25

El pare Moyà va ser puntual. En Miquel esperava veure’l aparèixer pel carrer, però va arribar per darrere, sortint del subsol, pujant les escales del metro a bon pas. A plena llum, lluny de l’orfenat, es veia encara més jove. Tenia els ulls clars i era un home sens dubte atractiu, malaguanyat per a la dona a qui hauria pogut fer feliç si ell no hagués abraçat una altra mena de vida. Hi havia també en les seves faccions alguna cosa innocent, bondadosa, un deix d’honesta puresa. Va allargar-li la mà i tots dos van encaixar amb força, comunicant-se energia. En Miquel recordava que, sobretot al Valle de los Caídos, però també abans de la guerra, els capellans donaven la mà flàccidament, agafant només la punta dels dits. Un frec gairebé eteri. Feia la sensació que tothom els l’hagués de besar.

—Vol caminar o el convido a un cafè? —va preguntar en Miquel.

—Millor un cafè.

—Aquí mateix? —va proposar ell assenyalant l’etern Zurich, amb les taules exteriors ja plenes a vessar d’homes i dones que prenien alguna cosa després de dinar.

—D’acord, però millor a dins —hi va accedir el sacerdot.

En Miquel va prendre la iniciativa. Va entrar al sagrat temple de tantes trobades i cites amb destinació a la plaça de Catalunya i, per si de cas, va triar una de les taules més discretes i allunyades de l’entrada. Va pensar que, probablement, el pare Moyà no voldria ser reconegut si algú el veia a fora parlant amb ell.

Quan es van asseure, va deixar el diari i el barret en una de les cadires buides. Va repenjar el bastó al respatller. El cambrer ja era al seu costat, esperant atendre’ls. Van demanar un cafè i una xocolata. El cafè per al jove i la xocolata per a ell.

Després es van quedar sols.

—Vostè dirà —el va convidar a parlar en Miquel.

No devia ser fàcil.

L’home de la sotana va abaixar els ulls, es va mirar les mans i va agafar aire. En acabat, va tornar a alçar el cap.

Estava molt seriós.

Encara més: al fons dels seus ulls bategava un dolor evident.

L’angoixa d’un pes enorme.

—Com es diu vostè? —va voler saber.

—Ernest Miró Llach —va respondre ell recordant amb prou feines el nom inventat al despatx del director de l’orfenat Sant Cristòfol.

—Jo em dic Heribert —va dir l’home fent un gest delicat amb les espatlles—. El meu pare es diu així, i el meu avi, i el meu besavi… Tradició que acabarà amb mi perquè, evidentment, no em casaré pas.

En Miquel va esperar.

Va entendre que el pare Moyà s’havia de preparar, arreplegar forces d’on pogués, abans de començar a parlar.

Independentment del que digués.

—Senyor Miró, abans de res vull que sàpiga que soc sacerdot per convicció, perquè crec en Déu, en la Santíssima Trinitat, en la nostra estimada Verge Maria… —va manifestar ell ajuntant les mans com si acompanyés la seva declaració amb una pregària—. Estimo el que faig, i sempre, sempre, he volgut treballar amb nens, per donar-los esperança, afecte, un futur en el qual confiar.

—Suposo que és el que s’espera d’un sacerdot —va dir en Miquel en veure que s’aturava.

—És alguna cosa més que això —va especificar el seu interlocutor adreçant-li una mirada intensa i carregada de dolor—. A vegades un ha de reafirmar la seva fe. Fins i tot diàriament. Necessitem fer-ho per enfrontar-nos al mal i al pecat que ens envolta. Nostre Senyor ens posa a prova, sap?

No li va dir pas que no sentia el mateix, que feia molts anys que havia deixat la religió de banda, i que ja a la guerra, però sobretot després d’aquesta, no creia en res, i encara menys en un Déu bondadós i misericordiós.

Per què els sacerdots creien que tot era «una prova»?

En Miquel va sentir pena pel jove, però també per ell mateix.

Dos mons oposats, antagònics, sense possibilitat d’entesa.

Com si li hagués llegit el pensament, l’Heribert Moyà li va preguntar:

—Vostè és religiós, senyor Miró?

Què podia dir-li?

—De missa diària —va mentir sense ruboritzar-se.

—Ahir em va semblar una bona persona —va assentir el pare Moyà.

—Gràcies.

—Vaig estar escoltant darrere la porta del despatx del pare Sandoval, ho reconec —va confessar—. No ho vaig poder sentir tot, de manera que… De quin departament policial va dir que era?

