dimarts 9 d’octubre de 1832

Lo diari de Jeroni Tarantino tenia tota la raó del món. L’ambient del poble estava al roig viu. Los absolutistes de l’Ebre se bellugaven d’aquí cap a allà i ajuntaven hòmens, armes, municions…, se preparaven per fer front amb les armes als constitucionals.

En rompre el dia vaig baixar pel dret, fins a topar amb lo camí dels Andiscos. Coneixia una glera, un pas per poder travessar a l’altra banda quan l’Ebre venia amb poc corrent. Per allí havia vist passar molts hòmens amb los animals, sobretot als mesos d’estiu, i en anys de sequera també a l’hivern. Quan me trobava al camí de l’Andisc lo retrunyir de les cadenes de la barca me va posar a l’aguait. Pensava que segurament tota aquella colla d’absolutistes que la nit abans havia vist a l’hort de l’abadia i davant de ca Manelet anaven a Vinebre. La sort me va vindre de cara i encara que l’aigua me va deixar els turmells i els ossos de les cames glaçats, vaig poder travessar el riu. Per la senda que tothom coneix com la dels canyissaires, anava a parar al caminal que va de la barca a Vinebre. Allí on me va semblar, deixava el ruc dins del bosquet de ribera, entre gatells i àubens; davall d’unes botges també amagava les armes i els sacs. Travessant les Illes aubirava de lluny com entrava molta gent al clos de la vila. Tothom feia cames amb la cara llarga i els ulls de tristesa i de ràbia pel que anaven a fer. En aquell moment van començar a redoblar els tambors que anunciaven l’execució. Les campanes de l’església també repicaven, lentes i espaiades. Aquelles campanes que els vinebrans se pensaven que eren de plata i quan les baixaren a la plaça van veure que estaven llimades pels cargols i per això lluïen com si fossin d’argent. D’esta feta als de Vinebre els ha quedat lo nom de cargols.

Lo poble estava ple de milicians liberals. També havia vingut una columna de soldats de Porrera. Deixaven entrar tothom, però abans els escorcollaven de dalt a baix. Tenia el camí de la barca a uns passos davant meu i aprofitant l’ocasió me vaig ficar darrere d’uns pagesos que anaven a entrar al poble.

Davant mateix de ca Don Joan, contra la paret de l’església tenien lligats los tres hòmens que anaven a passar per les armes. Un era el mossén, que portava un crucifix entre les mans. L’altre era el batlle de Vinebre i un tercer que, com vaig saber més tard, era un conegut defensor del rei i la fe que portava per nom Pere Pons de Montroig. La plaça estava plena de gent. La majoria eren d’Ascó. Famílies senceres havien vingut a veure com mataven aquells tres reialistes. També hi havia raboses, sembraagulles, garses, morellans, figots… Els coneixia pel parlar, perquè cada poble, encara que estiguin a un cop de pedra un de l’altre, cadascun té la seua cantarella. Ningú no se va fixar amb mi, tothom semblava encaboriat, mirant en silenci aquell trist espectacle. Lo redoblar dels tambors se va parar de cop i la veu d’un caporal va ordenar foc. El grup de milicians disparà els mosquetons contra els tres hòmens, que van morir cridant «¡Viva el rey y muera la Constitución!». I encabat los donaren el tret de gràcia i els seus caps van rebotar contra terra, desfets.

La gent se va posar a plorar. Tot eren llàgrimes vives als ulls, laments i també ràbia continguda. Ho veia en la generació concentrada a la plaça. Si haguessin pogut s’haurien abraonat damunt d’aquells milicians i els haurien desfets les carns i la pell amb les ungles de l’odi que respiraven en contra d’ells. També sentia el mateix i me contenia igual com tota la gentada que hi havia present, atemorida davant de tants milicians armats. Abans de marxar algú va dir que aquelles víctimes eren los primers sants màrtirs de la croada.

Los hòmens i les dones amb los caps cotxos i el sofriment clavat al cor van sortir de Vinebre. Als afores, les colles se dispersaven pels camins. Vaig resseguir la senda per on havia vingut sense oblidar d’agafar les armes i el ruc. En travessar el riu pel mateix lloc, enfilava camí dels Plantapiles deixant lo poble d’Ascó i el seu vell castell a mà esquerra i la serra de la Fatarella a la dreta. Per una drecera dels Vallxiquers faria cap als peus de la muntanyeta del Calvari i pel camí ral a Camposines. Al poble d’Ascó quedava tot lo que tenia, també la meua mare i l’amic Manelet i el seu dolor pel pare que jo li havia matat sense voler. No tenia esma per presentar-me a casa seua.

