18

Aviat Elizabeth va estar tan animada com abans; desitjava que el senyor Darcy tingués motius per haver-se enamorat d’ella.

—Com vas poder començar a estimar-me? —li va preguntar ella—. Puc comprendre que, un cop enamorat, cada vegada ho estiguessis més, però què va ser allò que de primer et va atreure?

—No puc fixar l’hora o l’indret, o la mirada, o els mots que en van ser el fonament. Fa massa temps. M’hi vaig trobar abans de saber que havia començat.

—A la primeria et resisties a trobar-me bonica i pel que fa a les meves maneres…, el meu comportament envers tu vorejava almenys, la incorrecció i gairebé mai no t’adreça­va la paraula sense desitjar fer-te mal. Ara, sigues sincer, et vaig començar a agradar per la meva impertinència?

—Per la vivacitat de la teva intel·ligència, sí.

—Ja pots dir-ne impertinència d’una vegada. Era poc menys que impertinència. El fet és que tu estaves cansat de tanta correcció, de tanta deferència, de tantes atencions falses. Estaves fastiguejat de les dones que només parlaven, actuaven i pensaven cercant la teva aprovació. Si tu no haguessis estat realment bo, m’hauries odiat; però, a despit dels esforços que feies per mostrar-te diferent de com eres, els teus sentiments eren sempre justos i nobles; i el teu cor menyspreava les persones que amb tant d’afany et feien la cort. I jo…, jo et vaig estalviar la preocupació d’haver-t’hi de capficar. I realment, pensant-hi bé, començo a trobar-ho perfectament raonable. Tu no sabies si jo era una bona noia, però ningú no pensa en això quan s’enamora.

—No era propi d’una bona noia que posessis tant d’afecte a tenir cura de la teva germana mentre va estar malalta a Netherfield?

—Estimadíssima Jane! Qui hauria estat capaç de fer menys per ella? Només que del deure, jo en vaig fer virtut. Les meves bones qualitats estan sota la teva protecció i tu cal que les exageris tant com puguis; en canvi, a mi em pertoca de cercar ocasions de burxar-te i de tenir picabaralles amb tu com més sovint millor. I ara et vull preguntar sense donar-hi voltes, per què et va costar tant decidir-te, al final? Per què estaves tan avergonyit al meu davant la primera vegada que ens vas venir a veure i després, quan vas dinar aquí? Per què sobretot, quan vas venir a visitar-nos, feies aquell posat com si jo no t’interessés gens?

—Perquè tu estaves seriosa i callada i no m’encoratja­ves.

—Però és que jo sentia una gran torbació.

—Jo també estava torbat.

—Hauries pogut parlar més amb mi, quan vas venir a dinar.

—Un home que hagués sentit menys ho hauria fet.

—Quina dissort, que tu tinguis una resposta per a tot i que jo sigui tan raonable que l’accepti! Però em pregunto quant de temps hauries mantingut aquesta actitud, si t’hagués deixat fer a tu. Em pregunto, també, quan hauries parlat si jo no t’hi hagués impulsat. L’atreviment que vaig tenir de regraciar-te per la teva bondat amb Lydia va ser realment molt efectiu. Massa, em temo; perquè, si la nostra felicitat ens ve del fet de trencar una promesa, de què servirà l’honestedat? No servirà de res. Perquè jo no t’hauria hagut de mencionar aquell tema, saps?

—No cal que t’hi amoïnis. L’honestedat sempre serà una virtut. Els esforços inqualificables de Lady Catherine per tal de separar-nos em van servir per deslliurar-me dels meus dubtes. No dec la meva felicitat d’ara al viu desig que senties d’expressar-me la teva gratitud, perquè jo no podia esperar que tu prenguessis la iniciativa. El relat de la meva tia m’havia fet concebre alguna esperança, i jo estava decidit a saber d’una vegada què pensaves.

—Lady Catherine ens ha estat d’un ajut incalculable, cosa que li hauria de plaure, perquè a ella li plau de ser útil. Però digues-me, per què vas venir a Netherfield? Era només per venir a Longbourn muntat a cavall i restar callat ple de torbació, o pretenies que tingués unes conseqüències més serioses?

