28

Esmorzaven a casa, sense presses. La cua per entrar a la Model acostumava a ser llarga, però tan bon punt s’obrien les portes tothom hi entrava en massa. Una munió de desesperats. O, més ben dit, desesperades. Pel que en sabia, la major part eren dones. Com a màxim, carregades amb nens que anaven a visitar els seus pares o germans grans. El pitjor, les dones grans, que cremaven els seus darrers anys veient com s’hi amuntegaven els seus marits o els seus fills.

El dubte era saber si tocava dia de visita, perquè si no fos així i amb el cap de setmana pel mig…

En David Fortuny no va estar callat gaire estona.

No era com en Lenin, però gairebé.

—Com ha dormit? —va encetar la conversa.

—Bé. Millor.

Ja no va perdre el temps amb rituals.

—Ha pensat en el que li vaig dir ahir a la nit?

—No hi ha res a pensar.

—Ja ho veurem —va contraatacar ell fent cara de dolent.

—De debò, Fortuny —va replicar en Miquel, mentre deixava la tassa de cafè amb llet damunt la taula—. S’imagina a vostè i a mi treballant junts, encara que sigui de manera esporàdica, com diu?

—Sí, per què no?

—Perquè som aigua i oli, home!

—I qui diu que ens hàgim de barrejar? Només seria una relació… professional. Digui’n laboral, si vol. Quina importància té que jo estigui còmode amb el règim i vostè no?

—Li sembla poc?

—Li asseguro que no ens barallaríem pas per això.

—Fortuny, està malament del cap si realment pensa el que diu —va esbufegar.

—A vegades això és el que m’ha permès tirar endavant i sobreviure, no es pensi. He estat molt sol.

—No em va dir que tenia nòvia?

—Bé, sí, però…

—Però què?

—Res, que estem bé i prou.

—Ella a casa seva i vostè aquí?

—Les coses no són fàcils.

—No foti! L’estima?

—Sí.

—I ella a vostè?

—També.

—I doncs?

En David Fortuny ja no somreia. Semblava atrapat.

—Casar-se és tot un compromís, escolti —va dir.

—Ella ho vol fer?

—Sí, com totes.

—Llavors, què li passa? Sap el que costa trobar una bona dona avui dia?

—Tant com un bon home, suposo.

—I vostè no ho és?

El detectiu es va mirar el braç esquerre.

—Sí, però a vegades perdo el cap i…

—Prefereix regar tot el jardí abans que quedar-se una sola flor.

—Vostè és un poeta.

—Com es diu l’«afortunada»? —va preguntar amb sorna.

—Amalia —va respondre ell, i seguidament li va ampliar la informació—: Té quaranta anys i és vídua. El seu marit va morir a la presó el quaranta-quatre.

—Ves per on.

—És una comunista acabada —va sospirar apesarat.

En Miquel no va esclatar a riure de miracle.

—I s’estimen?

—És clar. Però no parlem de política.

—Ja, com Franco. Puc preguntar-li quan es veuen?

—A vegades ella ve aquí, a vegades hi vaig jo, anem al cinema, a passejar… Depèn de la feina que jo tingui, perquè en això no hi ha horaris. És molt discreta. Ahir vaig estar a casa seva.

—Fantàstic.

—Caram, Mascarell, que un té les seves necessitats! I no em clavi sermons, que vostè se n’ha buscat una de ben jove!

—Aquestes coses no es busquen. Apareixen.

—Doncs a vostè se li va aparèixer l’àngel de la guarda! O la Verge mateixa!

—Té raó.

—Què vol que li digui —va apuntar en Fortuny amb un aire dubtós—. Casar-se és un compromís. Quan un s’acostuma a viure sol…

—Viure sol és un fàstic, l’hi asseguro. L’estat natural de l’ésser humà és compartir la vida amb algú.

—I el que això suposa? Recorda que jo fumava dos paquets de tabac diaris? —No va esperar que li contestés—. Doncs vaig haver de deixar-ho, perquè ella és asmàtica i no suporta l’olor de tabac, ja ho veu! S’ofega. I això que no vivim junts! Fa un parell de mesos se’m va acudir fumar-me un cigarret, i tan bon punt va notar-me l’olor a la roba i el gust a la boca… Mare meva, quina esbroncada! Fins que se me’n va anar, no em va voler veure. Una setmana a pa i aigua! Si això és així sent nòvios, imagini’s casats. La quantitat de coses que caldria canviar!

—Sigui com sigui, caurà —li va vaticinar en Miquel.

—Això, vostè animi’m.

—Ella li dirà que o casament o passi-ho bé.

—Ja m’ho ha insinuat, ja. Però de moment he aturat la tempesta —va replicar ell arronsant les espatlles—. Bé, ja ho veurem, ja ho veurem.

