4

La primera vegada que van arribar a Lambton, Elizabeth va tenir una gran decepció en no trobar-hi carta de Jane, i cada matí fins aleshores havia tingut la mateixa decepció; però el tercer dia ja no es va poder plànyer més, i la seva germana va quedar justificada, ja que va rebre dues cartes de cop i en una d’elles es feia constar que l’adreça estava equivocada. A Elizabeth, això no li va fer estrany, perquè Jane havia escrit l’adreça molt malament.

Quan van arribar les cartes, s’estaven preparant per fer una passejada, però el seu oncle i la seva tia, per tal que pogués gaudir-ne amb tranquil·litat, se’n van anar sols. La carta amb l’adreça equivocada era la primera que calia llegir; portava la data de cinc dies abans. Al principi, Jane li contava totes les tertúlies a què havia assistit i els compromisos que havia tingut i les notícies pròpies de la vida al camp; però l’altra meitat de la carta, datada un dia més tard, era escrita amb una evident agitació i contenia notícies més importants. Deia així:

Sense perdre temps en consideracions, i sense gairebé saber què opinava dels fets, en acabar de llegir aquesta carta va obrir de seguida l’altra impacientment; havia estat escrita l’endemà i deia:

—Oh! On és, el meu oncle? —va cridar Elizabeth saltant del seient com una sageta tan bon punt va haver acabat de llegir la carta, desitjant d’anar-se’n amb ell sense perdre ni un moment d’un temps tan preciós.

Però, quan va arribar a la porta, un criat va obrir-la i va aparèixer el senyor Darcy. La pal·lidesa d’Elizabeth i el seu posat atabalat el van alarmar; però, abans que ell s’hagués recuperat prou per poder parlar, ella, que no podia pensar en res més que no fos en la situació de Lydia, va exclamar sense gairebé ni aturar-se:

—Perdoneu-me, però me n’haig d’anar. He de trobar el senyor Gardiner ara mateix per un assumpte que no pot esperar. No puc perdre ni un moment.

—Per l’amor de Déu, què passa? —va dir ell amb més ex­citació que no pas cortesia. Però dominant-se va prosseguir—: No us detindré gens, però permeteu que un servent vagi a cercar el senyor i la senyora Gardiner. Vós no esteu bé…, vós no podeu anar-hi.

Elizabeth va dubtar, però els genolls li flaquejaven i es va adonar que serviria de ben poc que ella anés a cercar-los. Va cridar, doncs, el criat i li va encarregar, amb una veu tan escanyada que gairebé era inintel·ligible, que anés a cercar els senyors i els fes tornar immediatament.

Així que el criat va ser fora, Elizabeth es va asseure, incapaç de sostenir-se. Tenia un aspecte tan llastimós que Darcy no es va veure amb cor de deixar-la i compadint-la es va atrevir a dir gentilment:

—Permeteu-me que cridi la vostra cambrera. No podeu prendre res que de moment us alleugi? Un vas de vi. Voleu que us el porti? Esteu molt malament.

—No, gràcies —va replicar Elizabeth intentant sobreposar-se—. A mi no em passa res, estic bé. Però és que m’han trasbalsat molt unes notícies que tot just acabo de rebre de Longbourn. —I, en dir-ho, va esclatar en plors i durant una bona estona no va poder dir ni un mot. Darcy, desconcertat i commogut, només era capaç de manifestar el seu interès amb una veu inaudible i de mirar-la compadit en silenci. A la fi, ella va poder parlar i li va dir—: Acabo de rebre una carta de Jane i em dóna unes noves tan terribles! No ho podem amagar a ningú. La més jove de les meves germanes ha deixat tots els seus amics…, ha fugit…; s’ha llançat als braços de…, del senyor Wickham. Han fugit junts de Brighton. Vós el coneixeu massa bé per poder dubtar de la resta. Ella no té diners, ni relacions, res que pugui temptar-lo per… Lydia està perduda per sempre. —L’astorament no deixava reaccionar Darcy—. Quan penso —va afegir Elizabeth amb una veu encara més alterada— que jo ho podia haver evitat! Jo, que sabia com era ell. Només que els hagués fet conèixer una part…, una part del que jo sabia, això no hauria succeït. Però ara ja és massa tard.

—Estic desolat, és clar —va dir Darcy—, desolat…, astorat. Però ja és ben cert, absolutament cert?

