7

Quan tots tres van arribar a la merceria, la Teresina ja era a la botiga, tan centrada com ho havia estat els últims mesos després que ell l’hagués deslliurat del fals nòvio que s’havia buscat. La noia fins i tot semblava diferent, menys tímida, i cada vegada estava més guapa.

A vegades, en Miquel se sentia més pare.

Aquell matí, capficat pel trauma que suposava la reaparició d’en Laureano Andrada i mentre la Patro donava el pit a la Raquel a la rebotiga, fins i tot es va atrevir a preguntar-li:

—Com van els nòvios?

La Teresina es va posar vermella.

—Ai, Senyor! —va dir espantada.

—Tranquil·la —va replicar ell arronsant les espatlles—. És simple curiositat. Saps que ja ets com de la família.

La noia es va mossegar el llavi inferior.

—Bé, hi ha un noi que em va al darrere i… No ho sé, ja ho veurem.

—Pinta bé?

—Sí, sí.

—T’agrada?

—Una mica, però espero a veure què… Ja m’entén.

—És clar. Cal estar-ne segura. En aquests temps que corren… En l’amor, els errors es paguen.

—Si va de debò, l’hi presentaré, senyor Mascarell, no pateixi. Així el podrà jutjar vostè mateix.

Era una responsabilitat.

Valia més que hagués estat calladet.

En Miquel va ficar el cap per la cortina i va arribar a veure la Patro, amb la Raquel mamant com una fera.

—Vaig al bar d’en Ramon —se’n va acomiadar ell.

—I després? —va preguntar ella anant al gra.

Al matí no havien tornat a parlar del tema.

Què li podia dir?

—No ho sé, ja ho veurem.

Esperava una súplica que no es va produir. A la Patro tan sols li va caldre mirar-lo als ulls i mostrar-se serenament greu. Podia parlar a través de la mirada. I ho va fer.

En Miquel es va retirar.

Va sortir al carrer i va començar a caminar en direcció al bar d’en Ramon. Valia més fer la trucada pendent des d’un telèfon públic. A la merceria, la Patro el podia sentir.

Des que el Club de Futbol Barcelona havia guanyat la Copa el 27 de maig, només tres setmanes abans, el bar s’havia convertit en un museu kubalístic. I això que l’heroi de la final havia estat en César, amb dos gols. En Ramon havia col·locat un retrat enorme d’en Kubala a un costat, un altre d’en César a collibè i amb la copa en l’aire, i al bell mig, un gran quadre amb l’equip que havia vençut la Reial Societat per 3 a 0: Ramallets, Calvet, Biosca, Segarra, Gonzalvo III, Martín, Seguer, Kubala, César, Aldecoa i Nicolau. Només havia faltat a la cita el gran Basora, «el monstre de Colombes», sobrenom guanyat el 6 de juny de 1949 quan va marcar tres gols en dotze minuts a la selecció de França al seu camp. En Kubala ja havia debutat oficialment el 29 d’abril, també a la Copa, guanyant el Sevilla per 2 a 1. Després el Barcelona s’havia desfet del Tetuan i de l’Athletic. Un èxit precedit pel 7 a 2 contra el Reial Madrid a la Lliga.

En Ramon estava convençut que, amb en Kubala, el Barcelona ho guanyaria tot els anys següents. Un consol fàcil sota la dictadura.

Un nen gran feliç.

—Mestre!

—Què tens per esmorzar? —va preguntar en Miquel buscant la taula més allunyada del taulell.

—Ostres, quina cara que fa! Perquè és dilluns? Vinga, home, que vostè ja viu de renda!

—El dia que obrin un bar més a prop de casa, ja m’hauràs vist prou.

—Ja, em farà el salt, oi? On menjarà una truita de patates més bona que la que fa la meva dona?

En Miquel va abraçar el local amb la mirada, començant pel mausoleu dedicat al barcelonisme de la paret més gran.

—Si tens raó i el Barça ho guanya tot, et faltaran parets.

—Doncs ampliaré el bar!

—D’on treus l’entusiasme? —li va preguntar en Miquel, a qui en Ramon havia aconseguit fer riure.

—D’on vol que sigui? De veure gent feliç com vostè, i no diguem la seva senyora, ara feta tota una mare! —li va respondre l’amo del bar fent-li l’ullet—. Miri, qualsevol dia ens llevarem encarcarats. Ha vist això que han inventat els americans, la bomba H? La bomba H! Però si fins i tot l’han batejat amb una lletra muda, que els rucs es descuiden de posar a les paraules! No em digui que no són bèsties! —Va fer una pausa breu—. Mentre continuem vius, a riure, que la vida són quatre dies i, a sobre, la meitat són nits! Prou pena tinc jo ara amb l’estiu pel mig! —va exclamar l’home fent cara de dramatisme màxim—. Tot un estiu sense futbol, escolti! Quin drama! De què parlarem els pobres? A veure si el Barça guanya la Copa Teresa Herrera a la Corunya a final de mes, que ja és l’únic que ens falta!

—Em portaràs res per esmorzar o no?

