19

Si l’opinió d’Elizabeth sobre el matrimoni s’hagués basat només en l’exemple de la seva pròpia família, no hauria pogut formar-se una idea millor de la felicitat conjugal o del benestar domèstic. El seu pare, captivat per la joventut i la bellesa i per l’aparença d’un bon caràcter, que la bellesa i la joventut generalment donen, s’havia casat amb una dona poc intel·ligent i de mires estretes, qualitats que molt poc temps després del seu matrimoni havien posat fi a l’afecte que sentia per ella. El respecte, l’estima i la confiança van esvair-se per sempre, i el senyor Bennet va perdre totes les esperances de tenir una vida conjugal feliç. Però no estava en la seva manera de fer cercar el consol d’una decepció que ell mateix, amb la seva imprudència, s’havia buscat, en la mena de plaers que massa sovint consolen aquells que la seva manca de sensatesa o el vici fan desgraciats. Li agradaven el camp i els llibres, i ells li proporcionaven els plaers més importants. Per altra banda, poca cosa devia a la seva muller; llevat que la seva ignorància i la seva insensatesa havien contribuït a divertir-lo. Aquesta no era, és clar, la mena de felicitat que a un home, en general, li agradaria deure a la seva muller; però, allí on manquen altres mitjans de distracció, l’autèntic filòsof sap treure partit d’allò que li donen.

Elizabeth, això no obstant, mai no havia estat cega al comportament poc escaient del seu pare com a marit i sempre ho havia vist amb tristesa. Però, com que respecta­va les seves bones qualitats i li agraïa el tracte afectuós que tenia amb ella, s’esforçava a oblidar allò que no li podia passar per alt i a apartar del seu pensament aquella contínua violació de les obligacions conjugals i de la correcció que tan censurable era, car exposava la seva muller al menyspreu dels seus propis fills. Però mai com ara no havia sentit amb tanta intensitat els inconvenients que un matrimoni així podia portar als fills ni mai tampoc no s’havia adonat tant dels mals que es derivaven de la mala orientació d’unes aptituds excel·lents; aptituds que, ben aprofitades, haurien pogut almenys protegir la respectabilitat de les seves filles, si és que no podien fer tornar la seva muller més intel·ligent.

Llevat de l’alegria que li havia produït la marxa de Wickham, l’allunyament del regiment no va donar a Elizabeth cap altre motiu de satisfacció. Les reunions fora de casa ara eren menys variades que abans, i a casa tenia una mare i una germana que no paraven en tot el dia de queixar-se de l’ensopiment de tot allò que les envoltava, actitud amb la qual aconseguien que l’ambient domèstic fos realment trist; i, malgrat que Kitty era probable que amb el temps recuperés el seu nivell habitual de sensatesa, l’altra germana, amb un temperament que l’exposava més a tots els mals i amb el doble perill que comportava un balneari i un campament de soldats, possiblement es tornaria encara més beneita i adquiriria una més gran seguretat en si mateixa. En conjunt, per tant, va descobrir un fet que ja abans s’havia descobert algunes vegades: que un esdeveniment desitjat amb impaciència no li havia produït, quan havia arribat tota la satisfacció que n’esperava. En conseqüència, li calia fixar-se ara un nou termini per aconseguir una felicitat real; tenir un punt de referència en el qual pogués posar tota la seva il·lusió; així, si novament sentia un plaer anticipat per quelcom que havia de succeir, es consolaria del present i es prepararia per a una nova decepció en el futur. El seu viatge als Llacs l’omplia ara dels pensaments més agradables; era el millor consol per totes les hores desagradables que la decepció rebuda per la seva mare i per Kitty feien inevitables, i, si hagués pogut aconseguir que Jane formés part del projecte, tot hauria estat perfecte.

