4

Gener i febrer van passar sense que a la família de Longbourn hi hagués altres esdeveniments més importants que aquests; només algunes passejades a Meryton, unes vegades amb fang, altres amb fred, portaven alguna variació. Pel març, Elizabeth havia d’anar a Hunsford. De primer, no havia pensat seriosament a anar-hi, però aviat va descobrir que Charlotte hi comptava i de mica en mica va començar a pensar en el viatge amb més plaer i amb més convenciment. L’absència havia fet créixer el seu desig de veure Charlotte novament i disminuït la seva aversió pel senyor Collins. El projecte era nou i, donat que amb una mare com la seva i unes germanes tan poc sociables l’ambient de la casa no era pas perfecte, fins i tot per a ella mateixa un canvi era aconsellable. A més, el viatge li permetria de donar una ullada a Jane. En resum, a mesura que s’apropava la data, li hauria sabut molt greu que el viatge s’hagués ajornat. Tot, però, va anar com una seda i, per fi, es va organitzar d’acord amb el primer pla de Charlotte: Elizabeth acompanyaria Sir William i la seva filla segona. La decisió de passar una nit a Londres fou presa a temps i el pla va esdevenir tan perfecte com era possible.

L’única pena era haver de deixar el seu pare, el qual, sens dubte, la trobaria a faltar. En arribar el moment de la partença, agradava tan poc al senyor Bennet que Elizabeth se n’anés, que li va demanar que li escrivís i gairebé li va prometre que ell li contestaria.

Els adéus amb el senyor Wickham foren totalment cordials, fins i tot més per part d’ell. Els seus interessos actuals no podien fer-li oblidar que Elizabeth havia estat la primera noia que havia excitat i merescut la seva atenció; la primera que l’havia escoltat i compadit, la primera que ell havia admirat. En la seva manera de dir-li adéu desitjant-li tota mena de divertiments, recordant-li allò que havia d’esperar trobar en Lady Catherine de Bourgh i confiant que tots dos tindrien sempre sobre la dama, i sobre tothom, la mateixa opinió, hi havia una sol·licitud i un interès que ella sentia que havien de lligar-la a ell amb l’afecte més sincer. Elizabeth es va separar de Wickham convençuda que, fos casat o solter, ell seria sempre el model d’allò que ella entenia per un home gentil i agradable.

Els seus companys de viatge de l’endemà eren gent que ella no trobava menys agradables. Sir William i la seva filla Maria, una noia de caràcter alegre, però tan capbuit com el seu pare, no tenia res a dir que valgués la pena de sentir-se, i Elizabeth se’ls escoltava gairebé tan complaguda com escoltava els grinyols del calessell. A ella li plaïen les coses absurdes, però feia massa temps que coneixia les absurditats de Sir William, i aquest ja no podia contar-li res de nou referent a les meravelles de la seva presentació a la Cort i a la comanda, i les seves atencions eren tan gastades com els fets que li contava.

Malgrat que el viatge només era de vint-i-quatre milles, van sortir molt d’hora per tal d’arribar a Grosvenor Street a migdia. Quan el carruatge es va dirigir cap a la portalada de la casa del senyor Gardiner, Jane era en una finestra del saló vigilant la seva arribada, i, així que van entrar al pati, ella ja hi era per tal de donar-los la benvinguda. Elizabeth va mirar plena d’ànsia el rostre de la seva germana i va restar complaguda en veure’l tan saludable i bonic com sempre. A l’escala, s’aplegava una colla de nens i nenes que no s’havien pogut esperar al saló per veure quin aspecte tenia la seva cosina i als quals la timidesa —feia dotze mesos que no la veien— no deixava baixar més avall. Tot foren alegrois i amabilitats. El dia va transcórrer de la manera més agradable; el matí amb la bullícia i les compres i la tarda en un dels teatres.

