8

Tothom, a la Parròquia, va quedar seduït per les maneres del coronel Fitzwilliam, i totes les dames van sentir que la seva presència augmentaria el plaer de llurs compromisos a Rosings. Van passar alguns dies, però, abans de rebre una invitació per anar-hi, perquè, quan hi havia invitats a la casa, ells no eren tan necessaris. Fins el dia de Pasqua, gairebé una setmana després de l’arribada dels dos cavallers, no van tenir l’honor d’una tal atenció i, en aquesta ocasió, només van rebre la invitació a la sortida de l’església, per anar-hi aquella mateixa tarda. La darrera setmana havien vist molt poc Lady Catherine o la seva filla, però el coronel Fitzwilliam els havia anat a veure a la Parròquia més d’una vegada durant aquells dies; el senyor Darcy, només l’ha­vien vist a l’església.

Naturalment, van acceptar la invitació i a l’hora adient van reunir-se amb els altres al saló de Lady Catherine. Sa Senyoria els va rebre amb correcció, però era evident que llur companyia no era, en absolut, tan ben rebuda com quan no podia tenir ningú més. De fet, estava captivada pels seus dos nebots i parlava amb ells, especialment amb Darcy, molt més que amb qualsevol altra persona de la reunió.

El coronel Fitzwilliam semblava realment content de veure’ls; qualsevol cosa era un esbarjo ben rebut per ell a Rosings i la bonica amiga de la senyora Collins atreia la seva imaginació. Ara es va asseure al seu costat i li va parlar d’una manera tan agradable del Kent i del Hertfordshire, de viatjar i de restar a casa, de llibres recents i de música, que Elizabeth mai no se l’havia passada tan bé abans en aquell saló. Conversaven sense parar amb tanta animació que fins i tot Lady Catherine va fixar-s’hi i el senyor Darcy es va girar repetides vegades a mirar-los encuriosit. Sa Senyoria va compartir el mateix sentiment de curiositat, cosa que es va posar més de manifest, perquè ella no va tenir cap mirament a dir en veu alta:

—Què dius, Fitzwilliam? De què parles? Què contes a la senyoreta Bennet? Deixeu-me sentir què dieu.

—Parlem de música, madame —féu ell quan ja no va tenir més remei que respondre-li.

—De música! Aleshores, parleu més alt. De tots els temes, aquest és el que més m’encanta. Si parleu de música, he de prendre part a la conversa. Hi ha poques persones a Anglaterra, suposo, que frueixin més que jo amb la música o que tinguin per la música un millor gust innat. Si hagués estudiat hauria estat una hàbil intèrpret i la meva filla també, si la seva salut li hagués permès de dedicar-s’hi. M’agrada pensar que Anne hauria tocat deliciosament. Quins progressos fa Georgiana al piano, Darcy?

El senyor Darcy va parlar dels dots magnífics de la seva germana amb afecte i orgull.

—Estic contenta de sentir uns informes tan bons —va dir Lady Catherine— i et prego que li diguis de part meva que no pot esperar d’excel·lir-hi, si no practica molt.

—Us asseguro, madame —va replicar ell—, que no necessita aquest consell. Practica constantment.

—Millor. Mai no ho farà prou, i quan li escriuré insistiré que, per cap motiu, no ho deixi. Sovint dic a les noies joves que una execució perfecta només s’aconsegueix amb una pràctica constant. Ho he dit diverses vegades a la senyoreta Bennet, que mai no tocarà realment bé, si no practica més. I, ja que el senyor Collins no té un instrument, li he dit moltes vegades que serà benvinguda cada dia a Rosings a tocar el piano a la cambra de la senyora Jenkinson. En aquella part de la casa, saps?, no faria nosa a ningú.

El senyor Darcy estava un xic avergonyit per la mala educació de la seva tia, i no li va respondre.

Un cop enllestiren el cafè, el coronel Fitzwilliam va recordar a Elizabeth que li havia promès de tocar per a ell, i ella va seure al piano tot seguit sense fer-se pregar. Ell va apropar una cadira al seu costat. Lady Catherine va escoltar la meitat d’una cançó i després va continuar parlant amb el seu altre nebot fins que aquest, dirigint-se al piano amb el posat reflexiu que solia tenir, es va situar de manera que li fos possible de veure perfectament el rostre de la bella executant.

Elizabeth es va adonar del que Darcy feia, i quan una pausa li ho va permetre es va girar i amb un somriure entremaliat li va dir:

—Voleu esverar-me, senyor Darcy, venint a escoltar-me amb tota aquesta cerimònia? Doncs jo no em deixaré esporuguir, malgrat que la vostra germana toqui tan bé. La meva tossuderia no em permet de sotmetre’m a la voluntat dels altres. Els intents d’intimidar-me esperonen el meu coratge.

