6

El triomf del senyor Collins pel fet d’aquesta invitació era complet. Poder desplegar la grandesa de la seva patrona davant dels ulls meravellats dels seus visitants i que aquests poguessin veure la gentilesa de Sa Senyoria envers ell i la seva muller era ben bé allò que havia desitjat; que l’oportunitat de fer-ho s’hagués presentat tan aviat mostrava la condescendència de la dama que ell no sabia prou com admirar.

—Confesso —va dir— que no m’hauria sorprès gens que Sa Senyoria ens hagués invitat a prendre el te diumenge i a passar la tarda a Rosings. Sé que és tan amable, que gairebé esperava que això succeiria. Però qui hauria pogut preveure una atenció com aquesta? Qui hauria pogut imaginar que rebríem una invitació a dinar (una invitació que ens inclou a tots) tan poc temps després de la vostra arribada?

—A mi no em sorprèn gens el que ha passat —va replicar Sir William—, pel coneixement que tinc de com es comporten realment els poderosos, coneixement que la meva posició social m’ha permès d’adquirir. A la Cort, aquestes mostres, pròpies d’una educació refinada, són corrents.

Durant la resta del dia i l’endemà al matí, gairebé no es va parlar de res més que de la visita a Rosings. El senyor Collins els anava instruint amb tot detall del que hi trobarien, no fos cas que la vista de tantes cambres, de tants servents i d’un dinar tan esplèndid els deixés aclaparats.

Quan les dames es van separar per anar a arreglar-se, Collins va dir a Elizabeth:

—No us preocupeu pel vostre vestit, estimada cosina; Lady Catherine no exigeix en els nostres vestits l’elegància que a ella i a la seva filla els és adient. Jo us aconsellaria de posar-vos, simplement, el millor dels que teniu; no hi ha motiu per a res més. Lady Catherine no tindrà un mal concepte de vós pel fet que aneu vestida amb senzillesa. A ella li plau que es mantinguin les diferències de rang.

Mentre elles es vestien, Collins va trucar dues o tres vegades a la porta de llurs cambres per recomanar-los que anessin de pressa, perquè, a Lady Catherine, no li plaïa que la fessin esperar per anar a taula.

Aquestes tremebundes informacions sobre Sa Senyoria i el seu estil de vida tenien del tot esverada Maria Lucas, la qual estava poc feta al tracte en societat i esperava atemorida la seva presentació a Rosings, igual com el seu pare havia fet en l’esdeveniment de la seva presentació a Saint James.

Com que feia bo, van fer una passejada molt agradable d’una mitja hora travessant el parc. Tots els parcs tenen una bellesa i unes perspectives pròpies i Elizabeth veia moltes coses que li plaïen, però que no li produïen els èxtasis que el senyor Collins esperava que l’indret els produiria i, per altra banda, l’enumeració de les finestres de la façana de la casa i les dades sobre el que havien costat els vidres en els seus temps, a Sir Lewis De Bourgh, no la impressionaven gaire.

Mentre pujaven l’escala que portava al vestíbul, l’alarma de Maria anava augmentant i fins i tot Sir William no estava completament tranquil. A Elizabeth, el coratge no li mancava. Res del que havia sentit a dir de Lady Catherine no la presentava com una persona d’un talent extraordinari o de grans virtuts, i, per tant, creia que podia ser testimoni de la grandesa que atorguen els diners i el rang sense cap commoció especial.

Des del vestíbul d’entrada, del qual el senyor Collins, extasiat, va fer notar les belles proporcions i els acabats ornamentals, van seguir els servents a través d’una avantcambra fins a la cambra on seien Lady Catherine, la seva filla i la senyora Jenkinson. Sa Senyoria, amb gran condescendència, es va aixecar per rebre’ls, i fou la senyora Collins la qui, tal com havien quedat amb el seu marit, va fer les presentacions. Ho va fer d’una manera molt escaient, sense cap de les disculpes ni dels regraciaments que ell hauria cregut necessaris.

A despit d’haver estat a St. James, Sir William estava tan atabalat per tot el luxe que el voltava, que just va tenir el coratge de fer una profunda reverència i asseure’s sense dir ni un sol mot. La seva filla, com si la por li hagués fet perdre el judici, va asseure’s a la punta de la cadira sense saber on mirar. Elizabeth va saber estar a l’altura de les circumstàncies i va poder observar tranquil·lament les tres dames que tenia al davant.

Lady Catherine era una dona alta i fornida, amb faccions molt marcades, que en altres temps potser havia estat bonica. No tenia un aire gaire atraient i la seva manera de rebre’ls no era la més adient per fer oblidar als visitants la inferioritat del seu rang. No era el silenci allò que la feia temible, sinó el fet que el que deia era dit en un to autoritari, perquè era conscient de la seva importància. Elizabeth es va recordar de Wickham. Tot el que aquell dia havia vist li feia creure que Lady Catherine era, exactament com ell l’havia descrita.