«Però és una sort que hi hagi quelcom que no em satisfaci del tot», es deia Elizabeth. «Si no hi hagués cap dificultat, segurament tindria alguna desil·lusió, però ara, com que lamentaré constantment l’absència de la meva germana, em cal esperar que totes les perspectives de passar-me-la bé es realitzaran. Un projecte que compleixi de cap a cap tot el que ha promès mai no pot tenir èxit, i només podem evitar una decepció general si comptem amb la defensa d’una petita molèstia en alguna cosa particular».

Quan Lydia se’n va anar, va prometre d’escriure sovint a la seva mare i a Kitty donant-los tota mena de detalls, però les seves cartes sempre es feien esperar molt i sempre eren molt curtes. Les que escrivia a la seva mare deien gairebé sempre el mateix: que acabava d’arribar de la llibreria, on els oficials tal i tal altre les havien ateses, i on hi havia tants objectes bonics que la tenien boja; que s’havia comprat un altre vestit o una altra ombrel·la, que els descriuria amb molt de gust, si no fos que es veia obligada a anar-se’n cuita-corrents, perquè la senyora Forster la cridava per anar al campament. I, de la correspondència amb la seva germana, encara se’n podia treure menys informació, ja que les cartes a Kitty, malgrat que eren més llargues, estaven plenes de mots subratllats que no es podien llegir públicament.

Quan feia quinze dies o tres setmanes que Lydia era fora, la salut, el bon humor i l’animació van tornar a Longbourn. Tot tenia un aire més agradable. Les famílies que havien passat l’hivern a la ciutat ara tornaven i també tornaven a veure’s les gales estivals i a concertar-se les reunions de l’estiu. La senyora Bennet va recobrar la serenitat i va reprendre les seves eternes queixes i a mitjan juny Kitty ja s’havia asserenat prou per anar a Meryton sense plorar, un esdeveniment que semblava ser una promesa de felicitat i que va fer concebre a Elizabeth l’esperança que, per Nadal, Kitty ja hauria recuperat el bon sentit i seria prou raonable per no parlar de cap oficial més d’una vegada al dia; fora que una decisió capciosa del Departament de l’exèrcit aquarterés a Meryton un altre regiment.

La data fixada per a l’inici de l’excursió cap al Nord ara s’apropava ràpidament. Però només faltaven quinze dies per a la marxa quan va arribar una carta de la senyora Gardiner dient que, de moment, s’ajornava el viatge i que no podria ser tan llarg. Assumptes de negocis impedien al senyor Gardiner de posar-se en camí abans de quinze dies, el mes de juliol, i que li calia ser de retorn a Londres al cap d’un mes. Com que un mes era un període de temps massa curt per anar tan lluny i veure tot el que tenien previst o, almenys, per veure-ho amb la tranquil·litat i la comoditat que havien planejat, es veien obligats a abandonar el projecte d’anar als llacs i a substituir-lo per una excursió més curta. Així, doncs, havien projectat d’anar cap al Nord, però de només arribar fins al Derbyshire. En aquell comtat hi havia prou coses a veure per omplir la major part del temps de les tres setmanes de què disposaven, i per a la senyora Gardiner el comtat tenia un atractiu especial. La ciutat on havia passat, feia temps, alguns anys de la seva vida i on, segons el nou projecte, passarien uns quants dies, li atreia la curiositat més que no pas les famoses belleses de Matlock, Chatsworth, Dovedale o el Peak.

El desengany d’Elizabeth fou terrible; havia desitjat amb tot el seu cor d’anar als llacs i encara creia que hi hauria hagut prou temps per anar-hi. Però havia de mostrar-se complaguda, i ella estava feta per estar contenta; així, doncs, aviat li va semblar bé tot altra vegada.

Molts records despertava el nom del Derbyshire. Elizabeth no podia veure aquest mot sense pensar en Pemberley i el seu propietari. «Ben segur», es deia, «que puc entrar al seu comtat sense perill i robar-li algunes pedres del terra sense que em vegi».

