13

Pocs dies després d’aquesta visita, el senyor Bingley va venir novament i, aquesta vegada, sol. El seu amic se n’havia anat aquell matí a Londres, però tornaria al cap de deu dies. Va seure amb ells durant una hora i va estar molt animat. La senyora Bennet el va invitar a dinar amb ells; però, sentint-ho moltíssim, va confessar que tenia un altre compromís.

—La propera vegada que vingueu —va dir ella—, espero que tindrem més sort.

Ell va dir que sempre seria molt feliç, etc., etc., i que, si ella li ho permetia, aprofitaria la primera ocasió per tornar a visitar-los.

—Podeu venir demà?

Sí, no tenia cap compromís per a l’endemà, i va acceptar amb celeritat la invitació.

Hi va anar, i es va presentar tan d’hora, que cap de les senyores no estava vestida. La senyora Bennet va entrar corrent, a la cambra de llurs filles, amb bata i a mig pentinar, tot cridant:

—Estimada Jane, vesteix-te de pressa i vés de seguida a baix. Ha vingut, ha vingut el senyor Bingley. Ja és aquí. Apressa’t, apressa’t. Sarah, vine aquí, vine de seguida a ajudar la senyoreta Bennet a posar-se el vestit. No et preocupis del pentinat de la senyoreta Lizzy, ara.

—Baixarem com més aviat millor —va dir Jane—; però Kitty ja deu estar vestida, perquè fa mitja hora que se n’ha anat a dalt.

—Oh, que se’n vagi a passeig, Kitty! Què té a veure amb tot això ella? Vinga de pressa, de pressa; on tens el cinyell, estimada?

Però, quan la seva mare se’n va anar, no van poder convèncer Jane, de cap manera, de baixar sense que l’acompanyés una de les seves germanes.

Durant la tarda, altre cop va ser evident la nerviositat de la senyora Bennet per deixar-los sols. Després del te, el senyor Bennet, com solia fer, es va retirar al seu despatx i Mary va pujar al pis de dalt a tocar el piano. La senyora Bennet, que va veure com desapareixien dos dels cinc obstacles que hi havia, des del lloc on seia no feia més que mirar significativament Elizabeth i Catherine i fer-los l’ullet, sense que elles se’n donessin per assabentades. Elizabeth no volia adonar-se’n i quan Kitty, finalment, se’n va adonar, va preguntar innocentment:

—Què passa, mamà? Per què no para de fer-me l’ullet? Què haig de fer?

—Res, criatura, res. No et faig l’ullet a tu. —Després, al cap de cinc minuts, veient-se incapaç de malgastar una ocasió tan valuosa, de sobte, es va aixecar tot dient a Kitty—: Vine, amor meu, t’he de parlar. —I se la va emportar.

A l’instant, Jane va llançar una mirada a Elizabeth, que clarament mostrava el seu disgust per la premeditada actitud de la seva mare i demanava que ella no entrés en el seu joc. Al cap de pocs minuts, la senyora Bennet va mig obrir la porta i va dir cridant:

—Lizzy, estimada, t’he de parlar. —Elizabeth es va veure forçada a anar-se’n—. Els hem de deixar sols, comprens? —va dir-li la seva mare així que va ser al vestíbul—. Kitty i jo ens n’anem a dalt, al meu vestidor.

Elizabeth no va ni intentar fer raonar la seva mare, però va romandre tranquil·lament al vestíbul fins que les va perdre de vista, i aleshores va tornar al saló.

Els estratagemes de la senyora Bennet aquell dia no van donar cap resultat. Bingley era encantador en tots els aspectes menys en el d’enamorat declarat de la seva filla. La seva naturalitat i la seva animació feien més agradables llurs reunions i suportava les intencionades atencions de la mare i els seus comentaris poca-soltes amb un domini i un comportament que complaïen particularment la seva filla.

Gairebé no va ser necessari invitar-lo a sopar; i, abans d’anar-se’n, es va comprometre per pròpia voluntat, i responent als ardits de la senyora Bennet, a venir l’endemà per caçar amb el seu marit.

Després, Jane ja no va parlar més de la seva indiferència. Ni un mot no van creuar les dues germanes sobre Bingley, però Elizabeth se’n va anar a dormir amb la feliç convicció que tot s’arranjaria ràpidament si el senyor Darcy no tornava abans del temps establert. Pensant seriosament, però, Elizabeth estava força convençuda que, en tot el que passava, hi havia intervingut aquell cavaller.

Bingley va arribar puntualment a la cita, i ell i el senyor Bennet van passar el matí plegats, tal com havien convingut. El darrer era més agradable que el seu company no esperava i Bingley era una persona sense cap presumpció o manca de sensatesa que pogués provocar les seves ironies o el seu rebuig i que el fes tancar en el seu mutisme, i, per tant, estava més comunicatiu que l’altre mai l’hagués vist i també deia menys excentricitats. Naturalment, Bingley va tornar amb ell a dinar i altra vegada, a la tarda, van recomençar els intents de la senyora Bennet per allunyar tothom d’ell i de la seva filla. Elizabeth, que havia d’escriure una carta, se’n va anar, just després de prendre el te, a la saleta dels esmorzars per poder-ho fer, perquè, com que la resta es disposava a seure per jugar a cartes, no podien necessitar-la per contrarestar les maniobres de la seva mare.