—No és exactament policial. És una cosa nova. En diuen Afers Socials.

—I s’ocupen de…?

—Nens i nenes en estat de vulnerabilitat.

—Ja.

—En molts casos, els delictes relacionats amb menors tenen un component que va més enllà de la seva situació personal. L’enfocament humà és doncs més important que cap altra cosa. No tot és violència en si mateixa, encara que sigui el més evident i cridaner. Què ens porta a aquesta violència? Per què els adults, a vegades, som cruels amb els qui més ens necessiten? I de quina manera s’emmascara aquesta crueltat, a vegades camuflada amb una falsa mentida afectiva? No diguem ja si aquests petits estan mancats d’una vida normal, una família que els empari, protegeixi i eduqui. Nosaltres investiguem què porta una persona a cometre un delicte contra la infància; així establim pautes, conductes, estadístiques, i podem fer diagnòstics socials més precisos, estar preparats per actuar, prevenir abans no sigui massa tard.

—Interessant —va dir amb una certa admiració el capellà.

En Miquel va pensar que a vegades se sentia com un actor desaprofitat.

Per més que el pare Moyà fos la innocència personificada.

—Amb tot això, no cal ni dir-ho, recollim una de les màximes prioritats del Caudillo, que vol preservar aquests nens perquè siguin el futur d’Espanya.

—És un afany comú, és clar —va confirmar, rendit a la seva retòrica.

—Sí. —En Miquel es va sentir encara més còmode en el seu paper—. Puc preguntar-li ja per què volia parlar amb mi?

La mirada se li havia perdut.

L’Heribert Moyà va tornar a la realitat del present.

El cafè i la xocolata van aterrar a la taula just en aquell moment. El cambrer va lliurar el compte a en Miquel. Allà no es pagava al final. Massa gent. Va donar-li deu pessetes, va esperar el canvi i li va retornar una petita propina.

—Gràcies per convidar-me —va dir el capellà.

—Anava a explicar-me el motiu pel qual som aquí —va replicar ell, que no volia deixar-lo anar, ni que es relaxés.

—Si vol que li digui la veritat… no n’estic gaire segur —va sospirar xarrupant una mica de cafè.

En Miquel no va tocar la xocolata.

—Pot confiar en mi —va dir.

—Miri, ahir… vaig tenir un pressentiment, una revelació. Tot d’una…

—Necessita alliberar-se.

Havia tocat el punt feble.

—Temo que sí —va convenir el pare Moyà amb una altra inesperada càrrega de dolor.

—Ha parlat amb la policia?

—No, no —va respondre el jove sacerdot amb un posat d’amargor—. Va venir un inspector, va parlar amb el pare Sandoval, el va informar de la mort del senyor Andrada, i el pare Sandoval l’única cosa que li va dir va ser que era una gran persona, un treballador incansable, i que els nens de l’orfenat l’adoraven.

—Però no era així, oi?

El capellà gairebé va enfonsar el cap a la tassa de cafè.

—No —va murmurar de manera gairebé inaudible.

—Quant temps fa que és a Sant Cristòfol?

—No gaire, tot just uns quants mesos.

—Escolti —va dir en Miquel amb veu severa—. En primer lloc, puc assegurar-li que el que em digui quedarà entre nosaltres i el seu nom no sortirà a la llum en cap moment. I, en segon lloc, permeti’m que li recordi el que m’ha dit tan bon punt s’ha assegut en aquesta taula: que és un bon sacerdot, que ho és per convicció i que creu en Déu Totpoderós. Així doncs, només hi ha una veritat, pare.

Era convincent, malgrat que no es tractava d’estovar una roca, sinó tan sols de vèncer el darrer indici de por i angoixa. El pare Moyà s’esquerdava per moments. De sobte, el rostre se li envellia, se li marcaven venetes pronunciades a les temples, se li enfonsaven els ulls.

—Estimo la meva feina —va murmurar—. M’agrada estar amb nens, fer-los feliços en el seu infortuni…

En Miquel ja no va esperar més.

—En Laureano Andrada era pederasta.

—Vaig sentir com ho deia al pare Sandoval —va confessar el jove tancant els ulls.

—Però vostè ja ho sabia.

La resposta va trigar dos, tres segons a arribar.

—Sí.

—Per què no el va denunciar?

—A qui, al meu superior?

—També ho és, ell?

