13

Si bé Elizabeth no esperava que la carta que li va lliurar el senyor Darcy fos per insistir en els seus oferiments, tampoc no tenia cap idea del seu contingut. Però, tal com estaven llurs relacions, ja pot suposar-se amb quina avidesa la va llegir i quines emocions contradictòries li va produir. Difícilment, mentre llegia, hauria pogut definir els seus sentiments. Amb estranyesa va comprendre, de primer, que ell creia que podia explicar-ho tot, i ràpidament es va convèncer que el senyor Darcy no podia donar cap explicació que no amagués un just sentiment de vergonya. Fortament previnguda contra tot el que ell pogués dir, va començar a llegir el relat del que havia passat a Netherfield. Llegia amb tanta avidesa, que gairebé no li quedava la facultat de comprendre i per la impaciència que sentia de saber què diria més endavant era incapaç de copsar el sentit d’allò que tenia davant dels ulls. Sense pensar-s’hi, va decidir que la creença d’ell en la indiferència de Jane era falsa i la descripció que feia de les objeccions reals, les pitjors, contra el casament, la van irritar massa per desitjar de fer-li justícia. Cap manifestació de penediment pel que havia fet no la satisfeia; el to de la carta no era de penediment, sinó d’arrogància. Només contenia orgull i insolència.

Però quan després d’aquest tema va començar el relat referent al senyor Wickham, quan un xic més assossegada va llegir la relació dels fets que, posat que fossin certs, destruïen completament la bona opinió que ella tenia de la seva vàlua —fets que d’una manera alarmant s’assembla­ven a la història de la vida de Wickham que ell mateix li havia contat—, els seus sentiments cada vegada eren més difícils de suportar i més difícils de definir. L’esglai, el recel i fins i tot l’horror l’oprimien. Desitjava negar-ho totalment, i sense parar exclamava: «Això ha de ser fals! Això no pot ser! Això ha de ser una gran falsedat!». I quan hagué llegit tota la carta, malgrat que no s’havia assabentat gairebé de res del que contenien les dues últimes pàgines, la va plegar afirmant que no la llegiria, que mai més no tornaria a llegir-la.

Amb l’esperit agitat i sense poder pensar en res més, continuava caminant. Però era inútil; al cap d’un moment va obrir novament la carta i sobreposant-se com millor va poder va recomençar la humiliant lectura de tot allò que es referia a Wickham i es va dominar prou per ser capaç de penetrar el sentit de cada frase. El relat dels lligams de Wickham amb la família de Pemberley era exactament el mateix que li havia fet ell; també la constatació de l’afecte del darrer senyor Darcy per Wickham, tot i que ella abans en desconeixia la magnitud, estava d’acord amb els mots d’ell; l’exposició d’un confirmava la de l’altre. Però, quan va arribar allí on Darcy parlava del testament, les diferències entre ells dos eren enormes. Tenia ben fresc a la memòria tot el que Wickham li havia contat referent al benefici eclesiàstic, i, com que recordava mot per mot el que ell havia dit, era impossible no tenir la impressió que un dels dos mentia. Per uns instants, Elizabeth es va fer la il·lusió que els seus desigs no anaven errats, però quan va llegir i rellegir amb la més gran atenció els detalls que el senyor Darcy donava sobre la renúncia de Wickham a qualsevol pretensió a un benefici, rebent en compensació una suma tan considerable com eren tres mil lliures, novament li calgué dubtar. Va plegar la carta i, sospesant cada circumstància amb el que ella entenia per imparcialitat, va reflexionar la probabilitat que tot el que s’hi deia fos cert; però amb poc èxit, ja que tots dos asseguraven el que deien. Altre cop va continuar la lectura. Però cada ratlla demostrava més clarament que l’afer, que ella creia que cap ardit no podia presentar sota aquell aspecte —demostrant-se amb això que l’actuació del senyor Darcy havia estat poc menys que vergonyosa—, era capaç de fer donar un tomb i de demostrar que la conducta del senyor Darcy en aquell assumpte havia estat irreprotxable. El fet que el senyor Darcy no tingués escrúpols a acusar Wickham de ser un malgastador i un llibertí li sabia més greu perquè ella no podia aportar cap prova de la seva injustícia. Mai no havia sentit a parlar de Wickham abans que ell entrés a la Milícia del comtat, cosa que s’havia decidit a fer a instàncies d’un jove que, trobant-lo casualment a la ciutat, havia renovat amb ell una antiga coneixença. De la seva vida anterior res no se sabia al Hertfordshire si no és el que ell mateix contava. Quant al seu caràcter, fins i tot en cas d’haver pogut obtenir informació, mai no havia sentit el desig de preguntar res. El seu aspecte, veu i maneres l’havien dotat, de cop, amb totes les virtuts. Elizabeth intentava recordar alguna prova de bondat, algun tret especial d’integritat o de desig de fer el bé que pogués rescatar-lo dels atacs del senyor Darcy o, almenys, algunes virtuts, si bé momentàniament dominades per algun error, a les quals ella pogués donar un nom diferent del que els donava el senyor Darcy: dissipació i vici. Però el record no l’ajudava gens. Sense esforçar-s’hi podia evocar l’encant i la gràcia de la seva presència, però només podia recordar que l’afavorís la general aprovació de tota la gent del veïnat i l’estima aconseguida entre els companys amb l’afabilitat del seu tracte. Va deturar-se una estona mentre considerava aquests fets, i després va continuar llegint. Però desgraciadament la història que venia a continuació sobre els projectes de Wickham referents a la senyoreta Darcy quedava en certa manera confirmada per la conversa que havia mantingut amb el coronel Fitzwilliam aquell mateix matí. Finalment, es veié obligada a recórrer a ell per comprovar la veracitat de tots els detalls, car ell li havia confirmat prèviament l’interès que sentia per tot allò que es referís als afers del seu cosí i no tenia cap motiu per dubtar de la seva integritat. Gairebé ja s’havia resolt a demanar el seu ajut, quan la dificultat de portar-ho a terme va desbaratar la seva primera idea; idea que va rebutjar del tot quan es va convèncer que el senyor Darcy no s’hauria arriscat a proposar-ho, si no hagués estat segur que el seu cosí corroboraria el que ell deia.

