12

El primer que havia de fer era protegir-se, per si a algú se li acudia córrer escales amunt. Va tornar a estendre la roba i va deixar el cistell recolzat contra la paret. La segona cosa, assegurar-se que l’escala continuava lliure, encara que no pensés baixar per allà. Cap al fons, al voltant del vestíbul, va sentir unes quantes veus més. Si la portera era allà, al cap de cinc minuts ho sabria tot el veïnat.

El senyor Mascarell, l’home gran aparegut quatre anys abans inesperadament i casat amb la dona guapa del segon tercera, que havia viscut allà tota la vida, buscat per la policia.

Fins i tot alguna veïna faria cara de circumstàncies i diria que «ja s’imaginava una cosa així, sospitosa, perquè amb tanta diferència d’edat…».

Començava a divagar.

I no era pas el moment de perdre el temps.

La separació entre el seu edifici i el de la dreta era molt alta. Impossible superar-la. Amb el de l’esquerra, en canvi, només calia grimpar per un mur de tot just un metre i mig. Ja no tenia edat per fer salts, ni per escalar així com així, però si alguna cosa no hi faltava, al terrat, eren trastos. Va anar a agafar dues caixes de fusta i un test buit. Pesava, però va aconseguir arrossegar-lo. Va col·locar les caixes damunt del test i ja no li va caldre res més. S’hi va enfilar i va passar a l’altre costat. La seva sort depenia ara del fet que la porta d’aquell terrat estigués tan oberta com la seva.

No va ser així.

Allà els veïns eren curosos.

—Maleït sigui… —va remugar ell lamentant el contratemps.

Afortunadament, la porta era vella. L’hauria obert amb una puntada de peu. Va decidir no deixar rastres i va buscar algun estri metàl·lic que li pogués fer servei. Els filferros d’estendre la roba eren ideals per al que necessitava fer. Prims i allargats. N’hi havia un sense res i el va desenganxar pels dos extrems, pacient però sense confiar-se, amb compte de no tallar-se. Va introduir una de les puntes al pany i va començar a manipular-lo, fins que va sentir el clic d’obertura. Ja no es va molestar a tornar a col·locar el filferro al seu lloc. Es va abocar a l’escala i va començar a baixar.

Va tenir la sort d’anar calçat, no amb sabatilles d’estar per casa, i la mala sort d’anar en mànigues de camisa.

Sense diners, sense documentació, sense res.

Què podia fer?

Va arribar al vestíbul de l’edifici i es va redreçar tant com va poder. Revestit d’una dignitat solemne va passar per davant de la portera amb el cap ben alt, sense mirar, i la seva veu va sonar del tot educada quan va dir:

—Bon dia.

—Passi-ho bé —li va desitjar la dona.

Va sortir al carrer i, sense mirar enrere, es va allunyar de la cantonada.

No es va girar fins al cap d’una estona.

En aquell moment, la Patro, portant la Raquel en braços, es ficava al cotxe de la policia, mentre alguns curiosos miraven l’escena com si es tractés d’una pel·lícula espanyola de les dolentes.

A en Miquel se li va trencar el cor.

La Patro diria que era innocent, que havien estat junts, que…

I no la creurien.

—Però què he fet jo perquè em passin aquestes coses? —va gemegar amb impotència.

Un altre embolic. Un més. I aquest, gros. Tant que l’implicava a ell.

Qui i per què devia haver matat l’Andrada? Com? On?

I just després que haguessin tingut aquella topada?

Casualitat?

Va continuar caminant carrer Girona avall, va superar el carrer Aragó just en el moment que hi passava un tren llançant a l’aire un dens núvol de fum, i no es va aturar fins a arribar a Consell de Cent, encara estossegant. Allà es va repenjar en un arbre i va sentir, novament, que li flaquejaven les cames.

«Vinga, pensa», es va dir.

No tenia ningú a qui recórrer. Estava sol. Arriscar-se amb la merceria tampoc no era plausible. Quan la policia buscava algú per assassinat, no deixaven res a l’atzar. Fes el que fes, ho havia de fer pel seu compte i sense res.

Cosa ben difícil.

—Sí que tens algú… —va dir de sobte.

Va fer una llarga volta, més animat. El sol fet de tenir alguna cosa on aferrar-se el va consolar. Va accelerar el pas, movent el cap sense parar en totes direccions, decidit a tenir ulls fins i tot al clatell si calia, i no va entrar al bar d’en Ramon fins que va estar segur que no el vigilava ningú.

