17

—Estimada Lizzy, on heu anat a passejar?

Aquesta fou la pregunta que va fer Jane a Elizabeth tan bon punt aquesta va entrar a la cambra, i que també li van fer els altres quan van seure a taula. Ella va explicar que havien vagarejat d’un indret a l’altre, fins que no sabien on eren. Mentre ho deia, es va tornar vermella, però ni això ni cap altre senyal no va despertar cap sospita sobre la veritat.

La tarda va transcórrer tranquil·lament, sense que passés res d’extraordinari. Els enamorats oficials parlaven i reien, els que no ho eren encara romanien silenciosos. Darcy no era persona per manifestar les seves alegries, i Elizabeth, agitada i confosa, més aviat sabia que era feliç que no pas sentia que ho era; perquè, a més de les emocions immediates, tenia altres problemes davant seu. Ja s’imaginava quina fóra la reacció de la família quan s’assabentarien del que passava. Era conscient que Darcy no agradava a ningú, si no era a Jane, i fins i tot temia que els altres no sentissin per ell una antipatia que ni la seva fortuna ni la seva importància no podrien fer superar.

A la nit, va obrir el seu cor a Jane. Malgrat que desconfiar no era propi de Jane, en aquest cas va mostrar-se absolutament incrèdula.

—Bromeges, Lizzy. No pot ser!… Compromesa amb el senyor Darcy! No, no m’enganyaràs. Sé que no és possible.

—Aquest és un mal començament, de debò. Tu eres la meva única esperança, i, si tu no em creus, estic certa que ningú no em creurà. I, tanmateix, és clar, parlo seriosament. El que dic és veritat. Ell encara m’estima i ens hem promès.

Jane la va mirar dubtant.

—Oh, Lizzy! No pot ser. Sé l’antipatia que li tens.

—No sé res del que em dius. Això, cal oblidar-ho. Potser no sempre l’he estimat com ara; però, en els casos com aquest, tenir bona memòria és imperdonable. Aquesta és la darrera vegada que jo mateixa me’n recordo.

La senyoreta Bennet encara estava completament meravellada. Elizabeth novament, i més seriosament, li va assegurar que era veritat.

—Déu del cel! Pot ser que ho sigui, realment? I, així i tot, ara t’he de creure —va dir cridant Jane—. Estimada, estimada Lizzy, t’hauria de…, et felicito…, però n’estàs certa? Perdona la pregunta…, n’estàs ben certa, que pots ser-hi feliç?

—Sobre això no pot haver-hi cap dubte. Ja hem decidit que hem de ser la parella més feliç del món. Però t’agrada a tu, Jane? T’agradarà tenir un germà com ell?

—Molt, moltíssim. Res no ens podria agradar més, a Bingley i a mi. Però nosaltres ho discutíem, en parlàvem com d’un fet impossible. I tu, realment, l’estimes prou? Oh, Lizzy, fes-ho tot menys casar-te amb un home sense estimar-lo. Estàs ben certa de sentir el que hauries de sentir?

—Oh, sí! Tu també pensaràs que sento més del que hauria de sentir, quan t’ho contaré tot.

—Què vols dir?

—Doncs que he de confessar-te que l’estimo més que no estimo Bingley. Temo que t’enutjaràs.

—Estimada germana, ara sigues seriosa. Jo vull parlar-te molt seriosament. Fes-me saber tot seguit tot el que em cal saber. Vols dir-me quant de temps fa que l’estimes?

—Ha vingut d’una manera tan gradual que gairebé ni jo mateixa no sé quan va començar. Però crec que puc donar-te una data: d’ençà de la primera vegada que vaig veure com era de bonica la seva propietat de Pemberley.

Un nou intent perquè fos seriosa, però, va produir l’efecte desitjat, i aviat Elizabeth va tranquil·litzar Jane assegurant-li solemnement que l’estimava. Quan Jane va estar convençuda en aquest aspecte, ja no va poder desitjar res més.

