11

Per una nit, la Raquel havia plorat, molt inquieta i alterada.

Probablement a causa de la disputa de la vigília entre ells. Potser per casualitat. El cas era que la Patro havia estat aixecada més del que era habitual, tensa, preocupada, i se’ls havien enganxat els llençols. A tots dos. A en Miquel li costava poc dormir més del que era normal, però a ella no.

Ara anava esverada, d’un costat a l’altre, mirant de recuperar el temps perdut. Donar el pit a la nena, vestir-se, organitzar el dia… En Miquel la veia passar a correcuita sense saber què fer.

Ell mateix estava enfonsat, sota el pes paralitzador del que havia succeït el dia abans.

En Laureano Andrada, finalment, es venjava.

I ho feia després que ell l’hi servís tot amb safata.

—Ai, cada dia arribem més tard a la merceria, la Teresina ens matarà! —va sentir que es planyia la Patro—. Si és que…

—Tranquil·la, només són vint minuts —va voler calmar-la.

No ho va aconseguir, al contrari.

—Ja, i tu amb aquesta parsimònia! Ajuda’m, no?

—Què vols que faci?

—Pots pujar al terrat a recollir el que vaig estendre ahir? Necessito un parell de coses.

—És clar, dona.

Es va alegrar de fer alguna cosa i, sobretot, de sortir un moment de casa. Necessitava estar sol per pensar.

Perquè no tenia ni la més petita idea de com acabaria tot allò, la denúncia de l’Andrada, fins i tot el fet que estigués lliure i treballant amb nens.

Va sortir del pis i va pujar l’escala capficat, replà a replà des del seu, el segon. Anava en mànigues de camisa, feia calor. Duia el cistell per recollir la roba a la mà esquerra. Quan va arribar al terrat, ja esbufegava. Cada cop li costava més pujar escales. Caminar, no, però pujar… La porta del terrat, per variar, estava oberta. Ningú no es prenia la molèstia de tancar-la, per confiança o per inconsciència. Quan va sortir a l’exterior va sentir el bany del sol matiner en un dia esclatant i sense núvols.

La roba estesa per la Patro estava agrupada en un dels costats. No n’hi havia gaire: un parell de calces, unes mitges, mitjons seus, dues camises i una brusa. Va despenjar-la i la va ficar al cistell, juntament amb les agulles d’estendre. La Patro es queixava que alguna veïna en robava. On hi havia una peça agafada amb tres, l’endemà només en tenia dues.

La vida era així: hi havia gent que es dedicava a robar agulles d’estendre la roba.

Va tornar a baixar l’escala amb la mateixa parsimònia, ara agafant el cistell amb les dues mans.

Llavors va sentir l’enrenou.

Les passes.

Diverses persones pujant atropelladament.

En Miquel es va aturar al tercer pis, just en sentir la porta de casa seva obrint-se.

—Senyor Mascarell? —va dir una veu greu.

—Sí —va sentir la veu de la Patro.

—Que hi és el seu marit?

La resta no es va entendre.

—No. Escolti! Però què…?

—Aparti’s. Policia.

Gairebé per instint de supervivència, heretat dels seus anys al Valle de los Caídos, en Miquel va enganxar l’esquena a la paret.

Policia?

A casa seva?

Una suor inesperada i freda li va humitejar la pell.

—Què passa? —cridava la Patro—. Es pot saber què fan? Ja els he dit que el meu marit no hi és! Si desperten la meva filla…!

En Miquel va comprendre els crits de la Patro.

L’estava avisant.

Li deia «no baixis» de l’única manera que podia fer-ho.

Va treure el cap pel forat de l’escala i va veure un parell de policies a la porta.

La veu de la Patro, si bé més allunyada, des de l’interior del pis, continuava fent-se notar.

—Però per què el busquen? No ha fet res! Es pensa que està amagat sota el llit? No em regiri l’armari!

L’inspector que havia irromput a casa seva va acabar de comprovar que el perseguit no hi era. La seva veu traspuava frustració. Va tornar a parlar amb la Patro des del rebedor, o almenys no gaire lluny d’allà.

—On és, senyora?

—No ho sé. Se n’ha anat d’hora. Acostuma a passejar molt. A la seva edat…

En Miquel va pensar que hauria pogut dedicar-se al teatre. O al cinema.

—Valdrà més que col·labori —la va amenaçar l’home.

—I què vol que hi faci, jo? —va gemegar ella—. Almenys em podria dir què està passant i per què el busquen, no?

—Li sona el nom de Laureano Andrada?

A en Miquel se li va desencaixar el rostre.

—No —va respondre la Patro.

—N’està segura?

—Sí, n’estic segura. Per què?

—Perquè el seu marit l’ha assassinat. Per això, senyora.

Ja no solament era el rostre. També se li van doblegar les cames.

La suor se li va congelar d’un extrem a l’altre del cos.

L’expressió de la Patro era el reflex del cop rebut.

—Però què diu? El meu… marit no ha matat ningú… —va barbotejar amb molta menys veu.

—Com es diu, vostè?

—Patro.

—Patro, què més?

—Patro Quintana.

—Doncs escolti’m bé, senyora Patro Quintana: si el protegeix, també l’acusarem; en aquest cas, de complicitat. Miri de comprendre la gravetat de l’assumpte, m’entén?

—Sí, sí senyor.

—Valdrà més que el seu marit s’entregui, a les bones. Si es resisteix, és possible que acabi amb un tret al cap. Ara vesteixi’s, ens ha d’acompanyar.

—Jo?

—Sí, vostè! Li prendrem declaració a comissaria!

—I la nena?

—Endugui-se-la, cony! Què vol que hi faci? I de presseta, que no tenim tot el dia!

Ja s’havia obert una porta del segon pis, justament la del davant. Si se n’obrien més i treien el cap altres veïns, el veurien i quedaria al descobert, en terra de ningú.

La Raquel va començar a plorar.

Tret d’això, a baix es va fer el silenci.

En Miquel va recular.

Va tornar a pujar les escales.

Tenia dues opcions: entregar-se o continuar lliure.

Amb la primera, tornaria a un calabós, el tancarien amb clau i a reveure. Ni tan sols l’Oliveras faria res. Amb la segona… tindria alguna possibilitat?

Continuava sent policia, i s’havia produït un crim.

Un crim del qual l’acusaven a ell.

Per què?

El seny no servia de res, potser únicament per complicar menys les coses. L’únic que li quedava era l’instint de supervivència.

Va continuar pujant les escales, fins a arribar per segona vegada al terrat. Va deixar el cistell amb la roba a terra i s’hi va moure com un gat engabiat. Segurament, deixarien un agent fent guàrdia a la porta del carrer. Pas barrat. Si volia sortir de l’edifici, l’única alternativa era fer-ho per allà.

No recordava haver tingut mai por.

I encara menys pànic.

Ara tenia les dues coses.

De sobte, el dia, la vida, el món sencer, s’havien enfosquit d’allò més.