16

Era la segona setmana de maig quan les tres noies van sortir juntes de Gracechurch Street cap a la ciutat de…, del Hertfordshire; en acostar-se a la posada on havien quedat que les esperaria el carruatge del senyor Bennet, van veure de seguida —car el cotxer havia estat molt puntual— Kitty i Lydia mirant per una de les finestres del menjador del pis de dalt. Les dues noietes feia més d’una hora que eren allí dedicant-se a visitar una botiga de capells que hi havia al davant, espiant un sentinella que feia la guàrdia i preparant una amanida de cogombres.

Havent donat la benvinguda a les seves germanes, els van mostrar una taula parada amb tota mena de menjar fred del que generalment es troba al rebost de les posades, mentre exclamaven:

—No està bé, això? No és una sorpresa molt agradable?

—Teníem la intenció de convidar-vos —va afegir Lydia—, però ens hauríeu de deixar diners, perquè ens acabem de gastar els nostres en aquella botiga. Mireu, ens hem comprat aquesta capota. No la trobo gaire bonica, però he pensat que valia més comprar-la que no pas no fer-ho. La desfaré així que arribaré a casa, i veuré si en puc fer res que m’agradi més. —I, quan les seves germanes se’n van burlar perquè era lletja, va afegir sense preocupar-se gens ni mica—: Ah, doncs a la botiga n’hi havia dues o tres de més lletges; quan hauré comprat setí d’un color ben bonic per adornar-la amb quelcom de nou, crec que podrà passar. Altrament, no té gaire importància el que portem aquest estiu, posat que el comtat de… ha deixat Meryton i se’n van dintre de quinze dies.

—Se’n van, de debò? —va exclamar Elizabeth amb una gran satisfacció.

—Se’n van a acampar prop de Brighton, i jo desitjo tant que el papà ens porti tots a passar-hi l’estiu! Seria un pla tan deliciós! I goso dir que no ens costaria gairebé res. A la mamà, també li agradaria anar-hi; més que cap altra cosa! Pensa només en l’estiu tan trist que passarem si no hi anem!

«Sí», va pensar Elizabeth, «aquest sí que seria un pla deliciós i fet completament a la nostra mida. Déu del cel! Brighton i tot un campament de soldats per a nosaltres soles, que ja hem sofert el trasbals d’un sol regiment de milícia i els balls mensuals de Meryton».

—Tinc notícies per a vosaltres —va dir Lydia mentre seien a taula—. Què en penseu, vosaltres? Són notícies excel·lents, molt importants, referents a una persona que a tots ens agrada.

Jane i Elizabeth es van mirar i van dir al cambrer que ja se’n podia anar. Lydia es va posar a riure.

—Ai, això és ben propi de la vostra serietat i discreció. Heu pensat que el cambrer no ho havia de sentir; com si a ell li importés gens. Goso dir que molt sovint deu sentir a dir coses pitjors de les que jo diré. Però és un noi molt lleig i estic contenta que se n’hagi anat. Mai no he vist, en tota la meva vida, una barbeta més llarga. Bé, i ara les meves notícies: són sobre el nostre estimat Wickham. Oi que era massa bo per al cambrer? No hi ha perill que Wickham es casi amb Mary King. Això va per tu, Elizabeth! Ella se n’ha anat a casa del seu oncle, a Liverpool, per quedar-s’hi. Wickham està fora de perill.

—I Mary King també —va afegir Elizabeth—; fora del perill de fer un casament imprudent pel que fa als diners.

—És molt beneita d’anar-se’n, si li agrada Wickham.

—Espero que els lligams no siguin gaire forts ni per una part ni per l’altra —va dir Jane.

—Estic certa que, per part d’ell, no ho són. Respondria per ell que mai no li ha interessat gens Mary. Qui podria interessar-se per una cosa tan desagradable, esquifida i pigada?

Elizabeth es va estranyar de trobar-se pensant que, malgrat que ella era incapaç d’usar unes expressions tan vulgars, la vulgaritat del sentiment era bastant semblant a aquella a la qual ella havia donat cabuda en el seu interior abans i que tenia per liberal!

Així que van acabar de dinar i les germanes grans van haver pagat el compte, van demanar el carruatge. Van haver d’usar tot llur enginy per ficar-se totes elles allí dintre, però finalment tot el grup, amb les capses, bosses de labor, paquets i les poc oportunes compres de Kitty i Lydia, va poder seure.

