divendres 12 d’octubre de 1832

Jaumet també me va mirar estranyat, però de seguida mos va fer un gest perquè mos poséssim en guàrdia: encara quedaven dos hòmens vius dalt del mas. Un era el seu nebot. L’altre també era fill de Flix i el cridaven pel nom de Rama. Jaumet alçà la veu en to conciliador:

—Au, va, xiquets, que ja s’ha acabat lo bròquil! Sortiu mans enlaire i no us passarà re! Tots som del mateix poble i tu, Pell…! Creu-me! Vols fer el favor! Surt ara mateix!

Vam esperar uns moments. No se sentia ningú, només lo gemegar de lletania d’aquell altre home, Miquelot, que va vindre amb lo Barbut i Cassola, i a saber d’on eren, que pel que feien i pel que amollaven per la boca en forma de paraula devien ser fills de Satanàs. Per les veus que donava s’havia quedat malferit al costat de la finestra. Lo Fi se trobava davant la porta i mos va fer una acció perquè donéssim la volta per darrere del mas. Havia sentit soroll i se posà a l’aguait. Bony i jo, amb los punyals a la mà, perquè ja no tenien cap arma de foc carregada, vam anar cap a la part del darrere, on aquella gent tenia un cobert de canyissos per deixar les eines i el carro. Tot d’una mos va sortir Rama d’un munt de cofins amb un pedrenyal entre mans. L’home, en veure morts los seus companys, devia sortir per la finestra que donava damunt la teulada del tancat del corral. No l’esperàvem i mos vam quedar sense sang.

Aquell xicot mos apuntava ara a l’un ara a l’altre, i no sabia per qui començar. Bony, que el coneixia, li va dir:

—Rama, no siguis així i fica’t de la nostra part. Som amics de tota la vida, des que érem xiquets. Que ja no te’n recordes? Te juro per ma mare que no te farem re!

Rama estava molt neguitós, tremolava i li rajava la suor pel front. Al fons d’aquelles ninetes negres i grosses, esparverades, li guaitava l’espurna blanquinosa de la mort. Jaumet lo Fi va sortir per l’esquena i tot fent un gest ràpid per senyar-se i com aquell que ascla llenya en una destral mirant d’afinar entre les vetes que marquen los anys de l’arbre, així li va encertar a la base del clatell d’un cop d’aixat. Bony tancà els ulls al seu amic, que li havien quedat oberts de bat a bat amb l’esgarrifança de trobar-se la mort per sorpresa, d’aquella manera tan repugnant. Encabat l’abraçà com si se volgués acomiadar per última vegada. Lo Fi, amb l’aixat gotejant sang a la mà, remenant lo cap i remugant una estranya lletania, com si se penedís del que estava fent, tornà a senyar-se i entrà dins per la part del davant. Abans d’enfilar escales amunt, cridà com un boig:

—Lo Barbut! Lo Barbut no hi és… Mireu, aquí hi ha un rastre de sang!

Vam acudir corrents i Bony, que va ser el primer a sortir, digué molt exaltat:

—Est animal salvatge és un diable! Ha fugit mig malferit! Mireu…, hi ha un rastre de sang!

Jaumet reaccionà:

—Hem d’acabar la feina! Dalt tinc lo meu nebot! I també aquell altre que venia amb lo Barbut, que deu estar malferit, no se l’ha sentit dir ni piu. Au! Anem! No podem perdre més temps, me sembla que estos dos mos portaran problemes.

I enfilà escales amunt mentre el seu nebot se posava a sanglotar:

—Me rendeixo, oncle! No me mateu! Sóc dels vostres… Me rendeixo! Ara mateix per la finestreta de la part del darrere he vist com matàveu Rama d’un cop d’aixat i us he apuntat amb lo trabuc, però sou el meu oncle i no he volgut disparar-vos!

Lo Fi mos va fer un gest perquè calléssim i deixéssim a les seues mans lo seu parent. L’home, molt serè, li digué:

—Au, va, no tinguis por, que no te farem re! Tira l’arma i surt amb les mans enlaire!

—Per què me vols matar, oncle? Naltres què t’hem fet, si se pot saber? Tots anàvem junts a fer la guerra als liberals… Tu i Bony us heu quedat enrere i mentrestant lo Barbut mos ha portat aquí! Se veu que ell coneixia esta família de liberals i volia començar a fer neteja de negres abans d’anar a Camposines, oncle! Què allí mos espera Montagut de Móra… Ai! Ai! Oncle! No sé per què t’has de posar així?