—Entesos, entesos! Collons, mestre…

—Això, ves renegant, tu. —Va assenyalar el telèfon, situat en un extrem del taulell—. Dona’m una fitxa i la guia telefònica.

—De seguida, i una truiteta de poteitos! —va dir en un mal anglès.

La fitxa i la guia van aterrar a la barra. Només hi havia dos clients recolzats al taulell, l’un amb la gorra calada fins a les celles i l’altre amb un aire endormiscat, ja gran. A les taules, pràcticament els de sempre a aquella hora.

Va buscar el telèfon de l’Escola Tarridas. Va inserir la fitxa a la ranura i va marcar el número.

No sentia res.

Tan sols actuava.

Fredament.

—Escola Tarridas, digui?

—Bon dia, em podria dir a quina hora s’acaben les classes al matí?

—A la una, senyor.

—Gràcies, molt amable.

Va tallar la comunicació abans que la veu femenina li preguntés res més.

Tenia molt de temps, de manera que, a més d’esmorzar, va fullejar La Vanguardia del dissabte i la Hoja del Lunes. A la portada de La Vanguardia hi havia una fotografia de l’infant Joan Carles davant d’una taula presidida per mestres seriosos, tots amb ulleres. Al peu de la foto deia: «En el Instituto de San Isidro se ha examinado el infante don Juan Carlos de Borbón, primogénito de Sus Altezas Reales los Condes de Barcelona».

Què faria Franco quan morís? Deixaria el poder en mans d’un delfí seu, un altre militar? Restauraria la monarquia per fer veure que quedava en paus amb la història?

Un altre rei per a Espanya?

I si el Generalísimo maleït arribava als vuitanta o als noranta anys?

Li va venir una suor freda.

Va pensar en la Raquel.

Ara sempre hi pensava.

A la portada del diari hi havia una altra fotografia que li va cridar l’atenció. Un home, des d’una tribuna, presidia una espècie de míting davant de milers de persones. Al peu de foto es podia llegir: «Reunión de refugiados alemanes - Sesenta mil refugiados alemanes de la zona oriental se reúnen en Fráncfort en el primer aniversario de la constitución de la Organización de Refugiados».

Només això. Cap explicació.

Refugiats?

La Segona Guerra Mundial s’havia acabat feia sis anys i havia deixat una Europa arrasada i milions de morts. Sis anys. I de cop i volta, a La Vanguardia, hi apareixia una foto en què es parlava d’una organització. Només eren alemanys? Quedaven espanyols lluny de casa, vivint la impossibilitat de tornar?

Va deixar tots dos diaris i va mirar l’hora.

Tenia un mal dia.

Pitjor: tenia un mal pressentiment.

—Ves-te’n a casa —es va dir en veu alta.

Sabia que no ho faria.

—Oblida-te’n.

Encara menys.

—Vol El Mundo Deportivo? —va sentir la veu d’en Ramon.

—No.

—És clar, total, ahir només va jugar Espanya i va empatar a zero a Suècia. Ja m’explicarà. I això que n’hi havia quatre del Barça!

Hora d’anar-se’n. Estava tip de futbol.

Com se li acudia néixer en un país, o el que en quedava, on allò semblava que era el més important?

Mentre caminava en direcció a l’escola, el cap se li va omplir de les imatges d’aquells dies, a principis del 36, durant la investigació per la mort d’aquell nen. Quant de coratge, o quanta por, necessitava una criatura de tot just una dotzena d’anys per llevar-se la vida? I, a sobre, en aquella carta de comiat, parlant de Déu.

«Si Déu ho sap i no fa res, és un mal déu. Si no ho sap, vol dir que d’omnipresent en té ben poc. Així que tot és mentida. No puc més. N’estic fart, cansat».

Va estrènyer els punys.

El nen que s’havia suïcidat havia estat la punta de l’iceberg. Després, els altres es van ensorrar, un per un, i a l’últim van revelar l’horror de cadascun dels seus inferns.

Ara, en Laureano Andrada estava lliure.

I treballava amb nens.

Per què?

«Un dia sortiré lliure, i vostè no hi serà per tornar-me a empresonar».

Aquella superioritat moral exhibida a l’empara de la seva sotana, el seu nul penediment, la seva seguretat… I, finalment, en escoltar la condemna del jutge, les seves darreres paraules:

—Déu té un pla per a tot.

Increïble.

No l’havia tornat a veure d’ençà d’aquell dia, al tribunal.

Estava arribant a l’Escola Tarridas. Faltava gairebé una hora per a la una del migdia. Tenia temps per pensar més i més, fuetejar-se amb els records, fer-se mal amb el ressentiment. La Patro li deia a vegades que, per passar l’estona, escrivís les seves memòries; així deixaria una empremta, un testimoni destinat a les generacions futures, i, de passada, faria una carta d’amor a la Raquel.

Les seves memòries.

Com podia escriure sobre sàdics com en Laureano Andrada?

Va arribar a la seva destinació i es va aturar a la vorera.

L’aprensió que sentia es va accentuar.