—Oh, sí! Van deixar Brighton plegats dissabte a la nit i els han seguit la pista gairebé fins a Londres; no han anat més lluny. És segur que no han anat a Escòcia.

—I què s’ha fet, què s’ha intentat per trobar-la?

—El meu pare ha anat a Londres i Jane ha escrit per demanar que el meu oncle els ajudi immediatament, i espero que d’aquí a una hora ja ens en podrem anar. Però no es pot fer res, sé molt bé que no es pot fer res. Amb quins mitjans es pot influir sobre un home així? Com podem, fins i tot, trobar-los? No em resta ni la més petita esperança. Es miri com es miri, és terrible! —Darcy va assentir silenciosament amb el cap—. Quan se’m van obrir els ulls i vaig veure com realment era Wickham, oh!, tant de bo hagués sabut què havia de fer, què m’havia d’atrevir a fer! Però no ho sabia, tenia por de descobrir massa coses. Quina equivocació més lamentable!

Darcy no va respondre. Passejant amunt i avall de la cambra, abstret en els seus pensaments amb les celles arrufades i l’aire seriós, semblava que ni la sentia; Elizabeth se’n va adonar i ho va comprendre tot de seguida: el seu ascendent sobre ell s’enfonsava, tot s’enfonsava davant una prova tan evident de la feblesa de la seva família, davant la seguretat d’un tal deshonor. No podia admirar-se’n ni condemnar-ho, però el fet de comprovar el domini de si mateix que tenia Darcy no va ser precisament un consol per al seu cor ni va pal·liar la seva angoixa. Al contrari, semblava fet a mida per fer-li comprendre final­ment què era allò que ella desitjava; mai no havia sentit amb tanta sinceritat que l’hauria pogut estimar, com ara que el seu amor era impossible.

Però no era aquest el moment de preocupar-se dels problemes propis, bé que s’hi interposessin. El sofriment, la humiliació que Lydia feia recaure damunt de tots ells, aviat va fer desaparèixer les altres preocupacions i cobrint-se el rostre amb el mocador no va pensar en res més. Al cap d’uns minuts, la veu del seu company la va tornar a la realitat; amb una veu plena de compassió continguda Darcy va dir:

—Temo que ja fa estona que desitgeu que me’n vagi, i jo no puc presentar cap excusa per haver-me quedat, fora del meu interès autèntic però ineficaç. Tant de bo plagués al Cel que em fos possible de dir o de fer quelcom per consolar-vos en la vostra aflicció. Però no us vull turmentar amb desigs inútils; podria semblar que vull que em doneu les gràcies. Temo que aquest desagradable afer impedirà que la meva germana tingui el plaer de veure-us avui a Pemberley.

—Oh, sí! Sereu tan amable de presentar les nostres excuses a la senyoreta Darcy? Digueu-li que un assumpte urgent ens obliga a tornar a casa immediatament. Amagueu-li la dissortada veritat com més temps millor. Sé que no pot ser per gaire temps.

Ell li va donar fermança del seu secret, va expressar-li novament la seva condolença pel disgust que passava, li va desitjar un final més feliç del que ara hi havia motius per esperar i, recomanant-li d’oferir els seus respectes al senyor i a la senyora Gardiner, amb una mirada seriosa de comiat se’n va anar.

Tan bon punt Darcy va haver sortit de la cambra, Elizabeth va sentir que no era pas probable que mai més tornessin a veure’s amb la cordialitat que havia estat habitual en llurs diverses trobades al Derbyshire; i, llançant una mirada retrospectiva a tot el temps que havia durat llur coneixença tan plena de contradiccions i tan variada, va sospirar pensant en la perversitat dels seus sentiments, que ara haurien estat favorables a la seva continuïtat i que abans s’haurien alegrat de la seva fi.

