divendres 2 de novembre de 1832

Sigui com sigui, al mas van revifar tots los bons sentiments que encara me quedaven a dintre. Tornava a ser una persona. Sovint recordava Jaumet, Bony, Ricard de la Freixeda i el meu estimat ruquet Cullerot. Me posava molt trist pensant amb lo destí de tots ells. Havia jurat que quan me trobés millor donaria la part del tresor que els pertocava a les seues famílies. Però ja portava un temps al mas del Xop i me dolia abandonar aquell lloc perquè allí havia conegut una mica d’alegria, i més ara que sabia que la Maria estava prenyada. No volia tornar a la vida aventurera; a més a més, ja no podia marxar a la França perquè aquí tenia una família, una dona que m’estimava i un fill en camí. I vaig saber que la felicitat dels hòmens no se troba en los diners. Que errats que anaven tots aquells que perseguien la fortuna i se jugaven la vida per quatre perrots, per poder-los malgastar en una timba de joc o en una borratxera descomunal al pitjor dels bordells.

Era un altre home i me mirava la Maria i pensava que la criatura que portaria al món se mereixia un pare honrat, un home de bé encara que fos pobre. Al mateix temps, també veia el fart de treballar que se feien los dos, pare i filla, i també pensava amb la bossa d’unces que tenia amagada i entre mi dubtava, i rumia que rumiaràs: «Potser sí que els diners no donen la felicitat, però trauen los nervis i les suors i el mal d’ossos d’anar tot lo dia asacanat, carregat amunt i avall per un trist rosegó de pa».

Per una banda no volia marxar del costat de la Maria, per l’altra sabia que en dos dies recuperaria els diners, que tenia ben guardats, i compliria la promesa de lliurar les parts que corresponien a Jaumet, Bony i Ricard a les seues respectives famílies. Encara que m’hauria d’exposar i, si m’enxampaven, ja podria acomiadar-me de tot. No sabia què fer i quan més decidit estava de marxar, la Maria me somreia i, tornava a jurar que seria tota la vida pobre i treballador al costat d’ella i del nostre fillet.

I un matinet se va acabar tot aquell bé de Déu. Entre dos llums, quan aquell gall vell i ressabiat que tenien al corral acabava d’esquinçar lo llençol silenciós de la nit amb lo pitjor cant enrogallat que us pugueu imaginar, me va despertar el soroll d’uns unglots i el rebufar d’un ase. Des de la finestra, per un badall del porticó, vaig veure un esmolet i el seu ruc, que s’apropaven al mas. L’esmolet, abans de trucar a la porta, mirà un cantó i l’altre i sense fer gaire soroll va obrir la cisterneta de la vora i va omplir el càntir que portava a la sària. Encabat lo va eixugar i el tornà a deixar tapat. Se veu que l’home anava de pas, de poble en poble, i sempre que feia aquella ruta entrava a saludar el Fermí i la seua filla i de passada petaven la xerrada i esmorzaven, mentre li contava al vell les últimes novetats que se corrien per la comarca.

Lo pare de la Maria, en escoltar el xiulet de l’esmolet, tal com solia fer quan algú se presentava al mas, abans d’obrir me va vindre a avisar. Encabat sortí al pedrís i se van saludar i el convidà a un tall de cansalada i un tros de pa negre mentre ficava un grapat d’aulives maurades.

L’esmolet menjava com un golafre, com la canalla quan s’acabava el pa de la panera. Encabat de buidar el carretell de vi va parlar. Portava notícies fresques. Moltes d’aquelles coses se les havia d’inventar perquè ell mai no havia estat als llocs ni havia conegut los hòmens de què parlava, en canvi jo sí. Tot ho exagerava segons li convenia. Ja quasi al final, quan anava a marxar, va contar:

—Oncle Fermí, no us voldria espantar, a vós i la vostra filla… M’he guardat esta mala notícia per al final.

—Conta, conta…, sóc tot aurelles —digué el vell fent cara de sorpresa.

—Mireu…, us ho diré clar i català… Lo bandoler Roba-rucs, diuen que ronda amagat per algun catau d’esta zona. I ja torna a fer de les seues. Fa dos dies que vaig passar per Riba-roja i me van contar que va matar tota una família sencera i encabat los va cremar dins del mas. Lo busca tothom i té posat un bon preu al seu cap. Cassola i els hòmens que el busquen des de fa tant de temps també estan darrere seu, però lo bandoler Roba-rucs se’ls esmuny com lo fum.