—Que bé que ens hi hem embotit! —va dir cridant Lydia—. Estic contenta d’haver-me comprat la capota, encara que només sigui perquè és tan divertit que hi hagi una altra capsa! Bé, ara instal·lem-nos confortablement i còmodament, i parlem i riguem tot el camí fins a casa. De primer, escoltem tot el que us ha succeït a totes vosaltres des que us en vau anar. Heu conegut homes interessants? Heu tingut cap flirt? Jo tenia grans esperances que una de vosaltres atrapés un marit abans de tornar. Jane aviat serà una vella fadrina, ho dic jo. Gairebé té vint-i-tres anys! Déu meu, quina vergonya tindria jo, si abans dels vint-i-tres anys no fos casada! No us podeu imaginar com desitja que pesqueu un marit la tia Philips. Diu que hauria valgut més que Lizzy es casés amb el senyor Collins; però jo crec que no hauria estat gens divertit. Senyor! Com m’agradaria de casar-me abans que ho fes cap de vosaltres, i aleshores jo us aguantaria la capa a tots els balls. Valga’m Déu! Com ens vam divertir l’altre dia, a casa del coronel Forster! Kitty i jo havíem de passar el dia amb ells, i la senyora Forster va prometre que a la tarda hi hauria una mica de ball (dit de passada, la senyora Forster i jo som tan amigues!); per això va demanar a les dues Harrington que vinguessin, però Harriet estava malalta, i Pen va haver de venir sola. I aleshores, què creieu que vam fer? Vam vestir Chamberlayne amb vestits de dona per tal de fer-lo passar per una senyora…; ja us podeu imaginar si en va ser, de divertit! Ningú no ho sabia, llevat de Col i la senyora Forster, Kitty i jo i la nostra tia, perquè li vam haver de manllevar un dels seus vestits. No us ho podeu imaginar, que bé que estava! Quan Denny, Wickham i Pratt i dos o tres cavallers més van entrar, no el van conèixer, en absolut. Déu, com vaig riure, i la senyora Forster també. Em pensava que em moria. Això va fer sospitar als homes que alguna cosa passava i, aleshores, de seguida van descobrir de què es tractava.

Amb històries com aquesta de les seves reunions i bromes divertides, Lydia, ajudada pels suggeriments i els afegits de Kitty, va aconseguir de divertir les seves companyes durant tot el camí fins a Longbourn. Elizabeth escoltava tan poc com podia, però no podia evitar de sentir anomenar Wickham molt sovint.

A casa seva les van rebre amb mostres de gran afecte. La senyora Bennet es va alegrar de veure que Jane conservava la mateixa cara bonica de sempre, i més d’una vegada, mentre dinaven, el senyor Bennet va dir espontàniament a Elizabeth:

—Estic content que ja siguis a casa, Lizzy.

Van tenir molta gent a dinar, ja que gairebé tots els Lucas van venir a veure Maria i a escoltar les noves, i els temes a parlar van ser molt variats. La senyora Lucas, pel damunt de la taula, preguntava a Maria per la salut de la seva filla gran i de les seves gallines; la senyora Bennet dividia la seva atenció entre Jane, que li explicava les últimes novetats de la moda des del lloc on seia, una mica lluny d’ella, i la més jove de les senyoretes Lucas, a la qual repetia detalladament tota la informació; i Lydia, aixecant la veu pel damunt de la dels altres, contava a tothom que volia escoltar-la els plaers de tota mena d’aquell matí.

—Oh, Mary —va dir—, m’hauria agradat que haguessis vingut amb nosaltres, perquè ens hem divertit! Al cotxe, Kitty i jo hem tirat totes les cortinetes i hem fet veure que anava buit; jo hauria fet tot el viatge així, si Kitty no s’hagués marejat, i, quan hem arribat al George, crec que ens hem comportat amb molta generositat, perquè hem invitat les altres tres amb el dinar fred més bo del món, i, si tu hi haguessis estat, també t’hauríem invitat a tu. I després, quan hem sortit, ha estat tan divertit! Em pensava que no podríem enquibir-nos mai al cotxe. Jo em moria de tant de riure. I, durant tot el camí, totes estàvem tan contentes! Parlàvem i rèiem tan alt, que tothom ens hauria pogut sentir de deu milles a la rodona.

En sentir tot això, Mary va replicar greument:

—No és, estimada germana, que menyspreï uns plaers com els que contes; sens dubte són congènits amb la manera de ser de la majoria de dones, però confesso que, per mi, no haurien tingut cap atractiu. Prefereixo, infinitament més, un llibre.

Però Lydia no va sentir ni un mot d’aquesta resposta. Gairebé mai no escoltava ningú més enllà d’un minut, i mai no prestava atenció a Mary.

A la tarda, Lydia va pregar insistentment a les altres noies que anessin plegades a Meryton, a veure com estaven llurs coneguts; però Elizabeth es va oposar fermament al projecte.

—No m’agradaria —va dir— que ningú digués que les senyoretes Bennet no poden quedar-se ni mig dia a casa sense llançar-se a perseguir els oficials.

Existia també un altre motiu per a la seva oposició: temia veure Wickham novament i estava decidida a evitar-ho com més temps millor. No podia expressar l’alliberament que significava per a ella la pròxima partença del regiment. Al cap de quinze dies tots se n’haurien anat, i, un cop fora, esperava que, per part d’ells, ja no haurien d’aguantar cap més molèstia.

No feia gaires hores que Elizabeth era a casa, quan va descobrir que el projecte d’anar a Brighton, que Lydia havia insinuat quan eren a la posada, era un tema freqüent de discussió entre els seus pares. Elizabeth va veuré de seguida que ell no tenia ni la més lleu intenció de consentir-hi; però les seves respostes eren alhora tan vagues i tan equívoques que la seva mare, tot i que a vegades es descoratjava, no desesperava d’aconseguir-ho.