19

Per als seus sentiments maternals, el dia que la senyora Bennet es va deslliurar de les dues filles que més valien va ser un dia feliç. Ja pot imaginar-se amb quina complaença i amb quin orgull visitava després la senyora Bingley i parlava de la senyora Darcy. Voldria poder dir, per consideració a la seva família, que el fet d’haver assolit el seu màxim desig de casar tantes filles va tenir un efecte benèfic damunt d’ella fins al punt de convertir-la en una dona senzilla, amable i instruïda per la resta de la seva vida. Tot i que potser era una sort per al seu marit que la senyora Bennet de tant en tant encara patís dels nervis i que, invariablement, es comportés com una beneita, perquè, altrament, no hauria estat capaç de gaudir de la felicitat domèstica en una forma tan poc usual.

El senyor Bennet trobava a faltar moltíssim la seva filla segona, i l’amor que li tenia el feia sortir de casa més sovint que res més aconseguís de fer-ho. L’encantava anar a Pemberley quan menys l’esperaven.

El senyor Bingley i Jane només passaven un mes en tot l’any a Netherfield. La proximitat de la seva mare i dels seus parents de Meryton no era agradable ni per a ella, que tenia un caràcter tan fàcil i era tan afectuosa. El desig més gran de les dues germanes va veure’s satisfet; Bingley va comprar una propietat en un comtat proper del Derbyshire i Elizabeth i Jane, a més d’altres motius de felicitat, ara tenien el de viure a trenta milles l’una de l’altra.

Kitty, sortosament per a ella, passava la major part del temps amb les seves dues germanes grans. El fet de tractar-se amb una gent tan pel damunt de la que ella sempre havia tractat va fer-la millorar molt. No tenia un temperament tan difícil de portar com el de Lydia, i sense el mal exemple de la seva germana petita va esdevenir, ben portada i amb una atenció adient, menys irritable, menys ignorant i menys ensopida. Naturalment, la mantenien curosament allunyada de la influència de la companyia de Lydia, i, malgrat que la senyora Wickham la invitava sovint a anar-la a veure i a quedar-se amb ella, prometent-li portar-la a balls i presentar-li nois joves, el seu pare mai no va consentir que hi anés.

Mary era l’única filla que romania a casa dels seus pares, i ara no podia dedicar-se a la recerca de nous coneixements, perquè la seva mare era incapaç de restar sola. Mary es va veure obligada a tenir més contacte amb la societat, si bé les visites també li donaven pretext per moralitzar, i, com que ara no havia de suportar les comparacions entre la pròpia bellesa i la de les seves germanes, el seu pare sospitava que se sotmetia al canvi sense posar-hi gaire resistència.

Pel que fa a Wickham i Lydia, el casament de les dues germanes d’ella no va alterar gaire llurs caràcters. Ell suportava amb filosofia la idea que, ara, Elizabeth devia estar assabentada de quina havia estat la seva ingratitud i les seves mentides i, a despit de tot, encara mantenia l’esperança de poder convèncer Darcy que l’ajudés a fer fortuna. A la carta de Lydia que Elizabeth va rebre amb motiu de la seva boda, felicitant-la per l’esdeveniment, aquella exposava les grans esperances que tenien, almenys ella si no el seu marit, que això fos una realitat. La carta on en parlava deia així:

Com que s’esqueia que Elizabeth pensava que més aviat valia més no fer-ho, va escriure a la seva germana intentant de posar fi a peticions i expectatives d’aquest caire. Això no obstant, procurava ajudar-los enviant-los sovint diners dels que podia, diguem-ne, estalviar de les seves despeses personals. Sempre li havia semblat evident que uns ingressos com els que Wickham i Lydia tenien no podien ser suficients per mantenir-los, tenint en compte que els administraven unes persones amb unes necessitats tan extravagants i que no pensaven gens en el futur. Sempre que la parella canviava de barri, o Jane o Elizabeth estaven certes que Lydia recorreria al seu ajut per obtenir una petita suma de diners que reduís llurs factures. La vida que portaven, fins i tot quan la pau va fer llicenciar els soldats i els va obligar a posar casa, era del més inestable. Constant­ment es canviaven d’un indret a l’altre, cercant de reduir les despeses, però gastant sempre més del que podien. L’amor de Wickham per ella aviat va esdevenir indiferència; el de Lydia va durar una mica més. I, tot i la seva joventut i les seves maneres, reclamava els seus drets a la consideració que li corresponia com a dona casada.

Malgrat que Darcy no va voler mai rebre Wickham a Pemberley, tanmateix, per amor a Elizabeth, va ajudar-lo a anar endavant en la seva professió. De tant en tant, quan el seu marit se n’havia anat a Londres o a Bath a divertir-se, Lydia anava a passar-hi uns quants dies. Amb els Bingley, tots dos hi feien estades tan llargues, que fins i tot van aconseguir de posar Bingley talment de mal humor, que aquest va arribar a dir que els donaria a entendre que se n’anessin.

El casament de Darcy va disgustar profundament la senyoreta Bingley; però, com que va pensar que era aconsellable de conservar el dret a visitar-los a Pemberley, va oblidar el seu ressentiment; més que mai sentia un gran afecte per Georgiana; tenia amb Darcy gairebé les mateixes atencions que en altres temps i rescabalava Elizabeth dels endarreriments per les seves passades incorreccions.

Pemberley era, ara, la llar de Georgiana, i l’estimació que es tenien les dues germanes era exactament el que Darcy havia desitjat. Eren capaces d’estimar-se gairebé tant com s’ho proposaven. Georgiana tenia d’Elizabeth la millor opinió del món, tot i que, a la primeria, escoltava amb un astorament que vorejava l’alarma la manera desimbolta, enjogassada, que ella tenia de parlar al seu germà. Ell, que sempre li havia inspirat un respecte que gairebé ultrapassava el seu afecte, ara era objecte d’autèntiques bromes. I la seva manera de ser s’enriquia amb la visió d’unes actituds que mai abans no havia tingut. Elizabeth li va ensenyar que una dona s’ha de prendre algunes llibertats amb el seu marit; llibertats que un germà mai no consentiria en una germana deu anys més jove que ell.

Lady Catherine estava més que indignada pel casament del seu nebot, i com que a la carta que va escriure a Darcy en resposta a la d’ell anunciant-li la seva decisió va donar curs lliure a l’habitual franquesa del seu caràcter usant un llenguatge extremadament injuriós, sobretot contra Elizabeth, va quedar trencada un quant temps llur relació. Però, a la llarga Elizabeth va convèncer Darcy d’oblidar les ofenses i de cercar la reconciliació; després d’una certa resistència per part de la seva tia, el ressentiment d’aquesta va cedir, ja sigui per afecte al seu nebot o per la curiositat de veure com la seva muller se’n sortiria. Va condescendir, doncs, d’anar a Pemberley a fer-los una visita, tot i la profanació que havien sofert els seus boscos no sols per la presència d’una mestressa com aquella, sinó per les visites que el seu oncle i la seva tia els feien des de la ciutat.

Amb els Gardiner, sempre estigueren en termes d’una gran intimitat. Darcy, com Elizabeth, els estimava molt i tots dos sentien la més profunda gratitud envers les persones que, portant Elizabeth al Derbyshire, els havien permès de retrobar-se.