—No. És a dir, no ho sé —va dubtar el sacerdot bevent un altre glop de cafè com si tingués una bola a la gola—. Això del senyor Andrada era… diferent. El director sempre és al seu despatx. En canvi, al senyor Andrada el veia treballar, actuar, moure’s entre els nens, i veia les seves carones… A més, és… era molt amic del pare Sandoval. Íntim. Què podia dir-li? Ni tan sols en tenia proves.

—I els nens a qui feia coses?

—Això mateix és el que són: nens! —es va remoure ell, víctima de la seva pròpia culpabilitat davant el silenci imposat en el seu passat més recent—. Tenen por. A vegades són com tombes. Qui parlaria? Hauria estat la meva paraula contra la del senyor Andrada, i tots dos davant el pare Sandoval. No m’hauria cregut pas, m’haurien fet fora, canviat de lloc, i sé que puc fer més per ells estant dins que fora!

—Va veure mai res?

—No de manera directa. Tot eren sospites. Nens que sortien del bany amb els ulls vermellosos, i després en sortia ell al cap de pocs segons; d’altres que gaudien d’un inesperat caramel i resultava que la bossa feia embalum a la butxaca del senyor Andrada… Coses així. Jo… —Buscava les paraules i no sempre les trobava. Semblava perdut en el seu laberint mental—. Vaig tenir una vocació tardana, senyor Miró. Tardana però ferma. Vaig veure morir un germà, i després ho va fer la meva mare, de dolor. Vaig creure que tot s’enfonsava sota els meus peus, i una nit vaig sentir la veu del Senyor. Em va cridar. Em va dir «vine» i hi vaig anar. Soc feliç treballant a l’orfenat. He trobat el meu destí, cosa de la qual pocs humans poden presumir. Allà hi ha nois problemàtics, però també bons nois. No se’ls tracta com caldria, hi ha càstigs cruels, molt físics, mà dura. Soc dels pocs, per no dir l’únic, que els cuida i protegeix. Per això sé que soc necessari. Per això vaig callar. No volia fer com qui no ho veu, però pensava que era millor ajudar-los des del silenci que no pas cridar una veritat que ens hauria esclatat a les mans. Si he obrat malament, que Déu em perdoni. Crec que… —Novament va provar de mantenir la coherència del seu discurs—. Crec que a vegades és superior el bé de la majoria que el bé d’un.

—I si aquest un mor, o acaba convertit en una persona perduda sense remei, plena d’odi i ressentiment no solament contra el seu agressor, sinó contra el món sencer i contra Déu?

—Creu que no hi he pensat? —va dir ell serrant les dents—. Estic parlant amb vostè, arriscant tot allò en què crec! I ho faig per un home que ja ha mort, amb la qual cosa el problema ha desaparegut!

—Sap que no és així, que pot aparèixer un altre Andrada. Això si no hi ha més capellans com ell a l’orfenat.

—No, no —va reaccionar el seu interlocutor, d’allò més disgustat.

—Llavors, per què m’explica tot això?

—No ho sé! —es va resignar amb un esbufec—. O potser sí. Perquè sàpiga on buscar.

—I no per fer justícia?

—Això és en mans de Déu.

—No creu en la justícia humana?

—Vostè la representa —va replicar ell acabant-se el cafè, sense que en Miquel hagués tocat encara la xocolata—. Potser sí, no ho sé, si bé em consta que la justícia humana és imperfecta, mentre que la de Déu Nostre Senyor és infal·lible. Un dia serem tots davant seu.

Més que ingenu, era devot.

En Miquel no sabia si sentir llàstima per ell o… admirar-lo.

Creia en alguna cosa.

Indestructible.

—Vol protegir l’orfenat per damunt de tot, oi que sí?

—L’orfenat i els nens. No és el millor lloc del món, però és alguna cosa. No tenim diners, el menjar és escàs, la disciplina fèrria. És una lluita contínua. Ens movem en la precarietat de l’equilibri més fràgil.

—Va espiar el senyor Andrada per confirmar les seves sospites?

—Venia unes hores, no coincidíem als mateixos llocs. —Es va senyar—. Hi vaig pensar, però…

—Va ser una cosa gradual, veient aquells nens i les seves reaccions?

—No, tot va començar amb l’incident de fa uns anys. Quan m’ho van explicar i vaig començar a associar-ho amb el que veia…

—Quin incident?

—Tres nois van intentar matar-lo.

—De debò? —va dir ell redreçant l’esquena i, ara sí, agafant la tassa de xocolata amb les mans—. Què va passar?

—Van acorralar-lo en un bany i un li va clavar un punxó a l’abdomen. Sortosament per al senyor Andrada, no era gaire llarg i no li va afectar cap òrgan intern, malgrat que van ser unes quantes punxades. A més, els crits que va fer van alertar els altres i van evitar que el continuessin punxant.