Recordava perfectament tot el que havia passat amb Wickham quan van estar conversant la primera tarda que es van trobar a casa del senyor Philips. Tenia encara fresques a la memòria algunes de les expressions que havia usat Wickham. Ara li xocava la poca conveniència d’unes tals confidències a una persona estranya i s’admirava de no haver-se’n adonat abans. Veia la poca delicadesa del comportament d’ell en posar-se a primer terme com havia fet. Recordava que s’havia vanagloriat que no temia de veure el senyor Darcy…, que el senyor Darcy podia, si volia, deixar la regió, però ell es quedaria on era; no obstant això, la setmana següent va evitar de trobar-se amb ell a Netherfield. Recordava també que fins que la família de Netherfield no se’n va anar, no va contar a ningú, fora d’ella, la seva història, però que, així que se n’hagueren anat, va ser el tema de conversa de tothom; que no s’havia resistit, que no havia tingut miraments a difamar el caràcter del senyor Darcy, malgrat haver-li assegurat que, per respecte al pare, mai no comprometria el fill.

Que diferent veia ara tot el que a ell feia referència! Les atencions a la senyoreta King eren ara la conseqüència odiosa d’un interès purament mercenari i la preferència que havia demostrat per ella, malgrat la poca importància de la seva fortuna, demostrava més l’avidesa d’ell per arreplegar el que pogués que no pas la modèstia de les seves aspiracions. Ara veia que el comportament que havia tingut amb ella no era degut a cap motiu que pogués afalagar-la: o bé anava enganyat respecte als diners que ella tenia o bé la preferència encoratjadora que, ara se n’adonava, ella li havia mostrat imprudentment, satisfeia la seva vanitat. Els arguments per defensar-lo cada vegada eren més i més febles i en canvi va haver de reconèixer —cosa que novament justificava el senyor Darcy— que ja feia temps que Jane havia fet algunes preguntes sobre aquest assumpte al senyor Bingley i que aquest havia afirmat la innocència de Darcy en aquell afer; i que, malgrat que les maneres del senyor Darcy traslluïen un gran orgull i no eren agradables, mai, en tot el temps de la seva coneixença —coneixença que últimament els havia donat ocasió per a un tracte assidu i que li havia fet conèixer amb una certa intimitat la manera de comportar-se d’ell—, mai no havia vist res que demostrés manca de principis o de justícia, res que el presentés com un home de costums poc religiosos o immorals. Que els seus coneguts l’estimessin i el valoressin, que fins i tot Wickham li reconegués el mèrit de ser un bon germà i el fet d’haver-lo sentit a parlar tan sovint de la seva germana en un to d’autèntic afecte, provava que el senyor Darcy era capaç de tenir bons sentiments. Si la seva actuació hagués estat la que Wickham explicava, una violació tan flagrant de tots els drets, difícilment hauria pogut restar encoberta als ulls de la gent; com tampoc no s’explicava, l’amistat entre una persona capaç d’uns actes tan vils i un home tan bo com el senyor Bingley.