L’home també contà amb mitja rialla entre dents que per allí on passava no deixava ase o somera a la quadra, deixant los pobres pagesos sense animal. Això ho explicava amb una mica de cantarella de tantes vegades com ho havia contat. Lo vell Fermí ja se sabia totes aquelles coses de memòria, no hi havia ningú, cap home o dona d’estes vores de riu, que no conegués los crims i assassinats del bandoler Roba-rucs, però el pare de la Maria deixava que l’esmolet s’esplaiés, no el volia interrompre, perquè la llegenda cada cop s’anava unflant, cadascú contava la seua pròpia versió i, barrejats amb les coses conegudes, sempre hi havia detalls i noves proves que escoltava per primer cop. L’esmolet continuà explicant que, de tot lo que feia el bandoler, lo pitjor, allò a què ningú no trobava explicació, era la seua mania de prendre els pobres animals de les quadres. Això era considerat lo pitjor daltabaix que li podia vindre a una família, perquè sempre s’havia dit que valia més que se morís lo vell de la casa que la mula.

Lo pare de la Maria, fent lo seu paperot, se’l va quedar mirant i va preguntar tot estranyat:

—I què en fa este trabucaire amb lo bestiar que va robant?

—Diuen que els porta als negres… Mireu, oncle Fermí, que ja s’està coent una altra batussa perquè tothom sap que el govern de la nació està corromput pels liberals, per això el rei va abolir la llei sàlica, per poder donar la corona de la nació a la seua filla Isabel. Això només pot ser cosa dels liberals, oncle Fermí! Però ja som molts los que defensem el germà del rei, Carles Maria Isidre de Borbó, que és lo legítim hereu de la corona de la nació, i estem disposats a morir per ell.

Lo pare de la Maria, però, no volia saber res de política i desvià la conversa:

—Fa uns mesos me van dir uns sirgadors d’un llaüt de Xerta, que van fer nit a la pallissa del mas, que havien vist un bandoler que se malvenia les bèsties als ramblers i gitanos de les fires de l’Aragó. Van donar part a les autoritats se pensaven que era el mateix Roba-rucs, però el bandoler va fugir sense deixar cap rastre.

L’esmolet, fent-se el saberut, va fer un gest com traient importància al que acabava de contar el vell, i digué:

—Ça! Això encara no és lo pitjor, oncle Fermí! No, no…

—Ah, no?

—No…, diuen que a totes les víctimes que va matant los arrenca el queix! Quina bestiesa més gran…! I encabat les crema per no deixar rastre! Esta és la marca que deixa als que mata.

L’oncle Fermí, que ja havia escoltat més d’un cop tot això de les mandíbules arrancades, continuà fent-se l’orni i, per tal d’estirar-li la llengua, per la curiositat que sentia per saber quina era l’explicació que aquell home donava a este estrany fet, li va preguntar:

—I per què vol la mandíbula dels morts?

—Ningú no ho sap del cert, però diuen que tot és cosa del diable. Que està posseït… Fins i tot lo busca un capellà que ha vingut a cosa feta de Roma. Tot és cosa del diable, oncle Fermí. Ni les bales ni els ganivets no li fan re. Diuen que està protegit per un vol de tàvens. Però he sentit a dir que només li fa por l’aigua beneïda.

L’home, en escoltar les últimes paraules de l’esmolet, se va impressionar i se va senyar tres vegades i exclamà:

—Que sant Bartomeu mos protegeixi dels dimonis escoats que ronden solts… Avui mateix aniré a Faió a demanar-li al capellà un pot d’aigua beneïda. A mi no me fan gaire gràcia estes coses de bruixeria! És millor estar previnguts pel que pugui ser.

—Me sembla que ja no en trobareu… Ui! Tothom hi va darrere i tots los senyors rectors d’estes parròquies i els frares dels convents que poden dir missa no donen l’abast a beneir aigua. Qui ho havia de dir! Mmmmm…, però. Mireu, si voleu jo us en puc vendre. Mireu, faré una excepció! Des que ronda solt lo diable Roba-rucs, sempre porto lo càntir ple d’aigua beneïda. No sabeu lo cara que em costa… Ui, ui…

L’esmolet va treure el càntir que acabava d’omplir de la cisterna de l’oncle Fermí i amb tota la cara dura li digué:

—Mireu, encara en tinc… Sí, sí, encara la podrem repartir…

—Me faries un gran favor. Jo no tinc diners, només me queda el rellotge. És molt bo i la cadena és de plata. Jo no l’he fet anar mai, però diuen que donant-li corda començarà a cantar les hores. Me’l va regalar un patró a qui vam salvar la vida quan lo seu llaüt se va afonar aquí mateix davant del mas, ja farà deu anys. A mi mai no m’ha fet cap servei. Això de cantar les hores ho trobo una bestiesa. Jo me guio pel sol. I si hi ha núvols los aires i el mal d’ossos també són lo millor rellotge que tinc.