Quan va travessar la porta, es va trobar la rebuda de cada dia.

En Ramon, el seu somriure i la seva xerrameca.

—Mestre!

Com si fes un any que no el veia.

En Miquel el va agafar pel braç i el va portar fins a l’extrem de la barra, al costat del telèfon públic. Ningú no es va fixar en ell. Cadascú anava a la seva. En Ramon va parpellejar un parell de vegades.

—Què fa?

—Calla i escolta.

—Ostres, que seriós que està —va dir l’home adonant-se del seu aspecte—. I despentinat, i en mànigues de camisa…

—Ramon, tinc un problema —el va interrompre.

—Ah, sí? —Qui es va posar seriós ara va ser ell.

—Et puc demanar una cosa sense que em facis preguntes?

—Home, vostè dirà. El que necessiti.

—Primer de tot, busca’m una jaqueta, una americana que em vagi bé. En segon lloc, necessito que em deixis cent pessetes. I, per acabar, que em passis la guia telefònica.

En Ramon va alçar les celles.

—Cony! —va exclamar l’amo del bar mostrant-se d’allò més impressionat.

—És massa?

—No, no, és només que… Bé, estic intrigat i espantat. Estan bé, la senyora i la nena?

—Sí, és un problema meu, però si creus que et pot complicar la vida…

—Que no, que no. Ja m’he refet de la sorpresa, veu? —va replicar ell adoptant un posat digne—. Una americana, cent pessetes i la guia? De seguida, mestre.

Va desaparèixer rere la cortina que donava a la cuina.

No va trigar ni mig minut. Va tornar amb una jaqueta, ben bé dues talles més grossa. En Miquel no en va fer escarafalls, malgrat que desentonava completament amb els pantalons. Se la va posar i es va sentir una mica més protegit. En acabat, el seu salvador va obrir la caixa i en va treure cent pessetes en bitllets diversos.

L’última cosa va ser la guia telefònica.

—Vol una fitxa?

—No, només necessito comprovar una adreça.

—Entesos.

En Ramon es va allunyar, però sense deixar d’observar-lo amb preocupació. En Miquel es va guardar els diners a la butxaca i va obrir la guia per la A.

No hi havia gaires Andrada, i únicament dos amb la lletra «L» com a inicial del nom. El que buscava vivia prop del celler on l’havia vist dissabte, la qual cosa reduïa encara més les opcions.

Ja el tenia.

Laureano Andrada Borrás.

Carrer Diputació. I pel número, devia quedar més o menys entre Bruc i Llúria.

Va tancar la guia i la va tornar a en Ramon. Hora de sortir del bar. Va allargar-li la mà i l’hi va estrènyer la seva amb escalf.

—Gràcies.

—A disposar, mestre.

—És possible que sentis coses —li va dir—. Tu, ni piu. I que sàpigues que no he fet res.

—Això no cal ni que ho digui.

Esperava tornar, com sempre, per esmorzar i sentir-lo parlar de futbol, tot i el desinterès propi. Però això no l’hi va dir.

En Miquel va sortir del bar amb un sentiment estrany. El pes del que succeïa l’esclafava més i més. Després de casa seva i de la merceria, el bar d’en Ramon era el lloc on passava més temps.

No s’havia adonat de l’afecte que li tenia fins aquell moment.

Hi va anar a peu. No per estalviar les seves pobres cent pessetes, sinó perquè era molt a prop. Una passejada. El primer que necessitava, sempre, era informació, resoldre els primers dubtes, respondre les preguntes essencials: com havia mort l’Andrada, on, sota quines circumstàncies?

Hauria arrencat a córrer, però va compassar el pas i la urgència a la seva realitat. Tampoc no volia cridar l’atenció. Si tots els cotxes de la policia tenien la seva descripció, estava llest.

Era una cursa contra rellotge.

Als seus seixanta-sis anys.

La primera cosa que va veure en arribar a casa d’en Laureano Andrada va ser un grup de persones al carrer. No eren gaires, però sí suficients i reveladores. Això resolia el primer dubte: havia estat assassinat allà, al seu pis. La segona, que el succés es devia haver produït molt abans, ja que només quedava un cotxe patrulla apostat davant la porta de l’edifici.

Si s’hi acostava a escoltar, correria perill.

Però si no ho feia, continuaria estant mancat d’informació.

Es va quedar a la vorera oposada, sense saber què fer.

I llavors, va sorgir una veu darrere seu.

Tensa però ferma, autoritària i decidida:

—Per l’amor de Déu! Què hi fa, aquí? Au, camini!