—Ara sóc del tot feliç —va dir—, perquè tu seràs tan feliç com jo. Sempre l’he apreciat. Encara que només fos pel fet d’estimar-te, ja l’he hagut d’apreciar sempre, però ara, com a amic de Bingley i marit teu només pot haver-hi Bingley i tu que jo estimi més. Però, Lizzy, t’has portat amb molta astúcia, has estat molt reservada amb mi. Que poques coses em vas dir del que havia passat a Pemberley i a Lambton! Tot el que sé, ho sé pels altres, no pas per tu.

Elizabeth li va explicar els motius de la seva reserva. No havia volgut esmentar Bingley, i la incertesa pel que feia als seus propis sentiments li impedia igualment de pronunciar el nom del seu amic. Però ara no volia amagar-li més temps la participació que havia tingut Darcy en el casament de Lydia. La va assabentar de tot, i van passar la meitat de la nit xerrant.

—Déu em perdoni —va dir cridant la senyora Bennet l’endemà al matí tot mirant per la finestra— si aquell desagradable senyor Darcy no és el qui ve altra vegada amb el nostre estimat Bingley! Què deu voler, per ser tan pesat venint constantment? No sabia que vindria, però se n’hauria d’anar a caçar o a fer qualsevol cosa, i no venir a fer-nos nosa amb la seva companyia. Què en farem? Lizzy, hauràs de tornar a sortir amb ell per tal que no enredi Bingley.

Elizabeth, davant d’una proposta tan convenient, gaire­bé no es va poder aguantar el riure; això no obstant, la vexava extraordinàriament que la seva mare donés sempre al senyor Darcy el mateix qualificatiu.

Tan bon punt van entrar, Bingley va mirar Elizabeth d’una manera tan expressiva i li va donar la mà tan efusivament, que no deixava lloc a dubtes que estava ben informat; poc després va dir en veu alta:

—Senyora Bennet, no hi ha més viaranys per aquí als voltants per on pugui tornar-se a perdre Lizzy avui?

—Aconsello al senyor Darcy, a Lizzy i a Kitty —va diria senyora Bennet— que aquest matí vagin caminant a Oakham Mount. Es una passejada llarga, molt bonica, i el senyor Darcy no ha vist mai la vista que hi ha des d’allí.

—Es una idea molt bona per als altres —va replicar el senyor Bingley—; però estic segur que seria massa per a Kitty. No és cert, Kitty?

Kitty va reconèixer que preferiria quedar-se a casa. Darcy va mostrar una gran curiositat per veure la vista des del Mount, i Elizabeth va donar el seu consentiment callant. En anar-se’n aquesta cap a dalt per arreglar-se, la senyora Bennet la va seguir tot dient-li:

—Sento molt, Lizzy que et vegis forçada a anar sola amb aquest home tan desagradable. Però espero que no t’importarà: ho faig per Jane, saps?, i no cal que hi parlis gaire, just una mica de tant en tant. No cal que te’n preocupis.

Durant la passejada, van decidir que aquella tarda demanarien el consentiment del senyor Bennet. Elizabeth s’encarregaria de fer la petició a la seva mare, perquè no s’atrevia pas a assegurar com s’ho prendria. De vegades dubtava de si la fortuna d’ell i la seva categoria serien prou per a fer-li vèncer l’aversió que sentia per la persona. Ara bé, tant si es posava violentament en contra del casament com si amb la mateixa violència en restava encantada, el cert era que la seva manera d’expressar-ho no acreditaria pas el seu seny, i Elizabeth no volia que el senyor Darcy fos testimoni ni dels primers èxtasis de la seva joia ni de la primera vehemència de la seva desaprovació.

A la tarda, poc després que el senyor Bennet es retirés al seu despatx, Elizabeth va veure que el senyor Darcy també s’aixecava i el seguia. I, en veure-ho, una gran nerviositat es va apoderar d’ella. No temia l’oposició del seu pare, però sabia que ell tindria un disgust i que seria ella qui el disgustaria. Que ella, la seva filla preferida, amb la seva elecció el fes desgraciat i l’omplís de temors i de recances en el moment de lliurar-la era un pensament dolorós que la feia molt desgraciada; fins que el senyor Darcy va tornar i, en mirar-lo, el seu somriure la va tranquil·litzar. Al cap d’un moment, ell es va apropar a la taula on Elizabeth seia amb Kitty i, mentre simulava admirar la labor que ella feia, li va dir en un murmuri:

—Vés a trobar el teu pare. Vol que vagis al despatx.

