10

El dia va transcórrer d’una manera semblant al dia anterior. La senyora Hurst i la senyoreta Bingley havien passat algunes hores del matí fent companyia a la invàlida, la qual, si bé lentament, continuava millorant. A la tarda, Elizabeth es va reunir amb el grup al saló. La taula de joc, però, no va aparèixer. El senyor Darcy estava escrivint i la senyoreta Bingley, asseguda al seu costat, observava el progrés de la seva escriptura i distreia constantment l’atenció d’ell de la carta per fer-li encàrrecs per a la seva germana. El senyor Hurst i el senyor Bingley jugaven al piquet i la senyora Hurst seguia el seu joc.

Elizabeth va agafar una labor qualsevol i va tenir prou distracció observant el que passava entre Darcy i la seva companya. Entre els elogis constants de la dama per la seva escriptura o la igualtat de les ratlles o la llargada de la carta i el perfecte desinterès amb què eren rebuts, s’establia un curiós diàleg que s’adeia perfectament amb el que ella pensava de cadascun d’ells.

—Que encantada estarà la senyoreta Darcy de rebre una carta com aquesta! —Ell no va respondre—. Escriviu molt de pressa.

—Us equivoqueu; més aviat escric a poc a poc.

—Quantes cartes heu de tenir ocasió d’escriure al llarg de l’any! Cartes de negoci, també! Jo les trobaria odioses!

—És una sort, doncs, que sigui jo qui les hagi d’escriure i no vós.

—Si us plau, digueu a la vostra germana que em moro de ganes de veure-la.

—Ja li he dit això mateix una vegada per desig vostre.

—Em temo que no us agrada la vostra ploma. Deixeu que jo us l’arregli; ho faig molt bé, això d’arreglar plomes.

—Gràcies…, però jo sempre m’arreglo les meves.

—Com us ho feu per escriure tan igual? —Ell callava—. Digueu a la vostra germana que estic encantada de saber els progressos que fa a l’arpa i, si us plau, feu-li saber que el seu bell dibuixet per a una taula em té completament extasiada i que penso que és infinitament millor que el de la senyoreta Grantley.

—Em doneu permís per diferir els vostres èxtasis fins a la propera carta? En aquest moment, no tinc prou espai per fer-los justícia.

—Oh, no té importància!; la veuré el mes de gener. Però, digueu-me, sempre li escriviu unes cartes tan llargues i tan encantadores, senyor Darcy?

—Generalment, són llargues; ara bé, si són sempre encantadores, no sóc pas jo qui ho ha de decidir.

—Jo tinc una norma: una persona que és capaç d’escriure una carta llarga sense tenir dificultats no pot escriure malament.

—Això no és completament adient per a Darcy, Caroline —va dir el seu germà—, perquè ell no escriu amb facilitat; cerca massa els mots de quatre síl·labes. Oi, Darcy?

—El meu estil d’escriure és ben diferent del teu.

—Oh! —va replicar la senyoreta Bingley—, Charles escriu de la manera més descurada que hom pugui imaginar. Es menja la meitat dels mots i esborra la resta.

—Les idees em flueixen amb tanta rapidesa, que no tinc temps d’expressar-les…, per això, de vegades les meves cartes no comuniquen cap idea als meus corresponsals.

—La vostra humilitat, senyor Bingley —va dir Elizabeth intervenint—, desarma qualsevol crítica.

—Res no és més menyspreable —va dir Darcy— que l’aparença de la humilitat. Sovint és només manca d’opinió i, de vegades, una presumpció encoberta.

—I amb quin dels dos noms qualifiques tu la petita representació de modèstia que acabo de fer?

—Amb el de presumpció encoberta; ja que tu, en realitat, estàs orgullós dels teus defectes en l’escriptura, perquè consideres que són efecte d’una rapidesa de pensament i una manca de cura en l’execució que, si bé no són desitjables, tu penses que, almenys, són interessants. La rapidesa en l’execució d’alguna cosa és sempre molt estimada per aquell que la posseeix i sovint no dóna importància a la imperfecció de la realització. Quan aquest matí has dit a la senyora Bennet que, si mai decidies deixar Netherfield, al cap de cinc minuts ja te n’hauries anat, ho deies a títol de panegíric, de compliment envers tu mateix i, certament, què hi ha de lloable en el fet de precipitar-se a executar una cosa que, forçosament, deixarà algun afer inacabat?

—Prou! —va dir cridant Bingley—, això ja és massa; recordar a la nit totes les poca-soltades que s’han dit al matí. Tanmateix, paraula d’honor que jo creia que el que deia sobre mi mateix era cert; i encara ho crec ara. Almenys, doncs, no assumeixo el caràcter d’una persona que es precipita sense tenir-ne necessitat, purament per fer-m’hi veure davant de les dames.

