42

En Josep Deulofeu els va mirar, mig espantat mig furiós, amb els punys tancats i els ulls encesos.

—Qui són vostès?

En Miquel no va perdre el temps.

No calia.

—Em dic Miquel Mascarell —va dir—. Soc l’home que es va barallar amb en Laureano Andrada dilluns passat i a qui vas pretendre penjar l’assassinat que després vas cometre.

El noi es va quedar pàl·lid.

Va tremolar.

O potser va ser un espasme.

Gairebé a l’instant, de la pal·lidesa va passar a l’envermelliment.

—Però què diu? —va barbotejar—. De què dimonis parla?

En Miquel va fer una passa cap a ell.

—Vinga, noi. S’ha acabat —li va dir allargant-li la mà amb el palmell obert cap amunt—. Malgrat la traïdoria, allò de tallar-li el sexe… Era una bèstia. Per més influències que tingués, és possible que al capdavall en surtis ben parat. Ni el règim és capaç de tapar algunes coses.

En Josep Deulofeu va contemplar la mà d’en Miquel com si fos un parany.

—No sé… de què em parla —va insistir.

—Creus que la policia no sap que et vas quedar en aquell pis buit, amagat en un armari, i que després et vas despenjar pel balcó? La propietària del pis t’identificarà. Ja et va descriure perfectament, a tu i la teva còmplice.

Cada paraula va penetrar com un tascó en la seva desmantellada resistència anímica.

Ganivets esmolats.

En Josep Deulofeu va començar a sagnar per dins.

Els ulls se li van il·luminar de sobte.

Un milió de llums.

Sorpresa, por, desconcert…

—Vostè no sap res.

—Temo que sí —va replicar en Miquel abaixant la mà—. La teva arribada a Sant Cristòfol ho va canviar tot. En Cánovas a la presó, en Cuesta lliurat com un esclau, i sobretot en Pere, el net del teu pare, en un manicomi per haver intentat ajudar-te, salvar-te de les urpes de l’Andrada —va explicar a poc a poc, per si a en Josep li costava processar-ho tot tan sobtadament—. Ho sé tot, noi. I creu-me que ho sento.

Setze anys, però un nen, en el fons.

Un nen atrapat.

—En Pere només va voler ajudar-me —va aconseguir dir ell empassant-se la saliva amb dificultat.

—Per això et va doldre la seva mort, i l’infern que va passar a Sant Boi. I tot plegat per a res, perquè l’Andrada no va morir aquell dia i va continuar pervertint els nens de l’orfenat. Probablement a tu el primer.

Les seves dues primeres llàgrimes van començar a fer acte de presència.

Li van regalimar galtes avall i van caure a plom cap a l’abisme.

Va obrir i tancar la boca sense poder dir res més.

—No te’n culpo —va ser sincer en Miquel—. Malgrat tot, no te’n culpo —va repetir, alhora que es veia a si mateix aquell dia, apuntant en Laureano Andrada amb el dit al gallet, contenint-se amb penes i treballs—. Ets un supervivent. T’aferres al que sigui per no enfonsar-te. I ho ets perquè homes com l’Andrada t’ho han pres tot i l’única cosa que tens ara és por.

—Jo no tinc por! —va cridar de cop i volta.

—Sí que en tens. Però també tens la possibilitat de canviar-ho tot, d’una vegada.

—Canviar-ho?

—T’ajudarem.

El somriure va ser amarg.

Un somriure que traspuava anys d’odi.

—L’Andrada em deia el mateix. M’ajudava ell, m’ajudava Déu «triant-me»… Que n’era, de bo, amb mi! Oh, sí! El cos de Crist! El cos de Crist! —va exclamar el noi, escopint cada paraula amb esgotament—. Toquin el dos i deixin-me en pau. S’ha acabat. La meva mare i jo per fi ens n’anem!

—No te’n pots anar pas, ni et pots escapar del que vas fer.

—Pensa impedir-m’ho? —el va reptar el noi tornant a tancar els punys.

—La policia deu estar a punt d’arribar —li va advertir en Miquel.

Això el va portar novament al límit.

Va mirar en direcció al balcó.

—Els ha trucat? —va voler saber.

—No, però ho deu haver fet el sacerdot que m’ha dit on vivies.

—Un altre capellà?! —va bramar amb cara de fàstic.

—Tranquil·litza’t, vols?

—No em demani que em tranquil·litzi! —va replicar ell, aparentment a punt de patir un atac de violència, encès i al caire de la desesperació—. No em demani que em tranquil·litzi perquè…! Vostè no sap què és viure no ja amb por, sinó amb terror, pànic a la foscor, a la solitud, a les seves fastigoses mans sempre sota la teva roba, la seva…!

—Sí, ja ho sé.

—I una merda!

En Josep Deulofeu va fer una altra passa més.

Cap al balcó.

En Miquel se’n va adonar, però també que no seria prou àgil, ràpid i fort per aturar-lo.

—Mascarell… —va sentir xiuxiuejar en Fortuny darrere seu.

No es va girar pas. Tenia els cinc sentits posats en el noi.

—Josep, no ho facis —es va atrevir a dir.

No li va fer cas.

Va arribar al balcó.

La mirada perduda, els ulls tèrbols, el cos derrotat, l’ànim vençut…

—Et queda molt per endavant, fill.

—No em digui «fill»! —va cridar encara més—. Ells també em deien així!

La porta de l’habitació es va obrir de sobte.

En Miquel i en David Fortuny van girar el cap.

Era l’Assumpta Miralles.

—Vostès?! —es va quedar parada en veure’ls.

—Digue’ls que se’n vagin, mare! —va suplicar en Josep trencant-se en mil bocins.

Per damunt de les seves llàgrimes es va sentir la sirena del cotxe de la policia.

No era lluny.

De fet, semblava com si sonés al carrer mateix.

A baix.

—Josep!

—Mare…

En Miquel era qui es trobava més a prop.

Malgrat tot, ho va intentar.

Un salt.

La mà estesa.

—Ho sento… mare… —va ser l’última cosa que va dir el noi.

En el moment en què desapareixia de la seva vista, l’esgarip de l’Assumpta Miralles els va trencar els timpans. Seguidament, tots tres es van llançar cap al balcó, gairebé a temps de sentir el sord terrabastall del cos d’en Josep en estavellar-se contra la vorera, a un parell de metres del cotxe de la policia, del qual, en aquell moment, sortia el comissari Oliveras mirant cap al lloc on eren ells intentant evitar que la dona saltés darrere el fill.