Lo xicot plorava com una magdalena però no amollava l’arma. Jaumet li va dir:

—Vam sortir del poble per defensar el rei i la religió! I no per matar vells, dones i criatures a la primera ocasió! Que s’ha de tindre coneixement per a tot i més encara per matar, fill meu!

—Ai, ai, ai! Sí que és veritat, oncle! Ell va ser! Lo Barbut! Ell mos va obligar a fer tot això… Ai, oncle. Que naltres tres no gosàvem…

Lo Fi, sense perdre la calma, repetia al seu nebot que baixés amb les mans enlaire. Que no patís, que a son pare no li diria re de tot això. El xicot, però, contestava que ell només havia cregut les ordres que li donava el Barbut. Encabat d’uns moments de silenci va tornar a penedir-se:

—Oncle, que jo no ho volia fer. Perdoneu-me, que no hi tornaré! Ho juro!

Continuava planyent-se i de tant en tant se li escapava una rialla d’alienat, que feia amb la veu de falset i barrejada amb una mena de xiscle. Allò mos va estranyar molt perquè el moment era molt delicat i no s’hi podia fer broma. De tota manera continuava sense decidir-se i son oncle insistia. Li deia que callés i que no plorés com una dona perquè quan li dava patacades al pobre fill del masover prou que semblava un gallet. Lo Fi li ordenà:

—Sigues bon xiquet i primer llença el trabuc i les armes que tinguis escales avall! Fes bondat! Que em sents?

Tot i que Pell continuava sanglotant, desconsolat, demanant perdó com un xiquet, tenia rampells de dolenteria que quan li sortien de dins semblava que li faltés un bull. Abans, quan insultava son oncle, me va espantar de la manera com ho feia i per les coses que va dir. De cop i volta va tindre un arravatament:

—Ara tinc la dona! Li he ficat lo canó a la boca i ara sou valtres los que m’heu de donar les armes si no voleu que la peli. Sí, sí!, li volaré el cap!

Vam pujar les escales sense fer soroll i pels badalls de la porta vam veure el xicot que tenia agafada la dona i li apuntava amb lo trabuc al cap. La mestressa estava mig nua amb les robes estripades enmig d’un desgavell de taules i cadires, pots i plats trencats i tot per terra tacat de vi i d’oli. Jaumet, amb la veu molt tranquil·la, li tornà a parlar:

—Au va, xicot! Assossega’t! Amolla l’arma! I deixa-la estar! Què t’ha fet, ella?… I no tinguis quimera que no te farem re… Que te vols carregar una dona desarmada i mig moribunda? Estos són los valents que han de fer la guerra als negres?

—Jura-m’ho, oncle, que no me matareu! Tu me coneixes bé! Mon pare i tu sou carn i ungla… No me mateu, que encara sóc molt jove!

—Au va! Deixa-mos entrar i dóna-mos l’arma! Ja n’hi ha prou de fer el carallot! No te culpem a tu… La culpa de tot l’ha tingut lo Barbut, però ell ja no pot parlar perquè li hem esclafat lo cap contra el pedrís… Entrega’t i no te passarà res!

—Vols dir que me’n puc fiar, oncle?

—Sí, home sí… Que portem la mateix sang!

Mentre deia això el Fi me va demanar el meu ganivet i fluixet me va dir amb un gran sentiment que li entretallava la veu:

—Son pare, en sortir de Flix, me va dir que el tractés com si fos lo meu propi fill… I vull complir la promesa. Si l’haguessin agafat presoner els de l’altre bàndol, no dubtaria a lliurar-me jo a canvi d’ell… Si els meus ulls i el meu cos fossin ràpids com lo llamp, no dubtaria a posar-me davant la bala que li va dreteta al cor… Si tingués una cama gangrenada, o el braç, los hi tallaria… Però quan s’ha podrit l’ànima d’un home, encara que no estigui fet del tot…, només hi ha un remei.

Als ulls li vaig veure una resplendor, perquè sentia una gran pena pel que anava a fer, però també vaig comprendre que era un home d’honor que compliria la seua paraula i no li tremolaria el pols per molt dolorós que fos el seu destí. Lentament vam pujar dalt i mos vam ficar darrere la porta del recambró que feia de menjador i de cuina. Llavors me va dir:

—No sé qui ets i tampoc no m’importa! Per la forma de parlar me sembla que ets un asconer! O d’algun altre poble de la vora del riu! Tant me fa, que a totes les viles la paraula d’un home val igual. Vull que me juris pel que tinguis de més sagrat al món que mai no diràs a ningú el que ha passat aquí i el que encara has de veure… De Bony me’n puc fiar, som del mateix poble i el conec com si l’hagués parit… De tu no sé re! Encara que jo mori…, per molts anys que passin, ningú mai no pot saber la veritat… Jura-m’ho!