Cada vegada estava més avergonyida d’ella mateixa. No podia pensar en Darcy o en Wickham sense veure que havia estat cega, que s’havia comportat d’una manera absurda i parcial i que s’havia deixat emportar pels prejudicis.

—M’he portat d’una manera menyspreable —va exclamar—. Jo, que m’enorgullia del meu bon criteri! Jo, que tenia tan bona opinió de la meva perspicàcia i que tan sovint he menystingut la generositat i el candor de la meva germana i he satisfet la meva vanitat alimentant sospites sense fonament i totalment indignes! Com m’humilia aquest descobriment! I, tanmateix, quina humiliació més justa! Si hagués estat enamorada, no hauria estat més cega. Però aleshores els disbarats que he fet no haurien estat efecte de la vanitat, sinó de l’amor. Complaguda per la preferència d’un home i ofesa pel menyspreu de l’altre, m’he deixat endur per la simpatia i per la ignorància i he prescindit de la raó en fets d’interès per a tots dos. Fins avui no m’he conegut a mi mateixa.

De si mateixa a Jane, de Jane a Bingley, els seus pensaments seguien un fil que aviat li féu recordar que les explicacions del senyor Darcy en aquell assumpte li havien semblat poc satisfactòries, i va rellegir la carta. Una segona lectura li va fer veure les coses d’una altra manera. Com podia negar en aquest cas el crèdit a les seves afirmacions que s’havia vist obligada a concedir-li en l’altre? Ell afirmava que no tenia la més lleu sospita de l’afecte de la seva germana i ella no va poder evitar de recordar quina havia estat sempre l’opinió de Charlotte. Ningú no podia negar que la descripció que feia el senyor Darcy de Jane era exacta. Ella mateixa sabia que Jane, malgrat la intensitat dels seus sentiments, no els demostrava i que la serenitat inalterable del seu posat sovint aparentava manca de sentiment.

Quan va arribar al paràgraf de la carta on es feia esment de la seva família en termes tan humiliants com merescuts, va sentir una vergonya terrible. La justícia dels càrrecs la va impressionar tant, que no va poder negar-los, i la circumstància a què ell al·ludia particularment —que havia tingut lloc al ball de Netherfield i que havia confirmat la seva desaprovació— difícilment podia haver quedat gravada més profundament en l’esperit d’ell que en el d’ella.

No deixava de ser sensible a l’elogi que el senyor Darcy feia d’ella i de la seva germana. Això suavitzava la pena que sentia, però no la consolava del menyspreu que la resta de la seva família s’havia ben guanyat. Quan pensava que el desengany de Jane era, de fet, obra dels seus parents més pròxims i reflexionava el perjudici material que la inconveniència de llur conducta podia portar a la seva reputació, se sentia més deprimida que mai no ho hagués estat en sa vida.

Dues hores va vagarejar pel camp deixant que els pensaments li anessin d’uns fets als altres, reconsiderant els esdeveniments, determinant probabilitats i reconciliant-se amb si mateixa com millor podia per tal d’assumir el canvi tan sobtat, tan important, que havien sofert les seves conviccions. La fatiga i la sensació d’haver estat molt de temps fora de casa la van fer tornar, finalment, a la Parròquia. Va entrar amb el desig d’aparentar la mateixa alegria de sempre i decidida a posar fi a les seves reflexions, que podien fer-la incapaç de participar en la conversa.

Així que va entrar, li van fer saber que durant la seva absència els dos cavallers de Rosings havien vingut per separat a fer-los una visita. El senyor Darcy s’havia quedat només un moment per prendre comiat. Però el coronel Fitzwilliam havia restat almenys una hora esperant la seva tornada i gairebé estava decidit a sortir a cercar-la fins que la trobés. Elizabeth amb prou feines va poder simular que sentia no haver-lo vist; en realitat, se n’alegrava. El coronel ja no li interessava; ara només podia pensar en la seva carta.