5

A la distància d’una curta passejada des de Longbourn, vivia una família amb la qual els Bennet tenien una íntima amistat. Anteriorment, Sir William Lucas havia estat establert, com a comerciant, a Meryton, on havia fet una certa fortuna i havia adquirit una comanadoria sol·licitada al rei durant l’exercici d’una alcaldia. La distinció li havia produït un efecte potser massa fort: li havia fet avorrir el negoci i la seva residència en una petita població que comptava amb mercat. Deixant l’un i l’altra, s’havia instal·lat amb la seva família en una casa a una milla si fa no fa de Meryton, que, des d’aleshores, es va anomenar Lucas Lodge; allí podia pensar amb profunda complaença en la seva importància i, sense el destorb del negoci, dedicar-se únicament a ser cortès amb tothom. Perquè, malgrat que estava ufanós de la seva categoria, no per això menyspreava ningú, ans al contrari, era tot atencions envers tothom. Inofensiu per naturalesa, cordial i servicial, la seva presentació a St. James l’havia tornat, a més a més, educat.

Lady Lucas era una bona dona, però no prou llesta per ser una valuosa veïna per a la senyora Bennet. Tenia diversos fills, i la més gran, una noia entenimentada i intel·ligent, d’uns vint-i-set anys, era l’amiga íntima d’Elizabeth.

Que les senyoretes Lucas i les senyoretes Bennet es trobessin per parlar del ball era absolutament necessari, i el matí de l’endemà de la festa va portar les primeres a Longbourn per escoltar i fer saber les impressions respectives.

—Tu vas començar bé la tarda, Charlotte —va dir la senyora Bennet a la senyoreta Lucas dominant-se per correcció—. Vas ser la primera que va escollir el senyor Bingley.

—Sí, però va semblar que li agradava més la segona.

—Oh, suposo que et refereixes a Jane, perquè va ballar dues vegades amb ella. Es cert que va semblar que l’admirava, més aviat crec que sí, és clar…, vaig sentir quelcom sobre això…, però gairebé no sé què…, quelcom relacionat amb el senyor Robinson.

—Potser es refereix al que vaig sentir, per casualitat, que deien ell i el senyor Robinson, no li ho vaig comentar? Que el senyor Robinson li va preguntar si li agradaven les nostres reunions de Meryton i si no creia que hi havia moltes dones boniques al saló i quina creia ell que era la més bonica? I que ell va contestar a la darrera pregunta, sense pensar-s’hi: «Oh, la més gran de les senyoretes Bennet, sense cap mena de dubte; sobre això no pot haver-hi discrepàncies».

—Realment, això era molt significatiu…, sembla com si…, i, tanmateix, tot pot acabar en no res, saps?

—El que jo vaig sentir era més com cal que el que vas sentir tu, Eliza —va dir Charlotte—. El senyor Darcy no mereix que se l’escoltin com ho mereix el seu amic, no és cert? Pobra Eliza! Ser només passable…

—Et prego que no fiquis al cap de Lizzy que s’ha de sentir vexada pel seu mal tracte. Es un home tan desagradable, que plaure-li seria una gran desgràcia. La senyora Long em va contar ahir a la nit que el senyor Darcy va seure mitja hora al seu costat sense descloure els llavis ni una sola vegada.

—N’està ben certa, senyora? No hi ha, en això que diu, un petit error? —va dir Jane intervenint-hi—. Perquè jo el vaig veure parlant amb ella.

—Ah, perquè, finalment, ella li va preguntar si li agradava Netherfield i no va tenir més remei que respondre-li…, però la senyora Long em va dir que semblava molt enutjat, perquè li havia dirigit la paraula.

—La senyoreta Bingley va comentar —va replicar Jane— que mai no parla gaire, si no és amb els seus amics íntims. Amb ells, és extraordinàriament agradable.

—No en crec un mot, estimada. Si fos tan agradable, hauria parlat amb la senyora Long. Però m’imagino què degué succeir. Tothom diu que està ple d’orgull i sospito que havia sentit a dir que la senyora Long no té carruatge i que havia anat al ball amb una calessa de lloguer.

—A mi tant se me’n dóna que no parlés amb la senyora Long —va dir la senyoreta Lucas—, però tant de bo que hagués ballat amb Eliza.

—Una altra vegada, Lizzy —li va aconsellar la seva mare—, si jo fos de tu, no ballaria amb ell.

—Crec, senyora, que li puc prometre, sense perill de trencar la meva prometença, que mai no ballaré amb ell.

—El seu orgull —va comentar la senyoreta Lucas— no em desagrada tant com en altres persones, perquè el senyor Darcy té una excusa per ser orgullós. No ens pot estranyar que un home tan distingit, amb la família que té, la seva fortuna i tota la resta a favor d’ell tingui un bon concepte de si mateix. Si em permeteu d’expressar-ho així, té un cert dret a ser orgullós.

—Això és ben cert —va replicar Elizabeth—, i jo perdonaria fàcilment el seu orgull, si no hagués mortificat el meu.

—L’orgull —va observar Mary, que s’enorgullia de la solidesa de les seves reflexions—, crec que és un defecte molt corrent. Per tot el que he llegit, estic convençuda que és, de debò, molt corrent; que la naturalesa humana hi és particularment propensa i que hi ha molt poca gent que no alimenti un sentiment d’autocomplaença pel que fa a una qualitat o altra, real o imaginària. La vanitat i l’orgull són dues coses diferents, malgrat que molt sovint s’usin aquests dos mots com a sinònims. Una persona pot ser orgullosa i no ser vanitosa. L’orgull té més a veure amb l’opinió que tenim de nosaltres mateixos; la vanitat, amb allò que voldríem que els altres pensessin de nosaltres.

—Si jo fos ric com el senyor Darcy —va cridar un noiet Lucas que havia vingut amb les seves germanes—, no em preocuparia gens l’orgull que pogués tenir. Posseiria una canilla de gossos per caçar guineus i cada dia em beuria una ampolla de vi.

—I així beuries molt més del que cal —va replicar la senyora Bennet—, i, si jo et veia beure, et prendria l’ampolla sense pensar-m’hi.

El noiet va assegurar que no ho faria, ella va continuar afirmant que sí i la picabaralla només es va extingir quan es va acabar la visita.