23

Elizabeth seia amb la seva mare i les seves germanes reflexionant el que Charlotte li havia dit i dubtant si estava autoritzada a fer-ho saber, quan va aparèixer Sir William Lucas en persona, enviat per la seva filla per anunciar el prometatge a la família. Després d’esplaiar-se amb tota mena de compliments i d’autofelicitar-se per la perspectiva d’un parentiu entre les dues cases, va revelar l’assumpte a un auditori no sols meravellat, sinó també incrèdul. La senyora Bennet, amb més insistència que correcció, va declarar que segurament anava errat del tot, i Lydia, sempre indiscreta i sovint mal educada, va exclamar amb grans crits:

—Bon Déu! Sir William, com podeu contar una història semblant? No sabeu que el senyor Collins es vol casar amb Lizzy?

Només el caràcter servicial d’un cortesà podia suportar sense enutjar-se un tractament així, però Sir William era un home educat, i això va fer que passés per alt aquest comportament, malgrat que demanava llicència per ser cregut quant a la veracitat de la seva informació i que escoltava totes les impertinències de les dames amb tota la paciència que la cortesia requeria.

Elizabeth, sentint que corresponia a ella de treure’l d’aquella situació tan desagradable, ara va parlar per confirmar el relat de Sir William. Va dir que ella ja ho sabia, perquè li ho havia contat la mateixa Charlotte, va intentar de posar fi a les exclamacions de la seva mare i de les seves germanes, va extremar les seves felicitacions a Sir William, a les quals va unir-se ràpidament Jane, i va fer tot de consideracions sobre la felicitat que podia esperar-se d’aquell casament, l’excel·lent caràcter del senyor Collins i l’adient distància a què es trobava Hunsford de Londres.

De fet, la senyora Bennet estava massa aclaparada per poder parlar gaire mentre Sir William fou a la casa; però, així que els va deixar, els seus sentiments van trobar ràpidament una sortida. Primerament, persistia a no creure res d’aquella història; segonament, estava certa que havien enganyat el senyor Collins; en tercer lloc, confiava que mai no podrien ser feliços plegats, i en quart lloc, que podria molt ben ser que el compromís es trenqués. De tot això, però, se’n deduïen dues conseqüències ben clares: una, que Elizabeth era la culpable de tots els mals; l’altra, que tothom s’havia aprofitat d’ella sense cap mica de consideració. La resta del dia, la va passar esbravant-se, principalment, sobre aquests dos punts. Res no podia consolar-la, res no podia apaivagar-la. El seu ressentiment no es va pas esgotar aquell dia; va haver de passar una setmana abans de poder veure Elizabeth sense renyar-la, un mes per poder parlar a Sir William o a Lady Lucas sense mostrar-se incorrecta i molts mesos abans de poder perdonar del tot la seva filla.

En aquesta ocasió, les emocions del senyor Bennet eren de mena més tranquil·la, i, com que ell havia estat testimoni dels fets, podia assegurar que eren d’un caire molt agradable; ja que el satisfeia, va dir, el descobriment que Charlotte Lucas, que ell solia tenir per una persona bastant assenyada, era tan beneita com la seva dona i més que la seva filla.

Jane va confessar que aquella unió la sorprenia una mica, però va parlar menys de la seva sorpresa que del viu desig que sentia que fossin feliços; ni. Elizabeth no la va poder convèncer que llur felicitat era poc probable. Kitty i Lydia estaven lluny d’envejar la senyoreta Lucas, perquè el senyor Collins només era un clergue, i el casament només els interessava pel fet de ser una notícia que podien escampar per Meryton.

Lady Lucas no podia restar insensible al triomf que suposava el fet de poder-s’hi tornar i dir a la senyora Bennet la tranquil·litat que representava el fet de tenir una filla ben casada. Anava a Longbourn més sovint que abans no solia per contar que era tan i tan feliç, tot i que les mirades terribles de la senyora Bennet i les seves malèvoles observacions eren prou per foragitar la felicitat.

Elizabeth i Charlotte se sentien cohibides quan parla­ven entre elles i això feia que guardessin silenci sobre el tema. Elizabeth estava convençuda que mai més no podrien tenir-se la mateixa confiança d’abans. El seu desengany quant a Charlotte la inclinava a tenir una major sol·licitud per la seva germana; estava segura que la bona opinió que tenia de la rectitud i la delicadesa de Jane mai no s’afebliria, i cada dia sentia més ànsia per la seva felicitat veient que ja feia una setmana que Bingley se n’havia anat i res no se sentia a dir del seu retorn.

Jane havia contestat de seguida la carta de Caroline i comptava els dies dintre els quals era raonable esperar una resposta. Però el que va arribar dimarts fou la carta de regraciament del senyor Collins; anava dirigida a llur pare i hi expressava la seva gratitud amb els termes més solemnes, gratitud que només una estada de dotze mesos amb la família hauria justificat. Després de descarregar la seva consciència en aquest aspecte, els informava, amb tota mena d’expressions arravatades, de la seva felicitat pel fet d’haver obtingut l’amor de llur gentil veïna, la senyoreta Lucas, i a continuació els deia que únicament amb vistes a fruir de la presència de Charlotte havia estat d’acord tan ràpidament amb el desig que havien manifestat de veure’l novament a Longbourn, on esperava poder tornar de dilluns en quinze. Lady Catherine havia acceptat tan cordialment el seu casament, que desitjava que tingués lloc com més aviat millor; confiava, doncs, que això seria un bon argument perquè la seva dolça Charlotte fixés una data propera per fer-lo el més feliç dels homes.