Lo vaig desafiar amb la mirada i ell me va vindre de cara, però no podia negar-li el que me demanava…

—T’ho juro… Te dono la meua paraula que mai no ho diré… Només en confessió davant d’un capellà…

Jaumet se me va quedar mirant un moment i encabat me va allargar la mà i així va quedar la cosa. Bony també va ficar la mà damunt les nostres afegint-se al jurament i a continuació vam anar per feina.

Entre els badalls de la porta vam veure que a un cantó hi havia Miquelot, que no era de Flix i que havia vingut amb lo Barbut. Semblava molt malferit perquè estava assegut a terra i amb les mans s’aguantava la sang que li rajava del cantó del fetge; ja no tenia ni força per queixar-se del dolor. Pell, lo nebot de Jaumet, estava dret contra la paret i tenia la dona agenollada davant d’ell. Me vaig posar darrere del Fi, que portava a la mà el meu ganivet i li deia al noi:

—Au, sigues bon minyó! Deixa-la i dóna’m l’arma que encara prendràs mal. Que no veus que aquesta dona podria ser ta mare?

—Sí, sí…, ma mare! La seua germana, oncle! Recordi-ho…

Jaumet obrí la porta i entrà de cara. Lo xicot, rient i plorant com una criatura, perquè ho era, encarà el trabuc contra el seu oncle. Tots tres, Bony, lo Fi i jo, estàvem en l’ai al cor, si aquell pobre desgraciat disparava, la metralla mos tocaria als tres, faria una bona carambola, estàvem los tres venuts. El xicot alçà la vista i mos va mirar amb una cara que mai no oblidaré: era com una barreja d’odi, bogeria i temor desmesurat concentrat en una ganyota de xicot jove posseït pel diable. I va prémer el gallet de la seua arma. Mos vam gelar!

Lo trabuc només amollà una fogonada de pólvora, no l’havien carregat de metralla. Pell, amb los ulls tancats, se va ficar a riure i a sanglotar, tot alhora, semblava com si s’hagués tornat boig. D’aquell daltabaix havia perdut l’oremus i anava fent:

—Pim! Pam! Pum! Ja esteu tots morts! Pim, pam, pum…

Mos vam mirar els tres esglaiats. La sort mos havia vingut de cara i vam respirar fondo. Jaumet tenia un punt de tristesa al rostre. Plorava, li vaig veure les llàgrimes com li corrien galtes avall. Pell deixà caure a terra l’arma i se va quedar allí plantat, gemegant i tapant-se la cara amb les dos mans mentre anava dient ximpleries que només ell comprenia. La dona s’apartà mig atordida cap a la vora i se llençà com una gata rabiosa contra Miquelot. En les mans li va acabar de rebentar la ferida clavant-li les ungles a les entranyes mentre l’home, desesperat, en los braços caiguts i sense força, agonitzava de dolor. La vaig tindre d’apartar tota bruta de sang mentre li tirava un sac vell que hi havia per allí i ella me mirà als ulls igual com les llobes quan estan malferides a l’entrada del cau que tenen ple de cadells. Aquella dona, tot i que se va tapar los pits i les parts que tenia enlaire, ja no era persona, li coneixia prou bé en aquella manera de mirar.

Lo Fi avançà de cara al seu nebot a pas lent. Li tremolava la cara i li brillaven los ulls de la tristor i de la ràbia que devia sentir pel que anava a fer. Lo noi ara plorava i ara reia en una altra veu de falset que no era la seua i se tapava la cara de vergonya…

—No, oncle! No ho faré més! Perdoneu-me! No ho faré més… —I encabat li sortia com una veu d’efeminat i mig rient cridava—: Pim, pam, pum! Ara esteu tots morts! No me toqueu, que tinc molta por de morir!

Jaumet lo va travessar de part a part amb lo meu ganivet…

—Que Déu me perdoni, fill meu! Li diré a ton pare que has mort com un heroi defensant lo rei i la religió! —cridà amb la veu tremolosa.

I va agafar-lo entre els braços, però la ferida no era mortal perquè el ganivet se li va desviar a munt per davall de la clavícula. Lo xicot gemegava com un desesperat mentre Jaumet li treia l’arma bruta de sang i li anava dient:

—Assossega’t! Assossega’t una mica. Sigues un home a l’hora de morir!