—M’atreveixo a dir que sí, que ho creies; però no estic pas gens convençut que te n’haguessis anat amb tanta rapidesa. El teu comportament dependria de l’atzar tant com el de qualsevol home que jo conegui; i si, mentre estiguessis muntant a cavall, un amic se t’acostés i et digués «Bingley, valdria més que et quedessis fins a la setmana entrant», probablement ho faries, probablement no te n’aniries i, si t’ho demanava una altra vegada, et quedaries un altre mes.

—Amb això només heu provat —va dir Elizabeth— que el senyor Bingley no fa justícia al seu propi caràcter. Vós l’heu presentat molt més pretensiós que no ho havia fet ell mateix.

—Us estic molt agraït —va dir Bingley— que hàgiu convertit el que diu el meu amic en un compliment a la docilitat del meu caràcter. Però em temo que doneu a l’assumpte un sentit que aquell senyor no tenia cap intenció de donar-hi; perquè ell tindria una altíssima opinió de mi si, en aquesta circumstància de què parlàvem, jo em negués en rodó a tornar i me n’anés al galop del meu cavall.

—Consideraria, doncs, el senyor Darcy que la manca de reflexió en el vostre primer propòsit queda reparada per la vostra obstinació a no renunciar-hi?

—Paraula que no ho puc explicar exactament; Darcy ha de parlar per si mateix.

—Tu esperes que jo aclareixi unes opinions que dius que són meves, però que jo mai no he defensat. Pel que fa al cas de què parlem, i d’acord amb la teva representació, heu de recordar, senyoreta Bennet, que l’amic que suposem que desitja el retorn del senyor Bingley a la casa i que retardi els seus projectes només ha expressat el seu desig que ho faci, li ho ha demanat sense donar-li cap argument a favor de la conveniència de no anar-se’n.

—El fet de cedir immediatament, fàcilment, al prec d’un amic, no té cap mèrit als vostres ulls?

—Cedir sense convicció no crec que sigui un compliment a la intel·ligència de cap dels dos.

—Em sembla, senyor Darcy, que no teniu gens en compte la influència d’una amistat i l’afecte. L’interès per la persona que fa la petició, sovint pot fer-nos cedir de seguida sense esperar arguments que facin entrar en raó, i no parlo d’un cas particular com el que suposàvem que es podia presentar al senyor Bingley. Potser, abans de discutir sobre la prudència del seu comportament, ens caldria esperar que el cas es presenti. Però, en general, i en casos corrents entre amics, en què un d’ells desitja que l’altre canviï una decisió de poca importància, tindríeu una mala opinió d’aquesta persona pel fet d’accedir al desig de l’amic sense esperar que li expliqui els seus motius?

—No seria aconsellable —va dir Darcy— que abans de seguir amb aquest tema establíssim amb una mica més de precisió el grau d’importància que cal atribuir a aquesta petició, i també el grau d’intimitat existent entre les dues parts?

—Completament d’acord —va dir Bingley—; escoltem tots els detalls sense oblidar de comparar la seva alçada i la seva mida, perquè tot això pesarà en el raonament més que no us penseu, senyoreta Bennet. Us ben asseguro que, si Darcy no fos un company tan alt i tan fort en comparació amb mi, no li tindria ni la meitat de consideracions. Declaro que no conec ningú que inspiri més temor i respecte que Darcy en ocasions determinades i en indrets determinats; especialment a casa seva i un dissabte a la tarda quan no té res a fer.

El senyor Darcy va somriure, però Elizabeth va creure detectar que més aviat estava ofès i, per tant, es va aguantar una rialla. La senyoreta Bingley es va doldre cordialment de l’afront que aquell havia rebut en una discussió amb el seu germà, per parlar de ximpleries.

—Ja sé què pretens, Bingley —va dir el seu amic—. No t’agraden les controvèrsies i no vols ficar-te en aquesta.

—Potser tens raó. Les controvèrsies s’assemblen massa a les baralles. Si tu i la senyoreta Bennet voleu ajornar la vostra fins que jo hauré sortit de la cambra, us ho agrairé molt; aleshores podreu dir de mi allò que us plagui.

—El que demaneu, per mi no és cap sacrifici, i el senyor Darcy valdrà més que acabi la seva carta.

El senyor Darcy va seguir el seu consell i va acabar la carta. Quan hagué enllestit aquesta feina, es va dirigir a la senyoreta Bingley i a Elizabeth suplicant-los el favor d’una mica de música. La senyoreta Bingley se’n va anar immediatament cap al piano i havent proposat cortesament que Elizabeth fos la primera a començar —cosa a la qual l’altra, amb la mateixa cortesia i molta fermesa, es va negar—, es va asseure al piano.