—No sé què dir-vos. L’aigua beneïda va molt cara des que el diable s’ha encaporrat a arrencar les mandíbules de les víctimes, però per fer-vos un gran favor i com que sempre me convideu a esmorzar… No en parlem més, porteu un pot i el rellotge.

—Tracte fet —digué el Fermí amb els ulls espurnejant.

Anava a baixar a l’entrada per trencar-li el càntir al cap, al barrut de l’esmolet. Bona peça estava fet, aquell roí, aprofitar-se del temor de l’infern d’aquell bonàs que ho hauria donat tot. Mira que voler-li vendre l’aigua de la seua pròpia cisterna? I quan ja estava a punt de sortir, vaig escoltar les rialles de l’esmolet.

—Ha, ha, ha… No us cal patir que amb esta aigua beneïda tindreu el dimoni ben lluny… Ça, Fermí, si ho sabéssiu. Fins i tot los traginers, los tractants d’aiguardent i la gent que va de pas, de poble en poble, li han fet una cançó, al Roba-rucs.

El vell Fermí la va voler escoltar i a fe de Déu que jo també en tenia ganes, i per això me vaig quedar esperant, aguantant-me les ganes de badar-li el cap… I l’home entonà la corranda:

Per mi que aquell brètol s’acabava d’inventar la cançoneta per acabar d’entabanar el pobre Fermí, que ja estava prou cagat de por només de sentir el nom del diable. Tant era, en aquell moment m’hauria pogut carregar el llenguallarga d’esmolet allí mateix, sentia ganes de fer-ho, sobretot encabat d’escoltar-lo cantar. L’esmolet era un mal carnús. Me va deixar brut com una guilla. Me tractava d’assassí de frares i capellans, violador de dones…, i va riure com un bacó, se va burlar de mi quan tornà a repetir que era un bandoler ben estrany en aquella dèria de robar ases. No vull posar per escrit los renecs que vaig repetir entre mi; per menys coses ja me n’havia carregat més d’un. Però el que me va estranyar de tot era que contés que havien vist el bandoler feia poc rondant per aquella zona.

No sé què me va passar, mossén Joan, tot i que jo no me considerava culpable d’aquelles horribles mortaldats, cada vegada que les meues aurelles escoltaven lo malnom Roba-rucs, que me va posar Mustela i que van escampar el Barbut i Cassola, los dos facinerosos que van ser la causa de la nostra dissort al mas de Corbera, se me recargolaven los budells de la ràbia que sentia. En aquell moment, mentre escoltava l’esmolet i me venia al cap la cançó, una corranda que cantaven los traginers, que són los que porten les notícies fresques d’una part a l’altra de l’Ebre, la sang me va bullir dins les venes. Veia les cares de les dones i dels xiquets cantant la cançó per les places i pels carrers i fotent-se de mi. Aquella befa me va posar l’odi a les venes. Veia els ulls dels borratxos de taverna temprant les cordes de les guitarres mentre entonaven la corranda del bandoler Roba-rucs i les dones que anaven a rentar al riu cantant la cançó. Era horrible, però hi havia una força major que me feia retindre…, mon fill, mossén Joan!, lo xiquet que portava dins del ventre la meua estimada Maria i que, si tot anava bé, en nou mesos tornaria a sortir pel forat per on va entrar. Per ell no me vaig llançar damunt d’aquell esmolet per rebentar-lo a patacades com se mereixia. Tampoc no volia fer patir el Fermí ni la seua filla i per això perdonava la vida al desgraciat, però vaig jurar que al primer que sentís cantar aquella cançó li volaria la closca sense contemplacions.

Ara ja estava prou clar que havia de marxar per acabar d’una vegada i per totes la feina. Cassola no deixaria de matar i de robar fent-se passar per mi. Abans de saltar per la finestra del darrere, que donava al corral de les gallines, me va deturar la Maria, que havia estat darrere meu escoltant la conversa i veient lo sofriment que jo sentia per tot lo que deia l’esmolet.