Elizabeth hi va anar tot seguit.

El seu pare, amb aire seriós i amb una certa nerviositat, passejava per la cambra.

—Lizzy —va dir—, vols dir-me què fas? Que potser has perdut el judici, que has acceptat aquest home? No l’has odiat sempre?

Com desitjava aleshores Elizabeth haver estat més prudent en les seves primeres opinions sobre ell, que les seves paraules haguessin estat més amesurades! Ara no li caldria donar unes explicacions ni declarar un sentiment que tan difícil se li feia d’expressar; però calia fer-ho, i amb una certa torbació li va assegurar que estimava el senyor Darcy.

—O, amb altres mots, estàs decidida a no perdre-te’l. És ric, sens dubte, i podràs tenir vestits i carruatges més bonics que els de Jane. Però, això et farà feliç?

—Fora de la meva indiferència per ell, té alguna altra objecció a fer-hi?

—Cap, en absolut. Sabem que és un home orgullós i un home poc agradable, però això no tindria importància si a tu realment t’agradava.

—M’agrada, sí, m’agrada —va replicar ella amb llàgrimes als ulls—, l’estimo. El seu orgull no és un orgull fora de lloc. I és amable! Vostè no sap com és en realitat; li prego, doncs, que no em faci estar en pena parlant d’ell en aquests termes.

—Lizzy —va dir el seu pare—, li he donat el meu consentiment. Es la mena d’home al qual, sens dubte, no gosaria refusar res que tingués a bé demanar-me. Ara t’entrego a tu, si tu estàs resolta a casar-t’hi. Però deixa’m que t’aconselli que t’hi pensis bé. Conec la teva manera de ser, Lizzy, i sé que no podries ser feliç ni comportar-te d’una manera honorable fora que sentissis una estima real pel teu marit, fora que la seva superioritat t’inspirés un autèntic respecte. La vivacitat és una de les teves qualitats, però podria fer-te córrer un risc molt gran, si feies un casament desigual. Difícilment podries defugir el descrèdit i no ser desgraciada. Filla meva, no em donis el disgust de veure que no eres capaç de respectar el company de la teva vida. No saps pas el que vas a fer.

Elizabeth, encara més emocionada, li va respondre en un to seriós i solemne, i després d’assegurar-li repetides vegades que el senyor Darcy era l’home que realment ella havia escollit, d’explicar-li el canvi que, de mica en mica, havia sofert l’estima que sentia per ell i de donar-li la més absoluta fermança que l’amor d’ell no era efecte d’un dia, sinó que havia resistit la prova de molts mesos de dubtes, i d’enumerar amb fermesa totes les seves bones qualitats, finalment va poder vèncer la incredulitat del seu pare i reconciliar-lo amb la idea del casament.

—Bé, estimada —va dir ell quan Elizabeth va acabar de parlar—, no tinc res més a dir. Si les coses són com dius, aquest home és digne de tu. No t’hauria pogut compartir, Lizzy, amb ningú que valgués menys.

Per tal d’arrodonir el bon efecte, ella li va contar després tot allò que el senyor Darcy havia fet voluntàriament per Lydia. El seu pare l’escoltava astorat.

—Aquesta és, certament, una tarda de prodigis. O sigui que Darcy ho va fer tot: va arreglar el casament, va donar els diners, va pagar els deutes del noi i li va aconseguir el nomenament! Molt millor. Això m’estalviarà un munt de preocupacions i de diners. Si hagués estat obra del teu oncle, li ho hauria hagut de pagar i li ho hauria pagat, però aquests joves tan follament enamorats tot ho porten a la seva manera. Demà li oferiré de pagar-li-ho, ell cridarà i es posarà fet una fúria al·legant el seu amor per tu, i ja no se’n parlarà més.