El temps que ara li calia esperar-se era doble, perquè havien de passar quatre setmanes abans que arribessin el seu oncle i la seva tia. Però, amb tot, van passar, i finalment el senyor i la senyora Gardiner es van presentar a Longbourn amb els seus quatre fills. Els infants, dues noietes de sis i vuit anys i dos nois més petits, s’havien de quedar a la cura particular de la seva cosina Jane, que era la preferida de tots ells; la inalterable sensatesa del seu caràcter i la seva dolçor la feien totalment adient per a atendre’ls en tots els aspectes: fer-los de mestra, jugar-hi i estimar-los.

Els Gardiner només es van quedar una nit a Longbourn i l’endemà al matí van partir a la recerca de novetats i diversions. Un plaer tenien assegurat: la perfecta entesa com a companys. Una entesa que es basava en la bona salut i en la bona disposició a suportar els inconvenients, en l’alegria per fer més grans encara els plaers i en l’afecte i la intel·ligència per suplir els plaers, en cas que es presentessin contratemps, amb el tracte mutu.

L’objecte d’aquest llibre no és descriure el Derbyshire ni cap dels indrets famosos que la ruta dels viatgers travessava; Oxford, Blenheim, Warwick, Kenelworth, Birmingham, etcètera, són prou coneguts. A nosaltres, només ens interessa una petita part del Derbyshire. Cap a la petita ciutat de Lambton, doncs —escenari de la primera residència de la senyora Gardiner i on havia sabut últimament que encara quedava alguna persona coneguda—, van dirigir llurs passos després d’haver contemplat les principals meravelles de la regió, i Elizabeth va assabentar-se per la seva tia que Pemberley era a unes cinc milles de Lambton. No els venia de passada, però només distava una o dues milles de la carretera. La tarda del dia abans, en parlar de la ruta que seguirien, la senyora Gardiner es va mostrar inclinada a reveure l’indret. El senyor Gardiner hi va estar d’acord i van demanar el parer d’Elizabeth.

—Amor meu, no t’agradaria veure un indret del qual tant has sentit a parlar? —li va preguntar la seva tia—. Un indret tan lligat també a moltes coneixences teves. Wickham hi va passar la joventut, ho sabies?

Elizabeth es va sentir desgraciada. Sentia que, a Pemberley, ella no hi tenia res a fer i es va veure obligada a simular una falta d’interès a veure’l. Va justificar-ho dient que estava cansada de visitar cases importants; després de veure’n tantes, realment no trobava cap plaer en les catifes precioses o les cortines de setí.

La senyora Gardiner es va burlar de la seva ignorància.

—Si només fos una casa bonica amb mobles sumptuosos —li va dir—, tampoc no tindria cap interès per a mi, però les seves terres són una meravella. A la finca hi ha alguns dels boscos més bonics de la regió.

Elizabeth no va dir res més, però no podia estar-hi d’acord. A l’instant se li havia acudit la possibilitat de trobar el senyor Darcy mentre visitessin l’indret. Seria terrible! Només de pensar-ho es tornava vermella i va creure que seria preferible de parlar-ne francament amb la seva tia abans de córrer un risc com aquell. Contra aquesta decisió, però, hi havia altres arguments, i finalment va resoldre que aquest fóra l’últim recurs, si les seves indagacions sobre l’absència de la família rebien una resposta desfavorable.

Per això, quan a la nit es va retirar a la seva cambra, va preguntar a la cambrera si Pemberley era un lloc bonic, com deia el seu propietari i, molt esverada, si la família hi era per passar l’estiu. Una negativa que fou molt ben rebuda va ser la resposta a la seva darrera pregunta; així, doncs, ara que l’alarma ja havia passat, va veure’s lliure de sentir una gran curiositat per veure personalment la casa, i quan l’endemà al matí es va tornar a plantejar el tema i novament es va demanar el seu parer, va poder contestar sense pensar-s’hi, i amb un aire molt adient d’indiferència, que realment no tenia res en contra del projecte. Per tant, van anar a Pemberley.