De vegades parlen més los silencis que les paraules. Mentre me preparava un farcell amb un rosegó de pa, vi i un ganivet, li vaig dir que tornaria per conèixer el meu fill i per endur-me’ls als dos ben lluny, a la França, allí mos casarien i viuríem per sempre en pau. Era la pura veritat, de cor i sense enganys. Volia refer la meua vida. La Maria me va mirar amb uns ulls de bondat, de tendresa, perdonant-me tot lo que havia fet, sense preguntar re, perquè per a ella només contaven los moments que havíem passat junts i mos havíem estimat a la voreta del riu, davall d’aquell sostre d’estrelles que mos ha posat lo Nostre Senyor al firmament perquè tots lo poguéssim mirar de franc, tant si som pobres com rics. Si mai trobo el perdó, si algun dia sant Pere me deixa passar per les portes, com hi ha món que el cel que trobaré allà dalt haurà de ser com aquells ulls de bondat que va posar la Maria quan marxava del mas; mai no els oblidaré.

No sé ben bé què me va passar. Tenia davant la cara i aquells ulls de la Maria i tot al seu voltant va desaparèixer, com si un núvol de broma ho cobrís tot. I vaig pensar en lo medalló de la padrina Munda. Era com si la veu de mon fill que estava al ventre d’ella me cridés en aquella classe de crit de xiquet que un pare no pot sofrir. M’estava dient que el medalló ja era seu. Que ell ja venia al món i jo me l’havia de traure perquè era seu i li pertanyia. Plorava i plorava desconsolat i me demanava que me tragués lo medalló. La Maria se me va quedar mirant sense entendre re. Ella no sabia el que m’estava passant per dintre i me va eixugar la suor que me rajava del front. Lentament me vaig traure el medalló del coll i, quan li anava a donar a ella, una força me va fer recular. Era com la veu de la padrina que tornava del món dels morts i me deia que encara no era el moment. Havíem d’esperar que nasqués i mentrestant l’hauria de guardar jo. Encara que ja no el portés penjat al coll, l’hauria de conservar fins que fos lo moment de lliurar-lo al meu fill, a l’hereu. I així li ho vaig dir a la Maria:

—Este medalló se l’haurà de posar ell, lo nostre fill, és un record de família que vull que conservi sempre. Jo no el puc portar més posat perquè ara ja és d’ell, del nostre fill. Tu mai no m’ho has preguntat… Jo sóc d’Ascó i me dic Josep Anjub i vull que el nostre fill se digui igual. Hi ha moltes coses que no he gosat explicar-te-les. No et creguis res del que diran. Confia en mi, Maria. D’una manera o d’una altra tu i el fill que portes al ventre i que, si tot va com ha d’anar, naixerà al mes de novembre, heu de viure… Sortireu de la misèria. Mon fill ha de ser algú important. Jo tornaré a buscar-vos, però si me passés alguna cosa, vull que el nostre fill sàpiga qui va ser son pare.

Mentre me guardava el medalló a la sina, ella me va mirar com estranyada i me va dir a tot que sí i amén! Que no patís i, sobretot, que no tardés gaire temps, que m’estaria esperant. Sempre m’esperaria amb aquell somriure d’ànima i aquell assossec d’esperit que els hòmens troben a la terra com un senyal del veritable paradís que hi ha a dalt del cel.

I sense girar-me vaig marxar amb un nus a la gola i els ulls xopets de llàgrimes vives. Vaig caminar durant tot lo matí. Me trobava molt trasbalsat i com aquell que diu caminava d’esma. No portava barret i potser vaig agarrar un cop de sol. Alguna cosa m’havia passat.

Ja no era el mateix anar tot solt per estos mons de Déu, amb un trist ganivet a la faixa i un mocador de farcell, i sense ningú al meu costat. Me trobava com vençut de tot i quan me posava a pensar en la Maria i en lo fill que tindria, me distreia de tot i camina que caminaràs perdia el rumb i no sabia ni on anava i me posava al descobert i fins i tot baixava als camins més transitats.