En una cabana de la Vall de Salim vam descansar. Lo ruc ficà el morro dins l’abeurador de la cisterna. Encara amb lo nus a la gola, marxava amb la intenció de posar-me del costat de tots aquells revoltats que los militars de Móra, Montagut i Bru estaven concentrant als Camposines per formar un exèrcit i enfrontar-se al govern de la nació. Dins de mi pensava que Jeroni Tarantino tenia raó. Patia per vós, mossén Joan, perquè no fóssiu la propera víctima dels liberals. Acabava de veure amb los meus propis ulls com moria el capellà de Vinebre, aquell pobre ancià que ja no tenia esma per aguantar el calze de dir missa enlaire a l’hora de la consagració.

Encara no sabia com m’ajuntaria als insurrectes. Primer que tot estaria a l’aguait i si veia alguna partida d’hòmens armats que no fos d’Ascó els seguiria i decidiria com presentar-m’hi.

Cap al migdia, amb Cullerot agafat pel ramal i els sacs penjats a banda i banda del llom, me vaig dirigir al Plan de Lacàs. Menjant unes quantes figues de la llei, d’un tros de terra que era de l’oncle Cuanco del carrer de Baix, se me va mig calmar la gana. De la cisterna vaig treure’n un poal d’aigua per omplir l’abeurador de les bèsties, de pedra picada, que hi ha al costat de la cabana. Cullerot pasturà per davall de les figueres mentre jo ficava el cap dins de l’aigua fresca. Lo metge del poble no se cansava de repetir que l’aigua era la cosa més dolenta per al cos i per a la pell dels hòmens, i sobretot per al cabell, que el torna d’estopa i el fa caure. Només receptava banys d’aigua fresca al cap per passar els mals humors per la falta d’hores de dormir. Aquell remei era el millor per afluixar una mica les dèries i poder fer una becaina. Encabat me vaig deixar caure davall d’una carrasca que tenen entre cabana i cisterna i que fa molt bona ombra per fer la migdiada; sempre li havia sentit dir a l’oncle Cuanco i ara tenia l’ocasió per comprovar-ho.

A la tarda me van despertar soroll de trabucades. Ràpidament me vaig posar en guàrdia ficant-me de camí cap als Camposines, que ja tenia molt a prop. Hi havia moviment pels camins i procurava allunyar-me dels més transitats. Amb l’ase agarrat del ramal dàvem la volta per Vall de Llitera fins a arribar a la finca dels de Daura. Volia entrar a Camposines com si baixés per la part de Corbera. Quan estava a punt de trencar pel dret per anar a agafar el camí ral que baixa de Gandesa, el rebombori ja era molt gran pertot arreu. Tot desviant-me pel dret entrava al terme de la Fatarella. Les colles de reialistes voluntaris baixaven fent molt de xivarri en direcció als Camposines. Vam caminar ocults per la garriga. Lo ruc semblava que tingués coneixement i a vegades se posava al davant i me marcava la direcció i se deturava si veia moviment. Així anàvem donant lo tomb. Cada cop era més gran el nombre d’hòmens armats, la majoria a peu i d’altres dalt de mules i rucs; de cavalls no se’n veien gaires. En passar prop dels masos les colles abeuraven los animals i menjaven o xerraven amb los masovers. Vam enfilar per una raconada de bancals de vinya que remuntava un petit turó coronat per un bosc de carrasques que quedava una mica apartat dels camins principals. De dalt del cim sortia una petita columna de fum. Havia decidit donar la volta per darrere la muntanya i encabat baixar a buscar el camí que quedava dellà. Quan me trobava al marge més elevat s’escoltà un ganyol de gos i com un gemegar que venia del mas que estava amagat dalt de la feixa, tot voltat per l’arbreda. No sabia què fer, si continuar endavant o pujar a veure què passava. Vaig deixar el ruc a la soca d’un auliver bord, al mig d’un bancal erm que hi havia davall del bosquet de carrasques. Encabat vaig treure les dos pistoles que vaig prendre al senyoret. Una la vaig deixar allí mateix amagada i l’altra la vaig carregar amb la pólvora de la banya del trabuc i una bala de plom que vaig repretar amb la baqueta. Tot seguit vaig alçar el percutor de pedrenyal i la vaig deixar preparada per fer foc. Així remuntava el coster.