Quan lo tingué ben fermat contra el seu pit se’l va mirar en aquella mateixa barreja de tendresa i d’espant amb què els hòmens se miren los fills acabats de néixer. Plorant a llàgrima viva li va clavar el ganivet i aquesta vegada directe al cor.

—Los hòmens també han de saber matar en coneixement! I han de morir amb honor.

Pell exhalà l’últim alè amb una pregunta als llavis, una pregunta que Jaumet lo Fi va repetir en somnis mentre vam anar junts i fins que el van matar al llaüt de Faió.

—Per què, oncle? Per què, oncle?

Estes van ser les darreres paraules d’aquell pobre desgraciat. Jaumet, amb los ulls plorosos i rojos com a tomates i el seu nebot mort i abraçat contra el pit, mos va mirar a Bony i a mi i sentencià:

—D’això ni paraula! Tinc lo vostre jurament!

L’home estava desfet i amb lo xiquet carregat al muscle com si fos un sac de pataques, va baixar-lo escales avall i el va colgar de pedres juntament amb l’altre noi jove, lo fill del masover, a qui no se li coneixien les faccions de tan rebentada com tenia la cara.

La dona, sanglotant de terror i tota plena de blaus i de ferides d’aquella brutal pallissa que havia rebut, me va fitar sense obrir boca. Alçà la mà i amb el dit assenyalà al fons. Al costat de la llar de foc hi havia un armari empotrat a la paret. La masovera, grunyint com una animal, me féu un gest perquè l’obrís. La sorpresa va ser gran perquè va aparèixer una xiqueta tremolant de por i amb les galtes humides. Una noia de cabells com fils d’or que devia tindre la mateixa edat que el jove que acabaven de matar. De miracle se va salvar. La dona era sa mare i tot tapant-se fins dalt amb aquell tros de drap me va dir:

—Pren-la! Mos ho han pres tot!

I va sortir esperitada. En ser a l’entrada del mas despenjà de l’arnella el seu home mort i estirant-lo dels braços l’arrossegava cap a la garriga. Jaumet, que estava a prop, colgant de pedres los cadàvers dels dos joves, també se va quedar contemplant-la amb ulls de pena.

La xiqueta, d’aquell daltabaix que acabava de patir se va quedar sense parla. Vam decidir que vingués amb naltres. Què havia de fer aquella pobra criatura sola i desvalguda al mas deshabitat on li havien matat tota la família?

Li vam tallar els cabells, i que bonics que els tenia, i regirant pel mas li vam trobar unes camises de son germà i li vam dir que se les posés. Si havia de vindre amb naltres l’havíem de fer passar per un xic. Ella mos va creure. Amb un barret de palla que hi havia per l’entrada i un dels trabucs descarregats penjat en bandolera feia el seu efecte. Però la cara la tenia massa fina. Lo Fi agafà uns carbons apagats de la llar de foc i l’hi va emmascarar. Tot s’ho deixava fer, i no deia res. Només tenia una tremolor a les barres que Jaumet li va treure pegant-li un parell de galtades.

Li vaig agafar la mà enlaire quan anava a donar-li la tercera. Amb los ull encesos li vaig dir:

—Què fas? Prou de pegar-li! Sa mare me l’ha donat a mi!

Ell me va contestar:

—És bo que plori. Que no veus que encara té el temor dins el cor?

—No li posis la mà al damunt! No la toquis mai més en ta vida, aquesta pobra criatura!

La xiqueta se va posar darrere meu, acovardida. Abans de marxar, vam acabar d’enterrar els morts que quedaven escampats. Bony, assenyalant Miquelot, mos va dir:

—La pitjor de les tombes tindrà. Un taüt de fem i de cucs perquè se’ls avivin i encabat me’n torno cap a Flix, que si totes les guerres que hem de fer són com aquesta més val que me posi a llaurar al tros que vam comprar als Xofars, com me va dir el pare, que aquí no tinc res a fer.

Lo Fi li va dir:

—Tu no aniràs enlloc! Fins que no vegi morts el Barbut i Cassola no penso tornar al poble i tu vindràs amb mi, Bony! Com hi ha món!

Llavors, dirigint-se a mi, va dir:

—I tu i aquesta noia, on penseu anar?

Me vaig quedar parat, mirant-los als dos i a la filla dels masovers… No tenia on caure mort i ara, en aquella pobra xiqueta, què faria?

