les argelagues i a les pedres cantelludes… Jaumet se posà darrere seu i el rematà d’un cop de culata a la nuca que li donà de dalt a baix en totes les forces de l’ànima i en les dents serrades, com si asclés un tronc… Se veu que hi tenia traça.

—Calla per sempre, fill del diable, que mos has desfet la vida… En mala hora te vaig conèixer!

Bony s’hi va atansar i el va degollar clavant-li lo ganivet al garganxó com si fes la matança del porc.

Los altres dos hòmens ni es bellugaren de tal com van quedar en caure. Ràpidament vam tornar-mos a amagar. Alertats pel rebombori de la descàrrega no van trigar a aparèixer los altres quatre hòmens que pujaven per l’altre cantó. Primer van cridar el Barbut i, en veure l’estesa de morts se van llençar de bocaterrosa. Ningú no gosà sortir a descobert fins al cap d’una estona, quan los va semblar que no corrien perill. Naltres tres estàvem amb l’ai al cor, mirant si vèiem Cassola. No va aparèixer.

Los quatre lladregots, en veure el seu capitost mort, van marxar com si fossin empestats, i sense mirar enrere. Aquells hòmens eren uns pillards que només estaven junts per cometre robatoris i assassinats i altres perversitats. A la primera de canvi, quan ja no es necessitaven, donaven mitja volta i deixaven la colla empantanegada. Allí van deixar els seus companys perquè els devoressin los corbs i les puputs.