Si la gratitud i l’estima són uns bons fonaments de l’amor, el canvi en els sentiments d’Elizabeth no era ni inversemblant ni incomprensible. Però si no és així, si l’amor nascut d’aquests sentiments és massa racional o poc natural comparat amb el que sorgeix —com sovint ens descriuen— la primera vegada de conèixer l’altre, abans, fins i tot, d’haver-hi intercanviat dos mots, res no podem dir per defensar-lo, tret que, amb la parcialitat per Wickham, Elizabeth havia posat a prova aquest darrer mètode i que el poc èxit assolit l’autoritzava, potser, a cercar l’altra manera menys interessant d’enamorar-se. Sigui com sigui, li va doldre veure’l marxar; i aquest primer exemple d’allò que la deshonra de Lydia podia significar va angoixar-la més encara. Mai, d’ençà que va llegir la segona carta de Jane, no havia conservat l’esperança que Wickham tingués la intenció de casar-se amb ella. Ningú, tret de Jane, va pensar, no podia tranquil·litzar-se amb aquesta perspectiva. En tot aquell afer, la sorpresa havia estat el menor dels sentiments que havia experimentat. Mentre només tenia present a la memòria el contingut de la primera carta, estava absolutament sorpresa, absolutament sorpresa que Wickham es casés amb una noia amb la qual no podia casar-se per diners, i que Lydia hagués pogut guanyar-se el seu afecte li semblava incomprensible. Però ara ho trobava molt natural. Per a aquesta mena d’afecte, Lydia posseïa prou atractius i malgrat que creia que ella no hauria donat el seu consentiment al rapte, si no hagués tingut la intenció de casar-se, tampoc no tenia cap dificultat a creure que ni la seva virtut ni el seu poc enteniment no impedirien que fos una presa fàcil.

Durant l’estada del regiment al Hertfordshire, mai no s’havia adonat que Lydia se sentís atreta per ell, però estava convençuda que la seva germana no necessitava que l’encoratgessin gaire per enamorar-se de qualsevol. Ara un oficial, ara un altre, havien estat els seus preferits, quan les atencions que en rebia els feien més interessants als seus ulls. Els seus enamoraments contínuament oscil·laven, mai no tenien un objecte concret. Com sentia ara l’error que havia comès en no vigilar una noia amb aquest caràcter i l’equivocada indulgència amb què l’havien tractada!

Tenia un desig enorme de ser ja a casa seva, de sentir, de veure, de trobar-se al lloc dels fets, de compartir amb Jane les preocupacions que ara havia de suportar ella sola, les preocupacions d’una família tan desconcertada: un pare absent i una mare incapaç de prendre cap decisió i que requeria una cura constant. I, tot i que gairebé estava certa que no es podia fer rés per Lydia, li semblava molt important que el seu oncle intervingués en l’assumpte, i fins que no el va veure entrar a la cambra la impaciència la feia sofrir terriblement. El senyor i la senyora Gardiner van tornar alarmats, suposant, pel que deia el criat, que llur neboda s’havia posat malalta de sobte; però, un cop tranquil·litzats en aquest aspecte, Elizabeth els va comunicar, plena d’excitació, la causa d’haver-los cridats, els llegí les dues cartes en veu alta i es deturà en la postdata amb una energia que la feia tremolar. Malgrat que Lydia no havia estat mai llur preferida, el senyor i la senyora Gardiner van quedar profundament afectats. No sols Lydia hi estava implicada, sinó tots ells, i, després de les primeres exclamacions de sorpresa i d’horror, el senyor Gardiner es va comprometre de seguida a ajudar en tot allò que estigués al seu abast. Elizabeth, que no esperava menys d’ells, els va regraciar amb llàgrimes de gratitud. Moguts tots tres pel mateix esperit, van enllestir ràpidament tot allò que feia referència al viatge. Se n’havien d’anar com més aviat millor.

—Però què hem de fer amb Pemberley? —va preguntar la senyora Gardiner—. John ens ha dit que el senyor Darcy era aquí quan tu l’has enviat a cercar-nos. Es cert?

—Sí, i li he dit que no podíem mantenir el nostre compromís. Això ja està arranjat.

«Això ja està arranjat», va repetir la seva tia mentre corria cap a la seva cambra per arreglar-se. «Bones estan les relacions entre ells, perquè ella digui la veritat! Oh, com desitjaria saber què ha passat!».

Però els desigs no servien per a res o, en el millor dels casos, només podien servir per divertir-la enmig de les presses i la confusió de la darrera hora.

Si Elizabeth hagués tingut temps de fer el mandra, hauria quedat convençuda que una persona tan desgraciada com ella no era capaç de fer res, però ella tenia tanta feina com la seva tia i, a més, calia escriure unes ratlles a tots els amics de Lambton, donant falses excuses per la seva sobtada partença. Al cap d’una hora, però, tot estava a punt. Com que entretant la senyora Gardiner havia arranjat els comptes de la posada, no els restava més que anar-se’n. I Elizabeth, després de tot el sofriment del matí, es va trobar en un espai de temps més curt del que hauria pogut suposar asseguda al carruatge camí de Longbourn.