—Què va passar amb els tres nois?

—Ho van pagar car.

—Però devien dir alguna cosa, devien acusar l’Andrada…

—No van poder. Van ser separats i aïllats. Més endavant, a un que es deia Rodolfo Cuesta el van lliurar en adopció a un pagès de la zona d’Olot. El principal responsable de l’agressió, en José María Cánovas, que era el que feia anar el punxó, va anar a parar a un correccional i després va acabar a la presó.

—La Model?

—Sí.

—Tot i ser menor?

—Sí, però això no va importar gens.

—I el tercer?

—Va ser enviat a Sant Boi.

—El manicomi?

—Efectivament.

—Déu meu… —Va beure un glop llarg de xocolata, gairebé mecànicament, en lloc d’empassar-se la saliva—. Això és… inhumà.

—Però freqüent. Alguns d’aquests nens presenten greus dificultats de relació o convivència. Això no obstant, entenc que… és una manera de treure-se’ls de sobre i passar el problema a un altre.

—Com es deia aquest nen?

—Pere Camprubí —va dir el pare Moyà.

En Miquel gairebé es va ennuegar amb la xocolata.

—Pere Camprubí, segur?

—Sí, segur. Aquests tres noms encara circulen entre els nois que eren allà en aquells moments. De fet, el que van fer és gairebé una llegenda per a ells.

En Miquel va intentar dominar la tensió que sentia de sobte, per tal de continuar semblant «professional» i asèptic.

—Eren amics?

—Per què s’interessa per ells? —va voler saber el sacerdot.

—Respongui —va insistir ell preferint no inventar-se més explicacions.

—Segons he sentit dir, en Cuesta i en Camprubí venien de la Casa de la Caritat i van arribar junts. Als set anys els han de treure d’allà i enviar-los a altres centres, com el nostre. En Cánovas ho va fer més tard, poc abans de l’incident. Naturalment, no hi ha res escrit sobre aquest tema tan espinós. A mi m’ho va explicar un dels capellans la primera vegada, a tall de xafarderia.

—Eren orfes?

—Sí i no. A vegades, les mares solteres no tenen altre remei que lliurar els seus fills en adopció. O això o se’ls queda l’Estat.

—Fins i tot tenint altres familiars, avis, oncles…?

—Sí, sí.

—Sap si aquests tres nois continuen al lloc on els van enviar?

—És el més probable. No crec pas que en Camprubí hagi sortit del manicomi ni en Cánovas de la presó. Tampoc fa tant de temps que es va produir l’incident. En Cuesta encara deu ser amb el pagès que el va adoptar.

—Me’n pot donar l’adreça?

—De debò el vol veure? —va dir el jove, que restava confós.

—Si vull tancar el cercle del que feia el senyor Andrada, sí. Tot compta. I de passada miri’m les fitxes dels altres dos, per veure si eren realment orfes o tenien família.

—No deu pas sospitar que un d’ells…?

—No, no. Però ja li avanço que necessitarem investigar la vida del senyor Andrada, què va fer, amb qui, on va estar, quins enemics es va crear…

—Llavors truqui’m demà per telèfon. Miraré als arxius. Té alguna cosa per escriure?

En Miquel sempre anava preparat, però no amb aquell vestit que li havia deixat en David Fortuny. Duia les butxaques buides. Va alçar una mà, va demanar paper i llapis al cambrer, i el pare Moyà li va apuntar el número de telèfon.

Ja no quedaven més preguntes.

I el capellà semblava sobtadament extenuat, com si algú li hagués arrabassat l’energia.

—Sigui com sigui, enxamparem el qui va matar al senyor Andrada —va dir en Miquel per dir alguna cosa.

—És un crim horrible —va reconèixer el jove—. Que Déu perdoni l’assassí.

—Entén que va ser una venjança, no?

—Sí, és evident. La policia va dir que tenia un sospitós molt clar, però vagi a saber quants haurien volgut mal a aquest home, ara i des de fa anys.

En Miquel es va acabar la xocolata.

Els dos homes es van mirar com si ja no tinguessin res més a dir-se.

Tan sols quedava una darrera cosa.

—Senyor Miró, si saben que li he explicat tot això…

En Miquel li va posar una mà al braç.

—Tranquil —va dir amb un èmfasi excel·lent, per vèncer la seva angoixa—. I, per damunt de qualsevol altra consideració, sàpiga que Déu el mira ple de la més absoluta complaença.