3

Elizabeth ara estava tan convençuda que l’antipatia que la senyoreta Bingley sentia per ella era originada per la gelosia, que no podia deixar de pensar que la seva presència a Pemberley seria molt poc ben rebuda, però sentia curiositat per veure l’afabilitat amb què la dama en qüestió renovaria llur coneixença.

En arribar a la casa, foren introduïdes en un saló, una cambra orientada al nord que a l’estiu era, és clar, deliciosa. Les finestres donaven al camp i permetien fruir de la vista refrescant de les altes muntanyes boscoses de darrera la casa i dels bells roures i nogueres espanyoles escampats pel prat.

En aquesta cambra foren rebudes per la senyoreta Darcy, la qual acompanyaven la senyora Hurst i la senyoreta Bingley i la senyora que vivia amb ella a Londres. Georgiana les va rebre amb tota correcció, però amb aquella torbació que, bé que era efecte de la timidesa i de la por de no fer-ho bé, fàcilment podia fer creure a les persones que se sentien inferiors a ella que era una noia orgullosa i reservada. La senyora Gardiner i la seva neboda, però, se’n van fer càrrec i la van compadir.

La senyora Hurst i la senyoreta Bingley només van saludar-les amb una genuflexió i després que tothom hagué segut es va produir un silenci molt desagradable —com sempre ho solen ser aquests silencis— que va durar alguns minuts. La primera a parlar va ser la senyora Annesley, una dona gentil, d’aspecte agradable, els intents de la qual per encetar un tema qualsevol ja demostraven que era més educada que cap de les altres, i la conversa va seguir entre ella i la senyora Gardiner amb alguna intervenció accidental per part d’Elizabeth. La senyoreta Darcy semblava cercar el coratge suficient per intervenir-hi i de tant en tant, quan hi havia menys perill que la sentissin, s’aventurava a dir uns quants mots.

Elizabeth aviat va veure que la senyoreta Bingley l’observava atentament i que no podia dir ni un mot a la senyoreta Darcy sense cridar-li l’atenció. Això no li hauria impedit d’intentar parlar amb ella, si totes dues no haguessin estat assegudes a una distància poc convenient. No li sabia greu, però, que li estalviessin la necessitat de parlar molt, ja que estava massa ocupada amb els seus propis pensaments. Esperava que d’un moment a l’altre alguns cavallers entrarien a la cambra i desitjava i temia alhora que l’amo de la casa fos un d’ells; gairebé era incapaç de decidir si ho temia més que no ho desitjava o a l’inrevés. Al cap d’un quart de seure així, sense que la veu de la senyoreta Bingley es fes sentir per res, Elizabeth es va sobresaltar en sentir que ella li preguntava fredament per la salut de la seva família. Elizabeth li va respondre amb la mateixa fredor i brevetat, i l’altra ja no va dir res més.

L’entrada d’un criat portant diverses menges, pastissos i tota mena de fruites del temps va ser la propera variació introduïda a llur visita, però això no va succeir fins que una mirada i un somriure expressius de la senyora Annesley va recordar a la senyoreta Darcy el seu paper. Aleshores, tothom va tenir feina, perquè, si bé no totes podien parlar, sí que podien menjar totes, i les belles piràmides de raïms, nectarines i préssecs les van reunir aviat al voltant de la taula.

Mentre menjaven, Elizabeth va tenir una bona oportunitat per decidir si temia o desitjava que entrés el senyor Darcy pels sentiments que van dominar-la quan ell va entrar a la cambra; aleshores, malgrat que just un moment abans havia cregut que el desig predominava, va començar a saber-li greu que hagués entrat.

Darcy havia estat una estona amb el senyor Gardiner, el qual, amb dos o tres cavallers més de la casa, estava entretingut a la vora del riu i només l’havia deixat en assabentar-se que les dames de la seva família tenien la intenció de visitar Georgiana aquell matí. Així que Darcy va aparèixer, Elizabeth va prendre la sàvia decisió de mostrar-se perfectament tranquil·la i serena; decisió molt necessària, però potser no tan fàcil de mantenir, ja que va veure que tothom sospitava d’ells dos i que així que ell va entrar a la cambra els ulls de gairebé totes les dames van posar-se a vigilar com es comportava. La senyoreta Bingley era la qui més traïa la seva curiositat, a despit dels amples somriures que dedicava a Darcy sempre que se li dirigia parlant-li dels plans que tenien. La gelosia encara no l’havia portada a la desesperació i no havia renunciat de cap manera a les seves atencions per ell. Georgiana, quan va entrar el seu germà, es va esforçar molt més a prendre part en la conversa i Elizabeth es va adonar que ell desitjava que la seva germana i ella esdevinguessin amigues i que facilitava com millor podia els intents de conversa per les dues bandes. La senyoreta Bingley ho veia igualment i la ràbia la va fer ser imprudent; amb un aire de cortesia burleta va aprofitar la primera ocasió per preguntar a Elizabeth:

—Digueu-me, senyoreta Eliza, és cert que la milícia del comtat ha estat retirada de Meryton? Deu haver estat una pèrdua molt gran per a la vostra família.