Quan després d’examinar la mare, en el comportament i el posat de la qual va trobar una certa semblança amb el senyor Darcy, va girar els ulls vers la filla, la va trobar tan prima i tan menuda que va comprendre l’estranyesa de Maria. Les dues dones no s’assemblaven gens ni en la figura ni en les faccions. El rostre de la senyoreta De Bourgh tenia una pal·lidesa malaltissa, i el seu posat era també el d’una persona malalta. Les faccions no eren vulgars, però sí anodines, parlava molt poc i sempre en veu baixa, i encara només amb la senyora Jenkinson, en l’aparença de la qual no hi havia res que destaqués. Tota la seva atenció se centrava en el que la senyoreta De Bourgh li deia i a col·locar davant els seus ulls una pantalla en la posició més adient.

Al cap d’uns minuts de seure, tots foren convidats a anar a una de les finestres per admirar la vista; el senyor Collins els atenia assenyalant-ne les belleses, mentre Lady Catherine els informava amablement que era molt millor contemplar-la a l’estiu.

El dinar fou extraordinàriament bo, amb tots els servents i tot el servei de plata que el senyor Collins els havia promès, i també, tal com els havia dit, ell va seure, per desig de Sa Senyoria, al cap de taula, amb l’aire de la persona que creu que la vida ja no pot oferir res de millor. Complagut en extrem trinxava la carn, menjava i ho elogiava tot, amb una rapidesa astoradora; cada plat era exalçat de primer per ell i després per Sir William, el qual ara ja s’havia recuperat prou per fer d’eco de tot el que deia el seu gendre. Elizabeth s’admirava que Lady Catherine pogués suportar-ho, però Lady Catherine semblava complaguda amb llur excessiva admiració, i somreia amb benevolència, sobretot quan algun dels plats que se servien era una novetat per a ells. El grup no tenia gaire conversa. Elizabeth estava disposada a parlar sempre que n’hi hagués una oportunitat, però seia entre Charlotte i la senyoreta De Bourgh, i la primera estava ocupada escoltant Sa Senyoria, i l’altra no li va dir ni un sol mot en tot el dinar. La senyora Jenkinson es dedicava, sobretot, a vigilar si la petita senyoreta De Bourgh menjava, pressionant-la perquè tastés un altre plat i tement que no estigués indisposada. Maria temia de dir alguna inconveniència, i els cavallers no feien sinó menjar i expressar llur admiració.

Quan les dames van tornar al saló, poca cosa hi havia a fer, llevat d’escoltar el que deia Lady Catherine, la qual va parlar sense parar fins que van portar el cafè. Donava el seu parer sobre tot d’una manera tan categòrica, que amb això demostrava que no estava pas feta perquè li portessin la contra. Fiscalitzava minuciosament i amb tota familiaritat els assumptes domèstics de Charlotte i li donava un munt de consells pel que feia a la manera de resoldre’ls; li deia com havia d’organitzar-ho tot en una família tan reduïda com la seva i li donava instruccions quant a la cura de la vaca i de l’aviram. Elizabeth va descobrir que aquest interès de Lady Catherine era fictici, però que li servia per tenir l’oportunitat de donar ordres als altres. Quan no conversava amb la senyora Collins, Sa Senyoria feia un munt de preguntes a Maria i a Elizabeth, especialment a aquesta última, de la qual coneixia menys els parents i va observar a la senyora Collins que l’Elizabeth era una noia molt gentil i molt bonica. Diverses vegades li va preguntar quantes germanes tenia, si eren més joves o més grans que ella, si alguna d’elles era probable que es casés, si eren boniques, on s’havien educat, quin carruatge tenia el seu pare i quin era el nom de soltera de la seva mare. Elizabeth s’adonava de la impertinència d’aquestes preguntes, però les contestava amb una gran educació. Finalment, Lady Catherine va observar:

—Crec que el senyor Collins ha d’heretar la propietat del vostre pare. N’estic contenta per vós —va dir dirigint-se a Charlotte—; per altra banda, no veig quin motiu pot haver-hi per retirar una herència de la línia femenina. A la família de Sir Lewis de Bourgh no es va creure necessari. Toqueu el piano i canteu, senyoreta Bennet?

—Una mica.

—Oh, aleshores, un moment o altre caldrà que ens delectem escoltant-vos. El nostre instrument és bo, probablement superior al… Algun dia l’heu de provar. Toquen el piano i canten, les vostres germanes?

—Una d’elles.

—Per què no n’han après totes? Totes haurien hagut d’aprendre’n. Totes les senyoretes Webbs toquen el piano, i això que el seu pare no té una renda tan bona com la del vostre. Dibuixeu?

—No, gens.

—Com? Cap de vosaltres?

—Cap.

—Es molt estrany. Però suposo que no n’heu tingut l’oportunitat. La vostra mare us hauria hagut de portar a la ciutat cada primavera, perquè us beneficiéssiu dels grans mestres.

—La meva mare no hi hauria posat cap inconvenient, però el meu pare odia Londres.

—Es que s’ha acomiadat la vostra institutriu?

—Mai no n’hem tinguda.

—No heu tingut institutriu! Com ha estat possible? Cinc filles educades a casa sense institutriu! No he sentit mai una cosa semblant. La vostra mare deu haver estat una esclava de la vostra educació.