Aleshores ell va recordar la torbació d’Elizabeth uns quants dies abans, quan li va llegir la carta del senyor Collins, i, després de riure’s d’ella una estona, finalment, li va donar permís perquè se n’anés dient-li mentre ella sortia de la cambra:

—Si hi ha uns altres joves que vénen per Mary o per Kitty, envieu-me’ls, que no tinc absolutament res a fer.

Elizabeth s’havia tret un gran pes de sobre, i, després de pensar en els fets tranquil·lament durant mitja hora a la seva cambra, va ser capaç de reunir-se amb els altres amb un aire passablement normal. Tot era massa recent perquè fos possible de manifestar una franca alegria, però la tarda va passar sense entrebancs; ja no calia témer cap obstacle material, i el benestar que donen la naturalitat i un tracte familiar vindrien amb el temps.

Quan la seva mare se’n va anar aquella nit cap al vestidor, Elizabeth la va seguir i li va comunicar la important notícia. L’efecte produït fou extraordinari, per­què la senyora Bennet quan ho va sentir va restar asseguda, immòbil i incapaç d’emetre cap so. Fins molts, molts minuts després, no fou capaç de comprendre el que havia sentit, malgrat que, generalment, no li costava de donar crèdit a allò que era avantatjós per a la seva família o que es presentava en forma d’un enamorat d’alguna de les seves filles. Finalment, va començar a reaccionar: es va remoure a la cadira, es va aixecar, es va tornar a asseure, va expressar la seva estranyesa i es va persignar.

—Déu del cel! Valga’m Déu! Pensa-hi, estimada! El senyor Darcy! Com se m’hauria pogut ocórrer! De debò, és cert? Oh! La meva dolça Lizzy! Quina dona més rica i més important que seràs! Quants diners tindràs per a agulles de cap, quantes joies, quants carruatges tindràs! Al teu costat, Jane no és res, res absolutament. Que contenta que estic! Que feliç que sóc! Un home tan encantador!… Tan distingit! Tan alt!… Oh, estimada Lizzy! Et prego que m’excusis per haver-me desagradat tant abans. Espero que no m’ho tinguis en compte. Estimada, estimada Lizzy. Una casa a la ciutat! Tot allò que hi ha de més deliciós! Tres filles casades! Deu mil lliures l’any! Oh, Senyor! Què serà de mi! Em tornaré boja!

Tot això demostrava prou que no calia dubtar de la seva aprovació. Elizabeth va alegrar-se que només ella fos testimoni d’unes tals efusions i aviat se’n va anar. Però no feia ni cinc minuts que era a la seva cambra, quan la seva mare la va anar a trobar.

—Estimada filla meva —va dir cridant—, no puc pensar en res més! Deu mil lliures l’any i potser més i tot! Això és tan bo com si fos un Lord. Una llicència especial; he de casar-vos, us casareu amb una llicència especial. Però, estimadíssim amor meu, digues-me quin plat és el preferit del senyor Darcy, per poder-l’hi fer demà.

El comportament de la seva mare amb ella era un trist presagi del que podia ser el seu comportament amb el cavaller mateix, i Elizabeth va pensar que, malgrat que estava ben certa de posseir el seu amor apassionat i que tenia el consentiment dels seus parents, encara li calia desitjar quelcom més. Però tot va succeir aquell matí millor que ella no esperava, ja que, sortosament, la senyora Bennet sentia un temor tan gran pel seu futur gendre, que no s’atrevia a parlar-li, fora que pogués oferir-li alguna atenció o mostrar la seva deferència per les opinions d’ell.

Elizabeth va tenir la satisfacció de veure com el seu pare s’esforçava a intimar amb ell, i el senyor Bennet aviat li va assegurar que cada hora que passava Darcy pujava en la seva estima.

—Sento una gran admiració pels meus tres gendres —va dir—. Potser Wickham és el meu preferit, però em penso que el teu marit m’agradarà tant com el de Jane.