En Miquel no va voler forçar-lo, ni burxar-lo més, ni continuar parlant del tema.

—Puc preguntar-li una cosa?

—El que vulgui —va dir en Fortuny, encara pensarós.

—Té pistola?

—Tinc llicència d’armes, en previsió que un dia em decideixi; però no, encara no en tinc cap. Em fa no sé què. I, de moment, tampoc no m’ha fet falta. De pispes n’hi ha molts, però delinqüència així, més o menys perillosa, no. Per què m’ho pregunta?

—Curiositat.

—Vostè no fa mai preguntes per curiositat. Sempre tenen un perquè.

—Li asseguro que aquest cop no —va dir en Miquel posant-se dret—. Vaig a telefonar al pare Moyà.

—Llavors truqui’l des d’aquí, no vagi al bar. No crec pas que tinguin controlat el telèfon de l’orfenat.

—Entesos.

Duia el paperet amb el número anotat de l’orfenat Sant Cristòfol a la butxaca. El va marcar i va passar dos controls. La tercera veu que va sentir va ser la de l’Heribert Moyà. Devia estar sol, perquè va parlar alt i clar.

—Senyor Miró…

—Bon dia, pare. Com està?

—Doncs… no he dormit gaire bé —va confessar—. Els remordiments, potser.

—Cregui’m si li dic que deu ser qualsevol cosa menys remordiments. Està ajudant a resoldre un delicte. Pensi-hi bé.

—Han fet progressos?

—Avancem a poc a poc, és un cas complicat. Té la informació que li vaig demanar?

—Sí. —Es va produir una pausa, com si el sacerdot busqués les dades—. A en Rodolfo Cuesta el va adoptar un home que es diu Ovidi Rigal Pujades. Viu a la masia de Can Rigal, a Olot, però no hi ha cap adreça més concreta. A la fitxa consta que el senyor Rigal ja havia adoptat abans un noi de l’orfenat, en Manuel Varela, però se li va morir als sis mesos.

—I va poder adoptar-ne un altre lliurement?

—Sembla que sí —va respondre el capellà amb un to insegur, i va afegir—: Va pagar deu mil pessetes. Bé, en va fer donació a l’orfenat.

En Miquel va tancar els ulls.

—Diu que el va adoptar un home —va voler aclarir—. No hi figura el nom de l’esposa?

—No. Aquí diu que el senyor Rigal és solter.

En Rodolfo Cuesta era carn de canó per al camp.

Però almenys no havia anat a parar a un manicomi ni a la presó.

De passada, l’orfenat rebia «donacions».

—Alguna cosa dels altres dos, en Cánovas i en Camprubí?

—No, no senyor. Com ja li vaig dir, van sortir d’aquí i això és tot. No hi ha res més d’ells, i encara menys d’abans.

—Ni dades ni…?

—No, res.

—Tots tres tenen la mateixa edat?

—En Cánovas és el més gran, gairebé vint-i-un anys. Els altres dos en tenen vint l’un i dinou l’altre.

—Quan va tenir lloc el famós incident?

—Fa quatre anys.

Llavors en Cánovas devia estar entre els setze i els disset. En Cuesta i en Camprubí, entre els setze de l’un i els quinze de l’altre. Suposant que les dates dels seus naixements fossin correctes.

—Li agraeixo el que ha fet, pare. De veritat. Vostè és una bona persona i Déu ho sap.

—Senyor Miró…

—Sí?

—De debò creu que la mort del senyor Andrada pot estar relacionada amb ells?

—No ho sé, però cal tenir en compte tots els detalls —va ser prudent—. Al capdavall, ha estat l’única vegada que algú va voler atemptar contra la seva vida, no?

—Que en tinguem notícia, sí.

—Tant de bo resolguem això aviat —es va acomiadar—. El mantindrem informat.

—M’agradaria, sí.

—Resi per nosaltres, pare.

—Ho faré.

En Miquel va penjar.

No havia parlat tant de coses sagrades ni esmentat tant Déu com en els dos darrers dies.

No estava gents malament per a un ateu.

En David Fortuny va aparèixer per darrere.

—Preparat? Li poso la barba i el bigoti o pot vostè solet? Miri que ahir en va fer un gra massa amb la pega!

S’hauria estimat més anar sol, com sempre, però ja no podia demanar a en Fortuny que investigués més pel seu compte. D’altra banda, a més d’ajudar-lo, el dia anterior s’havia comportat. La història d’en Llorenç Camprubí donava respostes als motius de l’encàrrec de l’Assumpta Miralles perquè en Laureano Andrada fos seguit pel seu company.

El detectiu no va deixar de parlar mentre l’ajudava amb la barba i el bigoti.