I me va vindre el recordar d’un dia que vós, mossén Joan, me vau parlar de Sor Francesca de Salvador, filla d’Ascó, de cal Cavallé, que era la monja més santa del convent de clausura de Santa Clara de Tortosa. Vós me vau dir que aquesta monja tenia visions i aparicions del Nen Jesús i de Sant Francesc.

—La portarem al convent de Santa Clara de Tortosa… Allí hi ha una monja d’Ascó que l’acollirà. A més a més… Anirem los tres junts! On penseu anar, tots sols?

—Què vols dir? —féu lo Fi.

—Lo que has sentit. Si Cassola i el Barbut han pogut arribar a Camposines, aneu a saber el que hauran contat de naltres a tots los hòmens que s’hauran trobat pel camí. Ara estem los tres junts i no per voluntat. La desgràcia, lo destí mos ha ajuntat. D’una cosa sí que tens raó, Jaumet. Fins que no pelem el Barbut i el seu company me sembla que no descansarem. Primer hem de portar aquesta pobra noia al convent i valtres m’heu d’ajudar. Tot sol no hi puc anar!

Lo Fi, més calmat, parlà:

—Tens raó! Te farem cas… Acabem d’enterrar els morts i mos n’anem ben lluny!

Quan ja teníem fet lo clot del vell, que era l’última sepultura que mos quedava i que vam situar a una banda de l’era, vam escoltar soroll de gent que pujava pel camí. Jaumet reconegué Cassola que anava al capdavant i que portava una bena blanca i semblava el moro Musa. El tropell venia armat fins a les dents i en veure-mos van començar a disparar i a escridassar:

—Matem els negres! Assassins! Bandolers! Fem-los la pell! S’han carregat una família sencera!

I per damunt de tot s’escoltà la veu de Cassola, que va dir:

—Tireu al Roba-rucs! Al Roba-ruuuuucs!

I aquell estol d’afarams bramaven com si fossin escapats del manicomi:

—Al Roba-rucs! Al Roba-ruuucs!

Una glopada d’odi me va encendre la sang, m’anava a enfrontar sol contra tots i a pit descobert! Jaumet i Bony me van agarrar i me van parar els peus.

Vam saltar pel dret, marges avall. Cassola i el Barbut, que segurament devia estar malferit, havien explicat les coses a la seua manera i ara mos prenien per liberals sense escrúpols que havíem degollat tota una família sencera. I a mi m’escridassaven Roba-rucs.

—Roba-rucs! Roba-ruucs!

La metralla volava per damunt dels nostres caps i les fogonades venien de tot arreu. Anava davant i me seguia la noia, que saltava com una llebre, i darrere, Jaumet i Bony. Cullerot va sortir de la garriga i com si fos lo nostre guia se va posar al davant. No sé com s’ho havia fet per deslligar-se del ramal i endevinar que mos trobàvem en cas de perill. Vam fugir amagats per entre els arbres. Cullerot semblava conèixer aquelles partides i les sendes i dreceres i mos encarrilava pels llocs segurs.

Lo terme dels Camposines semblava un viver de gent. Les colles de defensors del rei absolut que venien de molts pobles s’anaven ajuntant pels camins més importants. I entre tanta confusió naltres vam fer la nostra via aprofitant que ja se feia de nit. Los que mos perseguien devien donar mitja volta; tot i això, aquella cridòria de «Al Roba-rucs! Tireu al Roba-rucs!» l’anaven repetint tots los grups encara que no sabessin de què anava la cosa, tant si baixaven de Gandesa com si venien de la Fatarella, Bot, Batea, Horta de Sant Joan…, perquè la veu de la fama corria com lo vent, d’home en home, de boca en boca. I tots los que anaven a trobar-se a la cruïlla de camins per formar l’exèrcit defensor del rei i la religió, entremig de les cançons se posaven a cridar: «Al Roba-rucs! Matem el Roba-rucs», com si fessin festa grossa. D’esta manera lo meu malnom agarrà anomenada i tothom lo coneixia i repetia com si fos lo crit d’aquella guerra abans de carregar contra l’enemic.

Naltres vèiem passar les colles, ara amagats als coscolls, ara contra el ribàs o darrere els marges. Molts eren massa joves i portaven buscalls en puntes de ferro lligades com si fossin llances. Fins que no se va fer fosc del tot no se van cansar de passar. Tots tenien als ulls com una lluïssor de falsa alegria, perquè se devien pensar que anar al combat, a matar-se els uns als altres, era com aquell que se’n va de xerinola. Molts d’aquells xiquets menjarien la pols barrejada amb la sang abans de fer-se hòmens.