Elizabeth, aleshores, va aconseguir amb astúcia de seure al costat de la seva tia. El primer tema de la seva conversa fou Jane, i a Elizabeth li va doldre de sentir dir, més que no pas li va estranyar, en resposta a les seves minucioses preguntes, que Jane, tot i que s’esforçava a lluitar per estar animada, tenia moments de depressió. Això no obstant, era raonable esperar que no li durarien gaire temps més. La senyora Gardiner també li va donar detalls de la visita de la senyoreta Bingley a Gracechurch Street i li va repetir algunes converses que havia sostingut amb Jane en diverses ocasions, les quals provaven que aquesta, en el fons del seu cor, havia donat per acabada aquella amistat.

Després, la senyora Gardiner va comentar amb la seva neboda la retirada de Wickham i la va felicitar perquè ho suportava tan bé.

—Però, estimada Elizabeth —va afegir—, quina mena de noia és la senyoreta King? Em sabria greu pensar, és clar, que el nostre amic és un home venal.

—Li prego que em digui, estimada tia, quina diferència hi ha, en els afers relatius al matrimoni, entre motius venals i motius de prudència. On acaba la discreció i comença l’avarícia. El darrer Nadal vostè temia que jo em casaria amb el senyor Wickham, perquè hauria estat una imprudència, i ara, perquè ell intenta casar-se amb una noia que només té deu mil lliures desitja esbrinar si és un home venal.

—Només que em diguis quina mena de noia és la senyoreta King sabré què pensar-ne.

—Crec que és un tipus de noia que està molt bé. No en sé res de dolent.

—Però ell no li’n feia ni mica de cas, fins que la mort del seu avi la va deixar mestressa d’aquests diners.

—No…, per què no hauria hagut de fer-ho? Si no se li permetia de guanyar-se el meu afecte, perquè jo no tenia diners, quin sentit hauria tingut que hagués fet la cort a una noia que no l’interessava i que era igualment pobra?

—Però sembla una falta de delicadesa dirigir les seves atencions vers ella, tan aviat després d’aquell esdeveniment.

—Un home en circumstàncies difícils no té temps per a totes aquestes actituds elegants que d’altres persones poden tenir. Si ella no hi té res a dir, per què ho faríem nosaltres?

—El fet que ella ho accepti no el justifica a ell. Això només demostra que, a aquesta noia, li manca quelcom…, sensatesa o sensibilitat.

—Bé —va exclamar Elizabeth—, pensi’n el que vulgui. Ell serà un home venal i ella una beneita.

—No, Lizzy, això és el que no vull. Em sabria molt greu, saps?, tenir un mal concepte d’un home que ha viscut tant de temps al Derbyshire.

—Oh!, si això és tot, jo tinc una pobra opinió dels joves que viuen al Derbyshire, i els seus amics íntims no són gaire millors. Estic cansada de tots ells. Gràcies a Déu, demà me’n vaig a una casa on trobaré un home que no posseeix cap qualitat agradable, que no té ni maneres ni sensibilitat que el facin recomanable. En últim terme, els homes estúpids són els únics que val la pena de conèixer.

—Vés amb compte, Lizzy; aquest discurs fa olor de desengany.

Al final de la representació, abans de separar-se, Elizabeth va tenir una alegria inesperada: el seu oncle i la seva tia la invitaven a acompanyar-los a un viatge de plaer que tenien la intenció de fer aquell estiu.

—Encara no hem decidit fins on arribarem —va dir la senyora Gardiner—, però potser anirem fins als Llacs.

Cap projecte no podia ser més del gust d’Elizabeth; així, doncs, va acceptar la invitació tot seguit, molt agraïda.

—Estimada, estimada tia —va exclamar cridant extasiada—, quina delícia, quina felicitat! Em torna la vida i les forces. Adéu a les decepcions i al mal humor. Què són els homes en comparació amb les muntanyes? Oh, quines hores d’èxtasi passarem! I, quan tornarem, no serem com els altres viatgers; nosaltres podrem donar compte de tot el que haurem vist. Sabrem on hem anat i ho recordarem tot. Llacs, muntanyes, rius, no es barrejaran en la nostra imaginació ni, en intentar descriure quelcom en particular, discutirem sobre la seva possible situació. Que l’entusiasme de les nostres descripcions sigui menys insuportable que el de la majoria d’aquells que viatgen.