11

Quan se n’hagueren anat, Elizabeth, com si tingués interès a exasperar-se com més millor contra el senyor Darcy, va cercar la manera de passar el temps rellegint totes les cartes que Jane li havia escrit des que ella era al Kent. Jane, en realitat, no es planyia; ni evocava records del passat ni parlava de cap sofriment present, però a cada carta, gairebé a cada línia, mancava aquella animació que solia ser pròpia del seu estil i que, sent el reflex d’un ànim serè en pau amb si mateix, i inclinat amablement envers els altres, rarament mai no s’ennuvola­va.

Elizabeth s’adonava ara clarament del neguit que traslluïa cada frase i que amb prou feines si havia notat a la primera lectura. La vergonyosa fatuïtat del senyor Darcy, que el feia vanagloriar de l’aflicció que havia estat capaç d’infligir, li feia sentir amb més agudesa el sofriment de la seva germana. La consolava una mica pensar que la visita d’ell a Rosings s’acabava l’endemà passat i més encara que, a ella, li faltaven menys de quinze dies per estar novament amb Jane i poder-la ajudar amb tot allò que el seu afecte li dictés per recuperar el bon humor.

No podia pensar que Darcy se n’anava del Kent sense recordar que el seu cosí se n’aniria també amb ell; però el coronel Fitzwilliam havia deixat ben clar que no tenia cap projecte propi, i, com que era molt agradable, no volia preocupar-se per ell.

El sobtat dring de la campaneta de la porta va treure les seves reflexions, i, pensant que potser era el coronel Fitzwilliam, es va animar una mica. Ja una vegada havia comparegut cap al tard, i ara potser venia a preguntar especialment per ella. Però aviat va haver de desterrar aquesta idea i el seu estat d’ànim es va veure afectat d’una manera molt diferent quan, amb la més gran sorpresa, va veure que qui entrava a la cambra era el senyor Darcy. Precipitadament, aquest va començar a informar-se de la seva salut, atribuint la visita al desig de saber que ella estava millor. Elizabeth li va respondre amb freda correcció. Ell es va asseure un moment i després, aixecant-se, es va posar a caminar per la cambra. Elizabeth estava sorpresa, però no deia ni un mot. Després d’un silenci que va durar uns quants minuts, ell se li va apropar i amb una veu que traïa la seva agitació va començar així:

—He lluitat en va. És inútil. No vull dominar més els meus sentiments. Heu de permetre que us digui que us admiro i us estimo apassionadament.

La sorpresa d’Elizabeth fou inexpressable. Se’l mirava, s’enrojolava, dubtava i no deia res. Ell va considerar que amb aquesta actitud ella l’encoratjava i va continuar dient tot el que ja feia temps sentia per ella. Darcy s’expressava bé, però al costat dels sentiments del cor n’hi havia d’altres dels quals també calia parlar, i va ser tan eloqüent parlant de la seva tendresa com del seu orgull: la consciència que tenia de la inferioritat d’ella…, que aquest enllaç representaria una degradació…, l’obstacle de la família, que sempre s’havia oposat als matrimonis per amor, tot va ser exposat amb un ardor que semblava venir de la sospita que les paraules d’ell la ferien i que era poc probable que afavorissin la seva petició.

A despit de la profunda aversió que sentia, Elizabeth no podia restar insensible al compliment que representava l’amor d’un home com aquell i, malgrat que ni un instant no va dubtar de la seva decisió, de primer li dolia el dolor que havia de causar, però les darreres paraules van desvetllar el seu ressentiment, i la irritació li va fer oblidar la compassió. Això no obstant, va intentar dominar-se per contestar-li amb serenitat quan ell acabaria de parlar. Ell va acabar expressant-li la força d’aquella atracció que, malgrat tots els seus esforços, no havia pogut contenir, i les seves esperances de rebre ara la recompensa amb el consentiment d’ella a acceptar la seva mà.

Elizabeth podia adonar-se fàcilment que, en dir això, ell estava segur d’obtenir una resposta favorable. Parlava de dubte i d’ansietat, però el seu posat reflectia una gran confiança. Aquesta actitud només servia per exasperar-la encara més, i, quan ell va callar, els colors li van pujar a la cara mentre deia:

—En els casos com aquest, hi ha, segons crec, unes normes establertes per expressar l’agraïment pels sentiments exposats, malgrat que no puguin ser igualment correspostos. Sentir agraïment és natural i, si jo pogués sentir-ne, ara us regraciaria. Però no puc…, mai no he desitjat que tinguéssiu una bona opinió de mi i vós mateix me l’heu atorgada molt a contracor. Sento haver fet sofrir algú. No ho he fet conscientment, però, i espero que sigui per poc temps. Després d’aquestes explicacions podreu dominar fàcilment els sentiments que, segons m’heu dit, us han impedit per molt de temps de reconèixer el vostre interès. Després d’aquestes explicacions, els podreu dominar fàcil­ment.

