22

Els Bennet tenien compromís per dinar a casa dels Lucas, i la senyoreta Lucas novament hagué de mostrar-se amable amb el senyor Collins i d’escoltar-lo durant la major part del dia. Elizabeth va aprofitar una ocasió per donar-li’n les gràcies:

—Això el fa estar de bon humor —va dir—, i t’estic més agraïda del que puc expressar.

Charlotte va assegurar a la seva amiga que estava satisfeta de poder ser útil i que això la compensava llargament del temps que hi dedicava.

Això era molt d’agrair, però l’amabilitat de Charlotte anava més enllà del que ni la mateixa Elizabeth no podia imaginar; el seu objectiu era, ni més ni menys, protegir Elizabeth d’una nova petició del senyor Collins i atreure l’atenció del cavaller envers ella mateixa. Aquest era el pla de la senyoreta Lucas i, per les aparences, tot anava tan bé que, quan a la nit se’n van anar, Charlotte hauria estat gairebé certa del seu èxit si no hagués estat perquè el senyor Collins havia de partir del Hertfordshire tan aviat. En això, però, la senyoreta Lucas no feia justícia a l’ardor i la independència del caràcter de Collins, que el portà a escapolir-se de Longbourn House l’endemà al matí i afanyar-se cap a Lucas Lodge per llançar-se-li als peus. Per tots els mitjans, però, Collins desitjava evitar que les seves cosines el veiessin sortir, perquè aleshores no deixarien de sospitar quins eren els seus plans, i ell no volia que es descobrissin fins que l’èxit els descobrís per si sol. Tot i que se sentia bastant segur, i amb raó —ja que Charlotte l’havia encoratjat convenientment—, d’ençà de l’aventura del divendres, ara tenia, en comparació, poca confiança. La rebuda, però, fou molt afalagadora. La senyoreta Lucas el va veure venir des d’una finestra del pis de dalt, i a l’instant va sortir per trobar-lo, casualment, al carrer. Poc podia ella imaginar que tant d’amor i d’eloqüència l’esperaven allí.

En el temps més breu que els llargs discursos del senyor Collins ho van permetre, tot va quedar arranjat entre ells i amb mútua satisfacció, i, així que van entrar a la casa, ell li va suplicar apassionadament que fixés el dia que l’havia de convertir en el més feliç dels homes i, si bé en aquell moment el seu prec no podia ser atès, la dama no se sentia inclinada a bromejar amb la seva felicitat.

L’estupidesa amb què la naturalesa havia afavorit el senyor Collins protegia llur festeig del més petit encís, cosa que hauria pogut fer que una dona desitgés allargar-lo; però a la senyoreta Lucas, que només acceptava aquell home pel desig pur i desinteressat d’estar col·locada, li era del tot indiferent el dia que aquell esdeveniment tingués lloc.

Ràpidament van sol·licitar la presència de Sir William i de Lady Lucas perquè hi donessin llur consentiment, el qual els fou concedit amb la més gran alegria i celeritat. La situació actual del senyor Collins en feia un marit molt acceptable per a llur filla —a la qual, ells, molt pocs diners podien donar— i les seves perspectives de fortuna per al futur eren també molt i molt favorables. Lady Lucas va començar a calcular, amb més interès que no sentia abans, quants anys més era probable que visqués el senyor Bennet, i Sir William va opinar que, decididament, quan el senyor Collins entraria en possessió de la finca de Longbourn, seria altament oportú que ells dos, ell i la seva muller, fessin la seva presentació a Saint James. Poc després, l’esdeveniment produí un esclat de joia a tota la família. Les noies més joves tenien esperances de poder-se col·locar un o dos anys abans que, altrament, no haurien fet; i els nois es veien lliures del temor que Charlotte es moriria essent una vella fadrina. Ella es mantenia més aviat tranquil·la; havia guanyat l’aposta i tenia temps de pensar-hi. En general, les seves conclusions eren satisfactòries; el senyor Collins no era, indubtablement, un home delicat ni agradable; la seva companyia era enutjosa i el seu enamorament per ella forçosament imaginari; però, fins i tot així, seria un marit. No tenia, certament, una opinió gaire bona ni dels homes ni del matrimoni; però, no obstant això, casar-se havia estat sempre el seu objectiu. Aquest era l’únic patrimoni honorable per a les noies amb fortuna escassa i que havien rebut una bona educació, i, malgrat que no era segur que proporcionés la felicitat, era, sens dubte, la defensa més agradable contra la necessitat. Ella havia adquirit, ara, aquesta defensa i a vint-i-set anys, sense haver estat mai bonica, sentia que havia tingut molta sort.

La part més desagradable de l’afer era la sorpresa que podia emportar-se Elizabeth Bennet, l’amistat de la qual ella valorava per damunt de la de qualsevol altra persona. Elizabeth se n’admiraria i segurament no ho aprovaria, i, a despit d’estar decidida a restar incommovible, la desaprovació d’Elizabeth podia ferir els seus sentiments. Va resoldre d’informar-la ella mateixa i, per tant, va encarregar al senyor Collins que, en tornar a Longbourn per sopar, no fes cap insinuació, sobre el que havia passat, a cap membre de la família. Li fou promès obedientment el secret que demanava, secret que no era pas fàcil de mantenir, ja que la curiositat que la seva llarga absència havia desvetllat va esclatar en forma de preguntes tan directes que era necessària una certa habilitat per defugir-les, sobretot perquè ell mateix s’havia d’esforçar a dominar el desig terrible que tenia de publicar el seu amor correspost.