No sé ben bé què me va passar. Me trobava com desemparat de tot, com si hagués de començar de nou. Com si fos un xiquet que té por per no re i s’espanta de la foscor o de les ombres. Potser va ser obra del medalló. Ell era el que m’havia donat la valentia, tot aquell coratge temerari que me feia posar al descobert entremig de la brega. Ara mateix m’afiguro que la por d’un home deu ser com l’aigua del riu, i este medalló havia obrat lo malefici d’aturar tota la por en una presa. Un assut que anava embassant tots los temors a dintre del meu cor, i ara, en treure-me’l, tot l’esverament me venia al damunt en una barrumbada d’espant, un esverament que me feia perdre el senderi. Aquella primera nit que vaig passar al ras la recordo prou bé, perquè no vaig poder ni fer una becaina. Per tot m’esglaiava i me pensava que les ombres que tenia pels voltants eren reialistes, lladres, monstres i feres salvatges que venien a fer-me la pell.

Vaig arrencar a córrer com un esperitat i quan lo primer llustre de l’alba esmolava les serres més altes, queia rendit, xopet de suor. Encabat vaig poder dormir una mica. Però el malson que vaig tindre encara va ser pitjor. En somnis me trobava corrent com si me perseguís algú que me volia matar i no li sabia entreveure la cara. Així feia cap a l’anjub dels quatre termes. La visió d’aquella frontera, d’aquell límit entre el món de la bèstia i el dels hòmens, me posava la carn de gallina i m’entrava un cangueli que delirava i tot.

Quan vaig despertar el sol petava de ple. Encara tremolava de por, desvariant, dient bestieses que ni jo mateix entenia i pensant-me que hi havia algú que me seguia i que me volia matar. Me vaig asserenar una mica. Encara que només va ser una falsa il·lusió, perquè al cap de poca estona me tornava a trobar caminant camp a través sense rumb.

Així vaig passar alguns dies. Dormia malament i no menjava, i cap al tardet, quan la llum del sol marxava, una altra vegada me venia al damunt aquell calvari de corredisses a les fosques i m’entrava un pànic, un esverament esgarrifós, i a la matinada, quan lo cos s’adormia de cansament, i defallit, lo malson m’esperava i s’apoderava del meu esperit.

L’enteniment me començava a fer figa. Més d’un cop vaig estar temptat de tornar-me a posar el medalló al coll i recuperar així la sang freda i la bravor que tenia abans, però la veu de la padrina Munda tornava des del seu llit de mort i me parlava dins del cap. De tant en tant recuperava la raó i me repetia que havia d’anar a descolgar el tresor que tenia al mas del Vallxiquers. Havia de donar la part que els pertocava a les famílies de Bony, Jaumet lo Fi, lo pobre Ricard de la Freixeda i, encabat, amb lo meu sac d’unces, aniria a buscar la Maria i el seu pare i fugiríem cap a França. Tot això, tots los projectes s’esfumaven en arribar la nit, quan lo temor se tornava a ficar dins del meu cor i no hi havia manera de trobar descans quan me venia la son.

Lo meu cos, mal dormit i mal menjat, en aquells espants a sobre, també fluixejava, i és per això mateix que me van agafar tan fàcilment. Delirava com un alienat pels camins i prop de Riba-roja me va reconèixer lo mosso de Jeroni Tarantino de Riba-roja. Aquell xicot que portava del ramal el meu estimat ruc Cullerot pels boscos dels Comuns de la Fatarella, quan jo encara era bèstia i tornava a despertar al món dels hòmens. Tot i que havien passat anys, me va reconèixer pels ulls, en la manera de mirar. Recordo que quan los vaig assaltar, abans d’estamordir-lo amb cop de pedra, mos vam quedar uns instants mirant-mos, i amb això n’hi va haver prou perquè aquell mosso me reconegués.

Segons que he sabut, durant aquells dies vaig rondar per alguns pobles de la Terra Alta. No sabria dir-vos amb certesa si és veritat o mentida. No recordo res. Diuen que rondava de dia i de nit i vaig travessar les viles de la Fatarella i Vilalba com si fos un fantasma que només té la ceguesa de caminar i caminar. Només sé que quan me van agafar va ser com si despertés de cop. Los primers dies los vaig passar molt malament, però de mica en mica me vaig anar acostumant als temors. Suposo que tots los hòmens durant la vida han de conviure amb la por, s’hi han d’anar acostumant, fent-se-la seua, coneixent-la i lligant-li ben curta la brida perquè no se desboqui. El temor és l’únic instint que encara mos fa germans amb los animals. La por a la mort, l’alerta als perills que ronden pel nostre voltant, mos converteix en bèsties que no mirem prim i seríem capaços de fer qualsevol barrabassada. Però l’home de coneixement ha de saber portar el temor dins del cor, ha de saber-lo domar, com si fos un cavall salvatge que a còpia d’anys se va amansint.