La senyora Hurst va cantar amb la seva germana i mentre estaven així ocupades Elizabeth no va poder deixar de veure —tot fullejant uns quaderns de música que hi havia sobre l’instrument— que els ulls del senyor Darcy la miraven molt sovint. Li costava de suposar que pogués ser objecte d’admiració per part d’un home tan important i, malgrat això, encara era més estrany que ell la mirés, perquè no li agradava. Finalment, només fou capaç d’imaginar que, si atreia l’atenció del senyor Darcy, era perquè, d’acord amb les seves idees, ella tenia una manera de pensar més errònia i reprensible que la de qualsevol dels presents. Aquesta suposició no li va doldre gens. El senyor Darcy li agradava massa poc perquè la seva aprovació pogués preocupar-la.

Després de tocar unes cançons italianes, la senyoreta Bingley va canviar l’encant d’aquelles melodies per la vivacitat d’un aire escocès. Poc després, el senyor Darcy, acostant-se a Elizabeth, li va dir:

—No us sentiu inclinada, senyoreta Bennet, a aprofitar l’ocasió i ballar un reel?

Ella va somriure, però no va respondre. Ell va repetir la pregunta una mica sorprès del seu silenci.

—Oh! —va fer ella—, ja us havia sentit abans, però no he pogut decidir, tan de sobte, què us havia de contestar. Sé que vós desitjàveu que jo digués «sí» per tal de tenir el plaer de menysprear el meu gust, però a mi sempre em plau de desbaratar aquesta mena de trampes i privar una persona del seu menyspreu premeditat. Malgrat això, he decidit de dir-vos que no tinc, en absolut, cap desig de ballar un reel…; i ara, menysteniu-me, si ho goseu fer.

—Naturalment, no m’hi atreveixo.

Elizabeth, que més aviat esperava haver-lo insultat, va quedar confosa davant la seva galanteria. Però és que Elizabeth posseïa un caràcter fet de dolçor i de picardia que feia difícil que pogués insultar ningú, i Darcy no havia estat mai tan fascinat per una dona com ho estava ara per ella. Creia realment que, si no hagués estat per la inferioritat dels seus parents, hauria corregut un cert perill.

El que veia la senyoreta Bingley o el que sospitava era prou per fer-la estar gelosa i la seva gran ànsia per la recuperació de l’estimada amiga Jane va rebre suport del seu desig d’alliberar-se d’Elizabeth.

Sovint intentava que Darcy avorrís llur hoste parlant-li del suposat casament d’ell amb ella i fent plans per a la seva felicitat en aquesta aliança.

—Espero —li va dir l’endemà mentre passejaven plegats pel jardí— que quan tindrà lloc aquest envejable esdeveniment tirareu alguna indirecta a la vostra sogra sobre els avantatges de mossegar-se la llengua i, si podeu, guarireu les noies petites de la seva dèria de córrer darrera els oficials. I…, si és que puc referir-me a un tema tan delicat, us recomano que procureu contenir aquell petit no res, que voreja el menyspreu i la impertinència, que posseeix la vostra dama.

—Teniu cap altra cosa més a proposar per a la meva felicitat domèstica?

—Oh, sí! Pengeu els retrats del vostre oncle i la vostra tia Philips a la galeria de Pemberley. Col·loqueu-los al costat del vostre oncle-avi, el jutge. Pertanyen a la mateixa professió, sabeu?, només que en categories diferents. Pel que fa a la vostra Elizabeth, no intenteu pas que algú pinti el seu retrat, perquè, quin pintor podria fer justícia a la bellesa dels seus ulls?

—No seria fàcil, és clar, copsar-ne l’expressió, però el color, la forma i les pestanyes, d’una finor tan remarcable, es podrien reproduir.

En aquest punt de la conversa es van trobar amb la senyora Hurst i la mateixa Elizabeth que venien.

—No sabia que volíeu passejar —va dir la senyoreta Bingley, una mica confosa, tement que no els haguessin sentits.

—Ens heu tractat molt malament —va respondre la senyora Hurst—, anant-vos-en corrents sense dir-nos que sortíeu. —I dient això es va agafar al braç lliure del senyor Darcy i va deixar que Elizabeth passegés tota sola, atès que l’amplada del camí només permetia que hi passessin tres persones. El senyor Darcy va adonar-se de la seva descortesia i immediatament va dir:

—Aquest camí no és prou ample per al nostre grup. Valdria més que passegéssim per l’avinguda.

Però Elizabeth, que no tenia la més lleu intenció de quedar-se amb ells, va respondre rient:

—No, no, quedeu-vos on sou. Formeu un grup deliciós; feu molt bonic. Una quarta persona destruiria l’efecte pintoresc. Adéu-siau.

I se’n va anar corrent alegrement, congratulant-se, mentre passejava d’ací d’allà, amb l’esperança de tornar a casa seva al cap de dos o tres dies. Jane ja estava prou recuperada per atrevir-se a deixar la cambra un parell d’hores cada dia.