Com que l’endemà havia d’iniciar el seu viatge molt d’hora i no hauria pogut veure ningú de la família, la cerimònia del comiat va tenir lloc quan les dames es van retirar a descansar. La senyora Bennet, amb una gran cortesia i amabilitat, li va dir que els faria molt contents si el podien veure novament a Longbourn sempre que els seus compromisos li permetessin de fer-los una visita.

—Estimada madame —va replicar ell—, aquesta invitació em complau d’una manera particular, perquè és la que jo he estat esperant que em féssiu, i podeu estar ben certa que me’n beneficiaré com més aviat millor.

Tots van quedar sorpresos, i el senyor Bennet, que no desitjava de cap manera un retorn tan ràpid, li va dir tot seguit:

—Això, naturalment, si no hi ha perill que Lady Catherine ho desaprovi, estimat senyor Collins. Negligiu les vostres amistats abans de córrer el risc d’ofendre la vostra patrona.

—Estimat senyor —va replicar el senyor Collins—, us resto particularment reconegut per aquesta advertència i podeu confiar que no faré aquest pas tan important sense l’aprovació de Sa Senyoria.

—Mai no estareu prou alerta. Preneu qualsevol risc menys el de no complaure-la, i, si creieu probable que una nova visita en aquesta casa us porti algun perjudici (cosa que jo creuria més que probable), quedeu-vos tranquil·lament a casa vostra i no us preocupeu, que nosaltres no ens ho prendrem com una ofensa.

—Creieu-me, estimat senyor, una atenció tan plena d’afecte inflama la meva gratitud; podeu confiar-hi, ràpidament us enviaré una carta regraciant-vos per això i per totes les mostres d’atenció rebudes durant la meva estada al Hertfordshire. Pel que fa a les meves belles cosines, malgrat que la meva absència no serà prou llarga per fer-ho necessari, em prendré ara la llibertat de desitjar-los salut i felicitat, sense excloure la meva cosina Elizabeth.

Amb les gentileses apropiades, les senyores es van retirar, totes elles igualment sorpreses de veure que ell pensava tornar aviat. A la senyora Bennet, li plaïa de creure que amb aquesta actitud el senyor Collins volia significar la seva intenció de fer una altra petició de mà a una de les noies petites, i ella creia que potser podria convèncer Mary perquè l’acceptés. Els seus coneixements, comparats amb els de les germanes, eren molt més extensos i les seves reflexions eren d’una solidesa que a vegades la impressionaven. Si bé ell no era, en absolut, tan llest com ella, la senyora Bennet creia que, si l’encoratjaven a llegir i a instruir-se prenent-la a ella com a model, podria esdevenir un company molt agradable.

L’endemà al matí, però, qualsevol esperança d’aquest caire es va esvair, perquè la senyoreta Lucas els va anar a visitar poc després d’haver esmorzat i, en una conversa privada amb Elizabeth, li va contar l’esdeveniment del dia abans.

La possibilitat que el senyor Collins s’imaginés estar enamorat de la seva amiga ja havia passat pel cap a Elizabeth un o dos dies abans, però que Charlotte l’encoratgés semblava tan lluny de ser possible com que ella mateixa pogués encoratjar-lo; per tant, la seva sorpresa fou tan absoluta que, saltant-se tots els límits de la correcció, no es va poder aguantar i va exclamar:

—Promesa al senyor Collins!, estimada Charlotte…, impossible!

Charlotte, en rebre un retret tan directe, va tenir un moment de confusió i va perdre l’aire assenyat que havia adoptat per contar la seva història, si bé, com que ella ja esperava aquesta reacció, va sobreposar-se i amb veu tranquil·la va respondre:

—Per què t’ha de sorprendre, estimada Eliza? Tan increïble és que el senyor Collins aconsegueixi que una dama tingui una bona opinió d’ell, perquè no ha estat prou afortunat de tenir èxit amb tu? —Ara, Elizabeth ja havia aconseguit de recuperar la sang freda i fent un gran esforç va poder assegurar-li en un to passablement segur que la perspectiva d’emparentar amb ella li plaïa moltíssim i que li desitjava tota la felicitat imaginable—. Ja sé què penses —va replicar Charlotte—; deus estar sorpresa, molt sorpresa…, fa tan poc temps que el senyor Collins es volia casar amb tu! Però, quan tinguis temps de reflexionar-hi, espero que estaràs contenta del que he fet. No sóc una noia romàntica, tu ho saps; mai no ho he estat. Només demano una llar confortable, i, tenint en compte el caràcter del senyor Collins, les seves relacions i la seva situació a la vida, estic convençuda que les meves probabilitats de ser-hi feliç són tan bones com les que es poden vanagloriar de tenir la majoria de la gent que pren l’estat del matrimoni.

Elizabeth, sense alterar-se, va respondre:

—Sens dubte.

I, després d’una pausa més aviat enutjosa, van reunir-se amb la resta de la família.

Charlotte no es va quedar gaire estona més i Elizabeth aleshores va poder dedicar-se a reflexionar sobre allò que havia escoltat. Va passar molt de temps abans no va assumir la idea d’una unió tan poc adient. L’estrany comportament del senyor Collins fent dues peticions de mà en l’espai de tres dies no era res, comparat amb el fet d’haver estat, ara, acceptat. Sempre havia sabut que l’opinió de Charlotte sobre el matrimoni no era exactament la d’ella, però mai no hauria pensat que fos possible, si el cas es presentava, que sacrifiqués els seus millors sentiments per obtenir uns avantatges materials. Charlotte, muller del senyor Collins, era una visió de les més humiliants. Al dolor de veure com una amiga es deshonrava a ella mateixa i disminuïa en la seva estima, s’hi afegia la penosa convicció que aquella amiga no seria ni passablement feliç amb el destí que havia escollit.