En presència de Darcy, Caroline no gosava esmentar el nom de Wickham, però Elizabeth va comprendre immediatament que estava pensant en ell, i per un instant els records que hi anaven lligats la van entristir. Però, fent un gran esforç per defensar-se d’aquell atac malèvol, de seguida va respondre a la pregunta en un to passablement deseixit. Mentre parlava, sense voler va mirar Darcy i el va veure tens mirant-la amb vehemència, i la seva germana, morta de vergonya, que no gosava ni aixecar els ulls. Si la senyoreta Bingley hagués tingut consciència del dolor que infligia al seu adorat amic, sens dubte no hauria fet aquella observació, però ella només volia inquietar Elizabeth amb el record d’un home pel qual creia que ella s’havia sentit atreta, fer-li trair uns sentiments que podrien perjudicar-la als ulls de Darcy i potser també recordar a aquests les beneiteries i inconveniències que associaven alguns membres de la família d’Elizabeth a aquell cos de l’exèrcit. Mai no havia arribat a orelles de la senyoreta Bingley ni un mot de l’intent de rapte, perquè, fins allí on era possible de mantenir un secret, ningú, llevat d’Elizabeth, no en sabia res. Darcy volia amagar-ho particularment als parents de Bingley perquè desitjava allò que feia temps Elizabeth li atribuïa, que els parents del seu amic arribessin a ser els de la seva germana. Ell, certament, havia concebut aquest pla i, sense que aquesta fos la causa que el decidís a apartar Bingley de la senyoreta Bennet, és probable que tingués quelcom a veure amb el seu gran interès per la felicitat del seu amic.

Aviat, però, l’aparent tranquil·litat d’Elizabeth va cal­mar l’emoció de Darcy, i com que la senyoreta Bingley, humiliada i decebuda, no gosava al·ludir a Wickham més clarament, també Georgiana al cap d’una estona es va asserenar, si bé no prou per tornar a obrir la boca. Temia trobar els ulls del seu germà, però Darcy gairebé ja no es recordava del protagonisme d’ella en l’afer. Així, doncs, la maniobra de Caroline, que intentava que l’atenció de Darcy s’apartés d’Elizabeth, havia aconseguit, pel que semblava, de fixar-la en ella cada vegada més.

Després de la intervenció de la senyoreta Bingley i de la resposta d’Elizabeth, la visita va durar poc temps més i, mentre Darcy les acompanyava al carruatge, la senyoreta Bingley va esbravar els seus sentiments criticant el físic, el comportament i el vestit d’Elizabeth. Però Georgiana no es va unir a les seves crítiques; els elogis del seu germà eren prou eloqüents perquè ella prengués el partit de la senyoreta Bennet. Ell no podia equivocar-se i, després del que li havia dit d’Elizabeth, Georgiana només podia trobar-la adorable i amable. En tornar Darcy al saló, la senyoreta Bingley no va poder estar-se de repetir unes quantes coses de les que havia dit a la seva germana.

—Quin mal aspecte tenia aquest matí Eliza Bennet, senyor Darcy! —va dir—. Mai no havia vist ningú tan canviat d’ençà de l’hivern. Té la pell tan fosca i tan basta! Louise i jo estem d’acord que no l’hauríem reconeguda.

Per poca gràcia que aquests comentaris li fessin, Darcy es va limitar a replicar fredament que l’únic canvi que veia era el de la seva morenor, conseqüència no gens miraculosa del fet de viatjar a l’estiu.

—Per la meva part —va insistir ella—, he de confessar que mai no l’he trobada bonica. Té la cara massa prima i un cutis sense frescor i les seves faccions no són gens boniques. Al nas, li manca caràcter, passa desapercebut, i les dents són passables, però no pas fora del corrent. Pel que fa als ulls, que algú ha dit alguna vegada que eren tan bonics, jo mai no hi vaig poder veure res d’extraordinari. Tenen una mirada freda i desagradable que em desplau molt i, altrament, té un aire de seguretat i una manca d’estil insuportables.

Convençuda com estava que Darcy admirava Elizabeth, aquell no era el millor mitjà per fer-se-li ella mateixa agradable, i és que quan la gent està irritada no sempre es comporta amb sensatesa. Però, finalment, va aconseguir l’èxit que cercava quan va veure que Darcy perdia en certa manera la calma. Decidida a fer-lo parlar, va continuar dient:

—Recordo que la primera vegada que la vam veure al Hertfordshire, a tots ens va estranyar que tingués fama de ser una bellesa, i recordo sobretot que, un dia que la família havia sopat a Netherfield, vós vau dir: «Aquesta noia, una bellesa! Jo més aviat diria que la seva mare és una bruixa». Però després va semblar que als vostres ulls millorava, i em penso que hi va haver un temps en què la trobàveu més aviat bufona.

—Sí —va replicar Darcy, que ja no es podia aguantar més—, però això va ser només quan la vaig conèixer, perquè ja fa molts mesos que la considero una de les dones més belles que conec.

Dit això, se’n va anar, i la senyoreta Bingley es va quedar amb la satisfacció d’haver-li fet confessar allò que només podia doldre-li a ella.

En el viatge de retorn, la senyora Gardiner i Elizabeth van comentar tot el que havia succeït durant la seva visita, tot, tret d’allò que realment els interessava. També van comentar el posat i el comportament de totes les persones que havien vist, llevat dels de la persona que més havia atret la seva atenció. Van parlar de Georgiana, dels amics de Darcy, de la seva casa, de les seves fruites, de tot, llevat del mateix Darcy; Elizabeth, això no obstant, es delia per saber què pensava la senyora Gardiner d’ell, i la senyora Gardiner hauria agraït molt a la seva neboda que encetés el tema.