4

Quan Jane i Elizabeth es van quedar soles, la primera, que abans s’havia mostrat prudent en els seus elogis al senyor Bingley, va expressar a sa germana la seva admiració.

—És tal com ha de ser un home jove —va dir—, sensat, alegre, animat; i mai no he vist un comportament millor. Tan senzill, tan perfectament educat!

—També té bona presència —va afegir Elizabeth—, una cosa que un home jove, si pot, hauria de tenir. Per això és una persona tan completa.

—M’ha afalagat molt que em demanés per ballar una segona vegada. No esperava pas un compliment així.

—No? Jo sí. Però és que tu i jo som molt diferents. Les atencions sempre t’agafen per sorpresa, i a mi, mai. Què més natural que el fet que et tragués a ballar una altra vegada? No podia pas deixar de veure que tu eres cinc vegades més bonica que cap altra dona del ball; en aquest cas, doncs, no cal regraciar-lo per la seva galanteria. Bé, certament, és molt agradable i et dono permís perquè t’agradi. Altres homes més estúpids que ell t’han agradat.

—Estimada Lizzy!

—Tens una excessiva inclinació, saps?, que t’agradi la gent, en general. Mai no trobes cap falta a ningú. Als teus ulls, tothom és bo i agradable. Mai no t’he sentit parlar malament d’un ésser humà, en tota la meva vida.

—No m’agradaria precipitar-me a censurar algú, però sempre dic allò que penso.

—Sé que ho fas, i això és el que és admirable. Tu que ets tan sensata, ets honradament cega per a les follies i ximpleries dels altres! Una falsa sinceritat és una cosa molt corrent, la trobem pertot arreu, però ser sincer sense ostentació o sense proposar-s’ho, veure el costat millor del caràcter de la gent i encara millorar-lo i no dir res d’allò que és dolent, només és propi de tu. Per això, també t’agraden les germanes d’aquest jove, oi? Les seves maneres, però, no són les d’ell.

—No, és cert, al principi. Però, quan parles amb elles, són unes dones molt agradables. La senyoreta Bingley viurà amb el seu germà i li portarà la casa; i molt m’enganyo o serà amb nosaltres una bona veïna.

Elizabeth escoltava en silenci, però no estava convençuda. El comportament d’aquelles dames, aquella tarda, no havia estat l’adient per agradar a tothom, i Elizabeth, amb un sentit de l’observació més agut que el de la seva germana, amb un temperament menys dòcil que el d’ella i un judici lliure de tot interès personal, estava molt poc disposada a donar la seva aprovació. Eren, no es podia negar, unes dames molt elegants a les quals no faltava el bon humor quan els plaïa i que eren lliures de fer-se agradables allí on els plagués, però orgulloses i vanitoses. Eren més aviat boniques; havien estat educades en una de les millors escoles de la ciutat, posseïen una fortuna de dues mil lliures, estaven fetes a gastar més del que haurien hagut de fer-ho i a relacionar-se amb gent de categoria i, per tant, tenien tot el dret de tenir una bona opinió d’elles mateixes en tots els aspectes i una pobra opinió dels altres. Pertanyien a una família respectable del nord d’Anglaterra, circumstància que els havia quedat gravada a la memòria molt més que no pas el fet que la fortuna del germà i la pròpia procedia de l’exercici del comerç.

El senyor Bingley havia heretat una hisenda de gairebé cent mil lliures del seu pare, el qual s’havia proposat de comprar una finca; però no havia viscut prou per realitzar-ho. El seu fill també tenia la mateixa intenció i de vegades s’entretenia escollint el comtat que voldria que fos seu; però, com que ja tenia una bona casa i la llibertat que li proporcionava posseir una hisenda, aquells qui millor coneixien el seu caràcter de gustos senzills dubtaven de si no passaria la resta dels seus dies a Netherfield i deixaria per a la propera generació l’adquisició de la finca.

Les seves germanes desitjaven vivament que posseís una finca pròpia, però, malgrat que ara s’havia instal·lat només com a llogater, la senyoreta Bingley presidia la seva taula de ben bona gana, com així també ho feia la senyora Hurst, la qual, casada amb un home de món, més que no pas ric, se sentia inclinada a no considerar la casa del seu marit com a llar pròpia quan així li convenia. No feia encara dos anys que el senyor Bingley era major d’edat quan, per una recomanació casual, s’havia deixat temptar a veure Netherfield House. Se la va mirar i la va examinar durant mitja hora, li van agradar la seva situació i les cambres principals, el va satisfer l’elogi que en feia el seu propietari i la va llogar immediatament.

Entre ell i Darcy existia una ferma amistat, a despit de la gran oposició dels seus dos caràcters. Bingley es feia estimar per Darcy per la manera senzilla, franca i dòcil del seu temperament, malgrat que cap caràcter no podia oferir un contrast més gran amb el del seu amic i malgrat, també, que, de la seva pròpia manera de ser, Darcy n’estava bastant satisfet. Bingley tenia la més absoluta confiança en la solidesa de l’afecte de Darcy i la més alta opinió dels seus judicis. D’ells dos, Darcy era el més intel·ligent. No és que Bingley no ho fos, però Darcy era més llest. Alhora, era altiu, reservat i exigent, i les seves maneres, si bé eren les d’un home educat, no eren atractives. En aquest aspecte, el seu amic li portava un gran avantatge. Bingley estava segur d’agradar onsevulla que es presentés; Darcy sempre desagradava a algú.

Els comentaris que tots dos feien de la reunió de Meryton eren prou reveladors. Bingley no s’havia trobat mai amb una gent més agradable o noies més boniques, en tota la seva vida; tothom havia estat amb ell extremament amable i atent, no hi havia hagut ni formalismes ni encarcarament i aviat havia fet coneixença amb tota la gent del ball; quant a la senyoreta Bennet, no podia concebre un àngel més bonic que ella. Darcy, al contrari, havia vist una col·lecció de persones poc boniques i sense personalitat, per cap de les quals no havia sentit el més mínim interès ni tampoc de cap d’elles havia rebut ni atenció ni plaer. Reconeixia que la senyoreta Bennet era bonica, però reia massa.

La senyora Hurst i la seva germana van estar d’acord en això; però, així i tot, l’admiraven i els agradava i es pronunciaven a favor que era un noia gentil que no tindrien cap inconvenient a conèixer més a fons. Així, doncs, la senyoreta Bennet va quedar aprovada com a noia gentil i el seu germà va sentir-se autoritzat per aquest parer a tenir d’ella l’opinió que volgués.