34

Va estar temptat de fer la trucada des del pis d’en David Fortuny, però s’hi va repensar, deixant-se vèncer per la precaució. En baixar del taxi es va ficar al bar del carrer, va demanar dues fitxes, va recordar el número de telèfon i el va marcar fent girar la roda lentament, per no equivocar-se. A l’altra banda, la resposta va ser tan immediata com ho havia estat amb la trucada de dimarts.

—Comissaria Central de Policia, digui?

També va repetir la petició:

—El comissari Oliveras, sisplau.

—L’hi passo.

Devia estar encara al peu del canó?

Va pensar que no, que a tot estirar devia ser al carrer. Però al mateix temps es va dir que no li costava gens provar-ho.

I si ja no el buscaven i perdia les valuoses hores que podia compartir amb la Patro?

Aquest cop els filtres només van ser dos. En va tenir prou donant el seu nom a la segona persona que va agafar l’aparell. La veu d’en Sebastià Oliveras va retronar exactament igual que tres dies enrere.

—Mascarell!

—No cridi, sisplau.

Es va pensar que això l’irritaria més, però no va ser així. Va semblar que l’Oliveras agafava aire.

—On és?

—Vostè què creu? Investigant tot aquest embolic.

—I per què telefona, si no pensa venir?

—Escolti —va respondre en Miquel mantenint la serenitat, malgrat que l’home amb qui parlava tenia la potestat d’ordenar fins i tot que li disparessin així que el veiessin—. A hores d’ara ja deu saber que un noi d’uns setze anys es va amagar al pis buit que està situat damunt del de l’Andrada, i que va ser ell qui el va matar.

A l’altra banda de la línia, tan sols es va sentir el silenci.

—Vinga, comissari —va esbufegar en Miquel, esgotat.

—No penso discutir amb vostè els detalls del cas, Mascarell. Li recordo que és sospitós d’assassinat i que ara mateix està fugint de la justícia?

—No és pas veritat. No soc cap pròfug ni res per l’estil —va insistir—. Només li dic que si sap això, i sé que ho sap, hauria de deixar de perseguir-me i permetre que pugui tornar a casa en pau.

—Torni a casa en pau.

—No ho diu seriosament.

—Vol que li menteixi?

—No.

—Continuem buscant-lo com a sospitós. Això d’aquest noi no és més que una segona opció. I com més trigui a entregar-se, serà pitjor, l’hi adverteixo. Prou complicat ho té tot.

—Si vostè no m’ajuda, soc la meva única opció.

—Ha trucat únicament per això, perquè miri cap a un altre lloc perseguint un possible fantasma?

—L’adreça que va donar la dona que acompanyava aquest noi no existeix. Tot era fals. Dos i dos són quatre, comissari. L’Andrada era un pederasta, i el va assassinar un dels joves als quals ha destrossat o estava destrossant la vida. Tots aquests dies m’estic empassant merda, sap? —va dir amb extrema amargor, gairebé al límit—. Amb tot el que ha estat fent aquest home n’hi ha… per vomitar mil vegades. El que m’han explicat és horrible. Algú ha fet justícia, encara que es tracti d’un assassinat, a sang freda i violent, això és evident. Si no apareix aquest jove, d’entre els molts que ho podrien haver fet, com acabaré jo?

En Sebastià Oliveras no va abaixar la guàrdia.

—Vingui aquí, Mascarell. És tot el que li puc dir.

—No m’ho posa gens fàcil.

—Jo a vostè? —va dir el comissari alçant la veu—. Digui’m si ha esbrinat alguna cosa més en «la seva investigació» —va afegir remarcant les tres darreres paraules.

—No, però és possible que demà o demà passat ho resolgui tot.

—Com pot estar-ne tan segur?

—Sempre em refio del meu instint.

—Vostè és un maleït…

—Em pensava que ens podríem entendre per telèfon —el va interrompre en Miquel en veure que no trobava la paraula que buscava—. No em deixa cap més opció.

—Mascarell!

—Tornaré a trucar-li, no s’hi amoïni.

Va penjar abans que el nou crit fins i tot pogués alertar els clients del local a través de l’auricular.

Segon intent fallit.

I el pitjor era que sabia que l’Oliveras ja anava en la bona direcció.

La de buscar un noi i una dona gairebé inexistents.

Va sortir del bar i va pujar al pis d’en David Fortuny. Un cop allà, la primera cosa que va fer va ser deslliurar-se de la barba i el bigoti. També es va treure la calorosa jaqueta. Ja més còmode, es va trobar sol.

Molt sol.

El detectiu amb l’Amalia, la seva nòvia. I ell…

Va intentar que la depressió no el dominés. Se sentia frustrat, però no vençut. Li quedava el noi d’Olot. Si ell no li aportava res de nou, seria evident que l’assassinat de l’Andrada havia partit d’algú aliè a tots aquells amb qui havia parlat.

Això no obstant…

—No, en Fortuny va passar l’informe de la meva baralla a la senyora Miralles. Ella ho sabia. La resta va succeir massa de pressa perquè fos casual.

La seva veu va flotar en la buidor del menjador.

L’Assumpta Miralles.

La mateixa Assumpta Miralles amant d’en Llorenç Camprubí, gairebé mare d’en Pere, desapareguda inexplicablement i reapareguda sorprenentment un temps després.

Molt prima, trista, canviada, com li acabava de dir l’Antoni.

Per què?

I per què pensava en ella, però, tot i això, estava disposat a anar a Olot i perdre tot un dia, per tancar el cercle? Això si trobava la masia de l’Ovidi Rigal i en Rodolfo Cuesta.

Per què?

Aquell coi de veu interior…

Les quatre parets del pis es van convertir en una mena de presó opaca.

No volia ser curiós, però va escorcollar una mica a fons el pis del seu company. Armari amb prou roba, calaixos amb mudes i quatre records, fotografies familiars i pròpies, en una de les quals somrient amb l’uniforme de les tropes franquistes…

També va trobar el retrat d’estudi d’una dona quadragenària, guapa, molt ben pentinada i amb els llavis pintats, ulls lluminosos, somriure obert.

L’Amalia Duque.

Ja sabia alguna cosa més: el cognom de la nòvia.

Un petard va retronar en l’aire.

Això li va fer recordar que l’endemà era la revetlla de Sant Joan.

La Patro i la Raquel soles.

«Al meu David», deia la dedicatòria de la fotografia.

En Miquel va tornar al menjador i va engegar la ràdio. Va recórrer el dial buscant alguna cosa que li agradés, però en totes les emissores era el mateix de sempre. Si hi havia música, era flamenca, mexicana, italiana o francesa. Si parlaven, era per fer-ho de coses que no li interessaven gens ni mica, si no, saltaven a les ones consultoris femenins de dubtosa procedència, sempre alliçonadors. Gairebé al final del recorregut va sentir una veu molt greu:

—Ígor Stravinski estrenó en medio de un fenomenal escándalo su magna «Consagración de la primavera» el 29 de mayo de 1913 en París, auspiciada por los Ballets Rusos, comandados por Serguéi Diáguilev y con coreografía del excepcional bailarín Nijinsky. Todavía hoy se discute sobre si fue la última gran obra del siglo XIX o la primera del siglo XX…

Va tancar els ulls i es va acomodar en una de les butaques.

Feia com a mínim vint anys que no escoltava La consagració de la primavera.

L’última vegada havia estat al Liceu, amb la Quimeta.

Mentre es deixava embolcallar per la fabulosa partitura, va continuar pensant en l’Assumpta Miralles.

La misteriosa amant que sempre sorgia al fons de tota aquella història.