—El que jo pretenia realment era veure’t i poder jutjar, en cas que fos possible, si mai podria aconseguir que m’estimessis. Malgrat que jo deia, i em deia a mi mateix, que volia comprovar si la teva germana encara se sentia atreta per Bingley i, si era així, confessar a Bingley el que jo havia fet.

—Tindràs mai el coratge d’anunciar a Lady Catherine el que li ve a sobre?

—Probablement em falta més el temps que no el coratge, Elizabeth. Però s’haurà de fer i, si em vols donar un full de paper, ho faré ara mateix.

—I, si a mi no em calgués escriure una carta, podria seure al teu costat per tal d’admirar la igualtat de la teva escriptura, com en certa ocasió va fer una altra noia jove. Però jo també tinc una tia, i no puc oblidar-me’n més temps.

Les poques ganes que Elizabeth tenia de confessar que la seva tia havia exagerat massa la intimitat d’ella amb el senyor Darcy li havien impedit de contestar la llarga carta de la senyora Gardiner; però, ara que podia comunicar-li una nova que ella sabia que fóra tan benvinguda, gairebé s’avergonyia de pensar que el seu oncle i la seva tia ja s’havien perdut tres dies de felicitat. Per tant, va escriure:

La carta del senyor Darcy a Lady Catherine era d’un estil diferent de la d’Elizabeth, com diferent era també de les dues la que el senyor Bennet va enviar al senyor Collins en resposta a la d’ell.

L’enhorabona de la senyoreta Bingley al seu germà en apropar-se la boda fou tan afectuosa i sincera com podia ser. Amb ocasió de l’esdeveniment, fins i tot va escriure a Jane per expressar-li el plaer que sentia i repetir-li les antigues protestes del seu interès per ella. Jane no es va deixar enganyar, però això la va emocionar i, tot i que no hi confiava, no va poder deixar de respondre-li amb molta més amabilitat que l’altra no es mereixia.

L’alegria que va tenir la senyoreta Darcy quan va rebre la mateixa notícia fou tan sincera com la del seu germà quan aquest va donar-la-hi. Quatre pàgines foren insuficients per expressar el seu plaer i el viu desig que tenia que la seva germana l’estimés.

Abans que pogués arribar cap resposta del senyor Collins o la felicitació de la seva muller per a Elizabeth, la família de Longbourn va assabentar-se que els Collins venien a instal·lar-se a Lucas Lodge. La raó d’aquest canvi sobtat de domicili aviat fou evident. Lady Catherine s’ha­via enutjat tant pel contingut de la carta del seu nebot, que Charlotte, que de tot cor s’alegrava d’aquell casament, anhelava anar-se’n de Hunsford fins que la tempestat hagués passat. En uns moments com aquells, l’arribada de la seva amiga va alegrar molt Elizabeth, bé que durant llur trobada sovint va pensar que pagava molt car aquell plaer en veure el senyor Darcy exposat a l’ostentosa cortesia amb què l’obsequiava el seu marit. Darcy, això no obstant, ho va suportar amb una serenitat admirable. Fins i tot va ser capaç d’escoltar els compliments de Sir William Lucas, el qual li deia que s’emportava el joiell més esplendorós del país i li expressava amb una gran sobrietat el seu desig de trobar-lo sovint a St. James. Si s’hi va arronsar d’espatlles, no fou fins que Sir William ja no podia veure’l.

La vulgaritat de la senyora Philips era diferent, i exigia més esforç per part de Darcy per suportar-la, perquè malgrat que la senyora Philips, com la seva germana, li tenia massa por per comportar-se amb la familiaritat que el bon humor de Bingley encoratjava, tanmateix, sempre que parlava, la seva vulgaritat era evident. I el respecte que Darcy li inspirava, tot i que la feia ser menys expressiva, tampoc no era probable que la fes tornar més elegant. Elizabeth feia tot el que podia per tal de protegir-lo de la curiositat de tots ells i sempre estava alerta perquè només estigués amb ella o amb les persones de la seva família amb les quals podia parlar sense mortificar-se. I, malgrat que les situacions desagradables que tot això produïa van disminuir, en part, el plaer del temps del festeig, això mateix augmentava les expectatives per al futur. Elizabeth pensava il·lusionada en el dia que deixarien una companyia que tan poc, a ella i a Darcy, els plaïa per anar a viure enmig del benestar i del bon gust del grup familiar a Pemberley.