Però, havent tornat al saló després d’haver escrit la carta, va adonar-se amb infinita sorpresa que hi havia raons per creure que la seva mare havia estat massa llesta per a ella. En obrir la porta va veure la seva germana i Bingley drets al costat de la llar, amb l’aire de mantenir una conversa molt interessant; i, si això no fos prou per fer-la sospitar, la rapidesa amb què van girar el cap i es van separar li ho hauria revelat tot. Llur situació era molt compromesa, però la d’ella, va pensar Elizabeth, era pitjor. Cap d’ells no va dir ni un mot, i Elizabeth ja se n’anava quan Bingley, que, com Jane, s’havia assegut, de sobte es va aixecar i dient quelcom en veu baixa a la seva germana va sortir precipitadament de la cambra.

Jane no podia tenir secrets per a Elizabeth, si sabia que el que havia de dir-li li agradaria, i a l’instant, abraçant-la, li va fer saber molt emocionada que era la criatura més feliç de la terra.

—Es massa! —va afegir—. De molt, massa! No m’ho mereixo. Oh, per què no és tothom tan feliç com jo?

La felicitació d’Elizabeth fou tan plena de sinceritat, d’entusiasme i d’afecte que difícilment pot expressar-se amb paraules. Cada expressió d’alegria era una nova font de felicitat per a Jane. Però ella no es podia permetre de quedar-se amb la seva germana o de només dir la meitat del que, per ara, podia dir.

—He d’anar de seguida a comunicar-ho a la meva mare —va dir cridant—. De cap manera no puc jugar amb el seu interès mogut per l’afecte o deixar que se n’assabenti per algú altre que no sigui jo. Bingley ja ha anat a parlar amb el meu pare. Oh, Lizzy, pensar que el que he de contar farà tan feliç tota la meva família! Com podré suportar tanta felicitat!

Aleshores va anar-se’n corrents a trobar la seva mare, la qual havia interromput expressament el joc i s’estava asseguda al pis de dalt amb Kitty.

Elizabeth va quedar sola amb els seus pensaments, somrient en veure la rapidesa i facilitat amb què, final­ment, s’havia arranjat un afer que durant tants mesos els havia tinguts en la incertesa i que havia estat causa de tanta angoixa.

«I aquest és el final», va dir-se a ella mateixa, «de totes les precaucions i de tota la inquietud de l’amic de Bingley! De totes les falsedats i de tots els estratagemes de la seva germana! El final més feliç, més sensat i més raonable».

Al cap d’uns minuts es va reunir amb ella Bingley, el qual havia tingut amb el seu pare una curta entrevista.

—On és, la vostra germana? —va preguntar ell apressadament així que va obrir la porta.

—Amb la meva mare, a dalt. Goso dir que baixarà de seguida.

Aleshores ell va tancar la porta i, apropant-se a Elizabeth, va reclamar d’ella les felicitacions i l’afecte d’una germana. Elizabeth, sincerament i de tot cor, li va expressar la satisfacció que la perspectiva del seu parentiu li produïa. Van donar-se les mans cordialment i, fins que la seva germana no va baixar, Elizabeth va haver d’escoltar tot el que ell tenia per dir sobre la seva pròpia felicitat i les perfeccions de Jane. I, a despit de ser un enamorat, Elizabeth creia fermament que totes les seves expectatives de felicitat eren raonables, perquè estaven basades en una perfecta entesa, en un caràcter més que excel·lent de Jane i en una similitud de sentiments i de preferències.

Aquella tarda fou per a tots una tarda inusualment feliç. L’alegria donava una llum nova al rostre de la senyoreta Bennet i una expressió tan dolça i tan viva, que era més bonica encara. Kitty somreia embadalida i espera­va que aviat li arribaria el seu torn. La senyora Bennet no podia donar el seu consentiment o expressar la seva aprovació amb més vehemència per demostrar els seus sentiments, malgrat que durant mitja hora no va parlar a Bingley de res més; i, quan el senyor Bennet es va reunir amb ells per sopar, el to de la seva veu i les seves maneres clarament demostraven que realment era molt feliç.

Ni un mot, això no obstant, no va dir que al·ludís a l’esdeveniment fins que llur visita es va acomiadar per aquella nit; però, tan bon punt se’n va haver anat, girant-se cap a la seva filla li va dir:

—Jane, et felicito. Seràs una dona feliç. —Jane a l’instant va anar a besar-lo i a donar-li les gràcies per la seva bondat—. Ets una bona noia —va afegir— i sento una gran alegria en pensar que estaràs tan feliçment situada. No tinc cap dubte que feu molt l’un per l’altre. Teniu un temperament molt semblant. Tots dos sou tan conciliadors, que mai no resoldreu res; tan senzills, que els criats sempre us enganyaran, i tan generosos, que sempre gastareu més diners dels que tindreu.