Elizabeth gairebé no es va poder estar de somriure quan li va assegurar que aquest no era el cas.

—Doncs, qui us ha fet de mestre? Qui us ha atès? Sense una institutriu, forçosament heu hagut de pujar abandonades.

—En comparació amb d’altres famílies, crec que sí; però sempre que una de nosaltres desitjava aprendre de fer quelcom, mai no faltaven els mitjans; sempre se’ns ha encoratjat a llegir, i hem tingut tots els mestres que calien. Ara bé, les que escollien de ser peresoses ho podien ser, certament.

—Ai, no ho dubto; però això és el que una institutriu hauria evitat, i, si jo hagués conegut la vostra mare, li hauria aconsellat de la manera més enèrgica que en llogués una. Sempre dic que, pel que fa a l’educació, no s’aconsegueix res si no és amb una instrucció seguida i regular, i, això, només una institutriu pot aconseguir-ho. És extraordinari el nombre de famílies que he ajudat en aquest sentit. Sempre estic contenta de poder col·locar bé una noia jove. Quatre nebodes de la senyora Jenkinson estan meravellosament ben situades gràcies a mi, i encara l’altre dia vaig recomanar una altra noia, que només coneixia de nom, i la família hi estan encantats. Senyora Collins, li vaig dir que la senyora Metcalfe em va venir a veure ahir per regraciar-me? Troba que la senyoreta Pope és un tresor. «Lady Catherine», va dir, «m’heu proporcionat un tresor». Teniu alguna germana més jove que vós, casada, senyoreta Bennet?

—Sí, madame, totes.

—Totes! Què em dieu! Totes casades? És molt estrany! I vós només sou la segona. Les més joves, casades abans que la germana més gran! Les vostres germanes petites deuen ser molt joves, oi?

—Sí, la més jove encara no té setze anys. Potser és més gran del que li toca, perquè sempre està amb gent, però, realment, madame, crec que seria una injustícia que les germanes petites no poguessin prendre part en les reunions socials i en les diversions perquè les germanes grans no tenen els mitjans o la inclinació de casar-se aviat. La darrera té el mateix dret que la primera als plaers de la joventut. Perquè, si no fos així, no crec que aquesta fos la millor manera de promoure l’afecte fraternal i la delicadesa de sentiments.

—Sabeu que doneu la vostra opinió amb una gran seguretat, per ser una noia tan jove? Si us plau, quants anys teniu?

—Amb tres germanes més joves que jo, que ja són grans —va replicar Elizabeth—, Sa Senyoria no esperarà pas que li ho digui.

Lady Catherine va semblar molt sorpresa de no rebre una resposta directa, i Elizabeth va sospitar que ella era la primera criatura que s’havia atrevit a burlar-se d’una persona impertinent amb aires de dignitat.

—No en podeu tenir més de vint, n’estic certa; per tant, no cal que us amagueu l’edat.

—Encara no en tinc vint-i-un.

Quan els cavallers es van reunir amb elles, van prendre el te i, en acabat, van preparar les taules de joc. Lady Catherine, Sir William i el senyor i la senyora Collins van seure per jugar a la quadrille, i com que la senyoreta De Bourgh va preferir jugar al casino, les dues noies van tenir l’honor d’ajudar la senyora Jenkinson a completar la partida. Llur taula mancava del més mínim interès, gaire­bé no deien un sol mot que no fes referència al joc, llevat de quan la senyora Jenkinson expressava els seus temors que la senyoreta De Bourgh no tingués massa calor o massa fred o no tingués massa llum o poca. A l’altra taula, en canvi, passaven moltes més coses. Generalment, era Lady Catherine la qui parlava, fent notar les errades dels altres tres o contant alguna anècdota d’ella mateixa. El senyor Collins es dedicava a estar sempre d’acord amb tot el que deia Sa Senyoria, donant-li les gràcies cada cop que guanyava una fitxa i excusant-se quan creia que en guanya­va massa. Sir William no parlava gaire per tal de poder emmagatzemar a la memòria les anècdotes i els noms de la noblesa que sentia anomenar.

Quan Lady Catherine i la seva filla es van cansar de jugar, van desfer les taules i van oferir un carruatge a la senyora Collins, el qual fou acceptat amb agraïment i encarregat a l’instant. Mentre s’esperaven, tots es van reunir al voltant de la llar de foc per escoltar com Lady Catherine determinava el temps que tindrien l’endemà. Un cop assabentats del temps, els van avisar que el carruatge els esperava, i, enmig dels regraciaments inacabables del senyor Collins i de les igualment inacabables reverències de Sir William, se’n van anar. Així que el cotxe es va allunyar de la porta, Charlotte va preguntar a Elizabeth quina impressió havia tret de tot el que havia vist a Rosings, i ella, per atenció a la seva cosina, va donar-li una resposta més favorable del que realment sentia. Però els seus elogis, malgrat que a ella li costaven un esforç, no van deixar gens satisfet el senyor Collins, al qual aviat calgué fer l’elogi de Sa Senyoria pel seu propi compte.