17

L’endemà, Elizabeth va contar a Jane el que havia passat entre el senyor Wickham i ella. Jane escolta­va astorada i preocupada; no podia arribar a creure que el senyor Darcy fos tan poc mereixedor de l’afecte del senyor Bingley i, això no obstant, no s’adeia amb el seu caràcter posar en dubte la veracitat d’un home jove amb una aparença tan amable com la del senyor Wickham. La possibilitat que hagués hagut d’aguantar, realment, tanta dolenteria era prou per interessar els seus més tendres sentiments; per tant, no li quedava altre remei que pensar bé de tots dos, defensar el comportament de cadascun d’ells i posar a compte d’un accident o d’un error tot allò que no podia explicar-se altrament.

—Em sembla que tots dos —va dir ella— han estat víctimes d’un engany, d’una manera o altra, del qual nosaltres no podem tenir ni idea. Gent interessada potser pot haver donat a cadascun d’ells una imatge equivocada de l’altre. En resum, és impossible que puguem conjecturar les causes o les circumstàncies que els poden haver fets barallar, sense que cap d’ells dos sigui realment culpable.

—Això és ben cert; i ara, estimada Jane, què has aconseguit de trobar a favor de la gent interessada que, probablement, han tingut alguna cosa a veure en aquest assumpte? Els absolem també o ens veurem obligades a pensar malament d’algú?

—Riu-te de mi tant com vulguis, però rient-te’n no em faràs canviar de parer. Estimadíssima Lizzy, pensa només en quina llum més desagradable fa veure el senyor Darcy el fet que sigui capaç de tractar la persona preferida del seu pare d’aquesta manera…, una persona de la qual el seu pare havia promès de tenir cura… Es impossible. Cap home que posseeixi un mínim sentit humanitari, cap home amb una manera de ser mínimament valuosa no seria capaç de fer-ho. Els seus amics més íntims, poden estar tan completament enganyats respecte d’ell? Oh, no!

—Puc creure molt més fàcilment que el senyor Bingley està influït pel seu amic que no pas que el senyor Wickham hagi inventat una història així de si mateix com la que em va contar ahir a la nit; noms, fets, tot dit amb tanta franquesa. Si no és cert el que diu, que el senyor Darcy ho negui. Per altra banda, en els seus ulls, s’hi llegia que era cert.

—Es difícil, realment, és penós. Una no sap què pensar-ne.

—Perdona, una sap molt bé què pensar-ne.

Però Jane només podia pensar una cosa amb certesa…, que el senyor Bingley, si era cert que estava influït pel seu amic, sofriria molt quan l’afer esdevingués públic.

Van avisar les dues noies, que mantenien aquesta conversa en el jardí boscà de prop de la casa, de l’arribada d’algunes de les persones de qui parlaven; el senyor Bingley i les seves germanes venien per invitar-les personalment per al tan desitjat ball a Netherfield, el qual havia de tenir lloc el dimarts següent. Les dues senyores van estar encantades de reveure la seva estimada amiga Jane i deien que els semblava que feia un segle que no l’havien vista; repetidament li preguntaven què havia fet d’ençà que s’havien separat. Quant a la resta de la família, no en feien gaire cas: evitaven la senyora Bennet tant com podien; a Elizabeth gairebé no li dirigien la paraula, i no deien ni un mot als altres. Aviat se’n van anar; amb tanta pressa es van aixecar dels seus seients, que van agafar de sorpresa el seu germà i van sortir corrents de la casa com si fugissin de la senyora Bennet.

La perspectiva del ball a Netherfield era extremament agradable a totes les dones de la família. A la senyora Bennet li plaïa de creure que el donaven en atenció a la seva filla gran i se sentia especialment afalagada pel fet d’haver rebut la invitació del mateix senyor Bingley en persona, en lloc de rebre una targeta cerimoniosa. Jane s’imaginava una tarda feliç en companyia de les seves dues amigues i esperava rebre les atencions de llur germà, i Elizabeth pensava, complaguda, que ballaria molts balls amb el senyor Wickham i que en els ulls i el comportament del senyor Darcy veuria la confirmació de tot. La felicitat anticipada de Catherine i Lydia depenia menys d’un esdeveniment o d’una persona en particular, perquè, tot i que totes dues, com Elizabeth, tenien la intenció de ballar amb el senyor Wickham la meitat de la tarda, no era ell, en absolut, l’única parella que podia satisfer-les, i un ball, fos com fos, era un ball. Fins i tot Mary va poder assegurar a la seva família que hi estava ben disposada:

—Mentre pugui tenir el matí per a les meves coses, en tinc prou. Penso que no representa cap sacrifici trobar-se amb la gent, de tant en tant, en una reunió de caire social. La societat té els seus drets sobre tots nosaltres i confesso que sóc una persona que considero que uns intervals d’esplai i de diversió són desitjables per a tothom.

Elizabeth estava de tan bon humor pel pròxim esdeveniment, que malgrat que no parlava sovint amb el senyor Collins, si no era necessari, no es va poder aguantar i va preguntar-li si tenia intenció d’acceptar la invitació del senyor Bingley i, en cas que fos així, si trobaria convenient d’unir-se a la gatzara de la festa. Va quedar un xic sorpresa de veure que ell no sentia cap escrúpol pel que feia a aquest assumpte i que estava molt lluny de témer una reprimenda de part de l’arquebisbe o de Lady Catherine de Bourgh pel fet d’atrevir-se a ballar.

—Jo no crec pas, us ho asseguro —va dir ell—, que un ball d’aquest caire, organitzat per un jove de bona reputació per a gent respectable, pugui ser de mala llei i estic tan lluny d’estar en contra de ballar jo mateix que espero ser honorat amb la mà de totes les meves cosines en el decurs de la tarda. Aprofito, doncs, aquesta avinentesa per sol·licitar la vostra, senyoreta Elizabeth, especialment per a les dues primeres danses…; una preferència que la meva cosina Jane espero que sabrà entendre i no atribuirà a falta de respecte envers ella.

Elizabeth es va sentir atrapada. Estava ben decidida que el senyor Wickham li comprometés aquests dos balls…, i, en lloc d’ell, haver de ballar amb el senyor Collins! Mai la seva espontaneïtat no havia estat més poc oportuna. Ara, però, ja no hi havia remei. La seva felicitat i la del senyor Wickham hauria de retardar-se per força, una mica més; així, doncs, va acceptar la proposta del senyor Collins tan gentilment com va poder. La galanteria del seu cosí, però, no li feia gaire gràcia, perquè suggeria la idea que hi havia quelcom més. Per primera vegada se li va ocórrer que, entre totes les seves germanes, ella fos l’elegida com la persona digna d’esdevenir la senyora de Hunsford Parsonage i d’ajudar a formar la taula de quadrille a Rosings, a manca de visitants més importants.

Aviat aquesta sospita es va transformar en certesa quan va observar que les gentileses del senyor Collins com més anava més sovintejaven i que repetidament intentava afalagar-la fent elogis de la seva agudesa i de la seva vivacitat. Malgrat que ella estava més esverada que complaguda pels efectes dels seus encisos, la seva mare no va trigar gaire a fer-li entendre que un possible casament amb el senyor Collins era una perspectiva que li plaïa molt i molt. Elizabeth, però, optà per fer el desentès sabent bé que una negativa per part seva seria motiu d’una baralla seriosa. Podia molt ben ser que el senyor Collins no fes mai una proposta i, fins que la fes, era inútil discutir.

Si no hi hagués hagut un ball a Netherfield què calia preparar i comentar, la més petita de les senyoretes Bennet hauria arribat a la festa en un estat d’ànim llastimós, perquè, des del dia de la invitació fins al dia del ball, va ploure sense parar i no van poder anar a Meryton ni una sola vegada. Adéu, tia, oficials i novetats! Fins i tot les roses per adornar les sabates per al ball van haver de ser comprades per encàrrec. També el mal temps posava a prova la paciència d’Elizabeth, perquè ajornava una coneixença més íntima amb el senyor Wickham; i, pel que fa a Kitty i a Lydia, només el ball del dimarts podia fer-los suportables el dissabte, el diumenge i el dilluns.