—No diré que aneu errada —va replicar ell—, perquè vós no podeu creure de debò que tinc cap intenció d’esporuguir-vos, i ja fa prou temps que frueixo del plaer de la vostra coneixença per saber que, a vegades, us diverteix molt expressar unes opinions que, en realitat, no són les vostres.

Elizabeth va riure cordialment del retrat que Darcy feia d’ella, i va dir al coronel Fitzwilliam:

—El vostre cosí us farà tenir una opinió ben pobra de mi i us ensenyarà a no creure ni un mot del que dic. Quina mala sort la meva, de trobar-me amb una persona tan capacitada per descobrir el meu autèntic caràcter en una part del món on jo esperava de poder fer creure en els meus mèrits. Realment, senyor Darcy, és molt poc generós de part vostra contar tot el que vau saber de mi al Hertfordshire i que no m’afavoreix. Permeteu-me que us digui que ho feu amb molt poca habilitat, perquè provoqueu la meva venjança i podrien sortir a la llum coses que potser sorprendrien els vostres parents.

—No em feu por —va dir ell somrient.

—Us ho prego —va dir cridant el coronel Fitzwilliam—, digueu-me de què l’acuseu. M’agradaria saber com es comporta quan està amb gent que no coneix.

—Us ho diré, doncs…, però prepareu-vos a escoltar coses terribles. La primera vegada que el vaig veure al Hertfordshire, heu de saber que era en un ball…, i en aquest ball, què creieu que va fer? Va ballar només quatre balls! Em sap molt greu d’afligir-vos…, però així va succeir. Va ballar només quatre balls, malgrat que mancaven cavallers; i sé del cert que més d’una noia restava asseguda per manca de parella. Senyor Darcy, no podeu negar el fet.

—En aquells temps, no tenia l’honor de conèixer cap dama de la reunió, fora de les del meu grup.

—Cert, i ningú, en un ball, no podia presentar-vos. Bé, coronel Fitzwilliam, què toco ara? Els meus dits esperen les vostres ordres.

—Potser —va dir Darcy—, el meu judici hauria estat millor si m’hagués fet presentar, però estic mal qualificat per acreditar-me davant de la gent que no em coneix.

—Voleu que preguntem al vostre cosí quina és la raó d’això? —va dir Elizabeth dirigint-se encara al coronel Fitzwilliam—. Voleu que li preguntem per què un home intel·ligent i educat, que està habituat al tracte social, està mal qualificat per acreditar-se davant de la gent que no el coneix?

—Jo puc respondre la vostra pregunta —va dir Fitzwilliam— sense haver-li-ho de preguntar. Perquè no es pren la molèstia de fer-ho.

—Certament —va replicar Darcy—, no tinc l’aptitud que d’altres posseeixen de mantenir fàcilment una conversa amb persones que no he vist mai. No puc agafar el to de la seva conversa o mostrar interès per allò que els afecta, com sovint veig que d’altres fan.

—Els meus dits —va replicar Elizabeth— no es mouen sobre aquest instrument amb la destresa amb què ho fan els de moltes dones. No tenen la mateixa força o la mateixa rapidesa i no aconsegueixen la mateixa expressivitat. Però sempre he pensat que això era culpa meva, perquè no em prenia la molèstia de practicar. No és pas que no cregui que els meus dits són tan capaços com els de qualsevol altra dona d’assolir una execució millor.

Darcy va somriure i va dir:

—I teniu tota la raó; vós heu ocupat el vostre temps d’una manera més encertada i ningú que hagi estat admès al privilegi d’escoltar-vos no pot pensar que alguna cosa hi manca. Cap de nosaltres no toca per a gent desconeguda.

En aquest punt de la conversa, foren interromputs per Lady Catherine, la qual els va preguntar cridant de què parlaven. Immediatament, Elizabeth es va posar a tocar altra vegada. Lady Catherine s’hi va apropar i després d’escoltar-la uns minuts va dir a Darcy:

—La senyoreta Bennet no tocaria gens malament, si practiqués més i pogués beneficiar-se de les lliçons d’un professor a Londres. Té un gran sentit de la digitació, tot i que no té tant de gust com Anne. Anne hauria estat una executant deliciosa, si la seva salut li hagués permès d’aprendre a tocar el piano.

Elizabeth va mirar Darcy per comprovar l’entusiasme amb què ell s’uniria a l’elogi de la seva cosina, però ni en aquell moment ni en cap altre no va poder descobrir en ell cap símptoma d’amor. El comportament de Darcy amb la seva cosina podia consolar ben bé la senyoreta Bingley, ja que igualment s’hauria pogut casar amb ella, si entre ells hi hagués hagut lligams de parentiu.

Lady Catherine va continuar comentant l’execució d’Elizabeth i donant-li, alhora, un munt de consells sobre execució i bon gust. Elizabeth l’escoltava amb tota la paciència que la cortesia exigia i, a petició dels cavallers, va continuar tocant fins que el carruatge de Sa Senyoria va estar a punt per portar-los a tots a casa.