—No ha pensat que és possible que estiguem seguint una pista falsa? Si la Miralles i el senyor Camprubí ignoraven la mort de l’Andrada és perquè no hi van tenir res a veure. Així doncs, anant per aquí…

—Potser sí, però l’Andrada mor quan vostè el segueix i jo faig acte de presència, sense oblidar l’informe que va passar a l’Assumpta Miralles i la converteix en sorprenent sospitosa. Ja vam comentar que això va poder provocar la precipitació dels esdeveniments. I sabem que el va matar un noi jove, d’uns setze anys, per venjar-se dels abusos comesos presumiblement amb ell. La clau ha de ser en aquest orfenat, i els antecedents ens diuen que ja hi va haver un intent de posar fi a la seva vida.

—I l’Escola Tarridas?

—No ho crec pas —va respondre en Miquel negant amb el cap—. Allà tot és massa evident, els nens surten i entren, hi corre l’aire, no sé si m’entén. L’orfenat és una altra cosa, un món tancat en el qual l’Andrada campava al seu aire i amb matèria primera abundant, sense restriccions. A Sant Cristòfol tenia el que necessitava, sense cap risc. Per tant, és allà on hi ha la clau. Pot ser que en Cuesta, en Cánovas i en Camprubí ens donin més pistes. Potser algun d’ells coneix aquest noi rosset amb el clotet a la barbeta.

—Llavors eren adolescents, però ara ja deuen ser més grans, és clar.

—Sí.

—D’acord —va dir ell enllestint la feina—. Això ja està. Som-hi!

Van baixar al carrer i van arribar a la moto, aparcada allà mateix. En Miquel va mirar el sidecar amb recel.

—No hi podem anar a peu? Però si la Model és aquí mateix!

—I després què, tornem aquí a buscar-la i perdem temps? Au, fugi, caguetes, que és un caguetes! Sembla mentida! No es refia de mi?

—De vostè, sí, però dels altres, no. No sap com d’indefens se sent un ficat aquí dins.

—Tingui. Ahir li vaig comprar això perquè no li entri porqueria als ulls —va dir el detectiu allargant-li unes ulleres de motorista que va treure d’un compartiment, en el qual també hi havia un drap, oli i eines petites.

—Gràcies.

—Quin detall, eh? Perquè vegi que el cuido.

En Miquel se les va posar i va pujar al sidecar. Es va treure el barret, no fos cas que li volés. En Fortuny, en canvi, se’l va deixar posat. L’espai li va semblar més estret que la primera vegada. No s’imaginava ficat allà a l’hivern, amb l’abric. O plovent. Devia convertir-se en una peixera.

—Si plou, tinc un plàstic que fa de coberta i caputxa —va dir-li en Fortuny, com si li hagués llegit el pensament—. Es fixa en aquests ganxets, veu?

Va engegar la moto.

Dos carrers, fins a la presó. Un passeig tranquil.

En veure que hi havia cua, en Miquel es va tranquil·litzar. Sort o no, era dia de visita. Una cua llarga, en efecte. Llarga i silenciosa. La formaven unes trenta dones, amb mitja dotzena de nens i nenes ben agafats de la mà i molt seriosos, i tan sols dos homes, un de molt gran i un altre de molt jove, entre elles. En Miquel es va situar al final. El seu inquiet company, no.

—Vaig a veure si conec algú —li va xiuxiuejar—. Ser heroi mutilat té els seus privilegis. Vostè quedi’s aquí.

—Entesos.

El va veure caminar cap a l’entrada.

Un paio curiós.

Fins i tot tenia ganes de conèixer l’Amalia.

La dona que esperava davant d’ell es va girar de sobte. Era gitana, de trets inequívocament foscos i ulls molt negres. El va mirar de dalt a baix i li va allargar la mà.

—No deu tenir pas uns centimets, senyor?

En Miquel es va sentir incòmode, no pas per la petició, sinó perquè eren en una cua i haurien de compartir aquell espai qui sabia quanta estona més.

Es va ficar la mà a la butxaca.

La gitana es va animar.

—Centimets o alguna pesseta, que s’agrairà molt i vostè té cara de sant, es veu d’una hora lluny. Dels qui se’n van al cel sense esperar res.

No va voler discutir-li allò d’anar al cel.

Va donar-li la xavalla que duia a sobre, monedes de cinc i deu cèntims més una de dos rals.

—Li llegeixo la mà? Per una pesseta…

—No, gràcies.

—Deixi que li digui la bonaventura, que segur que li canviarà la cara —li va proposar la dona intentant agafar-li la mà.

Allò de la cara li va doldre. Però no va dir res. En Fortuny li va salvar la vida. Va reaparèixer a la vorera i li va fer un senyal. En Miquel es va acomiadar de la gitana amb una inclinació de cap i va anar corrents a trobar el seu company.

—Serem dels primers a entrar, ja obren —el va informar el detectiu.