dilluns 15 d’octubre de 1832

Durant estos tres últims dies no he descansat gaire. Tampoc he posat les dates a les darreres cartes perquè amb lo mos a la boca me posava a escriure sense perdre la seguida. He tingut la memòria molt viva i no volia que s’aturés l’embranzida de la ploma que se va estroncar anit, quan ja només quedava un bocinet d’espelma per cremar. No sabia ni l’hora ni el dia en què me trobava, només tenia la dèria d’acabar i d’abocar per sempre totes aquelles salvatgeries que me van fer perdre les ganes de tornar a somiar en novel·les, herois, dracs, encantaments i cavalleries. Potser sí que en temps antics devien existir uns déus que feien banquets amb l’ambrosia i el nèctar i se divertien contemplant les bregues dels hòmens, fins i tot uns ajudaven els d’un bàndol i altres els de l’altre, com passà entre els aqueus i els habitants de la sagrada Ílion a la guerra de Troia. Però tot allò que vaig veure al mas de Corbera era la vida, mossén Joan, i la crueltat de l’home sense ajuda de déus o de dimonis.

Los fets del mas de Corbera, he procurat contar-los fil per randa a cosa feta, perquè tingueu present el testimoni de la bestialitat que vaig tindre de patir en la meua pròpia carn, perquè els quadros que vaig veure me van posar davant dels ulls la part més inhumana i dolenta de la naturalesa de l’home, i allò m’havia de marcar per sempre. D’aquella feta en endavant totes les coses que vaig veure o que vaig fer crec que no tenen punt de comparació. Alguna part del cor se me va quedar eixuta, insensible al dolor i al sofriment que veuria en los pròxims mesos, lo patiment de tanta gent, tanta sang vessada, tantes calúmnies i murrieries que no cabrien a cap llibre, per molt que a l’última hora m’arribés l’indult, i me posessin cadena perpètua amb la condemna d’escriure sense parar i fins que els ulls i els dits poguessin resistir-ho. Però ni això, perquè ara, quan ho torno a recordar, s’obre la ferida del fons de l’ànima, com si fos una rosa negra plena d’espines verinoses, i no tinc coratge per reviure-ho a glops de paraules escrites. No tingueu quimera, ja no me penso entretindre gaire amb les atrocitats de què vaig ser testimoni. Moltes coses se quedaran per sempre al tinter, tant se val, que en anar una vegada a la matança del porc, ja les hem vist totes. També va ser allí, al mas de Corbera, on començà el calvari de persecucions, tirotejos i fugides, perquè aquells dos criminals, lo Barbut i Cassola, que van quedar vius, van seguir-nos mentre durà la revolta dels absolutistes.