El senyor Darcy, recolzat a la xemeneia i amb els ulls clavats al rostre d’Elizabeth, semblava escoltar el que ella li deia amb tanta rancúnia com sorpresa. La indignació l’havia fet empal·lidir, i la confusió dels seus sentiments era visible a cada facció del seu rostre. Lluitava per mantenir aparentment les formes i no va voler descloure els llavis fins que va creure que ho havia aconseguit. A Elizabeth, el silenci se li feia insuportable. A la fi, amb una veu forçadament tranquil·la, va dir:

—I totes aquestes acusacions són l’única resposta que puc tenir l’honor d’esperar! Però potser podria desitjar que se m’informés per què, sense el més mínim esforç per mantenir la correcció, se’m rebutja d’aquesta manera. Això, però, no té gaire importància.

—També jo podria preguntar —va replicar ella—: per què amb el propòsit evident d’ofendre’m i d’insultar-me heu volgut dir-me que jo us agradava contra la vostra voluntat, contra la vostra raó i fins i tot contra la vostra manera de ser? Les vostres paraules no excusen la meva incorrecció, si és que m’he portat incorrectament? I en cas que els meus propis sentiments no haguessin estat en contra vostre o que haguessin estat indiferents o que, fins i tot, haguessin estat favorables, creieu que cap consideració m’hauria temptat a acceptar l’home que ha estat el mitjà de destruir, potser per sempre, la felicitat d’una persona estimadíssima? —Quan ella va pronunciar aquests mots, Darcy va canviar de color, però l’emoció va durar-li poc, i va continuar escoltant sense intentar interrompre-la mentre ella continuava dient—: Tinc totes les raons del món per pensar malament de vós. Cap motiu no pot excusar la participació injusta i poc generosa que heu tingut en aquest afer. No us atreviu a negar, no, no podeu fer-ho, que vós heu estat el principal, si no l’únic mitjà, de separar-los l’un de l’altre, d’exposar un d’ells a la censura del món per capriciós i voluble, i l’altre a la riota de la gent pel desengany sofert en les seves esperances i de submergir-los tots dos en l’aflicció més profunda. —Elizabeth va fer una pausa i va veure amb gran indignació que ell l’escoltava amb el posat del qui no experimenta cap remordiment. Fins i tot la mirava somrient amb afectada incredulitat—. Podeu negar que ho heu fet? —va insistir ella.

Amb fingida tranquil·litat ell aleshores va replicar:

—No vull pas negar que he fet tot allò que estava en el meu poder per tal de separar el meu amic de la vostra germana, o que m’alegro del meu èxit. Fent-ho així, m’he comportat més bé amb ell que no pas amb mi mateix.

Elizabeth no va voler que ell veiés que s’adonava de la seva gentil observació, però el seu significat no li va pas passar desapercebut, i no era pas probable que la reconciliés amb ell.

—Però no és únicament aquest afer el que ha provocat la meva aversió. Molt abans que tot això succeís, la meva opinió sobre vós ja estava formada. El vostre caràcter va quedar ben palès en el relat que, fa molts mesos, va fer-me el senyor Wickham. D’aquest afer, què podeu dir-me’n? Quin acte imaginari d’amistat podeu al·legar per defensar-vos? O per quina representació malentesa podeu, en aquest afer, imposar la vostra voluntat als altres?

—Preneu un interès molt viu per tot allò que fa referència a aquest cavaller —va dir Darcy en to menys tranquil i enrojolant-se.

—La persona que conegui els seus infortunis, pot evitar d’interessar-se per ell?

—Els seus infortunis! —va repetir Darcy amb menyspreu—; sí, certament, els seus infortunis han estat grans.

—I vós n’heu estat la causa —va dir cridant enèrgicament Elizabeth—. Vós l’heu reduït al seu estat present de pobresa, de pobresa relativa. L’heu privat de les prerrogatives que vós heu de saber que li havien estat concedides. L’heu privat, en els millors anys de la seva vida, de la independència que no sols li era deguda, sinó que també mereixia. Vós heu fet tot això! I encara goseu parlar dels seus infortunis amb menyspreu i befa.