—Espero que no. La manca de prudència o de previsió pel que fa als diners seria imperdonable en mi.

—Gastar més diners dels que tindran! Estimat senyor Bennet —va dir excitada la seva muller—, de què parles? Si ell té quatre o cinc mil lliures l’any i potser més i tot! —Aleshores, adreçant-se a la seva filla, va exclamar—: Oh, estimada, estimada Jane, que feliç que sóc! Estic certa que no tancaré els ulls en tota la nit. Sabia que succeiria. Sempre he dit que, al final, havia de ser així. Estava certa que no podies ser tan bonica per a res. Recordo que així que el vaig veure la primera vegada que va venir al Hertfordshire, l’any darrer, vaig pensar que era molt probable que acabéssiu anant plegats. Oh, és l’home més bell que mai hagi vist.

De Wickham i de Lydia, ja no se’n recordava. Jane era, de bon tros, la seva filla preferida; en aquell moment, cap més no li interessava. Les germanes petites van començar a cercar la influència de la seva germana gran per poder gaudir d’allò que els agradava i que ella, en el futur, els podria concedir.

Mary demanava permís per poder usar la biblioteca de Netherfield i Kitty li pregava insistentment que organitzés alguns balls allí durant l’hivern.

Bingley, naturalment, d’ençà d’aleshores anava cada dia a Longbourn. Sovint arribava abans d’esmorzar i es quedava fins havent sopat; fora que algun veí cruel, mai prou detestat, li hagués enviat una invitació per sopar que ell es creia obligat a acceptar.

Elizabeth ara tenia poc temps per parlar amb la seva germana, ja que, quan Bingley hi era, Jane no podia preocupar-se de ningú més, però va trobar que era molt útil a tots dos durant les hores que —sempre n’hi ha— els calia estar separats. Quan Jane estava absent, ell sempre cercava Elizabeth per tenir el plaer d’ella, i, quan Bingley se n’havia anat, Jane cercava constantment el mateix mitjà de consolar-se.

—M’ha fet tan feliç —li deia Jane una tarda— dient-me que ignorava completament que jo era a la ciutat la primavera passada! Jo no creia que fos possible.

—Jo tenia grans sospites que era així —va replicar Elizabeth—. Però, com s’ho explica, ell?

—Deu haver estat obra de les seves germanes. No els agradava, a elles, que fóssim amics, cosa que no m’admira, perquè ell podria haver escollit de fer un casament més avantatjós en tots els aspectes. Però quan veuran, com confio que ho faran, que llur germà és feliç amb mi, s’hi resignaran i novament estarem en bones relacions; bé que mai més no podrem ser les unes per a les altres les mateixes d’abans…

—Això que acabes de dir és la cosa més imperdonable que mai t’hagi sentit dir —va replicar Elizabeth—. Mira que ets bona noia! A mi em sabria molt de greu, natural­ment, que altre cop et deixessis enredar pel pretès interès de la senyoreta Bingley per tu.

—Vols creure, Lizzy, que quan pel novembre passat Bingley se’n va anar a la ciutat, m’estimava de debò i que només la creença que ell m’era indiferent li va impedir de tornar!

—Es va equivocar una mica, sens dubte; però això parla a favor de la seva poca pretensió.

Aquest comentari va donar peu a Jane per introduir un panegíric sobre la poca confiança que tenia Bingley en ell mateix i el poc valor que donava a les seves pròpies qualitats.

Elizabeth va estar contenta de comprovar que Bingley no havia traït la interferència del seu amic, ja que, malgrat que Jane posseïa el cor més generós i més inclinat al perdó del món, ella sabia que aquest era un fet que podia fer-li agafar un prejudici contra d’ell.

—Sóc, certament, la criatura més sortosa que mai hagi existit! —va dir cridant Jane—. Oh, Lizzy, per què només jo, de tota la meva família, he rebut una tal distinció i he estat jo l’escollida entre tots! Si pogués haver-hi un altre home semblant per a tu!

—Encara que m’oferissis quaranta homes com aquest, tampoc no podria ser tan feliç com tu. Mentre no tingui el teu caràcter i la teva bondat, mai no podré assolir la teva felicitat. No, no, deixa que jo m’espavili sola i potser, si tinc molta sort, amb el temps podré trobar un altre senyor Collins per a mi.

L’estat dels afers de la família de Longbourn no podia restar gaire temps secret. La senyora Bennet era la persona més adient per fer-ho saber a mitja veu a la senyora Philips, i aquesta es va aventurar a fer el mateix amb tots els seus veïns de Meryton, malgrat que no en tenia el permís.

Aviat tothom va declarar que els Bennet eren la família més sortosa del món, tot i que no feia gaires setmanes —a la primeria de fugir Lydia— que tothom creia que havien estat elegits per la dissort.