El retorn del senyor Collins al Hertfordshire ja no era motiu de plaer per a la senyora Bennet. Ans al contrari, estava tan disposada com el seu marit a queixar-se’n. Era molt estrany que vingués a Longbourn en lloc d’anar a Lucas Lodge; ho trobava poc convenient i li portava massa enrenou. Odiava tenir hostes a la casa quan ningú no es preocupava de la seva salut, i els enamorats eren, de tots, els més desagradables.

Aquests eren els gentils comentaris que remugava la senyora Bennet i que només cedien davant l’infortuni més gran de la prolongada absència del senyor Bingley.

Ni Jane ni Elizabeth no se sentien còmodes parlant d’aquest tema. Els dies passaven sense que hi hagués altres notícies d’ell que les que de seguida van córrer per Meryton: que no tornaria més aquell hivern, notícia que sulfurava la senyora Bennet, la qual no deixava mai de contradir-la dient que era la falsedat més escandalosa del món.

Fins i tot Elizabeth va començar a témer que, encara que Bingley no fos indiferent, les seves germanes havien tingut èxit en el seu propòsit de mantenir-lo allunyat. A despit d’estar mal disposada a admetre aquest fet que destruïa la felicitat de Jane i que tan poc favor feia a la constància del seu enamorat, no podia deixar de pensar-hi constantment. L’esforç conjunt de les seves dues germanes i el seu amic totpoderós, els atractius de la senyoreta Darcy i les diversions de Londres, molt temia que no fossin motius massa importants per a la solidesa del seu afecte.

Quant a Jane, l’angoixa a què la tenia sotmesa aquest dubte era, naturalment, molt més dolorosa que la d’Elizabeth. Això no obstant, fos el que fos el que ella sentia, desitjava amagar-ho i, per tant, entre ella i Elizabeth mai no s’al·ludia a aquest tema. Però, com que aquesta delicadesa no era pròpia de la senyora Bennet, gairebé mai no passava una hora sense que esmentés Bingley i expressés la seva impaciència per la seva arribada o que fins i tot exigís a Jane de confessar que, si no tornava, pensaria que l’havia tractada molt malament. Calia tota la fermesa i la suavitat de Jane per suportar aquests atacs amb una certa tranquil·litat.

El senyor Collins va tornar puntualíssimament dilluns, al cap de quinze dies, però la seva rebuda a Longbourn no fou, ni de bon tros, tan cordial com la primera vegada que es va presentar. Això no obstant, era prou feliç per no necessitar que li’n fessin massa cas, i sortosament per als altres, el fet d’haver de festejar els va alliberar molt de temps de la seva companyia. Passava gairebé tot el dia a Lucas Lodge i de vegades només tornava a Longbourn amb el temps just per excusar-se de la seva absència abans que la família se n’anés a dormir.

L’estat de la senyora Bennet era realment llastimós. La més petita al·lusió a quelcom referent al festeig li produïa autèntics paroxismes de mal humor, i el pitjor era que, fos on fos que anés, estava certa de sentir-ne parlar. La presència de la senyoreta Lucas se li havia fet odiosa, perquè, com a hereva d’aquella casa, la detestava i n’estava gelosa. Sempre que Charlotte els venia a veure, ella deduïa que la noia anticipava el moment de la seva possessió i sempre que ella i el senyor Collins es parlaven en veu baixa estava convençuda que parlaven de la propietat de Longbourn i que, així que el senyor Bennet es moriria, les traurien, a ella i les seves filles, de la casa. De tot això, se’n queixava amargament al seu marit.

—Realment, senyor Bennet —li deia—, és molt dur pensar que Charlotte Lucas algun dia serà la mestressa d’aquesta casa i que jo em veuré obligada a anar-me’n i a veure com ella ocupa el meu lloc.

—Estimada, treu-te del cap aquests pensaments tan tristos. Esperem coses millors. Fem-nos la il·lusió que potser seré jo el sobrevivent.

Aquesta idea no consolava gaire la senyora Bennet i, per tant, en lloc de respondre continuava queixant-se del mateix.

—No puc suportar de pensar que tota aquesta propietat serà d’ells. Si no fos per l’herència, no em preocuparia.

—De què no et preocuparies?

—No em preocuparia de res, en absolut.

—Donem gràcies que una propietat et preservi d’una tal indiferència.

—No puc donar les gràcies per res que tingui a veure amb l’herència, senyor Bennet. No puc entendre com algú ha tingut la idea de desposseir les nostres filles d’aquesta propietat; i tot pel benefici del senyor Collins! Per què l’ha de tenir ell més que no pas els altres?

—Això, deixo que ho contestis tu mateixa.