—I aquesta és —va dir cridant Darcy mentre es movia per la cambra a grans gambades— l’opinió que teniu de mi! Aquesta és l’estima en què em teniu! Us regracio per la vostra exposició tan completa. D’acord amb aquests càlculs, les meves culpes són enormes, naturalment. Però potser —va afegir parant de moure’s i girant-se vers ella— hauríeu pogut oblidar aquestes ofenses, si el vostre orgull no s’hagués sentit ferit per la sincera confessió dels escrúpols que tant de temps m’han impedit de formar cap projecte seriós. Hauria pogut estalviar-me aquestes amargues acusacions si, amb més astúcia, no us hagués parlat de les meves lluites i us hagués afalagat fent-vos creure que m’impulsava una inclinació incondicional, pura, sancionada per la raó i la reflexió, per tot, vaja. Però detesto l’engany de la mena que sigui. No m’avergonyeixo dels dubtes que us he exposat; eren justos i naturals. Podíeu esperar que estigués content de la inferioritat dels vostres parents? Que em felicités per la perspectiva d’emparentar amb una gent d’un rang tan completament per sota del meu?

Elizabeth sentia que la seva irritació creixia per moments; això no obstant, féu un esforç enorme per parlar guardant les formes, i li va dir:

—Aneu errat, senyor Darcy, si suposeu que la vostra manera de declarar-vos ha provocat el meu refús; al contrari, ha servit per estalviar-me la preocupació que hauria tingut d’haver de refusar-vos igualment, si us haguéssiu comportat com un cavaller. —Elizabeth veié que, en sentir aquests mots, Darcy s’estremia, però ell no va dir res i ella va continuar dient—: L’oferiment de la vostra mà, fos quina fos la manera en què l’haguéssiu feta, mai no m’hauria fet caure en la temptació d’acceptar-la. —Altre cop era evident la seva sorpresa i que ell la mirava amb una expressió d’incredulitat i d’humiliació. Ella va continuar—: Des del principi, gairebé puc dir des del primer moment que us vaig conèixer, la vostra arrogància, la vostra presumpció i el vostre menyspreu egoista pels sentiments dels altres van ser el fonament de la meva desaprovació, sobre el qual els esdeveniments que s’han succeït han aixecat un sentiment d’antipatia inamovible; i no feia encara un mes que us coneixia que ja sentia que vós éreu l’últim home del món amb qui jo em decidiria a casar-me.

—Ja heu dit prou, madame. Comprenc perfectament els vostres sentiments, i ara només em resta avergonyir-me dels que jo he sentit. Perdoneu-me per haver-vos fet perdre tant de temps i accepteu els meus millors desigs de salut i felicitat per a vós.

Amb aquests mots, va sortir ràpidament de la cambra i al cap d’uns moments Elizabeth va sentir que obria la porta i sortia de la casa.

La confusió del seu esperit era tan gran que fins li produïa dolor. No sabia com suportar-se a si mateixa i se sentia tan feble que hagué d’asseure’s i va estar plorant durant mitja hora. Quan pensava en el que havia passat i revivia totes les escenes, cada cop estava més sorpresa. Haver rebut, ella, una oferta de matrimoni del senyor Darcy! Que fes tants mesos que estava enamorat d’ella! Enamorat fins al punt de desitjar casar-s’hi, a despit d’haver-hi les mateixes objeccions que l’havien portat a impedir el casament del seu amic amb la seva germana i que als seus ulls devien tenir, almenys, la mateixa força! Era gairebé increïble, però era consolador haver inspirat inconscientment un amor tan vehement. L’orgull d’ell, però, el seu abominable orgull, la desvergonyida confessió del que havia tramat contra Jane, la imperdonable seguretat amb què ho havia reconegut, malgrat que no podia justificar-ho, i la insensibilitat amb què s’havia referit al senyor Wickham sense intentar negar el comportament cruel que havia tingut amb ell, aviat van dominar la compassió que la tendresa del seu afecte li havia inspirat momentàniament.

Va estar donant voltes als pensaments que l’agitaven fins que el soroll del carruatge de Lady Catherine li va fer comprendre que era incapaç de suportar els comentaris de Charlotte; aleshores, per fugir d’ella, va precipitar-se escales amunt cap a la seva cambra.